Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dimecres, de juliol 21, 2021

Moll Flangers

 

Admeto la meva desconnexió mental amb el Govern de la Genialitat. Amb Torra no va ser bo, però des que hi va entrar l’Aragonès és un desastre, i encara més des del 14F. L’últim editorial d’en Vicent Partal traspua frustració, i així em sento jo. Part del problema és com la gent considera d’esquerres qualsevol partit que dugui la paraula «esquerra» al nom, o la paraula «obrer». Llavors passa el que passa: tant ERC com Junts són de dretes, enlloc de ser una d’esquerres i l’altre de dretes. I, mentre, Waterloo ha quedat marginat: no és perfecte, però són els únics que han assolit alguna victòria.

La Comissió Europea segueix fent el ridícul.

I jo, mentrestant, veig que en dos anys m’he sortit tant de l’ANC com d’Òmnium. Només mantinc la quota de la Plataforma per la Llengua, cosa no gens d’estranyar des del moment que cada cop em costa més mantenir una vida normal en català. Que no vol dir que no tingui bons amics castellanoparlants. Però ja no és tan agradable quan m’assabento de fatxes anant a veure catalanoparlants per a dir-los «¡eh, en este barrio se habla castellano!» o preguntar-los desagradablement per què no voten a Vox. Si hi afegim el mal ambient a la Rasa i la Rambla els caps de setmana (certes nits he sentit autèntiques baralles mentre anava per carrers laterals), així com la quantitat de dones a la cerca de diners i cases via matrimoni i herència o divorci, viure a Terrassa comença a no agradar-me gens.


*****


«Undercover» i «Dirty Work» són millors que no pas em pensava. El darrer té algun tema fluix, però no és ni molt menys el desastre que diuen els crítics. Si de cas, un problema és la veu carrasposa de Mick Jagger, el primer signe que els Stones començaven a envellir.

«Steel Wheels» té alguns temes fluixos, tot i que els temes bons són molt bons. «Continental Drift» és de destacar com l’última reminiscència de Brian Jones en la seva discografia, encara que l’experiment falli una mica per les tècniques vuitanteres de gravació.

Curiosament, el seu disc més setantero en molt temps, «Vodoo Lounge», és el que més falla des del «Goats Head Soup» de 1973. «Love Is Strong», «New Faces»... i no molt més. Entenc per on van els meus amics quan diuen que no és tan dolent: és classicista, i és el primer disc dels Stones en molt temps on la seva interpretació no està adulterada amb tècniques de gravació molt polides. Només que això no podia passar en un moment pitjor: decididament els Stones no sonen gens inspirats a la majoria de temes, i encara que reconec el so d’una caixa de bateria passada per un 1176, la veritat és que tot ha estat deixat tan natural com per a deixar el so sense costures. És com veure passar una mosca, i és curiós que tot un Don Was falli tant com a productor en aquest disc. També és un disc molt llarg pel poc que té per oferir. En tot cas, admeto que el 1994 el vaig escoltar en un altre exemplar en CD, un exemplar que vaig parar a mig en un similar estat d’avorriment. Però em sorprèn que ara també sigui un disc que «m’hagi fallat», doncs per la resta reconec estar xalant fins i tot amb discos que han rebut pallisses monumentals per part de la crítica especialitzada, i fins i tot el «Goads Head Soup» falla més per la producció que pels temes (entre ells la grandiosa «Angie»: els Stones podien estar cansats però impossible estavellar-se del tot venint de l’«Exile»). I a la vegada tinc uns gustos i cultura musical molt més oberts ara que el 1994, un any on per exemple em va dur els seus dos mesets comprendre lentament «The Piper At The Gates Of Dawn» i «A Saucerful Of Secrets» de Pink Floyd, dos discos essencials en la meva formació com a músic però que la primera tarda que els vaig escoltar em van fer sentir fatal i en rebel·lió contra el que estava escoltant. Definitivament no he tingut una mentalitat oberta des de sempre. El que vull dir amb això és que ara hauria d’haver percebut diferent «Vodoo Lounge».

(A la vegada, el primer CD que em vaig comprar dels Stones va ser el del «Rock’n’Roll Circus», i ells mateixos van considerar la seva actuació substàndard, amb el que és normal que el disc no m’impressionés. No va ser fins anys més tard que em vaig comprar la mateixa tarda el «Sticky Fingers» i l’«Exile On Main Street» a l’hiper de Can Parellada, i allà va ser on vaig començar a percebre els Stones com un grup a explorar -discos imprescindibles, per cert-).

«Bridges To Babylon», almenys, restaura l’entusiasme. Sense ser una obra major, és un disc amb molta més xispa, més ben produït i més modern i aventurat, tot i que no sempre consistent (especialment per «You Don’t Have To Mean It», un dels experiments de Keith Richards amb el «reggae»; també peca de llarg, però m’ha agradat veure a Blondie Chaplin als crèdits).

Ja fa anys que tinc «A Bigger Bang», amb el que el comento per un tema de continuïtat: un gran single («Rough Justice»), un àlbum prou consistent com per a ser el millor disc dels Stones des de «Tatoo You», però l’absència d’un parell de balades folk en la gloriosa tradició de «Lady Jane» o «Ruby Tuesday» li impedeixen arribar a l’estatus de clàssic (en el seu lloc, «reggae»).

I arribem al «Blue & Lonesome» de 2016. Els Stones tocant blues. Gravat en tres dies, és un àlbum de versions prou decent, tot i que la pressa es nota en un disseny de so poc característic d’un gran llançament, amb la majoria de sons sonant en mono i com si haguessin estat tots gravats majorment via el micròfon d’en Mick Jagger, l’autèntic rei de la festa. Està entre la celebració que en va fer la crítica espècialitzada i els comentaris avorrits que en van fer molts fans. Decent, com dic, però té una qualitat de «bootleg» (pels estàndards de 2016) que no l’ajuda. I és el seu únic disc sense cap original: sense la característica veu de Mick Jagger, és un àlbum que hagués pogut ser gravat per molta gent.

Directes? «Stripped» és un disc en directe que funciona millor en la teoria que en la pràctica. Com també «Flashpoint», en directe excepte les dues darreres cançons. Tots dos són discos professionals, consistents, perceptiblement retocats en estudi. Dit això, no aporten res en tema de novetats. Cap directe d’ells des de «Love You Live» el 1977 aporta res, fins allà on sé. Fa temps que van passar de ser la millor banda en directe del món (coetàniament amb The Who) a ser una empresa molt rendible, i reconec no tenir interès a veure’ls en directe. El major atractiu ja no hi és: Brian Jones.

Tinc esperances en «Charlie Is My Darling» en DVD.

(Em falten cinc discos, tots en directe, a partir de 1977. Sona que serà molt reiteratiu.)


*****


Alguns llibres m’arribaran. El primer ha estat «The Love You Make», de Peter Brown i Steven Gaines. El vaig llegir a setze anys traduït al castellà, i va ser instrumental a fixar-me en els Beatles d’una vegada per totes, en un moment en què m’havien captat momentàniament l’atenció el 1988 amb el Pepper i el Revolver, però després els havia perdut la pista, fins al punt de fixar-me més en la carrera de John Lennon en solitari sobre 1990. En fi, volia tenir l’original, per un tema d’historiografia. El mateix em passava amb «Revolution in the Head» d’Ian MacDonald: llegit en traducció al castellà, l’he encarregat en la darrera versió en anglès. Fora d’això, he de rebre el llibre de Tony Bacon sobre la Gibson SG: no l’autor més fiable, però és el que hi ha. No és que acabi la meva llista d’interessos (hi ha un llibre de Paul Balmer sobre manteniment de la Gibson SG, per exemple, i hi ha un parell de novel·les en anglès per les que tinc curiositat, apart també de tenir un exemplar de «The Americans» de Robert Frank), però serà l’última cosa a no discutir amb la fundació.


*****


El proper novembre farà deu anys que no vaig veure en concert a Wilco al Palau de la Música. L’entrada no ha aparegut mai. En fi, segur que Wilco hauran donat bon us a aquells 70€. Dubto que mai més tingui diners com per a veure’ls en directe, i certament ja no tinc la urgència. Això sí, «Ode to Joy» segueix essent el millor disc de l’etapa post «Sky Blue Sky», amb «Star Wars» com a segon d’a bord. «Schmilco», en canvi, mai m’ha quallat, i «Wilco (The Album)» i «The Whole Love» són més notables per l’acabat professional que per les cançons.


*****


Esperant «Electro Melodier» de Son Volt, la caixa de 5 CDs d’«All Things Must Pass», i la caixa «Feel Flows» dels Beach Boys. Tindré els diners a mitjan agost.

I diria que hi ha caixa d’«Electric Ladyland» de The Jimi Hendrix Experience. No sé si podré.


*****


Els projectes a desenvolupar a partir d’ara són:

1) «The Disclosure Shortfall»: setze idees noves i velles, més «Vull ser lliure». Totes inclouran guitarres en un grau molt important, i algunes inclouran veu segur. No estic gens segur de quina serà la qualitat final, però serà un primer intent de fer un disc «guitarrero» i elèctric. Cap idea no és tancada, com tampoc la llista d’idees.

2) «Charleston Valentine Stone», el disc que no acaba mai. Només conté ara mateix «Polskie Nagrania», «A Church Is Burning» i «The River Flows». Tot contindrà guitarres... acústiques, més mandolines i potser baix acústic en alguns casos. La idea és compondre amb la guitarra acústica. Hi haurà sintes, però amb la idea de complementar les guitarres, no a l’inrevés com fins ara.

3) «Neykülli ta Mapu», un disc sobre Xile. Tinc sis bases i una idea. Necessitarà veus, clar. Alguna guitarra, sense ser imprescindible. La dificultat és que no estigui desfasat quan l’acabi. Tot això va per llarg.

4) «Shut Down, Vol. 3», que està molt avançat però que no he tocat en mesos. Necessita guitarres elèctriques i veus processades.

5) «Jazz» només necessita lletres i veus. Un altre tema és que un àlbum així no el puc treure com a àlbum normal. És bo, però és el «patito feo».

Sempre, amb el tema que no em sento relaxat com per a gravar veus. Com graves veus en un metre quadrat i amb el carrer al costat?

A la vegada, «Officials Dodged The Idea» és un disc acabat i publicable... si no fos perquè sona com un àlbum de més. Temes bons, però sonen a dejà vu. No hi veig guitarres ni mandolines, però és un àlbum a deixar descansar i, quan tingui alguna idea de producció, rebre un toc final.

L’última gran decisió és que el «1980» ja no és més un àlbum doble, si més no oficialment. Movent tres cançons, ara el projecte passa a ser el «1980» (disc únic) i el «Calm Waters Ahead?» (disc únic, reaprofitant l’antiga portada del «Duncan Drawings III» liquidat). Com a doble sonava més ambiciós, però ara tinc la llibertat d’editar cada àlbum independentment quan vagi bé. Un criteri purament pràctic.