Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

diumenge, de desembre 30, 2012

Harpsichord's Summer Pizza

Acabo d'escoltar a la fi el primer EP de Celesta Grupo (entregat en mà pel teclista del grup, Toni Noise, gràcies infinites). Val la pena ressenyar-lo. Això sí, deixa una sensació estranya. Però val la pena anar per parts. Celesta és un grup que, sortit del mateix ambient alternatiu que qui escriu, està fent tots els passos possibles per a entrar en el mainstream, entès de la manera més professional possible. I l'aspecte que més en destaca és el seu directe, cuidat, enèrgic, dens i ple de matisos. Els d'en Juanma Villanueva no escatimen recursos per a sonar en un altre nivell. Instruments de gama alta, efectes, tècnica interpretativa... Des d'un punt de vista de directe ho tenen tot. I aquest saber fer ha aconseguit sobreviure en gran mesura al pas a l'estudi. Digui el que digui jo a partir d'ara, el disc té, ho dic d'entrada, alguns moments molt bons, crescendos que donen una certa idea del que aquesta gent són capaços de fer a la que prenen per sorpresa un escenari.
La sensació estranya vé de dos factors. Un és que, tenint en el grup a dos tècnics-productors de tant nivell com el propi Juanma o el Toni Noise, sobta una mica que, sobretot a la primera cançó, l'acústica de la sala sembli haver colorejat la gravació d'una manera no del tot favorable. És una sensació que va desapareixent amb l'estona, però aquesta primera cançó ("el rey") perd una mica d'eficàcia precisament per aquest tema. Curiós, tenint en compte que aquest disc no té res a veure amb una típica gravació "en directe a l'estudi i com soni", que hi ha feina i pistes a darrera, i que en principi qui grava aquí sap el que es fa. L'altre factor són les pròpies cançons. No estem parlant ni molt menys dels típics desastres de grups punkarres o de cançons del nivell d'OT. Totes acompleixen amb uns mínims. Però potser hi falta alguna cosa. Si exceptuem la tercera cançó ("No necesito mucho más"), que sembla estar dirigida a algú de la indústria, la resta de lletres no tenen massa focus, i la sensació de la música com a tal és la d'uns grans intèrprets amb molt saber fer però també amb la "síndrome dels grans intèrprets", consistent en què no acaba d'importar molt què s'interpreta mentre permeti pujar a l'escenari amb una excusa per tocar i fer un show. En directe la cosa funciona, degut a què els equips de PA dels llocs on toquen i els propis instruments del grup sonen molt bé, i també al carisma que els propis Celesta desprenen, que és molt. Però en disc l'equació no es resol tan bé. A veure, expliquem clar que aquí el que falta per a arribar a la perfecció absoluta és només un 3%, simplement crec que això s'ha d'apuntar per a assegurar que en el seu pròxim projecte d'estudi ells arribin a rendir al 100% i a entregar alguna cosa propera a un clàssic. Potencial en tenen. De sobres.

*****

I, afegint breument que l'altre dia em vaig oblidar d'afegir el Yoshimi a la meva llista de grans discos que he escoltat aquest any (així com el primer disc de Pegasvs, quasi l'únic disc que he escoltat calent de fàbrica aquest any, apart del de Celesta), passo a ressenyar un disc que m'ha impactat molt i que vaig anomenar de passada a l'anterior post "de resum de l'any" (que això que estic escrivint ara completa en cert grau), però que mereix un apunt per si sol.
El disc és "American Central Dust", de Son Volt (2009). Son Volt (en aquest cas la formació 2.0) és el vehicle grupal d'en Jay Farrar, antic compositor principal d'Uncle Tupelo, que amb el primer disc de Son Volt "1.0", "Trace" (1995), va impactar amb un cicle de cançons alt country d'altíssim nivell (i va deixar els embrionaris Wilco en una posició molt dèbil durant un any amb "A.M.", un disc que ara s'hauria de reevaluar però que aleshores va ser vist només com un moviment de pànic del Jeff Tweedy). Però aquí he de dir una cosa important: la crítica s'ha dedicat des d'aleshores a comparar cada disc de Son Volt o del Jay Farrar en solitari amb "Trace" i deixar-lo pel terra de manera rutinària, potser no tant amb els últims però sense que la síndrome arribés a desaparèixer.
I jo dic: almenys pel que fa a "American Central Dust" estan molt equivocats. ACD és tranquil·lament comparable amb "Trace" i fins i tot el guanya en alguns moments. És una autèntica lliçó de com partir d'elements de "roots music" americana per a arribar a un so únic i personal, amb lletres serioses i capacitat per a crear una atmosfera. Potser per afinitat amb el que jo faig jo en destacaria la cançó "Sultana", amb una part de piano senzilla però antològica. Però en realitat totes i cada una de les cançons estan a un nivell envejable, essent ACD un dels clàssics per descobrir d'aquests darrers anys. Una llàstima que Sony/BMG fés fora el Jay després de vendre poc amb el seu anterior àlbum, "The Search", i que ell hagi hagut de treure aquest ACD amb una independent modesta, Rounder Records, amb un pressupost molt baix. També, crec que bona part del problema vé de la lletania de la crítica amb "en Jay ja no sona com havia sonat", lletania que sembla haver allunyat a quasi tots els possibles fans que aquest home podia haver tingut i l'ha privat d'una carrera internacional comparable a la de Wilco (un grup que sembla haver-se centrat a tocar en directe davant del fet innegable que el Jeff Tweedy porta dos àlbums en una certa sequera creativa). Però el temps posarà les coses on toca. Val la pena acostar-se a "American Central Dust". Jay Farrar mana.
De fet, fa poques setmanes em va passar una anècdota molt divertida amb ACD. Com cada dimecres, vaig anar a dibuix al C.C. Francesc Macià, una classe que vaig passar preparant un escrit de la meva profe amb el meu tablet. I mentrestant ACD sonava al radiocassette. I quan va acabar, se'ns acosta una de les nenes dient-nos "podeu posar un altre cop aquest disc? M'ha inspirat molt i he fet molts dibuixos mentre sonava". No cal dir que ACD va tornar a sonar. Content d'haver-li descobert aquest disc a algú. :)

*****

El fet que l'anterior post fós tan quilomètric, junt amb el fet que tenia molt per dir, van fer que m'oblidés de comentar certs apartats. I el que vé no és menor per a qui em conegui: aquest any ha estat el primer en molt temps sense una guitarra nova, o qualsevol altre instrument pel que fa al cas. I en el millor dels casos (que no passi res amb la pensió), encara en tinc per mesos. O per prop d'un any si les coses no van bé, cosa perfectament possible si la guerra econòmica d'Ejpaña contra els catalans es posa encara pitjor del que ja està, que és molt.
Però almenys puc somniar.
Tinc tres instruments al cap. Un d'ells, la Gibson Les Paul Studio, no necessita de molt comentari perquè per sort es fabrica des de 1983 amb pocs canvis. Un altre, la Rickenbacker 360/12, el més difícil d'aconseguir, dóna per a més debat.
Resulta que per una banda el lloc on és més assequible comprar-la, Guitar Shop de Barcelona, no té un subministre continuat de Ricks, amb el que encertar tenir els diners i que ells tinguin el model que vols en stock és molta casualitat. De fet, ells tenen ara una 360/12 nova de trinca, d'aquest any, per un preu decent en termes del cara que és una Rick, però clar, en el millor dels casos en tinc fins l'estiu que vé abans que comprar-la sigui factible per a mi (si no molt més endavant). També tenen una altra 360/12 molt més antiga per un preu més abastable (però no per a mi ara), però sembla haver tingut una vida molt bèstia (alguna peça es veu trencada a les fotos). Però sinó, els únics altres llocs on comprar-la són a internet: Thomann (on tenen tota una sèrie de models disponibles i on l'únic que no es pot garantir és el color, però que és més car) i Music Store (una miqueta més car encara, però es pot demanar el model 360/12c63, del que parlaré en un moment). Són llocs fiables, però on es necessita tenir de cop els diners, cosa que no és aplicable en el meu cas. En el pitjor dels casos, i per primera vegada en tots aquests anys, hi hauria manera de demanar la guitarra a la meva botiga de proximitat (quan vaig comprar la Califòrnia ho vaig fer perquè em van dir que era impossible procurar-se una Rick de qualsevol mena a l'estat espanyol. Culpa, possiblement, de qui les havia d'importar), però seria una opció molt cara.
Per una altra banda, cal ressenyar les opcions pel que fa al model. Com he dit, estic interessat en una 360/12 (o una 370/12 si no se'm disparés el preu; recordem que la sel·lecció de pastilles no és com en una Stratocaster i que les pastilles de màstil i centre van juntes inseparablement), pel tema de la sortida estèreo "Rick-O-Sound". El problema és que pel so que vull són necessàries les pastilles "toasters" (de baixa sortida però amb un so brillant famós per en George Harrison i en Roger McGuinn), i Rickenbacker ha deixat d'oferir aquesta opció en els seus models de sèrie. Les úniques opcions que queden per a tenir una guitarra de sèrie amb aquestes pastilles són la 660/12 sòlida (sense sortida estèreo, recordem-ho) o l'específica 360/12c63, rèplica exacta de la del George Harrison ("A Hard Day's Night") que es fabrica en quantitats molt petites i quasi per encàrrec, amb una llista d'espera molt abultada. Les dues són prohibitivament cares. I els models normals "de sèrie" ara ja només vénen amb pastilles "high gain" d'alta sortida i de bona qualitat, però de so diferent i no tan adequat al so de les 12 cordes. Clar, un encara pot comprar la guitarra de sèrie i, per correu, comprar-se apart les "toasters" (i, potser, un pont de 12 suports per a substituir al pont de sèrie de 6 suports, no tan adequat per als problemes d'afinació d'una 12 cordes), i llavors fer-les instal·lar localment. Però no està clar si això invalida la garantia, i sempre hi ha la sensació d'afegir quartos a una guitarra cara que no hauria de semblar "de projecte". Un últim punt més tonto és que la 360/12c63 duu un cos amb la forma de la 330 però amb "binding" decoratiu, i reconec que m'ha arribat a agradar més el cos més arrodonit i distintiu de la 360/12 de sèrie, apart que la 360/12c63 només té 21 trasts al diapasó enlloc dels 24 dels models actuals. Però el punt important és que, sigui com sigui, aconseguir una guitarra amb "toasters" implica sempre alguns centenars d'euros extra, i això als anys 1960 no passava (potser perquè les "high gain" no van aparèixer fins el 1969). De fet, un model de col·leccionista, la 370/12 Roger McGuinn, arriba als 10.000 € en el mercat de segona mà precisament perquè el tema "toasters" i un circuit amb compressor actiu li confereixen el so exacte que tots els aficionats a les Ricks de 12 busquem.
El que ens deixa amb el tercer instrument: una Telecaster. Quan em vaig comprar l'Antàrtica (una Strato de 6) no vaig contemplar una Tele perquè semblava que tothom al meu voltant tenia Teles. Però ara és diferent, la Tele és una guitarra que fa anys que tinc en molt respecte i voldria provar què em pot aportar la pastilla de pont en particular. Però la mateixa mania de Fender de renovar el seu catàleg cada II x III és causa de polèmica pel que fa a mi. Jo hagués preferit l'American Series que es va discontinuar fa cinc anys. Potser hagués acceptat força bé l'American Standard introduïda el 2008. Però no sé què pensar de l'American Standard de 2012. Sé que serà una bona guitarra en si mateixa, però em fa por que el modelat "tipus Strato" de la part del darrera (menys massa) i el pont amb sis suports "tipus Strato"(provinent de l'American Standard de 2008, i que altera una mica el so) alterin massa la recepta, donat que segons els entesos el so tira una mica cap a el d'una Strato. I clar, jo ja tinc una Strato. De fet, es veu que part de la recepta és el pont tradicional de tres suports "tipus barril". Aquest pont és present al nou model bàsic fet als EUA, l'American Special, més fidel a la recepta original, tot i que amb poques opcions i també amb unes prestacions més limitades com el fet que la barra tensora del màstil sigui de tipus antic i no la bi-flex de les American Standard. El preu és una mica més baix, per sort, però els periodistes que l'han provada tendeixen a recomanar fer el pas a l'American Standard per poc que es pugui, i certament hi ha la por a que l'American Special s'assembli massa a models fets a Mèxic (que no contemplo).
Clar, fa tot just un parell de dies que m'he assabentat de la presentació de la sèrie American Vintage: models fets intentant clavar les mítiques guitarres Fender "de l'època Leo" (sense algun error concret, com el selector de només tres posicions a les Stratos o l'absència de posició combinada a les Teles). I sembla que ho han aconseguit. El problema és el preu: fins i tot als llocs amb més bon preu no baixen de 2000 € (el preu oficial és de 2600-2700 €), i clar, un dubta que aquests preus siguin raonables, tenint en compte que als anys 50 una Tele o una Strato valien aproximadament el que una American Standard dels dos tipus d'ara. Especialment perquè algunes comoditats actuals n'han quedat, lògicament, fora. I sí, aquí hi haurien Teles amb ponts de tres suports i bones electròniques, però amb tots els pendents que tinc el preu em resulta prohibitiu.
Apart de tot això, crec que només em falten un sintetitzador més professional que els que tinc (impossible dir un model, perquè els que m'agradaven estan tots discontinuats i aquí també les marques semblen estar en un estat de renovació gratuïta), una elèctrica baríton (és molt suposar, però) i un ampli de vàlvules (el meu favorit és el Fender Twin Reverb "del 1965", tot i que també és ser molt ambiciós). Però arribar a fer tot això implica un pressupost enorme per a algú tan pobre com jo, i estem en una època difícil en què ens poden passar a tots coses molt negatives. És possible que no pugui ni començar si em retallen la pensió. El qual ho fa tot més frustrant, perquè en condicions normals ja fa anys que tot això que acabo d'explicar estaria resolt, segurament molt més al meu gust i tot.

*****

Acabo l'any amb una cita del guitarrista Marty Willson-Piper, de The Church. Una frase que resumeix moltes coses i que a la vegada és una frase prou bona en si mateixa com per a resumir tot un any: "When you play a Rick 12-string, it isn't workmanlike: it's got finesse, it's subtler, it's more aesthetically pleasing, it's got quality about it. It's like getting out of a Ford and into a nicer car. The Gibsons and things are like the BMWs and the Mercs, where the Rick is more like an Aston Martin. A higher level."

dimarts, de desembre 25, 2012

Resum de l'any 2012

-Políticament:
Acabem 2012 en una situació estranya. Crec que encara estem catatònics pel resultat d'unes eleccions on només el fet que CiU + ERC = 71 diputats ens ha salvat d'haver de repetir les eleccions. I CiU i ERC han arribat a un acord (un do 7 sus 4), encara que de moment estic en desacord amb com han plantejat el tema fiscal (OK, calia pujar la pressió fiscal davant de l'intent PPSOEro d'escanyar financerament la Generalitat de Catalunya, però ¿calia fer-ho contra les classes populars, enlloc de contra els rics? Se suposa que Madrid ja ens roba prou.). La incògnita és si s'aconseguirà tirar endavant el tema de la consulta: Madrid ja ha començat a jugar molt brut, i que intents d'intoxicació tan toscos com l'informe d'El Mundo hagin tingut èxit vol dir que no tenim la partida guanyada. Calen els esforços de tots. Sí, encara hi ha una possibilitat de ser lliures en un màxim de dos anys, però seran dos anys terribles en què ho passarem molt malament. Mentalitzeu-vos, serà dur. Sobretot, us convido a moure-us a la recerca d'informació veraç i contrastada. La tele no serveix.
Apart que el clima de desencís es pot resumir en aquest comentari d'una amiga argentina la nit electoral: "¿Pero qué mierda habeis votado los catalanes?"
Però no podem deixar morir l'esperit de l'11 de Setembre d'enguany. Va ser massa gran com per a que es vegi frustrat a mans de quatre. Mas, Junqueras, teniu una responsabilitat enorme. No ens falleu, ens hi juguem el país.
I el López Tena ja no és al Parlament. A canvi, hi ha la CUP. Encara és aviat per dir si se'n sortiran.
Comentar també les repetides vagues de fam de presos polítics mapuches. No presumeixo de tenir molta informació, però almenys sí puc manifestar la meva simpatia per ells i per tots els pobles originaris. També pel Subcomandante Marcos, que em motiva amb el seu idealisme. Tots ells mereixen un present millor del que tenen. I en especial em pregunto com la gent pot arribar a viure a Xile, el Piñera i el Hinzpeter foten por.

-Coralment:
El millor, participar de Poble que Canta. Hi vaig cantar per primer cop quan l'assemblea constituent de l'ANC, el 10 de març d'enguany, i m'he passat gran part de l'any en dansa amb ells. Avui mateix he cantat amb ells a l'homenatge que se li ha fet a Francesc Macià a la Pl. Catalunya de BCN, on també ha participat l'Oriol Junqueras. Bé, almenys és una cosa que puc fer pel nostre país.
No tan bé a Terrassa. Sembla ser que el Psalm 42 ja està passat per aquest curs i que els Estudi XX han decidit fer any sabàtic, i potser sigui una oportunitat per a mi i la meva obra. És només que no sé si cal dur-me sempre al límit. En part com a conseqüència del concert del caos l'any passat, i en part pel fet d'haver estat un any i mig non-stop amb diverses activitats (no totes corals, val a dir-ho) sense poder parar ni un moment, el cert és que durant bona part de desembre he arribat al límit. He deixat fins i tot d'anar a veure concerts, i evidentment m'he escapolit de fer-ne, en part perquè no n'hi havia cap d'obligatori i en part perquè un parell d'optatius m'anaven fatal per tema d'agenda. Però ja és trist que m'hagin fet agafar por a l'escenari. No por escènica (he fet centenars de concerts en aquesta vida), sinó por a l'escenari. I als assaigs. I mentrestant la composició s'ha vist relegada a curts períodes durant les poques vacances que pugui tenir. No és això el que volia. Sóc un compositor, i això és el que he de deixar clar a partir d'ara. Les prioritats han canviat. I punt.

-Visitantment:
Gràcies als que vau venir al concert del Rovell de l'Ou amb Els Visitants, va ser un bon concert, segurament a l'alçada del de la Casa Alegre de Sagrera fa un any i mig. Tenim molt per dir, i potser sortiran oportunitats per dir-ho. Això sí, espero no arribar-me a saturar de concerts en aquest vessant. Si vingués fresc de no fer concerts en anys això seria de somni. Però reconec no tenir confiança en mi mateix. Almenys sí que la tinc en el Marc, el Mario i l'Albert. I almenys hi ha plans per intentar entrar en el circuit potent a partir de la primavera de l'any que vé. Reconec que la meva ambició és poder publicar els meus discos. I espero poder incloure-hi els Visitants. Mentre, el Marc està preparant videos per a algunes de les nostres cançons. La cosa promet.
I estem tots a l'espera del primer CD de l'Exèrcit d'Islàndia, que quasi està acabat i a punt d'anar a fàbrica en qualsevol moment. Autoedició, com sembla ser l'únic que podem fer tots els de la nostra escena. Almenys l'experiment ambiental de l'Hospital del Tòrax sembla haver-los obert una porta creativa que havien mantingut tancada des dels seus inicis i que segurament serà apassionant de seguir.
Estic inquiet perquè aparentment no està passant res amb el disc que ha fet el José Luís Algar aquest any en un estudi professional i amb un bon productor. Les cançons que n'he sentit valen molt la pena, i haurien de resultar molt comercials a priori. Però no puc evitar la sensació que certa gent decisiva veu el món capgirat.
Aquest any també he començat a treballar amb Le Clotet Avec Garcés (no domino el francès). És un artista activíssim, proteic. Una hora d'ell és una setmana dels altres. En puc aprendre molt. L'únic problema és que no ha estat fins fa deu dies que vam arribar a una base definitiva d'un tema seu que estem treballant. Un cop veus la progressió, té raó, aquesta és la bona. Però m'ha de guiar ell. Les meves tècniques de producció habituals (reverbs, delays, arranjaments...) simplement no funcionen en aquest cas. Tot arribarà, és només que en tot el que ha fet aquest any (i ha fet moltíssim) ell ha anat molt més ràpid que aquí, i em sorprèn que triguem tant en un sol tema. Suposo que serà l'excepció.
I fer constar el darrer disc de Tired Hippo, en realitat de tribut, que vaig masteritzar i en el que vaig versionar, no molt bé, "potser després" (llàstima de pista vocal). I certa conversa amb el Maurici Ribera que em va donar tot d'idees i per la qual li estic molt agraït.

-Emocionalment:
Per una banda, he decidit parlar amb certa persona sobre un determinat aspecte d'un concert previst per a d'aquí un any i del que de moment prefereixo no donar més dades: el fet que sembla necessitar de la presència d'almenys dues persones amb qui jo preferiria no tenir res més a veure. Li proposaré de no participar-hi per a evitar tensions, en mi i en altra gent. No domino bé certes situacions.
Per l'altra, una decisió a la que vaig arribar fa pocs dies. Recordo haver escrit a Facebook un text d'aquells meus en què em lamentava de la meva mala sort amb les noies, i com de costum un parell de persones m'ho van comentar en plan "no defalleixis" però sense que aparegués una sol·lució. Però em van dir que per a aconseguir parella jo havia de recuperar la meva autoestima, una mica com en un llibre d'autoajuda. I quan vaig plantejar-me per què havia perdut l'autoestima, em vaig adonar ¡que havien estat quasi exclusivament elles! Així que vaig decidir recuperar la meva autoestima... tancant per sempre aquesta porta. Veig que estic millor des d'aquell precís moment. I, el més important, veig que de la resta d'aspectes de la meva vida només fallen el trobar una casa (ja no depèn de mi, i tinc clar que he d'evitar com sigui una hipoteca), trobar discogràfica (o allò que ens depari el futur com a nova via igualitària i democràtica per a accedir al gran públic) i regular la quantitat de concerts, especialment clàssics (potser ho aconseguiré). Per la resta, tinc una qualitat de vida molt notable pels handicaps que tinc: tinc una familia normal i que m'és favorable, tinc amics (agraidíssim que estiguin al meu costat), hi ha una sèrie d'ambients on sóc ben rebut i sóc d'ajuda, tinc un grup de rock format per gent que m'aprecia, i sembla que darrerament comença a sonar el meu nom a Terrassa (encara que des d'un punt de vista compositiu encara no m'ha arribat el Gran Encàrrec que m'acabi de donar visibilitat i em permeti "començar"). Clar, veig que hi ha algun lloc on puc recolzar-me. I he decidit que val la pena recuperar l'autoestima... per a estar bé amb mi mateix, i punt. Fet d'aquesta manera, valdrà la pena. Sí, potser 2013 serà un any una mica millor.

-Compositivament:
Aquest, almenys, ha estat l'any d'"Himnes". Que potser no ha tingut un recorregut tan curt com creia en un primer moment, tot i que veig magre fer-ne un concert. Però la gent amb la que n'hem parlat sembla estar-ne contenta. Clar, el fet que el tema dels blogs i de Catalunya Ràdio em fallés em va deixar tocadot. Però potser a mig plaç aquesta obra arribi a trobar el seu lloc.
Els discos que tinc a mig estan igual. Una tardor perduda, per això tinc la noció que he de prendre certes decisions sobre la meva vida. A veure si a partir de demà passat em puc posar en feina amb el "1980", almenys en tinc clar el concepte i podria sortir una cosa maca. Tot depèn de si puc trobar temps i espai. Agrairé que no se'm negui, no sóc un intèrpret.
Però ahir vaig poder fer una sessió de demos... i semblen connectades amb "Oda", la peça inacabada de 2005-2006 que havia de ser una Torradora II per a orquestra simfònica i cor. El que em reca és que, malgrat que hi ha idees, no m'atreveixo a endegar el treball en aquesta peça si no tinc la seguretat que serà estrenada. No em puc pagar una estrena. I per desgràcia tinc experiències molt amargues de què passa en aquest país si no et dius Mozart o Beethoven o si, en el seu defecte, no tens un títol de compositor per un conservatori. O de què passa si es toquen obres d'algú per alguna d'aquestes dues raons. Se suposa que hi ha d'haver una via, però jo ja ho he intentat a Terrassa, on se suposa que molta gent em coneix, i els resultats són, ara com ara, magres. Així que potser estic creant una obra inacabada i inacabable. A 37 anys ja seria hora que comencés a passar alguna cosa. Espero que amb Els Visitants arribaré a tenir més sort...

-Jukeboxment:
Aquest any he aconseguit tants discos que em resulta difícil saber què he escoltat de nou i què té un cert vintage, o què vaig escoltar l'any passat en mp3 i que aquest any he arribat a tenir en preuades plaques digitals. Però puc comentar el tema Polònia, amb l'increïble Czeslaw Niemen ("Niemen – Enigmatic" és genial, directament; comprat a la Plaça del Mercat de Cracòvia, ciutat enyorada) i llavors coses més discretes però amb algun moment notable, com Kasia Sobczyk (algunes de les seves balades són prou notables i mereixen una segona escolta i una tercera i tot) o Filipinki (coses com "Biale Muszelki" o "Nie Ma Go" són molt bones, llàstima que només siguin conegudes pels twists i charlestons que van treure el 1964, que és quan van ser famoses). Em queden pendents de comprar CDs d'Alibabki (encara que sembla que seran unes Filipinki II sense tant atractiu) i els Novi Singers (aquí n'espero alguna sorpresa). Potser no em cridin molt els Czerwone Gitarre, són coneguts com els "Beatles polonesos" però compositivament no hi ha color amb els originals.
També hi ha hagut rock occidental: The Jayhawks ("Hollywood Town Hall" i "Tomorrow The Green Grass"), Uncle Tupelo i el Jay Farrar en solitari ("Trace" i "American Central Dust" han passat a ser discos favorits meus), Tom Petty (de moment els meus favorits són "Hard Promises", "Full Moon Fever" i "Wildflowers"), David Bowie (de moment me n'atrau "Low", encara m'he d'acostumar a d'altres discos seus, més algun que encara no he pogut escoltar), Buffalo Springfield (més cançons concretes, com "On The Way Home" o "Broken Arrow", que discos sencers), Gene Clark (tot i que eren discos que havia sentit en mp3)...
També he arrodonit la meva "cole" de Philip Glass amb cinc discos, però no he acabat de trobar coses que em cridessin, amb la mitja excepció de "In The Upper Room", que ja coneixia en part del primer CD que em vaig comprar ("Dancepieces", comprat al Corte en las Ingles de Pl. Catalunya el 21 de juny de 1990, i que diria que encara aguanta).
Però hi ha una via inesperada per a mi. Animat per una suggerència del Jordi Ibañez, fa poc em va arribar el CD "Florence Foster Jenkins, Murder of the High C's", amb aries dramàticament desafinades. La Florence és una llegenda en el món de la "outsider music", degut a que va ser la pitjor soprano que hagi cantat a una sala del nivell del Carnegie Hall de Nova York i que va editar discos. La seva incapacitat per a cantar és mítica, però ella es creia una gran soprano, amb el que la comèdia estava servida. Un cas extrem de sordera tonal, però ella m'ha acabat caient simpàtica. I m'ha animat a descobrir (de moment en un mp3 vulgaris) a les Shaggs, un grup tan terrible que era bo. Kurt Cobain i Frank Zappa n'eren fans declarats, i estic segur que el concepte de xenocronia d'aquest darrer està inspirat en el que se sent a l'únic àlbum editat d'aquestes noies, "Philosophy of the World", que és simplement increïble, tant si el trobeu inescoltable com si li trobeu el mèrit a una cosa tan desencaixada (jo l'hi he trobat). Sí, acabaré comprant el disc a la que em refaci.

dissabte, de desembre 01, 2012

Sincerant-me

Diumenge 25 la coral vam cantar al concert que teníem previst d'entrada a l'Auditori Municipal de Terrassa. I pel que encara vam haver d'assajar un dissabte. Va ser un concert amb un total de tres corals. Per ordre: 1) una coral molt bona de Sant Cugat. Repertori molt ben triat, interpretacions perfectes i un cert aire seriós que almenys a mi em va agradar. La mena de concert que a mi mateix m'hagués agradat de fer fa uns anys; 2) nosaltres. Havent disposat de molt poc temps per a preparar el concert (degut a Psalm), les que ens sabíem més eren les que ja havíem fet en concert anteriorment, mentre que les renaixentistes estaven una mica verdes. Malgrat tot, va ser una actuació prou notable i, sobretot, més que digna. I vam sorprendre amb tot el nostre repertori de gestos, cosa que no va fer ningú més; i 3) una coral que millor no dic d'on eren. El seu director, molt ambiciós, va fer-los cantar cors d'òpera molt coneguts, i aquella coral simplement no tenia nivell per a això. N'he vistes de pitjors (incloent alguna a la que he reforçat), però l'actuació va ser molt irregular i en alguns moments la cosa va recordar a la Florence Foster Jenkins. I el fet de cantar obres conegudes feia que encara ens adonéssim més de les pífies. Va ser duret, però va tenir l'avantatge que a la sortida tothom comentava aquesta melée i no les altres dues actuacions, cosa que ens va ser molt positiva.
Dimecres en vam fer la valoració. I jo vaig opinar-hi amb una certa potència. Vaig indicar el que he comentat de les renaixentistes, encara que no tothom hi va estar d'acord (suposo que aquí hi pot haver molts punts de vista). I la "tercera coral" va donar molt de sí pel que respecta a les meves opinions: vaig afirmar que allò havia estat un cas de sordera tonal (solc dir les coses pel seu nom) i que la decisió de cantar obres molt conegudes havia estat poc afortunada perquè: 1) no ens estaven "informant" de res de nou; 2) eren obres de les que n'existeixen un bon grapat de versions en CD de bona qualitat, pel que o ho fas molt bé o tothom et compararà amb el disc; i 3) per aquestes mateixes raons és molt millor mostrar-se inventiu pel que fa al repertori enlloc de fer sempre les mateixes. Això darrer ho dic també en altres llocs, i poc abans de la reunió ja vaig dir que no a un Requiem de Mozart, en part perquè se m'estava desenvolupant una afonia que m'ha tingut i m'està tenint enclaustrat a casa i fora de combat, però també perquè tinc clar que no vull fer mai més coses que tothom ja ha pogut escoltar en CD i ben tocat: Requiem de Mozart, Requiem de Fauré, Messies de Haendel... digueu-n'hi com vulgueu. En tot cas, és cert que he enllaçat sense pausa el final de la feina del curs passat amb l'inici de la d'aquest, i ara només tinc ganes de parar uns dies, reposar, i prendre decisions clau amb calma. I això de fer concerts redundants em té molt radical aquests dies.

*****

Els concerts alternatius als que he anat han estat el de The Missing Leech al Rovell de l'Ou fa nou dies (va tocar amb la meva Strato XII per avaria de la seva guitarra de sempre, i després del concert vam parlar molt i em va donar tot d'idees, pel que li estic molt agraït) i el de Dino Ratso dissabte passat a El Almacén a BCN (que va ser molt divertit, té un toc corrosiu que m'agrada). Avui jo havia de tocar també a El Almacén telonejant a el Francesc Palomar, però ho vaig haver de cancel·lar fa dos dies perquè no podia sortir del llit. Espero que quan s'acabi l'afonia nostra de cada hivern (i si ningú no em fa cantar espero que no em durarà tant aquesta vegada) podré oferir aquesta actuació, que serà molt bàsica (impossible portar-hi el grup) però que em fa molta il·lusió i que potser em permetria fins i tot fer alguna versió o estrenar algun tema nou (en tinc un parell de bons a mig treure, falta la lletra com sempre).

*****

Avui he llegit al Directe.cat un article d'opinió (d'un blog de l'Indirecte) que era una defensa publirreportatgera dels Mossos, felicitant-los i tot. A mi m'ha semblat fora de lloc, però us presento el comentari que hi he fet perquè el crec molt atinat i asserenat, apart de presentar uns conceptes que diuen força de com veig el tema des de fa anys (un altre comentari ha parlat de com hi ha hagut anys en què s'han hagut de relaxar molt els barems per admetre agents nous i de com la Brigada Mòbil sembla provocar enfrontaments més que no pas sol·lucionar-los): "No puc estar d'acord amb aquest article. Totes les imatges de càrregues policials que hem vist a nivell de Catalunya aquests darrers anys (tant del govern de CiU com del Tripartit) semblen provenir de temps predemocràtics i ens haurien de fer reflexionar. Bona part del problema, responsables polítics apart, és que, en general, la feina de policia sembla feta a mida per a individus amb determinades inseguretats que necessiten posar-se artificialment per damunt de la resta de la societat, amb la possibilitat de poder-se descarregar sobre persones que per una raó o altra es troben en situació d'indefensió davant d'una llei que ells, els agents de l'autoritat, entenen com la defensa d'uns valors conservadors amb els que s'identifiquen totalment. No dic que absolutament tots els agents de policia siguin així, però és una tipologia que certament abunda en aquesta mena de cossos. I el trist, en aquest cas, és que fa anys molts teníem l'esperança que pel que fa a certs comportaments els mossos serien una policia democràtica i per tant diferent dels cossos policials d'àmbit estatal. Per desgràcia no ha estat així."

*****

Sobre la situació política de resultes de les eleccions del 25-N, només puc expressar confusió. Sí, son 87 escons pel dret a decidir, que és la part bona, però tot ha quedat tan fragmentat que només es pot descriure com a "baffling". Encara podia haver estat pitjor (que CiU i ERC no haguéssin sumat més de 68), però crec que ningú no ha quedat content de tanta dispersió. I, sí, vaig votar SI i precisament és l'única cosa en què no es van equivocar les enquestes: no van arribar al 3% mínim per entrar al Parlament, amb el que va ser vot llençat, cosa que em decep perquè la legislatura passada van ser els únics a moure el cul per la independència (CiU estava pel Pacte Fiscal i el copagament de receptes i no els va votar res que jo recordi). Almenys la CUP ha entrat, però per a mi són una gran incògnita: tenen unes idees molt interessants però ¿sabran moure's en la política del dia a dia? Almenys els desitjo que les circumstàncies no acabin amb ells abans d'hora, perquè la caverna mediàtica ja ha començat a atacar-los, associant-los amb ETA (per variar). Sobre en Junqueras, de moment neda i guarda la roba. Sap que si juga bé les seves cartes té alguna possibilitat de ser el primer president de la República Catalana Independent. El problema és si tant càlcul arriba a ensorrar la baralla. Unes noves eleccions ens restaran molta credibilitat davant la comunitat internacional, presentant-nos com una olla de grills, i no hi ha cap garantia que una nova aritmètica parlamentària vagi a ser millor. Tot i que el Vicent Partal, de Vilaweb, ha expressat la seva sorpresa pel munt de gent que li ha dit que de saber que el resultat havia de ser aquest hagués votat diferent. I de fet una coneguda meva argentina va arribar a preguntar-me "¿qué mierda habeis votado los catalanes?" Crec que amb això queda dit tot.

*****

En un to més alegre i festiu, entre dijous i divendres em van arribar tot de CDs, més un llibre profusament il·lustrat sobre la Telecaster. Només tinc feina a escoltar discos nous. Destacar, del que ja porto escoltat, el "Hard Promises" de Tom Petty and the Heartbreakers (un bon disc de rock comercial ben plantejat), el "Low" de David Bowie (del que prenc bona nota), tres discos de The Jayhawks (entre ells els seus dos clàssics), el "Yoshimi" de The Flaming Lips (tota una lliçó de què fer amb l'equipament amb el que se solen fer simples chumbachumbas en mans menys experimentades, l'estic escoltant molt i amb molta reverència), i com a mínim el primer tema del darrer disc de Buffalo Springfield, titulat "On The Way Home" i amb un arranjament deliciós (el tinc en repetició ara mateix). Per escoltar encara, el "69 Love Songs" de Magnetic Fields, el disc de "The Civil Wars" de Philip Glass i (d'aquest n'espero molt) "Nixon In China" de John Adams en la versió del 1988. I encara falta algun disc per arribar (i així acabar miraculosament la col·lecció d'Uncle Tupelo).

*****

El que em deixa amb com va la meva obra. No he pogut escriure res pel "1980", però lentament se'm van acudint idees temàtiques per a les lletres, i tinc certes esperances que entre el 10 i el 16 d'aquest mes, quan em quedaré sol a casa, pot encendre's la flama que em dugui a crear la meva pròpia versió del "Summerteeth" de Wilco, serà així de personal. El "Santuari" queda més a l'aire, però no em fa molta por perquè plantejat el "1980", el "Santuari" em podria sortir de carrereta.
En realitat, el que pot ser desconcertant és el camí que pugui prendre el "1964" a partir del moment que, acabat almenys el "1980", m'hi pugui posar. Fins fa aproximadament un mes, era un disc-homenatge a una època que havia de donar forma de manera definitiva a les meves obsessions amb Phil Spector i The Drifters, però que no havia acabat d'arrencar, potser perquè el meu pla original dels tres darrers mesos de 2010 (fer un disc a tota velocitat i presentar-lo imperfecte però carregat d'energia) se'n va anar a Can Pisctracs per agenda plena. Però en un mes he reunit tantes idees noves sobre com reconvertir-lo, i tan radicals, que el disc resultant només podrà ser dues coses autoexcloents: o la resposta radical i anticomercial al "Corrupció", mirant-lo cara a cara com cap altre disc meu no ho ha fet fins avui, o un disc que acabi essent tan incoherent que m'arrossegui a mi amb ell a les profunditats. Però m'adono que ho he de fer. Amb "Himnes" i les bases encara no usades del "Santuari" he arribat al límit d'una determinada estètica, i el "1980" és bo però força continuïsta tant del "Corrupció" com del "Feina 2.0", del que n'és una mescla. S'està acostant el moment de moure'm, i potser de deixar enrera fins i tot les meves pròpies seguretats.
De fet, hi ha coses que potser les hagués fet de manera diferent si el 2000-2001 no hagués arribat a perdre la veu. Tant el Carles Ortiz com la Montse Solà i en especial la Maria Mateu van fer un molt bon treball amb la meva veu, cosa per la que els estic molt agraït. Però de sobte havia de fer concerts i actuacions escèniques diverses com a cantant, tant solista com de cor. Tantes, que vaig començar a petar dues o tres vegades cada curs. I això ha arribat a interferir amb la meva vida normal i la meva obra. He estat molt en demanda, però pels motius completament equivocats, i m'he arribat a penedir d'haver estudiat cant malgrat saber que sense la meva "nova" veu tota la meva obra gravada des de 2001 hagués estat impensable. I el que és més, tota aquesta activitat de concerts no m'ha servit per a activar una carrera de compositor amb encàrrecs. Tot el que porto compost ha estat autofinançat o buscant concerts que no s'han arribat a produir mai (almenys en el món de la clàssica i sense comptar els Visitants). I jo sóc compositor, per damunt de tot. En el món del rock alternatiu una sèrie de persones ho han sabut entendre, però l'única raó que algú a Terrassa sàpigui que tinc discos acabats és pels magnífics articles de la Pamela Navarrete al DdT, no perquè hagin pogut sentir la meva música en concert o en CD (i sempre hi haurà aquest regust amarg per no poder publicar).
I, de fet, li he començat a tenir pànic a certs concerts. És trist però és així. I ara toca esquivar els de Nadal, d'entrada. I els de Setmana Santa, després. Són temps que hauria de tenir per a mi, per a treballar sense interferències. Espero que s'entengui.
En tot cas, fer notar que sí que des de fa sis anys tinc registrada una primera versió de treball d'una obra, titulada "Oda", que és la Torradora II. La voldria acabar, però no té sentit incloure-la a cap disc meu perquè seria redundant, i si la vull fer per a orquestra (o orquestra i cor) no té massa sentit escometre una feinada tan gran sense ni tan sols saber si es tocarà mai. De fet, la tenia en ment quan la nit abans de cantar el Psalm vaig escriure als Terrassa 48 oferint-me com a compositor... i no em van respondre ni ho han fet fins ara. Molt, molt frustrant. Tenint en compte com va acabar la cosa amb "Himnes" (disc enlloc de concert) i el "Requiem" (impossible gravar-la pel meu compte), escriure una "Oda" definitiva sense un encàrrec en ferm em sembla llençar el temps i els esforços. De moment l'únic que puc fer és demanar a les meves amistats clàssiques que es recordin de mi si en algun moment es necessita un compositor pel que sigui. Sobretot perquè, a la vista del que va passar amb el concert del caos, està clar que jo ho puc fer millor (i ho he fet... amb "Himnes").