El sermó de la muntanya

 

El 18 de desembre al vespre vaig comprar el disc dels Stones. Una petita mesura de normalitat. Ja tocava. Anirà bé. 2024 pot ser l’any de la fam, i hauré d’estalviar cada cèntim. No sóc lliure.

Soc normal i vull la meva llibertat.

*****

«La Marató de 3cat ha fracassat. S’hi ajunten moltes variables, però sobretot és el fracàs d’un model de televisió política i polititzada de la pitjor manera. Ho estic dient molt aquests darrers dies: no és només 3cat: hi ha tot un problema amb les indústries culturals catalanes, de les que 3cat n’és l’aparador i televisió privada de facto, i que està directament vinculat amb les polítiques culturals de la Generalitat des de 1980 fins avui mateix. Tot va enllaçat. I ha acabat en un panorama cultural i audiovisual de pura vergonya, un panorama que actua contra la mateixa línia de flotació del país o almenys del Principat: la llengua i la cultura com a eina de prestigi i com a ganxo per a atraure els encara no convençuts. Cal parlar de com bastir alternatives viables a la cultura oficial, seguint el model, no orientat a negoci, de Softcatalà. Per a molta gent creadora d’alt nivell es tracta simplement de poder tan sols començar. Pel país es tracta de recuperar l’autoestima i d’arribar a molta gent que ha desconnectat de la cultura catalana. Puc dir que ja hi ha una generació perduda, la que va néixer entre mitjans dels Setanta i mitjans dels Vuitanta, on molts creadors han plegat perquè sabien que mai no se’n podrien sortir tal i com està tot. I això significa la devastació. No podem seguir així.»

*****

Vaig muntar el Conte de Nadal del Club Social Egara pel 40^è Pluralment. Ha tingut èxit. Una altra cosa és si això anirà una mica més enllà o no. I crec que tant al Club com a mi ens aniria molt bé capitalitzar-lo.

*****

M’agradaria fer algunes audicions públiques del Poble Alemany. A un lloc he escrit. He d’escriure a tres o quatre d’altres, amb calma. Falta que me’n surti. Vull arribar directament al públic, ni que sigui a unes poques persones cada vegada. La idea és «saltar-me» els despatxos.

I escriure. Espero poder començar demà.

*****

Possibles peces per a 2024? Un possible àlbum per a pianos, sense res ideat encara. Podria fer un àlbum extra a partir d’una pista retirada de circulació amb un munt de demos enganxades, i cada una podria generar una cançó. Ja per a concert, una obra en diversos moviments per a cor i orgue, per a la que tinc les idees de partida, i una obra per a veu i piano sobre uns poemes d’una autora terrassenca, obra que tinc a mig però a la que no li falta tant. Potser refer una obra que dec. I llavors anar apuntant idees en demo.

I escriure. No blog, no correus, sinó feina publicable. M’ho jugo tot.

*****

En tot cas, és perfectament possible que no pugui publicar cap disc aquest proper 2024, i no per desig propi. Serà un any dur, si va tal i com em penso. Miraré d’almenys escriure i compondre. Seran les meves úniques armes. Si tot em va extraordinari, pot ser que 2025 sigui una mica com 2022, tot d’àlbums de cop. Però em caldrà molta sort. M’esperen reptes duríssims.

*****

Espero poder estrenar 2024 amb autoentrevista en anglès. Porto tot el desembre volent-la fer, però m’ho noto quan la realitat em pren les energies. 2023 no ha estat un bon any per a mi.

Però, com va dir amb un altre significat l’inigualable Dr. Martin Luther King, Jr., «tinc un somni».

A les portes de l’hivern

 

Em sap greu de dir-ho pels que conec, però estic esparverat de com de baix han caigut els Mossos. Si els queda un mínim de dignitat, millor que pleguin. No els necessitem. Ens cal una policia democràtica al servei del poble, no de Madrid.

*****

Pot semblar una poca-soltada, però la meva experiència a l’escola, fa més de trenta anys, no va ser gens bona, i clar, em pregunto per què tothom ha de perdre quinze anys de la seva vida en un lloc tan… discutible. Jo n’arrossego moltes mancances, i en realitat ho he hagut de desaprendre i reaprendre tot des que en vaig sortir. Fins i tot ja vaig decidir no tenir fills per a no haver-los de dur a l’escola. De manera que l’informe PISA no m’afegeix res de nou: no cal intentar millorar el model existent perquè el problema és estructural i cal canviar de model, totalment. Entre quatre parets no s’aprèn res.

*****

Si m’ho permeteu, aprofitaré per a dir que Lluís Llach ha fet molt bé la feina, no només políticament, sinó també a nivell musical. Tota la seva generació musical pot presumir de la feina ben feta, i a fora en son molt més conscients que aquí: ens diuen que els catalans vam fer una cosa única. Ningú de fora menciona res des del “boom” del “Rock català” fins ara, i això ens hauria de fer pensar. Molta gent volem aportar alguna cosa substancial a la cultura europea, però qui no pot emigrar no pot ni començar: se’ns falla des del propi país. I aquí cal una cosa que la generació de Lluís Llach va saber entendre i va fer molt bé: la partida per a la cultura catalana es juga a fora i cal que aquesta tingui nivell i sigui exportable. I avui el talent hi és, però sense suport de cap mena i totalment fora dels canals oficials. Com podem sortir-nos-en així? Catalunya no se’n sortirà a base d’autogols. I segurament el que acabo de dir es pugui aplicar molt bé a d’altres camps: la política de caire autonòmic ha fet molt mal al pais (a tots els Països Catalans, de fet).

*****

El Consell per la República no ha estat capaç de fer la feina o ni tan sols no ho ha intentat? Perquè entre les dues coses hi ha una distància sideral. Em sembla que ha estat això darrer. I no, no tenim cap partit realment independentista. Si de cas, cal parlar d’autonomisme o de regionalisme. ERC i Junts no son partits independentistes, per raons diferents en cada cas. ERC és un partit que diu una cosa per a poder fer la contrària, l’encarnació mateixa de la hipocresia, la traïdoria i la rendició. Junts és exactament això: dos partits amb programes fins i tot enfrontats sota unes mateixes sigles i una mateixa estructura, estil “pa amb suc”. De la refundació de la CUP no n’espero res de bo. Al carrer estem units, però em sembla que millor que prescindim dels polítics i, simplement, comencem.

*****

Costa tant trobar, en sèries o pel·lícules amb actors i argument, alguna obra que no l’espifii espectacularment en molts detalls! Part del problema és com sintetitzes en dues hores fets molt complexes, el que t’obliga a resumir, comprimir i desplaçar per a que no sembli que estàs fent un guió experimental sota algun tipus de substància. L’altra part del problema és que un guionista professional sol tenir un termini per a presentar el guió, i quasi mai és un termini prou ampli com per a que el pobre guionista pugui llegir-se almenys tres o quatre bons llibres sobre el tema i a més poder-los recordar, abans d’escriure una sola línia. També hi pot haver biaixos per part dels productors. I, clar, no tots els dies son igual de productius per a un guionista, per més bo que sigui. Un compendi de tot el que pot passar a partir d’aquí és una recent sèrie britànica sobre Cleopatra que va rebre moltes crítiques, tant per presentar una Cleopatra negra a partir dels biaixos de la productora executiva com perquè sembla que com a sèrie dramàtica només se salva el primer capítol, amb tot l’apartat històric convertit en un despropòsit monumental. Aquestes coses poden passar, i passen: el rellotge dels diners tictaqueja…

*****

«Los Americanos» (La Fábrica, 4^ª edició, 2022) és la traducció al castellà de «The Americans» by Robert Frank, un llibre... que m’ha arribat aquesta setmana. N’he mirat les fotografies: el nivell és molt elevat, i hi ha fotos imprescindibles (de fet, tot el llibre és imprescindible). La que més m’ha impactat és la d’un sacerdot afroamericà amb una creu a la vora d’un riu. És una de les no tan conegudes, i per si sola val tot el llibre. Et passes dies pensant en aquella foto. El primer clau en el taüt dels Estats Units va ser l’esclavisme seguit de segregació racial. El segon, la Segona Esmena. Estimo els Estats Units, però son una societat que se n’ha anat de mare, i a Europa faríem bé de buscar la nostra pròpia identitat cultural. Sobretot a Catalunya, on estem perdent el tren.

M’ha agradat el pròleg de Jack Kerouac: primer analític, cap al final comença a anar-se’n de l’olla, i és fantàstic. Prenc nota: l’he de llegir. (I quina nostàlgia tinc de quan podia llegir.)

L’únic detall a criticar en l’edició castellana és que un parell de llegendes no casen bé amb les seves respectives fotos. El llibre ha estat imprès a Alemanya, hi té alguna cosa a veure?

*****

M’he escoltat el «Hackney Diamonds» dels Stones, a la fi. De moment, en mp3: el CD és força car i no disposo de diners (enyoro quan podia resoldre els problemes enlloc que aquests s’anessin acumulant davant la meva impotència). Els Stones, dintre de la nostàlgia, s’hi han esforçat força i és un disc amb bons temes en general («Depending on You» sona fins i tot bonic). Escoltat en el context de l’àlbum, «Angry» guanya (la noia del vídeo és molt bonica, però li treu potència i protagonisme a la música). El que no m’acaba d’agradar és la part tècnica: molt processat i limitat, sonant una mica a plàstic. «Hackney Diamonds» necessita urgentment una remescla i un remasteritzat que el deixin respirar una miqueta. Ara mateix sona a bolla.

*****

Estic escoltant ara un intrigant àlbum de Depeche Mode, «Music for the Masses». El títol és irònic perquè de comercial no en té res, és fosc i auster. La recepció del públic també va ser irònica, perquè realment va ser el seu primer àlbum a arribar a les masses (curiosament, no a la Massa Coral). Vaig per la meitat i m’està costant una mica d’empassar, però fa uns dies vaig escoltar-ne algunes cançons a l’atzar i em va intrigar. En tot cas, és un àlbum amb bona premsa, i diria que és per això mateix que el 1987 ni en vaig sospitar l’existència més enllà del nom del grup.

En realitat, cap a 1987 m’estava cansant dels anys Vuitanta. Ja no només per l’escola: travessar els anys Vuitanta al costat d’un radioreceptor en una ciutat perduda i tancada en si mateixa va ser avorrit de collons. L’últim àlbum bo al que vaig estar exposat va ser el «Nothing Like the Sun» de Sting, i sí, vaig veure a la tele els vídeos de «Bad» de Michael Jackson... que em començava a cansar. Però 1987 va ser per a mi també l’any de visitar per primera vegada el Pavelló Mies van der Rohe i d’escoltar per primera vegada en LP el «Sgt. Pepper» dels Beatles, junt amb quedar-me una còpia que voltava per casa d’un recopilatori molt irregular, «Nostálgicos Carrozas», que de totes maneres em va exposar per primer cop a com de bé sonaven les guitarres elèctriques a principis dels Seixanta. També em van passar un llibre de 1960 amb plànols de cases típiques de l’època o una mica anteriors. Recordo 1987-89 com els anys de començar a replegar-me en mi mateix. I clar, el maig de 1989 vaig escoltar per primera vegada el «The Photographer» de Philip Glass i a l’agost, «Eistein on the Beach». Sempre més he seguit un camí diferent i he tendit a ser una mica aïllacionista. No dic que sigui bo, però reconec que em costa estar en sintonia amb el sector més «fester» de la població. I sempre valoraré la tranquil·litat i la feina ben feta.

La cançó «I Want You Now» sí que m’ha agradat força.

*****

No hi ha res pitjor que l’estigma en salut mental. De sobte, tothom s’atreveix amb tu. És desesperant i et fa cremar un munt d’energies tan sols per a tractar de defensar-te i que se’t deixi tenir una vida normal. Quanta feina queda per fer.

*****

Potser hauria de fer tot un àlbum només per a tres pianos. O per a tres pianos i poc més. Amb el Roland INTEGRA-7 s’enregistraria ràpid i podria sonar molt bé. En tot cas, començo a sospitar que un possible canvi podria venir de fer discos més mínims, donant una mica d’aire. Això, mentre espero i espero que m’avisin per a visitar el traumatòleg i que em digui què s’ha de fer amb la meva mà esquerra. A principis de febrer farà un any que no puc tocar ni guitarra ni baix, i és molt frustrant. Hi voldria fer tot de feina.

I potser sí que puc anar fent alguna partitura. Tot això, mentre espero, un dia, poder fer arreglar tot d’aparells. Em sento incomplet. No soc lliure.

The Texas Chainsaw Massacre

 

Fa ja uns dies que vaig publicar el “Nukes, Baby!” en la seva versió definitiva. Dels tres àlbums que he publicat dins dels mateixos 30 dies, el millor és el primer, “El Poble Alemany”, perquè sap concretar les promeses de l’“Estratègies al Paradís” (on només “CBGB” destacava realment) en un àlbum comercial i de bon nivell general. De fet, si jo no seguís essent un perfecte desconegut, «El Poble Alemany» seria l’equivalent en àlbum a «Automatic Day», la cançó comercial per a connectar amb mi. Ara, tant el «Side 1 Stereo» com el «Nukes, Baby!» son polir el meu projecte de l’estiu passat i fer-lo publicable. En això ja son un triomf, però crec que el meu cim en el meu estil de sempre és el «Matinada» de l’abril passat i que aquests dos darrers àlbums son més que res arrodonir catàleg i que el públic no hagi de patir per cap gran obra inacabada o no publicada. Però no n’estic del tot satisfet en el sentit que no aporten ben bé res. De fet, ja he decidit que m’agafo una pausa d’uns mesos i em poso a escriure. També pot ser que compongui un parell de coses en partitura per a una situació de concert. Però per sort el material existent que podria ser publicable sona tan irregular i inacabat i tan poc a àlbum integrat que fins i tot m’ho agafo com a «ja veurem què en faig d’aquí a mig any», agafar-me unes merescudes vacances, oxigenar-me, i fer coses com mirar de descobrir nova música bona, llegir algun llibre, escriure, i potser veure alguna pel·lícula antiga. L’economia no m’acompanyarà en molt temps, però em convé agafar-me un hivern «off» i respirar nou oxigen.

Només queden dues cançons sense publicar del projecte de l’estiu. Una d’elles sortirà al següent disc que faci però necessita d’un replantejament bàsic, doncs ara mateix no qualla. L’altra l’hauria de reescriure, doncs és una gravació que sí que sona potent en el seu estat actual... però igualment es nota que son restes reaprofitades d’un treball que em van demanar i que va quedar a mig: sona com si no hagués sabut què compondre, i reconec que és el meu primer autèntic fracàs com a compositor des del «Busco Feina» avortat de 2006, o fins i tot des de les meves fallides peces minimalistes d’entre 1990 i 1994 (peces que només aporten que des del principi vaig seguir un camí netament diferent, però a les que només puc comentar que per sort les «cintes de 1992» i les «demos de 1994» em van posar en el camí molt més profitós que acabo aquest 2023, amb la vista posada a buscar nous camins, camins basats en la distorsió, els sons estranys i provar contínuament nous estils, entre l’experimental i el comercial, amb la ment oberta i voluntat de canvi).

Vaig improvisar quatre vídeos al final del procés. Tres son d’«El Poble Alemany», i això ho diu tot. Com més me l’escolto, més m’agrada. No sé si és el meu millor disc, però definitivament ja tinc un disc meu favorit. És prou bo, es pot escoltar de principi a fi sense saltar-se cap cançó, i és comercial, el que és molt important perquè m’ha dut molts anys arribar a aquest punt. És el disc que duu la meva barreja de minimalisme de Nova York i de producció de Los Angeles a trobar-se amb ritmes llatins i el tipus de concepte d’arranjadors d’escolta fàcil com Bert Kaempfert i James Last, junt amb el suficient «input» de l’autèntica música llatina com per a que el resultat soni càlid i natural. Fins i tot hi ha una autèntica cúmbia, algun «chachachá» i una certa base de reggaeton. I funciona. És justament el tipus de disc que fa tan sols deu anys no hagués volgut fer mai, i el tipus de disc que volia combatre fa trenta anys. Haver-lo fet i que m’agradi em té content. Ara falta trobar com posar-lo en circulació. Que la gent hi pugui connectar. Que la gent el pugui ballar, que per a això existeix aquest disc: per a ser gaudit, i per a que la indústria tingui un model de com fer el que fan, però ben fet.

*****

No sé si he parlat per aquí alguna vegada del disc clàssic de 1964 «Carmen Rivero y su conjunto, con Linda Vera», tot un disc de cúmbia mexicana (recordem que la cúmbia no es originària de Mèxic, però que hi ha prou comunicació cultural entre tots aquells països com per a que les idees circulin i donin fruit) de bon nivell, i que inclou la fantàstica versió de «La pollera colorá» cantada per Linda Vera. Les lletres, sense ser prodigis literaris, també mereixen ser comentades, tant perquè donen pistes sobre què pretenia originalment la cúmbia com a ball d’origen popular, com per un vers a «Navidad negra» que diu «El pescador de mi tierra». Podria ser Jesucrist, però es dedueix pel títol, no per la lletra. Però el que importa d’aquest vers és que sona a poble, a gent humil. Us admeto que ho trobo a faltar tant en la moderna música comercial...

*****

Un concurs on vaig participar l’any passat es torna a convocar. No el vaig veure prou seriós, i crec que aquest cop el deixaré passar. Tinc molta feina a fer igualment com a escriptor, i he de calcular molt bé on esmerço els meus esforços. Reconec que estar a 48 anys encara per començar no és agradable. Especialment perquè, amb 41 bons àlbums fets i 10 llibres entre escriptura i fotografia, soc conscient que he fet els deures i que qui falla aquí és una altra gent que no sé què hi fa allà.

Almenys m’ha agradat saber que Ultra-Local Records segueixen al peu del canó. A veure si al gener els puc visitar i comprar-los un parell de discos. Son de la poca gent que fa que anar a Barcelona encara tingui algun sentit. Confesso que, cada cop més, Barcelona em sembla tan llunyana com Betelgeuse. I que no som ni del mateix país.

*****

M’estic escoltant el «Matinada». És un molt bon disc. Però l’escoltes després d’escoltar «El Poble Alemany» i, de sobte, trigues una estona a sentir el «Matinada» sense que et soni terriblement convencional. És com si realitzes el teu «Sgt. Pepper» o el teu «Pet Sounds» només per a que al final el teu millor disc sigui el teu «Carmen Rivero y su conjunto, con Linda Vera». Encara hauré d’escriure algun article sobre els misteris de la percepció humana.

*****

Amb tot el merder que he tingut entre setembre i novembre, més tot el tema judicial tensant-me durant tot l’estiu, tot just ara he realitzat un article que porto volent escriure des de finals de juliol, quan vaig assistir a una conferència sobre creació d’art que em va decebre, tant perquè els artistes, grans artistes, que van parlar no van saber explicar-nos ben bé res com perquè les preguntes del públic van ser les previsibles de la síndrome de mirar-de-ser-profund-encara-que-no-en-tinguis-ni-idea, que si emocions, que si el missatge, que si... Jo mateix, avorrit com una hòstia, no vaig ni preguntar res perquè... per a què emetre un missatge per Radio Star quan saps que tothom està sintonitzat a la COPE? Vaig preferir estalviar-me les crítiques... i escriure un article sobre tot el contrari de tot el que es va dir. Cal fer el burro. La tesi és que si sempre busquem la perfecció, aquesta ens encotillarà. A mi m’ha passat, de fet. I que l’única manera de buscar nous camins és començar a fer experiments amb la gasosa, amb nul·la voluntat de permanència, amb l’única voluntat de descobrir-se a un mateix i de passar-s’ho bé, i amb tota la conya i trapelleria del món. Crear accidents que provoquin resultats, i que algun et posi sobre una nova pista. I tot, ben relaxat i de molt bon humor. Fer el burro. I, exacte, els Beatles mateixos van descobrir que els accidents creatius podien produir resultats espectaculars si es buscaven activament. Jo m’he adonat que els accidents creatius no ocorren si un no els busca activament. I, sobretot, cal dir-li a la gent que fer una primera obra dolenta és el més normal del món, i que és només amb l’aprenentatge i la pràctica que un arriba a ser bo en una determinada disciplina artística. Ningú no neix ensenyat. Per tant, el procediment és fer moltes males obres amb voluntat d’aprendre, i essent informat d’entrada que un no té l’obligació de fer públiques les seves pitjors obres, que per a això es va inventar el control de qualitat. En fi, que el que cal és deixar de copiar i alliberar-se. Jo mateix valoro molt més a la gent que es llança, ho faci bé o no, que no pas a la gent que es limita a copiar o que directament no fa res. De fet, penso que crear és consubstancial a la naturalesa humana. Que l’escola i la «sopa cultural» no destrueixin aquesta capacitat.

*****

Mentre, reconec que he perdut de vista el «Corru», vull dir a un nivell de ressonar-me. Em queda molt llunyà i he fet molta obra i millor des d’aleshores. També, quasi no m’escolto en format cantat, m’agrada molt més la meva obra instrumental. No m’estranya. I sempre em pensaré més com un home d’idees, una mena d’artista conceptual, que com algú que hagi de tenir alguna presència als seus propis discos. L’era del compositor-intèrpret s’ha acabat, per sort per a tothom.

McArena McArtney

 

Acabar el «Nukes, Baby!» ha estat un procés tan ràpid com caòtic. Ha estat una reforma quasi general amb novetats. Com a tal, el «Nukes, Baby!» no deixa de ser la segona part del «Side 1 Stereo», i de fet han compartit una part d’història, tant per ser de la mateixa bossa de cançons com perquè en un moment de l’estiu passat van formar un sol disc llarg, força inferior al que hi ha als dos discos resultants. Només he deixat fora dos temes, un de força dolent i un altre que promet però que no acabo de trobar com acabar-lo bé. Sobre el disc final, el millor tema és «Come Prima (Mangia Cugina)», parodiant el títol d’una vella gravació de Marino Marini que de petit em sonava al que diu el títol (sé poc italià, però aleshores no en sabia gens). En fi, no un àlbum major, però sí decentet. Ara pararé uns mesos, em toca escriure moltes coses i també mirar de posar ordre a la meva vida. Temes sobrants? Hi ha part d’un possible àlbum d’electrònica de ball en una carpeta al meu disc dur, però ni és un àlbum complet ni te prou coherència o regularitat. És un possible camí pel futur, però l’he d’intentar fresc com una rosa, i ara no ho estic.

https://lluispalomapatinet.bandcamp.com/album/nukes-baby

*****

Vaig ser a l’organització d’un acte del Grup Minerva en homenatge a la immigració que va venir d’altres zones de l’estat durant el franquisme. Un acte necessari que va tenir molt bona resposta del públic, tant per nombre d’assistents com perquè hi va haver gent plorant d’emoció i tot. Un encontre entre cultures... que no ha sortit quasi enlloc. El Diari de Terrassa va publicar que el faríem, i això està bé, però a d’altres llocs no hem aparegut per enlloc, en competència amb un acte on van anar els polítics i amb els terrassencs de l’any (en conec molt bé dues de les premiades). Tinc la sensació que em passaré tota la vida picant pedra.

*****

La meva mà esquerra segueix sense ser guarida. Estic fart de no poder tocar, i hi ha una bona proposta d’estudi en aquest sentit. Almenys sembla que enregistraré els meus antics companys Visitants, segurament en el seu actual format de Peix al Cover. Però m’agradaria, en algun moment del curs, acabar amb ells una quarta maqueta que donés sortida als dos temes del Xavi, a un bon tema del Campins i a tres temes meus que ni he acabat pel meu compte ni ho faré: son per a Visitants.

*****

Diria que Carles Puigdemont te un bon pla. No ho ha fet tot perfecte, però és únic entre una classe política on només qui ha pencat en algun moment a Waterloo sembla tenir alguna cosa a dir. De fet, la jugada dels mediadors internacionals és genial. Només admiro a dos polítics conservadors, Puigdemont i l’ex-Lehendakari Juan José Ibarretxe, tots dos més de centre que de dreta pura. Però aquí s’acaba més o menys tot. Al Principat no se salva ningú, i l’única cosa bona que a Madrid hi hagi tan esverat és que si més no algun tret al peu anirà caient. Però ja és trist que a nivell de carrer siguem tots més o menys conscients que sense la classe política tot podria funcionar. Sobre Clara Ponsatí, he decidit no escollir entre ella i Puigdemont. Ni m’importa què hagi passat entre ells, i Catalunya pot necessitar els dos.

*****

Tinc tot d’idees per a guitarra en una carpeta. Una idea seria anar preparant pistes de bateria i de teclats per a rebre baix i guitarres quan tingui la mà bé. Necessito poder fer l’experiment de com sonaria jo en un format bàsic de pop-rock. Provar per a canviar. De moment no puc acabar res que necessiti guitarres, tinc la mà esquerra tonta.

També, i sobretot, necessito fer el burro.

*****

Planet Claire: ella venia del seu propi planeta. M’agrada la cançó.

Darkness at Noon

 

Matinada de diumenge 19: El “Nukes, Baby!” nou ha tingut una mica de treball. Hi ha un nou tema completament compost i pendent d’enregistrar, més un altre tema incomplet però l’essencial hi és tot i només falta la melodia i acabar l’arranjament, però estic cansat. He rescatat dues idees molt embrionàries de la carpeta «Restes», doncs em faran falta, ja les treballaré demà. Son dies de molt cansament.

Matinada de dilluns 20: He enregistrat els dos temes d’ahir, n’he acceptat dos de vells, i he reformat tres temes, tot i que no tinc el masteritzat bo. 22:30. He passat l’equador del disc. Ara ve la part complicada.

Matinada de dimarts 21: He acabat de compondre els temes del disc, n’he decidit l’ordre i n’he acabat la portada. He tret un tema que no em convencia i l’he afegit a la carpeta de «Restes». El que hi ha ara és un àlbum de catorze temes, tots amb potencial, però on falta molta feina de tornar a enregistrar, tornar a masteritzar... Tot, per a un àlbum que definitivament sona àlbum, però que no innova i que és bàsicament fer net de temes. Quan l’acabi, em prendré unes vacances i escriuré. Necessito unes vacances. Jo mateix no sé si descansar un parell de dies abans de seguir amb les sessions. Agafar aire. Estic cremant un munt d’energies. De fet, encara no sé si això serà reenregistrar tot l’àlbum només per a esperar a una tercera tanda de sessions més endavant. Els temes son allà, però se’m resisteixen. Almenys, algunes de les noves demos sonen bé, i també he fet proves de velocitat en alguns temes que sonaven massa lent. I del «Nukes» llarg només en descarto dos temes que no funcionaven bé, idees que potser més endavant retreballi, però no ara. Ja és un àlbum massa difícil. Si més no, una sorpresa: una cançó en to menor que havia descartat ha canviat de debò passant-la al relatiu major i afegint-hi un piano rítmic. He acabat la matinada endreçant màsters i buscant midis. Tinc tots els de l’àlbum, excepte el de «Prioritat al Priorat», que hauré de transcriure d’oïda i mirar de fer més potent. També he «ajuntat» vuit restes que farien una mena d’àlbum molt immadur sense portada, «Yr Wyddfa», ha estat passar l’estona.

També he pogut pujar els àudios en estèreo de «18 Maies» i de «La Recol·lecció de la Patata a l’Índia Septentrional». Ara sonen molt millor, en mono eren molt desagradables.

Matinada de dilluns 27: aquests dies he descansat i he mirat de dormir, un tema que duia maleït com la megalomania dels mitjons. No he escoltat les demos, ha estat una manera de descansar també, així les sentiré amb oïdes fresques quan hi torni. Sí he decidit mirar de programar sons nous al MODX6, aquest darrer any he tendit a fer servir els mateixos sons, molt bonics, però necessito nous sons per a que el «Nukes, Baby!» soni almenys una mica diferent. I en acabar el disc, mesos de parada per a escriure, que necessito diners. I recomençar durant l’estiu de 2024, ja amb una idea clara de cap a on anar. Prou al meu so de sempre.

*****

La llei d’amnistia està rebent moltes crítiques. No protegeix bé la militància de base. La ruptura de la població amb la classe política és un fet. Jo mateix tinc la sensació que a partir d’ara em puc quedar tranquil·lament a casa a cada elecció (excepte a les municipals i votar gamberro). Crec sincerament que no necessitem classe política ni governants, necessitem democràcia directa i poder viure en pau.

Certament tampoc no necessitem grans capitals amb ego com Madrid, París o Barcelona. Només fan que distorsionar-ho tot.

Si més no, haurà estat divertit veure madrilenys barallant-se entre ells. Com més es barallin, menys podran estar per nosaltres, que ja sabem com ens tracten.

Però sí, és una situació de desengany polític. L’únic que tinc per dir als polítics és transformer.

*****

I sí, l’anàlisi generalitzada és que si l’extrema dreta puja, és perquè la política tradicional ha fracassat, i a sobre la dreta tradicional copia els ultres. La gent acaba votant opcions bèsties perquè... què queda si vols fer fora els polítics de sempre? I aquí cal admetre que l’esquerra parlamentària també ha fallat, li encanta el sistema i ni es planteja fer res més que postureig. Que cal una resposta a aquesta debacle? I tant! Però no tinc gens clar que aquesta resposta s’hagi de vehicular mitjançant parlaments. Ja s’ha provat i al final la política institucional se’t menja. Diria que necessitem una cosa que, obsedits amb la lluita de partits, ens hem oblidat d’inventar.

Vénen temps negres. Dimiteixo de la Humanitat.

*****

Segurament ja hagi parlat aquí de com als Estats Units hi ha hagut una ruptura extrema entre dones i homes. Jo faig com part d’ells: viure sol, amb l’únic objectiu que no em puguin robar via judicial. Son temps de mirar de passar desapercebut. No volia acabar així, però tinc molt clar que entre seguir conscientment sol o intentar trobar companya i sortir-ne escaldadíssim, prefereixo viure sol, amb un gran buit espiritual però almenys segur i arrecerat. La societat se n’ha anat a can pistracs. Prefereixo buscar un refugi, tancar-m’hi, i si a fora es volen matar a trets que ho facin, però sense embolicar-m’hi, que no hi tinc cap culpa.

Honestament, no acabo d’entendre què ens ha passat a tots ni per què la població accepta viure en aquest caos. Puc tractar d’analitzar-ho i de racionalitzar-ho, però no entendre-ho. Això sí, em moro de ganes que es prohibeixin les apps de cites i la gent s’hagi de tornar a relacionar presencialment. Potser arreglaríem alguna cosa.

Reconec que les úniques pel·lícules romàntiques que m’agraden son aquelles on en el moment del casament apareix un psicòpata amb una serra mecànica i esbudella tothom, deixant l’església plena de sang, trossos de carn i esquitxos de matèria gris per tot arreu. Un autèntic alliberament emocional després de dues hores de bestieses ensucrades sense sentit.

*****

2023 no ha estat un bon any per a mi. Tindré molta feina a resoldre tot aquest caos legal el 2024. De moment m’hauré passat més d’un mes amb un refredat incapacitant i amb problemes de son. La meva opinió del sistema judicial és molt baixa, per cert. Vivim a Somàlia del Nord.

És cert que, en tan mal estat, no m’he escoltat ni el nou dels Stones. Definitivament no xuto ni al Camp Nou. Visca el Barça, per cert.

Necessito que em passi alguna cosa espectacularment bona.

*****

Àlbums fins ara:

-Suburbia: penso que ho vaig aconseguir. Un nou so. Electrònica de ball experimental. No sé com donar-li continuïtat.

-Matinada: el millor dels meus àlbums típics meus, amb bones cançons, so preciosista i algun element nou. El meu «Sgt. Pepper» personal, tot i que el dels Beatles és millor i més innovador.

-Around The Fun: apart de la paròdia de R.E.M. en els títols, és un intent de rock dur basat en sintetitzadors que funciona, però que no és espectacular. El millor és el tema titular, amb vídeo automobilístic molt atractiu.

-Shut Down, Vol. 3: el títol parodia el d’un disc dels Beach Boys, però la música remet als Wilco de quan eren de veritat Wilco i feien discos genials. Un àlbum força destroyer on, malgrat tot, encara hi ha força elements de la meva música típica, però alterats per l’ús de distorsió i de tota mena de sons estranys. Els títols els vaig posar la nit del 20 al 21 d’abril passat, i es nota que estava cremat i enfonsat. Almenys, «Chaos» és el meu tema oficial més radical i divisiu. Ja era hora.

-Jazz: ho he dit cops, és Sinatra sense Sinatra. Un disc inacabat que ja quedarà així. Depressiu, completa una narrativa de quatre àlbums sobre com una carrera ambiciosa s’estavella. No sé si és bo o no. En tot cas, és 2019 pur. També és abril de 2023. Havia de ser l’últim.

-El Poble Alemany: molts mesos després, provo a treure’m la frustració de sobre amb ritmes llatins. Comercial ben entès. M’agrada. Tan de bo el pogués difondre, en un país normal tindria una arma comercial definitiva, llàstima que som a Catalunya, un desert cultural.

-Side 1 Stereo: típic meu, una mica menor, dóna sortida a part d’un àlbum llarg que m’havia quedat a mig a l’abril. Han sortit les cançons que funcionen. Podria haver estat un «Rarities 4», només que vull evitar més discos de rareses. El meu àlbum número quaranta.

-I pel futur, Nukes, Baby!: les catorze cançons estan compostes, ara falta saber com enregistrar-les. Son la resta de les cançons de l’àlbum llarg d’aquest estiu, les que no funcionaven, més algun afegit. Definitivament és un àlbum que pot funcionar, però que requerirà de feina, atenció i cura especials. Un cop fet, només hauran sobrat dos temes de l’àlbum de l’estiu passat, tots dos massa complicats de recuperar, per defectuosos. Ja els arribarà el moment un altre any. En tot cas, part del fet que algunes no funcionessin és que vaig aplicar el «mur de so» a totes i m’he adonat que per això mateix els temes sonaven carregosos, bruts. Toca canviar d’estratègia. Ara m’agraden sons més nets.

My glove keeps growing

 

15 de novembre: reconec que l'esperpent dels ultres avui a Madrid m'ha decebut. Com a espectador m'ha resultat ensopit. Me n'esperava més. Han estat quatre gats, i no han intentat ni un 23F ni un 6 de gener al Capitoli. Estan en baixa forma. M'han avorrit. Al final guanyarem fàcilment a una patuleia de desinflats. Això no es fa.

*****

He recomençat el treball en el «Nukes, Baby!» enregistrant una resta no emprada d’«El Poble Alemany», un intent estrany de bossa nova que no encaixava i al que, quan l’he enregistrada, li he tret de mescla quasi tota la percussió excepte per un plat i llavors uns jingle bells per capes afegits en el moment d’enregistrar. És la primera cançó del material disponible en funcionar a la primera, i duu el títol de «Superscapy Boom», ‘jazzy’, suau i superballable. L’he posada en una subcarpeta de bones junt amb «Prioritat al Priorat» que, tot i no ser tan rematadament bona, funciona bé en els seus propis i suaus termes. També he creat una subcarpeta de temes a no emprar amb dos temes (un perquè no funciona i l’altre perquè relativament funciona però no m’agrada), que he acabat movent a la carpeta general de «Restes» descartades d’àlbums. Hi ha dos temes en demo que he d’acabar i enregistrar. Per la resta, hi ha quasi trenta minuts de temes que poden arribar a funcionar, sempre que els afegeixi algunes pistes i en tregui d’altres, eliminant el «mur de so» i aconseguint per a elles un so més nítid i càlid. Diria que tinc tots els multipistes i midis necessaris. Un cop hagi acabat els dos temes en demo, ja és qüestió d’aplicar-li medicina a la resta de temes un a un. En teoria estic a temps d’acabar-lo prop de Nadal, però no dono la garantia al 100% que ho faci així, no m’agraden les carreres estúpides perquè son contraproduents. En tot cas, pot ser que el resultat de tot plegat sigui suau com la nata, i que fins i tot hagi de deixar reposar el resultat perquè jo no hagi arribat realment on volia. Només el temps ho podrà dir. Ara com ara no estic amb forces per a tornar a ser radical (2023 ha estat un any molt tens per a mi, amb temes judicials i una total manca de diners), però no vol dir que no vulgui provar d’alterar una mica la recepta: mirar de no fer «murs de so» fins i tot encara que segueixi treballant amb moltes capes. Fins i tot faig servir poc la reverb, ara.

*****

Ara mateix, fora de la carpeta 41 del «Nukes, Baby!», les carpetes que tinc son una mica absurdes. La carpeta 42 son les demos de guitarra, 57 minuts totals, no tocades des de 2015, i que seran un experiment fal·lible però interessant a fer quan m’hagin operat el canell esquerre (i de moment el traumatòleg no diu res, i no puc tocar la guitarra). La 43 son idees de sintetitzador que de moment no veig com rescatar, no son gaire bones, només 7 minuts i una mica. La 44, l’àlbum del Monstre, és buida excepte pel treball de portada, que dubto que pugui fer servir degut a un possible tema de drets comercials. La 45 és un altre àlbum buit, «Andorra», una idea per a més endavant i segurament amb àlies o per a un intèrpret, no n’existeix música. La 46 és la carpeta més interessant, «Trance», amb un conjunt gens integrat i molt desigual de cançons amb un concepte «techno» o de club, des d’alguna cançó acabada molt bona fins a demos agafades de cassettes, més una subcarpeta amb pistes de ritme sense música (exacte: verdíssim, però si n’agafés les set primeres cançons, ara mateix impublicables excepte per una o dues, ja em sortiria un àlbum de rareses molt desparell de 47 minuts). I la 47 son «Restes»: uns altres 47 minuts, setze temes, en diferents estats d’acabat, dels que no crec que mai arribi a saber què fer-ne (i sí, Lluís Paloma també pot crear desferres inaprofitables).

*****

Ara mateix tinc poques partitures parades. En el fons, les úniques obres acabades en format partitura que tinc (descomptant algun desastre de quan jo era adolescent) son el «Sanctus» i la partitura de concert de «Hymns», més una peça per a veu i piano dedicada a la meva antiga professora de cant Maria Mateu i amb lletra de Maria Tatcher, «Amb un cel ample i blau». Dec unes peces a un senyor de Sueca des de 2019, de manera que vaig bé, trobo, però per sort em vaig repensar d’acabar el que li anava a enviar, doncs ara està a la carpeta de «Restes» i és força inmenjable (però reconec que li voldria enviar alguna cosa molt bona i que de moment no trobo què). Apart, hi ha dues peces fetes per a la coral, però que estan una mica verdes i pendents de revisió. I llavors una carpeta amb tot d’idees per a orgue, amb la idea de fer una peça en diversos moviments per a cor i orgue sobre extractes de les Odes d’Horaci en llatí, amb vistes a la coral, per a la que una de les peces curtes a mig podria fer de gran final. Finalment, tinc a mig sis breus peces per a veu i piano sobre uns poemes d’una senyora de Can Anglada. Potser quan hagi acabat de debò el «Nukes, Baby!» serà el moment de mirar d’acabar almenys part de tot aquest enrenou.

I potser llavors serà el gran moment per a mirar com publicar partitures digitalment d’una manera coherent. Necessito ingressos i crec que com a compositor de partitures n’he après prou bé.

*****

Si més no, he decidit que durant les vacances de Nadal m’aïllaré i escriuré narrativa, curta o llarga. Vull tenir tot de textos a punt per a diversos premis, alguns d’ells fora de Catalunya o de l’estat espanyol: no vull obstacles dels despatxos. En tot cas, en part, serà cerca de diners: 2023 ha estat l’any en què certes decisions de les que em vaig deixar convèncer el 2021 m’han dut a la ruïna més absoluta, mentre al meu compte hi tinc una fortuna a la que no puc accedir. Si m’he trobat tan malament aquest darrer mes, la raó és aquesta: tensió induïda per total pèrdua de control de les meves finances. I ara hi ha el «puzzle» de com m’ho he de fer per a escapar d’aquest infern. Espero que, malgrat tot, 2024 sigui l’any de la meva llibertat definitiva i de poder trobar un lloc on viure, sol i tranquil, amb un lloguer raonable, és a dir, social. I que mai més ningú no em foti la vida enlaire, que no he fet res per a merèixer aquest tracte.

*****

He estat llegint sobre un àlbum d’U2 anomenat «Songs of Innocence» i la manera com es va publicitar. No he escoltat l’àlbum, pel que no puc dir com sona, només que van ser pocs els crítics que no el van posar a parir. I que el fet que iTunes el descarregués de manera automàtica a milions de telèfons mòbils «gratuïtament» va generar moltes protestes per invasió de la privacitat dels usuaris. L’àlbum va vendre molt poc, fins i tot pels estàndards habituals d’uns Wilco o uns Son Volt. Reconec que no sé si esperar un àlbum mitjà o alguna cosa tipus l’«Around the Sun» de R.E.M. En tot cas, s’havien passat cinc anys enregistrant àlbums quasi complets només per a acabar-los descartant per no prou bons. Si el que van acabar publicant no quallava, d’això se’n diu una sola cosa: crisi creativa, augmentada per una quantitat de compromisos inassumible i factors constants de distracció. En el fons és gran buidar-se l’agenda.

*****

A l’octubre vaig redactar tot un informe per a preparar un debat a la ràdio, sobre què necessitem la gent del col·lectiu per a poder relacionar-nos i trobar parella de manera segura entre nosaltres. Cap dona no ha comentat l’informe. He pres una decisió: no buscar en absolut, a la manera dels homes nord-americans que, farts que els busquessin només per a aprofitar-se d’ells, han marxat del mercat per a viure als seus cotxes i tendes de campanya però amb seguretat i sense perdre el poc que tenen. Penso igual: pel que hi ha ara... De fet, considero els meus trenta anys llargs de cerca (força interrompuda ja l’agost de 2020) el major error de la meva vida: malgastar un munt d’energies en algú que no ha existit mai en primer lloc, i llavors trobar-me només rebuigs salvatges. Doncs és això, surto del mercat, i que hi surti perdent un altre. Realment m’ho han fet avorrir. Per cert, quan s’abolirà el matrimoni com a document civil? Ningú no l’està fent servir pel que toca. També seria bo prohibir totalment les apps de cites, grans nius de delinqüència i males intencions. En tot cas, quin desastre de societat som. Això és un manicomi.

*****

Una última cosa a buscar amb calma és alguna web on publicar vídeos gratuïtament i sense algoritmes. No eliminaria el meu compte oficial de Youtube però en faria un duplicat, de manera que en algun lloc les meves cançons poguessin prosperar.

Com dic, he d’organitzar un parell d’audicions d’«El Poble Alemany»: entrar en contacte amb un mínim públic i que puguin ballar lliurement, sense despatxos pel mig. És un disc que m’agrada. Mentre, el «Side 1 Stereo» ha sortit prou bé per a ser el millor d’un mal àlbum previ, però és més del mateix i tinc clar que he de buscar un nou so. El nou «Nukes, Baby!» naixerà condemnat, però almenys puc treure-li el «mur de so» i que de moment respiri. I llavors prendre’m uns mesos sense enregistrar res. En realitat, en un bon any, ara estaria en plena revolució i mirant de mesurar-me amb els grans. Dèbil com estic, faré molt si al llarg d’aquest curs aconsegueixo posar ordre a la pròpia casa, tant pel que fa a obra pendent com pel que fa a tornar a tenir una vida digna de ser anomenada vida.

En tot cas, seguiré ajudant a molta gent que necessita i mereix ajuda. Com ha de ser.

Oneliners

 

“Només puntualitzar que a Catalunya tenim ara mateix gent molt brillant en el terreny cultural, però que quasi tots han estat bandejats pels despatxos polítics i empresarials. D’allò que arriba al públic, ben poc se’n salva, i ja es tracta d’una vergonya nacional. I sí, aquest desastre és un projecte polític deliberat.”

*****

“La mentalitat tancada + viure deliberadament als mons de iupi + imposar els dos factors anteriors per terra, mar i aire a tota la població monolingüe del seu estat = surrealisme. Espanya és l’exemple més perfecte de per què cal aprendre tants idiomes com es pugui i tenir la mentalitat més oberta possible: si no ho fas així, fas el ridícul.”

*****

“Cal que Barcelona sigui la capital? Necessita Catalunya una capital? No faríem millor descentralitzant i, així, anul·lant l’obra de destrucció que ens han fet els espanyols? Segur que Barcelona no és el seu propi país català, com per exemple Andorra? Necessitem repreguntar-nos ho tot. Recordeu que a dia d’avui el no-res comença a Vallvidrera.”

*****

“Fa temps que em pregunto, sense els elements per a investigar-ho, si els estats moderns son d’origen psicopàtic, doncs en els aspectes més essencials es comporten com a psicòpates. M’hagués agradat poder-ho preguntar a algú. Tinc la sensació que ja és tard. Tinc por.”

*****

La generació Z, és a dir, els votants més joves, nascuts entre el 1997 i el 2012, són la generació que registra una simpatia més alta cap a l’extrema dreta i els qui es consideren menys informats. (No una opinió general, però els percentatges son relativament alts i es disparen en comparació amb el de generacions precedents.)

“Falta confrontar-ho amb quins canals empra cada generació per a informar-se i quin grau de dirigisme polític tenen aquests canals (junt amb l’orientació política que puguin tenir). Ho dic perquè aquest escorament a la dreta dels més joves no em sembla normal, i em sospito que té molt a veure amb on s’informen i com. No és el mateix llegir portals europeus d’informació i mitjans de contrainformació que refiar-ho tot a vídeos a xarxes socials més la sopa de mitjans de Madrid: en aquest darrer cas un acaba convençut que les vaques volen.”

*****

Elon Musk diu que Twitter també serà una aplicació de cites.

“Les apps de cites son un desastre monumental, “X” és un desastre monumental. Combinar-les és el següent pas lògic. Quina por.”

*****

«Creo que todo el mundo necesita que pase algo absolutamente fantástico que nos devuelva la alegría de vivir y nos meta en una fiesta permanente con música bailable y refrescos.»

*****

Hay que tener ilusión. Lo dice el Cuponazo de la ONCE.

Cáucaso: Los antiguos propietarios del Cau Ple de Lletres vendieron su librería a Librerías Bertrand de Portugal y luego Librerías Bertrand fue comprada por Casa del Libro. Desde entonces, el Cau es un caso.

Los ordenadores son una panda de colgados.

"Casablanca" es una película en la que Humphrey Bogart interpreta al presidente de los Estados Unidos e Ingrid Bergman interpreta a la Primera Dama.

"Esa chica está buenísima", dijo el caníbal.

Las hipotecas se pagan con hipos, que a su vez son generados por la hípica. También, mientras un hipotenso es un hipo que está muy nervioso, un hipertenso es un hipermercado fuera de sus casillas. Y dado todo esto, ¿por qué existen hipopótamos però no hiperpótamos?

*****

Si una guerra surt malament, surt esguerrada?

La narrativa sobre portes ens l'explica un narradoor.

"L'aigua és líquida" és una afirmació tancada. I com a afirmació tancada, des de la seva cel·la crida "treieu-me d'aquí!!!"

No és el mateix una primera persona que una persona de primera.

*****

Miracle! He pogut reemplaçar els meus auriculars espatllats! (No sé com tot m’ha de resultar tan difícil, tant més que a la resta de la població.) Sonen una mica pitjor que els anteriors, però puc mesclar. Estava espantat.

*****

A Madrid s’esbatussen i ho està veient mig món. Estic xalant. El karma de 2017 els està tornant, i tot per burros i captapats. El millor de tot és que ningú no sap de què punyetes serveix l’Unitat d’Espanya, encara que saltin molt per a defensar-la. De fet no pensen, només salten. Boing!

(I sí, tinc una mica de família vivint a prop d’allà. No els vull cap mal, me’ls estimo. Però a la vegada admeto que veure els fatxes fora d’òrbita no deixa de tenir per a mi un aire de petita revenja personal meva i d’humor negre del bo.)

*****

1 de novembre: refredat històric!

-Hoy no podrás ir al cementerio con tu mamá.

-Exacto: no podré asomar mi 👃🏻por el cementerio.

I ❤️ mi 👃🏻

Se ha producido una inundación de narices: 👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻

Siempre puedo grabar un audio sobre lo interesante de la vida bacteriana de mi 👃🏻

Lo cierto es que mi 👃🏻 tiene una temperatura agradable, tipo estufita.

Y es bueno, porque ya es noviembre y hará un frío de 👃🏻👃🏻👃🏻

Dicen que Cleopatra tenía una bella 👃🏻

En fin, me pasaré todo hoy en casa, otra vez esperando que amainen las tempestades tempestuosas que convierten en caudalosa fuente mi 👃🏻

Mi 👃🏻, fuente de vida.

De momento, mis pulmones siguen haciendo ruido.

Mis pulmones son un raro instrumento musical.

Concierto para pulmones y orquesta, opus 1.

Pulmones, mon amour.

*****

El Monstre està prometedor. Tinc nou temes bon en diversos estats d’acabament (sobretot demos completes), i tenen ganxo. Hi ha un possible desè tema en demo incompleta. Els altres quatre temes s’han de refer, però tinc esperances. Espero poder trobar prou ritmes i sons com per a poder fer un programa variat. Ritmes llatins, per a les pistes de ball. La idea és ballable, comercial, però ben fet. Seria el que el 2006 no van ser les demos per a l’avortat «Busco Feina». Però si ho publico no serà al meu nom: m’he de treure del mig.

*****

Al final ho he publicat al meu nom el 8 de novembre a la matinada:

https://lluispalomapatinet.bandcamp.com/album/el-poble-alemany

Ritmes llatins. Volen ball? Ballaran. Comercial, ben fet. M’agrada. És un dels meus millors discos. No confio que el pugui radiar enlloc. Però m’agradaria poder fer-ne alguna audició pública en algun lloc, sigui a Terrassa, sigui a Barcelona, sigui a Sabadell. Que hi pugui anar sense grans despeses. Seria pocs seients, espai per a ballar. I si venien deu persones, doncs deu persones a fer festa. És el tipus de disc que si el fes algú de l’elit, automàticament passaria a ser molt comentat. Però el fa un bandejat del sistema com jo i me’l coneixen quatre gats. És molt frustrant.

No abandono la idea de l’àlies. Però encara trauré un disc a nom meu: el número quaranta:

https://lluispalomapatinet.bandcamp.com/album/side-1-stereo

Amb un tema nou i un altre de retocat, en essència és el millor de la versió llarga del «Nukes, Baby!» que vaig fer fa un mes o dos. Funciona, encara que sigui típic meu.

Ara, el que queda és el material sobrant:

1) «Nukes, Baby!» reduït al material més justet. No és mal material, però està mal enregistrat i no acaba de quallar. I necessita d’extres. Ja pensaré.

2) «Trance»: cançons d’electrònica que no conjunten, més un sobrant del Poble Alemany. A deixar reposar.

3) «Restes»: exactament això. Hi ha alguna cançó completa, però res que es pugui emprar sense reescriure-ho de dalt abaix. Per sort no és molt material.

Week Low

 

M’he escoltat en mp3 el nou de Wilco, “Cousin”. No és un gran disc, però així com «Cruel Country» era una broma cruel i punt, «Cousin» ve a ser una mena de «Schmilco» millor enregistrat, i alguns dels temes son fins i tot prou bons. Per a mi, «Infinite Surprise» és amb diferència el millor tema del disc, mentre que la «segona cara» del disc és certament sòlida i interessant. Wilco creen un munt de detalls per a tots els temes (a la manera de «Ode to Joy»), i quan la cançó funciona, aquest enfocament funciona. El que més llastra el disc és que de la «cara A» només «Infinite Surprise» captura a l’oient, amb potser «Sunlight Ends» oferint algun toc més personal. Però veig que el problema és que alguna cosa porta retenint en Jeff Tweedy a nivell creatiu des de fa deu anys, i Wilco fórmula actual son uns molt bons músics però el total és inferior a la suma de les parts. «Cousin» és un àlbum que no acaba de justificar que sigui un àlbum de Wilco, i en el fons podria haver estat enregistrat per Jeff Tweedy i alguns amics sense que se’n perdés cap dimensió essencial. És un àlbum bastant calmadet i sense una gran personalitat. De totes maneres, supera a «Schmilco» i supera encara més l’avorriment de «Cruel Country». De manera que trigaré a comprar-me «Cousin», però no ho descarto en un futur, sobretot si Wilco aconsegueixen sortir de l’encallament creatiu. Menys gires inacabables, potser?

Per cert, com és que la crítica encara considera que el pitjor àlbum de Wilco és «A.M.», quan té temes molt bons i en general sona directe i consistent? I no em serveix que encara soni a Uncle Tupelo, doncs UT era una molt bona banda, i això es manté a «A.M.»

*****

Diria que el PEN és el Piano Enrevessat Noctàmbul. No sé molt què fer-ne.

Quan podrem deslliurar-nos de totes les teories conspiratives del món mundial?

Terrassa és oficialment un secarral. Els amics d’Ultra-Local Records haurien de venir a muntar a Terrassa la propera edició del Microclima.

*****

No dono un cèntim pel sistema judicial aplicat a la salut mental. Hi ha una gran capa de merda cobrint-ho tot. Ho he comprovat aquest dilluns 2 d’octubre. No em rendeixo.

*****

No dic res del desastre a Israel perquè sobren les paraules. Ja només falta que la Xina es tiri a sobre de Taiwan i que el burro de Corea del Nord comenci a jugar al pim pam pum. Vénen temps divertits, trobo.

(Torno a formular la pregunta del milió: son els estats d’origen psicopàtic?)

*****

M’he excusat d’un concert que es farà al novembre i que de moment m’ha fet perdre dues hores de la meva vida amb el pitjor repertori catalanet i carca. Pur Dia de la Marmota. Suggereixo omplir l’escenari i la platea de llits, així tothom podrà dormir durant el concert.

*****

Dimarts 10 d’octubre vaig llegir part del Manifest del Dia Mundial de la Salut Mental. Va ser just a fora de la BD3, i també hi van cantar la Coral Renaixença i el rapper Sandro Minieri sobre la base preenregistrada d’un tema de Txarango. L’any que ve jo voldria fer un tema per a l’ocasió. Hi havia una noia molt maca per allà, però no la conec de res, pel que haurà estat un bonic somni d’uns minuts. La manca de vies de comunicació, l’etern problema...

Precisament, he escrit un informe per a que se’l llegeixin els del programa de ràdio, sobre solteria forçada. He fet el que he pogut, però necessita debat. En tot cas, soc molt crític amb tot un estat de coses, però també proposo petites solucions parcials per a que almenys els del col·lectiu tinguem alguna sortida, alguna possibilitat. Jo mateix no puc seguir més així, i diria que a molts companys i companyes els passa el mateix, sense que puguem establir contacte. I necessitem fer-ho, de manera segura. Una cosa és clara: fora apps, fora internet, que hi ha massa gent dolenta allà.

I millor que prescindim del matrimoni entès com a contracte entre dues persones i l’estat. És obsolet i no surt a compte: una arma llancívola.

*****

Aquests dies vaig escoltant «Music Sounds Better With You» de Stardust. És el tipus de música que no suportava als anys 1990, però ara estic mirant d’aprendre’n alguna cosa. Exacte, veig que no resulto prou comercial i n’he d’aprendre. «Music Sounds Better With You» és un invent senzill, però sona prou bé.

*****

He enregistrat tres temes. Un d’ells funciona extraordinàriament bé, i em costarà fer un àlbum que estigui a l’alçada. El tema, llatí, es diu «Los Romanos del Futuro», i l’he deixat a punt en dues sessions. Enganxa. Té rotllo. Suposo que quedarà per a mi i els meus amics, com de costum.

En tot cas, amb això el «monstre» es posa en marxa, amb certa lentitud, almenys amb un segon tema més o menys muntat. Trigaré perquè vull fer l’àlbum ben fet. I prenent com a referència el tipus d’àlbum que et podien fer un Bert Kaempfer o un James Last sobre 1960-65. Un àlbum que pugui funcionar en sales de ball per a un públic madur. «Los Romanos del Futuro» sona a evolució tecnològica dels discos fets a Centreamèrica entre 1950 i 1965. La gent gran l’entendrà a la primera.

*****

He compilat les meves cançons amb títols parodiant els de cançons de LeAnn Rimes, vénen de diversos àlbums meus. Sobre LeAnn Rimes, canta extraordinàriament bé, però ha entregat poc que no sigui fluix en tots els altres apartats. És la pega quan treballes en una multinacional: et diuen què publicaràs, sense cap criteri. Si de cas, recomanaré la seva versió d’«Amazing Grace» i, entre les seves cançons comercials, «I Need You». En fi, aquí van les meves paròdies:

Freedom in Your Army (Biedroneczki Estan en Punts)

Lit the Fine with Ink (Biedroneczki Estan en Punts)

Written in the Stairs (Rainbow Harbingers in Teledysk)

You Made Me Find a Shelf (Santuari)

Trouble with Good Byte (Els Somnis del Futur s’Escriuran amb Acer)

Can’t Light the Moonfight (Els Somnis del Futur s’Escriuran amb Acer)

The Safest Plane (Els Somnis del Futur s’Escriuran amb Acer)

This Army of Mine (Els Somnis del Futur s’Escriuran amb Acer)

Big Meal (Duncan Drawings)

The Load's Player (Duncan Drawings)

I Need Glue (Duncan Drawings)

Amazing Grass (Duncan Drawings)

*****

El chino mandarín es la lengua más hablada entre las mandarinas. Mientras, los guisantes no paran de hacer guisos. Y no hay un plato más contradictorio que los guisantes guisados.

Los Rolling Stones son cantos rodados, y un canto rodado es Luciano Pavarotti actuando en una pel·lícula.

Miles de estudiantes de Bellas Artes han salido a la calle de color azul: han hecho un concurso a ver quién era el más pintado.

111: la ONCE %.

Es triste ser vegano en octubre.

El 12 de Octubre es la Fiesta del Pillar, es decir, el día de los ladrones.

Un agente de policía ha sido suspendido de empleo y sueldo porque era incapaz de pillar chistes.

Deberé ir al Museo del Prado a ver vacas pastando.

FAES: Fumando Ante Espaguetis Sabrosos.

-¿Qué ha ocurrido en la base militar?

-Que el tanque de gasolina estaba a tope, y van y ponen al lado las armas antitanque.

El dia de la poma

 

Escoltant el «Matinada» m’he adonat de què ha fallat en el «Nukes, Baby!»: part dels seus temes son els sobrants del «Matinada». A la vegada, quasi tota la resta va ser enregistrada basant-se en la tècnica bàsica d’arranjament dels meus murs de so: piano per octaves i guitarra de dotze cordes amb sustain incorporat doblant el piano per octaves, i llavors baix doblat amb guitarra de dotze cordes seca, més timbala i arpa mono. Més percussió a càrrec de jingle bells, pandereta i triangle fent la pulsació bàsica. El problema és que fer-ho tot amb aquesta base m’ha donat un disc indistint i amb un enorme «dejà vu» mancat d’energia; es nota que en bona part va ser fet sota una pressió increïble, i en pilot automàtic. És un mal disc pels meus estàndards. I em pregunto què podré fer després. 2023 no és un bon any per a mi. En tot cas, tant el «Nukes, Baby!» com les desferres de la carpeta «Side 1 Stereo» els he copiat a un disc dur extern i els he esborrat del meu disc dur de sistema. I a reposar.

Espero poder escriure alguna cosa durant la tardor. Enyoro escriure.

Començo a tenir clar que «Matinada» és el meu millor disc en el meu estil de sempre. Ja no em cal fer-ne cap més en aquesta vena. Toca experimentar. Cal fer el burro.

I, sí, sé que el meu pitjor àlbum és el «Busco Feina» original de 2006, inèdit. Totes les cançons n’han estat reenregistrades per a d’altres discos meus, versions que a la fi son decents – única excepció, «Automatic Day», que ja el 2006 va ser inclosa al «Busco Feina» en la seva mescla definitiva –. Però, amb l’excepció de la mateixa «Automatic Day» i d’una versió destroyer de «1 de maig» que és al meu segon compte de Youtube, no autoritzaré la publicació del meu projecte més vergonyós, fet l’estiu de 2006 en poc més d’un mes per a intentar aconseguir contracte discogràfic amb alguna discogràfica, i clar, l’havia de fer ben malament. Que quedi clar, no és que jo no vulgui fer material comercial, és només que el vull fer bé, i això a certs despatxos ni ho entenen. I comercial no té per què dir mediocre. Els Beatles eren comercials. ABBA eren comercials. Els Rolling Stones, Pink Floyd, Bruce Springsteen, la millor musica disco... eren comercials. Amb aquestes darreres mencions, queda clar què vull dir. Estic d’acord a fer música comercial i que surtin els números, simplement no vull fer desastres només perquè a certs despatxos no saben distingir un piano d’una palmera. Cal fer-ho bé, i assegurar-se l’èxit. Molta gent no escolta música en català perquè l’oferta és llastimosa (una situació que em preocupa especialment).

*****

Escolto disco en forma de singles, el format pel que va ser pensat. Em refereixo a singles com a cançons d’èxit que tinc al meu disc dur o que escolto per internet, no solc comprar vinil si em queda una altra opció. Però definitivament les següents cançons em semblen bones, en un gènere que era dificilíssim d’executar a la dècada de 1970: «I Want Your Love» i «Good Times» de Chic, «Get Down on It» de Kool & The Gang, «September» d’Earth, Wind & Fire, «I Feel Love» de Donna Summer (aquesta cançó, produïda per Giorgio Moroder, és una de les cançons més importants de tots els temps), i «Night Fever» i «Stayin’ Alive» dels Bee Gees. Hi ha molt més, però amb això ja teniu feina, i de tant en tant algú més ha afegit un nou bon disc al canon. I fins i tot un grup no tan estelar com Village People ha aconseguit ser fonamental a nivell sociològic: un públic heterosexual i en alguns casos homofòbic ballant els èxits d’un grup clarament gay (no tots ells eren gays, però quasi, i fins i tot els seus productors ho eren, és un grup amb molts codis en aquest terreny). De totes maneres, el cansament últim del públic amb el disco a mitjans de 1980 va venir no només per saturació (a la ràdio no punxaven altra cosa), sinó també perquè el públic nord-americà més conservador va «captar» el subtext gay del disco i s’hi van rebelar (la forta «Disco Demolition Night» de 1979 ho va fer patent de la pitjor manera possible). Però clarament prefereixo el disco al lamentable panorama d’èxits d’ara, on només Rosalia se salva. I tinc clar que en uns tres anys com a molt tota la llista d’èxits haurà estat generada per intel·ligència artificial, una situació que a les multinacionals els encantarà (no vull ser alarmista, només observar que a la intel·ligència artificial no caldrà donar-li drets d’autor).

Altres cançons no exactament disco però molt relacionades son «Love’s Theme» de Love Unlimited Orchestra, o «You to Me Are Everything» de The Real Thing. I cal mencionar «Disco Duck» de Dick Rees com a single paròdic que mereix molta més bona premsa de la que té.

Hi ha molta més bona música de la que podrem escoltar en una vida. Millor que no perdem el temps amb la que ens arriba ara mateix des de les discogràfiques.

*****

Reflexionant sobre aquest darrer any a internet, m’he trobat sortint de totes les principals xarxes socials: Facebook, Twitter (ara X com per a esborrar-la) i Instagram. De moment tinc un compte a MeWe que no faig servir gaire, i el meu compte a Mastodon va desaparèixer degut a una pífia de l’administradora del servidor. Igualment, crec que he fet molt bé, al final ja tot eren nervis: memes insuportables, estafadors, anuncis, usuaris poc fiables. Conservo els xats, però res més. Millor, per a un any molt difícil. I reconec que prefereixo parlar amb mi mateix, o expressar-me via aquest bloc. Quan pugui, m’agradarà refugiar-me a una casa. La societat actual cansa.

És veritat: compàs d’espera fins aquest dilluns. No faig res deliberadament: mirar de mantenir la calma. Ha estat un estiu inútil. He hagut de perdre el temps.

No penso crear-me un compte a Tik-Tok. No em resulta útil. Soc un home de continguts seriosos i pausats. Admeto que en 2023 em va molt bé donar-me una pausa.

*****

Reconec que una de les meves raons per a no tenir TV és que la meva mare la veu sovint i només hi sento que crits (altres raons son més conegudes: publicitat i dirigisme polític). Això m’ha fet pensar. I quan em pugui posar a intentar un curtmetratge, les idees de base son no emprar actors (per tant, res d’argument) i un vídeo totalment mut de no més de quinze minuts. I mirar de crear imatges prou interessants que puguin mantenir l’atenció de l’espectador durant quinze minuts. No soc un bon càmera, pel que tindré un apartat de filmació complex, i Terrassa no ofereix molt per filmar. Segurament tot serà pospo com en els meus vídeos. Però mirant de buscar noves tècniques: no vull fer exactament el mateix que ja he fet. De moment, allò que he filmat aquest setembre anirà per a vídeos d’unes poques primeres versions de cançons que ja han sortit, sobretot «Vull ser lliure».

*****

Segurament hauré d’esperar a divendres 6 per a poder començar a plantejar un possible llibre de ficció. En tinc la idea, però no el pla. I el primer que s’ha de fer en escriure llarg és planificar, des de fer una sinopsi fins a fer fitxes dels personatges o fer un esquema detallat de què ocorrerà a cada capítol. També, mirar d’assegurar-se que no hi ha errors: fins i tot així hi haurà errors, però sempre és millor mirar què funciona i què no mentre encara estàs planificant. Ja m’ha passat dues vegades de començar una novel·la pel primer capítol, només per a estampar-me al poc de començar el segon capítol. En un cas, tot el que el protagonista havia de fer era anar a comissaria a denunciar els fets (amb el que no hi havia novel·la). En l’altre, el que jo volia explicar xocava de pet amb la realitat de l’època, amb el que era impossible que passés el que jo anava a explicar (i veig que no soc molt bo amb la documentació). Aquesta darrera història l’escriuré algun dia... a base de situar-la en un buit històric, temporal i geogràfic totals, de manera que la realitat històrica no em pugui aixafar l’únic que pretenc, que és explicar una bona història. M’hauré de fer trampes al solitari, és cert, però no puc permetre’m haver de llençar una bona història a la paperera. En tot cas, no crec que fos una trampa tan greu si la comparem amb «El Codi Da Vinci» de Dan Brown, on la trama (fins on hi ha una trama) se sustenta en un munt de teories conspiratives de rerefons cristià que no tenen cap base històrica (i llavors Dan Brown no baixa del burro sobre que s’ha documentat excel·lentment bé; a la vegada, una novel·la que com a «ganxo» es centra en teories cristianes té tots els números per a no interessar a gent com jo, i hi tinc tot el dret).

*****

La nit és negra. No puc ni pensar.

Vull viure.

Era el temps de l’hora màgica,

quan el refugi semblava etern.

El Lago de Como (The How Lake)

 

8-9 de setembre: nit de reformes del «Side 1 Stereo» i del «Nukes, Baby!» En el fons, intercanvi de cromos. Però m’ha sortit un «Side 1 Stereo» d’onze temes, 45 minuts, i sense fissures, mentre que al «Nukes, Baby!» només li falta un últim tema final de quatre minuts, de nova composició (ja té onze temes, en la seqüència correcta i amb els títols correctes). La diferència: treure dos temes no tan bons. Un l’intentaré regravar en plan ambiciós perquè té potencial per a ser un gran final, tot i que l’enregistrament existent és decent, sense acabar d’estar al nivell. El tema que queda penjat és el dolent, es nota que vaig generar-lo a partir de restes i no qualla. (Tampoc no sé què fer dels tres temes per a banda, que no responen als meus estàndards habituals.)

Fins i tot així, és cert que acabaré el «Nukes, Baby!» amb una certa intenció de tenir-ne una versió acabada, típica meva, com a coixí de seguretat. I llavors, més endavant, regravar-lo sencer, a partir dels mateixos midis però buscant sons canviats, i al final decidir quina és la millor versió. (El «Side 1 Stereo» ja el deixaré així, o com a molt provaria algun overdub «per a trencar» en algun tema concret: no deixen de ser els temes bons de les sessions.)

He aprofitat per a fer bolcats de dades i reunir restes de discos previs en una mateixa carpeta per a cada un. La veritat és que hauria de poder renovar discos durs.

*****

El nou single dels Stones, «Angry», és prou decent, però que el millor sigui la noia del vídeo ho diu tot. Almenys no és la pallissa que va ser el seu àlbum de blues del 2016. Falta veure com serà el nou àlbum. «A Bigger Bang» va ser molt bo. No espero que ho sigui tant, però esperem que no els hagi sortit un «Dirty Work II», la veritat és que «Angry» sona força vuitantera per a ser dels Stones (i el vídeo tira de noia – de nom Sydney Sweeney – i de nostàlgia).

*****

Matinada de l’Onze: des de la tarda de diumenge he treballat en un tema que vaig gravar dissabte però que no em va quedar del tot bé. He acabat ajuntant la resta de temes (excepte els dos temes llargs de ball, que no encaixen bé enlloc i que de moment he deixat a un esquelètic «Side 1 Stereo» a refer) al «Nukes, Baby!», que he treballat a fons. El «Nukes» son ara, i finalment, vint-i-tres temes, 75:15 de durada: un «doble LP». Encara no sé si és bo, però funciona millor que dos discos separats, i hi ha alguns darrers tocs de producció. I és un àlbum completat en Onze de Setembre. Ja veurem quan sortirà, això sí. Jo diria que gener de 2024 com a mínim. No deixa de ser l’entrega final en el meu estil de sempre: no dóna per a més, ja és repetir-me. I potser preferiré, d’ara en endavant, entregar un àlbum per any, ben fet, i provant de canviar, d’aprendre noves tècniques i nous estils. Amb el detall important que el meu àlbum numero quaranta queda de nou per a fer. M’agradarà si acabo tenint cinquanta àlbums, tots prou bons en el pitjor dels casos.

Una altra cosa és que, en altres plantejaments, no té per què ser la fi del Patinet melòdic. Tinc idees per a fora de la meva discografia.

*****

Matinada de diumenge passada en blanc, preparant tot de documentació. Tractant de lluitar per la meva llibertat perduda. Tinc la sensació que serà duríssim.

Dimarts: un de dos passos importants queda enrere. Tinc reunida tota la documentació. Toca esperar al segon pas.

Tinc ganes de ser ja a finals d’octubre. Estan essent unes setmanes esgotadores, ja en general. Una de les coses que havia d’escriure no l’he poguda fer. És un setembre massa dens.

Realment somnio amb trobar un lloc per a viure, amb un lloguer molt lluny dels preus de mercat.

*****

Ja han publicat el resultat del premi de poesia. Ha guanyat un altre. Quan tingui una estona, publicaré el meu poemari... en anglès. I sí, ja veig que hauré d'escriure un poemari amb una rima i una mètrica perfectes, encara que faci dormir. Definitivament, a Catalunya no està permès tirar endavant.

Potser el tema del meu proper poemari avorrit ha de ser la impossibilitat del llenguatge clàssic per arribar on vull arribar. Defensar les meves posicions.

(Poemari publicat, en anglès, i em quedo fresc per al que hagi de venir.)

*****

Al «Nukes, Baby!» m’hi falta alguna cosa. Tinc els temes, però no sempre tinc el so. Toca pensar...

Tinc també la sensació que aniré a mig gas mentre no trobi un espai per a mi. No puc ni reconfigurar l’estudi, no tinc espai.

*****

Sopar Estellés. Hi he recitat un parell de poemes. Ha estat un sopar d’allò més interessant. En Miquel Pujadó hi ha brillat, i hi havia una companya d’Un Munt de Mots per allà. En tot cas, a aquest nivell modest les coses ens van bé al Grup Minerva. M’estic passant les tardes al Coro Vell rebent quadres, i comença a fer goig. Tot i que és un setembre potent. Octubre també ho serà, però una mica menys. Llavors, escriure.

Prenc nota de Vicent Andrés Estellés.

*****

Un dubte: per què hi ha patinets elèctrics però no patinets acústics?

*****

Estic agafant bastant afecte al meu àlbum «Matinada». El vaig fer amb ànim que fos el meu «Sgt. Pepper» i diria que no em vaig quedar gaire lluny. Sona preciosista i tots els temes son bons. Em falta saber com difondre’l. Com sempre.

I també m’agrada l’«Electric Landlady», ple de temes senzills que amb la producció agafen ganxo. El recomano com a introducció a la meva obra. I és el que el «Feina 2.0» hauria pogut ser si l’hagués pogut fer al meu ritme i sense pressions: fresc, natural, fluid.

En canvi, l’àlbum inèdit, el «Nukes, Baby!», no em convenç del tot. Crec que necessito alguna cosa més potent (dues, de fet) si vull tornar algun dia amb els meus àlbums trenta-nou i quaranta. Tal com està, el «Nukes, Baby!» és el meu Rareses 4. Puc plantejar-me de regravar-lo del tot, però a la vegada crec que necessito algun truc nou que el faci realment rellevant. Ara mateix està força bé, però ni és el «Matinada» ni és rellevant per a algú més que els completistes. Crec que he fet bé de parar. Algun dia tornaré, però necessito que aquell dia sigui l’inici d’un segon acte de la meva carrera, no un simple dia de la marmota i anar tirant. I una de les pífies del «Nukes, Baby!» és que és un dia de la marmota. L’altra pífia és que triga massa a oferir algun tema rellevant, no és un doble LP consistent. Reconec que alguna cosa se me n’escapa. «The more you think, the more you stink»?

*****

No estic parlant gaire sobre política. Les notícies que rebo son saboroses, acabi com acabi tot plegat. Però també reconec que tinc tantes coses a resoldre en la meva vida personal (i serioses) que no puc estar per tot. Necessito guanyar un parell de batalles, i això fa que no pugui gastar energies en ocupar-me del Gran Món. Reconec estar cansat. En algun moment m’hauré de jubilar i retirar-me del món.

*****

Dimarts 19 vaig passar per Casa Farràs, la darrera visita. Se’m farà estrany que no hi siguin. I ara no tinc cap motiu en particular per passar pel carrer Gavatxons: Casa Farràs ja ha tancat. La de coses que els vaig comprar. I sempre em faltaran aquests darrers dos anys.

*****

Tinc un carretó de magatzem, dels bons. El vaig comprar a principis de 2008 a una ferreteria del carrer Joan Monpeó, inspirat per carretons similars que havia vist en magatzems quan treballava de mosso d’ídem. Certament la compra més útil que he fet.

Aquests dies he estat mirant coses de magatzem per a una amiga a qui finalment no han fet falta. Però, mirant webs, vaig veure transpalets a la venda, i no terriblement cars. Un transpalet a un domicili particular no té gaire sentit, especialment quan un sap que no tindrà espai en el millor dels casos. Però reconec que he sentit nostàlgia. La meva era una feina dura, pesada i avorrida, però crec que em defineix molt bé. En el fons, sempre seré un mosso de magatzem.

*****

Darrer toc al «Nukes, Baby!»: treure’n la dèbil «Today Said We Things». 22 temes. Funciona millor. Amb això, em rendeixo. I passo a pensar en altres projectes. (De fet, «Today Said We Things» sembla encaixar bé amb les dues «coses» electròniques que hi ha ara a la carpeta del «Side 1 Stereo». Xiripa.)

*****

«Els extremismes equivalen a mentalitat tancada. I si un extremista es troba que ho té tot controlat, es relaxa almenys una mica, fins i tot pot fer alguna concessió controlada, precisament perquè està segur i ho té tot com vol. Però als seus líders això no els interessa, i el mitjà que tenen per a radicalitzar encara més un extremista és la por. Per tant, l’espanten. Fins i tot amb mentides: una persona de mentalitat tancada no vol ser informada, sinó que li confirmin i reforcin els seus prejudicis. I a can Ñ això ho fan constantment, de fet han entrenat a tots els seus per a que saltin constantment encara que no sàpiguin ni per què. Estic segur que el discurs derrotista de Feijóo i tropa està buscant que passi alguna cosa molt bèstia. Especialment si hi ha repetició d’eleccions. Recordeu-ho: sempre la mateixa obsessió. La part divertida de tot això és que no conec ningú que li hagi trobat cap utilitat a la unitat d’Ñ.»

*****

Per curiositat, he copiat a la carpeta «Side 1 Stereo» les tres bases que tinc assignades als Visitants. Espero que les arribem a convertir en temes junt amb ells. Però si no es procedís, a la carpeta «Side 1 Stereo» hi ha ara els dos temes llargs electrònics; el tema «Today Said We Things» descartat; dues demos que reclamaran el toc típic meu i que han sobrat dels anys; les tres peces mediocres per a banda valenciana; i els tres temes per als Visitants, un dels quals també va ser descartat en el seu moment. Onze temes, quasi quaranta-sis minuts força fluixos en conjunt, però resumeixen la part de la meva obra que ha quedat surant en l’èter. No deixa de ser el meu pitjor àlbum, totalment inconnex i desorientat. I, sí, estic parat degut als esdeveniments, pinta que serà un curs molt difícil per a mi, però almenys tinc clar que quan pugui tornar a gravar, els deures son fer gravacions molt radicals en cerca d’un nou so. El cert és que el llarg «Nukes, Baby!» funciona a grans trets, però no sé què fer-ne perquè no és excitant i és més del mateix, de fet no tinc moltes ganes d’editar-lo. De fet, he decidit que no el publicaré, almenys no sense tornar a enregistrar-lo totalment i amb algun nou enfocament. Alguna vegada havia de fallar, i la dupla «Side 1 Stereo/Nukes, Baby!» ha estat aquest moment. Amb un any com 2023, no m’estranya que no pugui centrar la meva ràbia: massa distraccions, massa merder (aquest proper dilluns és crucial).

I aquest octubre toca posar-me a escriure. És urgent. Ja he perdut la possibilitat de participar en un premi que m’urgia.

Les crisis creatives sempre s’esdevenen em temps de caos vital i nervis. Per sort, no crec que torni a viure’n una com la de 1994-97. Sé el remei: tranquil·litat, espai i temps. I concentració. Potser el problema és que rara vegada la vida m’ho ha donat. Sempre enyoraré març de 2020, quan se’m van obrir totes les possibilitats.

*****

Crítics teatrals denuncien que Nostromo Live els ha deixat sense invitació per l’obra ‘The Producers’ (27-9-2023)

«Els crítics sempre tindran l'opció d'anar a veure i ressenyar-nos el treball d'un munt de companyies independents que poblen els Països Catalans i que fan un treball seriós i creatiu. Companyies que precisament el que necessiten és difusió i accés al gran públic. Per cert, moltes d'aquestes companyies no son a Barcelona ciutat. És bo que els crítics ho tinguin en compte, en un moment en què el món del teatre professional ha deixat d'oferir bones obres, sobretot en català. Cal una renovació.» (Escrit per mi, des de les meves sensacions que fa temps que no em crida res.)

*****

He sabut que he de cantar en un concert de cobla i cor. El problema, el repertori: mediocre i arxisabut. He acabat escrivint als organitzadors, amb correcció però manifestant la meva incomoditat. Sempre manifestaré que tots els catalans hem d’assolir l’excel·lència i la feina ben feta. Fer-ho malament és de mal patriota.

*****

«Synchronicity I», de The Police, és la canya.