Alguna vegada us he parlat d'aquesta vella
entrevista. Us la passo per a que comproveu
de primera mà què es considera què hem de llegir els catalans, i
què es promociona als mitjans. I entendreu per què em poso a
escriure en anglès: dignitat.
https://www.vilaweb.cat/noticies/volem-que-ens-llepin-el-cony-en-una-escala-de-caragol/
(I,
sí, els comentaris van ser tots de protesta davant d’una
entrevista absurda, grollera i que no aportava res. No crec que
l’editorial vengués gaire exemplars entre els lectors de
l’entrevista.)
*****
Vaig
descobrir que el Pastissos estava publicat amb errors. Diumenge 19 al
vespre vaig fer-ne una revisió a fons. Ara és un llibre impecable.
La matinada de dilluns el vaig republicar, i també vaig publicar els
dos llibres de fotografia, tots a Amazon Kindle. Ja tinc deu llibres.
A la
vegada, vaig fer vídeos per a «Andrea Doria» de To Be Continued,
https://youtu.be/nyGdiMarvFg,
i per a un cover de «Yes It Is» dels Beatles fet pel Toninoise i jo
fa uns anys, https://youtu.be/4uwiRheMjKg.
També vaig pujar a Routenote les dues maquetes i el single de To Be
Continued.
*****
L’entrega
de premis del I Premi Assumpta Caparà de Poesia va anar en general
molt bé. I hi ha gent contenta que haguem creat un nou premi de
poesia a Terrassa. Estic satisfet, almenys en aquest tema. Això sí,
divendres a la nit vaig dormir dotze hores seguides. Duia tota la
setmana sense dormir, i no exactament per aquest tema. No puc entrar
en detalls ara, però estic en un moment molt fotut.
*****
Estic
escoltant molt la versió definitiva del darrer àlbum que vaig
publicar, «Jazz». En l’estat en què estic, l’aprecio cada cop
més. És 2019, però també és 2023. Quan el vaig gravar, entre no
sé si va ser agost de 2019 i principis de març de 2020, estava en
molt mal estat, en un any en què no parava de rebre cops (la baixada
de pensió entre ells). A la vegada, en els darrers temps en què
encara volia trobar una dona (ara he pres la pastilla negra),
escoltava molt el «Sinatra Sings for Only the Lonely» de 1958, molt
probablement el millor disc de tots els temps. I una cosa i l’altra
es van ajuntar per a que decidís crear el meu primer disc emocional,
un disc conceptual sobre la soledat i la privació romàntica (normal
que prengués a Frank Sinatra com a referència). I el vaig fer... si
més no les bases. Per a març de 2020, les bases estaven completes.
I també el disseny de portada, el millor que he fet, pur 1959. Però
em recordava massa a 2019, i quan el 9 de març de 2020 ens va
confinar, la meva sensació de sobtada llibertat va ser tan gran que
vaig gravar divuit àlbums en menys de dos anys, tots amb res a veure
amb «Jazz». Sí que, cap a 2021, vaig pensar que algun cop hauria
de cantar «Jazz»... i que començava a distanciar-me de la meva
idea original per a les lletres. Així que vaig redactar un cicle de
lletres en anglès sobre un presoner. I vaig esperar a tenir temps
per a cantar-la, doncs soc molt conscient que sempre que dono el pas
i canto tothom em diu «sones a coral». Es veu que no puc sonar a jo
en els meus discos. I mai no trobava quan cantar. Em venia gran. Em
resultava desagradable. El cas és que l’hivern de 2023 estava
treballant en tres àlbums més, dos dels quals anaven a ser cantats.
I ja pensava a fer sessions per a ells i per a «Jazz», com a
acomiadament de cantant, en un esforç per a ser valorat com a
cantant i que, sobretot, la gent comencés a apreciar els meus
discos. També volia fer un intent seriós, l’últim, per a trobar
discogràfica i, simplement, començar, tots aquests anys després, i
per a això es veu que calia cantar. Però quan vaig moure una mica
el primer en ser acabat, em vaig adonar que tot era inútil. Ningú
no m’anava ni a escoltar. Sonava a ordres de dalt. (Fins i tot,
l’últim propietari de discogràfica a qui vaig escriure va
aprofitar per a dir-me de tot, especialment que jo no tenia cap
talent i que plegués. No diré qui és, però no em va semblar un
tipus massa normal. D’altra banda, he après que la diferència la
fan les agències de promoció, amb uns preus a l’abast de molt
pocs, justament els que menys les necessiten. Com ens cal a tots una
web només per a grups independents catalans on se’ns pugui
localitzar i explorar fàcilment. D’altra banda, que gran que és
l’edició digital, doncs ens ha permès a molts compositors i
escriptors una cosa tan elemental com almenys poder publicar sense
que un burro en un despatx ens barrés el pas.) I llavors vaig
decidir acabar els quatre àlbums com a estrictament instrumentals,
sense enregistrar-hi cap veu. I publicar-los de cop, junt amb un
comunicat on deia que plegava perquè no em valia la pena esmerçar
més esforç en fer els millors àlbums de què era capaç, només
per a que només se n’assabentessin altres músics independents i
alguns amics a Terrassa. Necessito públic, i m’adono que l’hauré
de buscar per una altra banda, sempre a l’estranger, i per això
vaig a escriure i autopublicar-me en anglès, excepte per a algun
concurs local aquí: sempre que escrigui i m’autopubliqui en
català, Barcelona i els seus despatxos em podran barrar el pas.
Tornant a «Jazz», només li vaig posar melodies a «Opening» i
«Conclusion», la resta està tal qual. Just 35 minuts de música
presentada com a àlbum inacabat... però flueix bé, i fins i tot
sembla tenir una certa narrativa, malgrat que és només so i que no
incorpora cap lletra. El cert és que mai no em vaig asseure a
escriure melodies vocals. No existeix cap prova de veu. Només unes
lletres que se suposava que anaven a anar a l’àlbum, i que van ser
escrites perquè no sabia què més posar-hi. En realitat no tenen
cap relació sòlida amb l’àlbum. I, quan les vaig publicar
digitalment com a poemari («The Time Which Is Passing») pocs dies
després de publicat «Jazz», em vaig adonar que funcionaven molt
millor com a llibre del que haguessin funcionat mai cantades. De
manera que pot ser interessant l’exercici de llegir el poemari
mentre s’escolta el disc, i de fet els poemes estan en l’ordre en
què havien d’anar-hi. Però és un exercici que encara no he fet,
i un espectador no avisat pot llegir-se primer el llibre i al cap
d’un temps escoltar-se el disc sense ni sospitar que tenen una vaga
connexió. No es necessiten. De totes maneres, si algú pensa que
alguna vegada hauria de preparar una edició definitiva, cantada, de
«Jazz», li diré que no la faré perquè la veig un exercici
inútil, per una raó: tot el que la gent s’aturaria a escoltar
seria un cantaire de coral que no pintaria res en el seu propi àlbum.
Jo mateix he arribat a odiar la meva veu. I, desenganyem-nos, «Jazz»
és un disc de Sinatra sense Sinatra. Només Sinatra podia cantar-lo.
I ja no tenim a Frank Sinatra. Prefereixo respectar-ho. Ell sempre
serà el més gran. En tot cas, «Jazz» va ser durant anys un àlbum
que pensava no publicar, que em portava mals records i que se’m
fotia pel mig. I que només revisitava molt de tan en tant, amb
sentiments contradictoris. Però ara m’alegro d’haver-lo
publicat. I d’haver-lo publicat l’últim. És el perfecte final
depriment per a una carrera que quasi fins al final vaig tractar de
fer molt gran. Penso que tinc trenta-vuit àlbums molt bons. Però
això, a Catalunya, no ha estat suficient per a vèncer el mur
interposat per uns pocs despatxos a Barcelona. M’he hagut de
rendir. I canvio de carrera, i d’idioma. (Seria factible de traduir
«The Time Which Is Passing» al català, doncs és un poemari
relativament curt i simple, però no m’ho plantejo perquè no em
val la pena: en català no se’l llegirà ningú.)
Però
sí que hi ha una altra raó per a no seguir. Deu dies després de
publicar els àlbums, una nit els antics companys del Mamut van
muntar un festival a l’Antic Forn de Vallcarca. Molt bons músics
tocant en condicions absolutament precàries, les úniques que els
eren disponibles. Jo, només de públic, però volia ser-hi. La
primera nit amb sentit en molt de temps. Una nit de noves i bones
amistats i de molt bona música. Com ha de ser. I tots ells em deien
que tornés, que no podia ser que ho deixés. I això m’honora,
però... hi havia un subtext: que tampoc no deixés els escenaris. És
a dir, els vaig aconseguir deixar el novembre passat i ara hauria de
tornar a fer-hi la mona i passar-ho malament una altra vegada? Això
em va refermar en la meva decisió. No he gravat una nota des del
passat dia 21 d’abril. Miro de completar el poc que em falta de
l’estudi, de fet només em falta una peça i tinc previst de fer-ho
de manera molt econòmica, si alguna vegada puc. No sé, igual arribo
a un punt en què a la fi hi hagi públic esperant-me i llavors
valdrà la pena tornar i estaré encantat de fer-ho, sempre que pugui
limitar-me a enregistrar... i sí, l’estudi és la meva autèntica
veritat, l’únic instrument que realment sé tocar. Però el canvi
a escriure i fotografiar està justificadíssim, perquè té un gran
avantatge, sempre i quan no hi hagi cap editorial pel mig (i no la
buscaré, n’he après): que un pot treballar tranquil·lament a
casa i sense més pressions que la de fer-ho el millor que pugui i la
de no deixar passar massa temps sense novetats. Per tant, sense
editorial, res de signatures massives de llibres, res de
presentacions, res de gires de l’autor... Per a mi, allò important
sempre és l’obra. No necessito conèixer l’autor. És a dir, en
conec alguns a nivell local i son molt bons, però els conec perquè
ja de natural hem anat coincidint, i si els aprecio és perquè no
només son bons escriptors, sinó encara millors persones. Però si
em dieu si tinc interès a conèixer grans patums de Barcelona o
Madrid, la resposta és que no. No formen part del meu món. I, pel
que fa a mi, el que m’interessa és escriure. I fotografiar. I, com
va dir en Serrat, tenir un propòsit no és fer feina. Jo vull fer
feina. M’hi va la vida.
Aquest
estiu faré tres coses. Una és traduir a l’anglès l’Estàtica,
vull tenir-lo disponible pel públic anglosaxó i a veure si algú el
llegeix. Les altres dues son sengles textos narratius llargs, un
d’ells en anglès. No sé si me’n sortiré, però ho he de
provar, busco públic. També he de donar els darrers tocs a un
poemari que quasi tinc complet i que de moment no publicaré, però
que mouré en un altre sentit. De moment, el final d’abril i
primera meitat de maig he acabat i publicat tants llibres, que crec
que deixar de gravar m’ha alliberat realment molt de temps. Veig
factible endegar lentament nous llibres. Espero, almenys, poder tenir
períodes de tranquil·litat suficients d’ara en endavant. I,
sempre, ètica del treball. Com quan treballava al magatzem.
Un
problema és que, si vull reeixir, aquest estiu tampoc no podré
llegir, ni veure pel·lícules. Em falta alguna cosa, i no només
vint anys de la meva vida. Ara mateix, la meva vida és un desastre
tan complet que o em passa alguna cosa realment extraordinària o jo
podria començar a anar passant. I part del problema és que soc el
millor i el més capacitat per a un lloc de treball que ara mateix
ningú més no sospita ni que pugui existir alguna vegada. Cent
cinquanta anys dins de l’era dels enregistraments, la música no és
considerada ni música si no és estrictament presencial. Si
suggereixes que necessites desesperadament no fer més concerts, no
t’entén ningú i encara hi ha algú amb comentaris tipus «tu el
que has de fer és agafar una guitarra i divertir-te fent algun
concert» (exacte: incapaços de posar-se en la pell d’un altre).
Hi ha moltes webs de promoció de concerts, però no n’hi ha cap de
promoció d’àlbums. O soc molt estrany, o no entenc com hem anat a
parar aquí. Fins i tot he desistit de convocar el I Premi Beneta
Trullàs de Música Enregistrada perquè ¿anava a tenir un sol
participant? Però he decidit que quan pugui faré un substitut de
prova: una sessió organitzada d’escolta d’enregistraments en
alguna sala de cultura a Terrassa, potser amb una mica de beguda i
unes patates pels assistents. I hi sonarien tant gravacions
anglosaxones o d’altres parts del món com cançons de músics i
grups independents catalans. Començant a pensar en una possible
selecció d’una hora de duració. El punt, reivindicar l’estudi
com el refugi dels innovadors.
Pel
que fa a la música oficial catalana, és ja tan dolenta que és una
vergonya nacional. Ens fa fer el ridícul a tots. Però ja que no se
m’hi vol, me’n rento les mans. A Catalunya som massa experts a
fotre’ns trets al peu nosaltres mateixos. Jo dic: no en el meu nom.
Acabaré
parlant del «no-àlbum»: «Side 1 Stereo». No el vaig publicar
junt amb els meus «darrers quatre àlbums» perquè no estava a
punt, però també perquè no era de prou bona qualitat i en realitat
no constituïa un àlbum. Estava dividit clarament en dues cares. La
«cara A» eren set cançons típiques meves amb algun intent de
provar coses que no anava enlloc. Era una cara coherent, ben acabada,
no pas lletja, però que no aportava res de nou: un «dejà vu» que
no necessitava en absolut. Mentre, la «cara B» combinava un tema de
jazz que podria semblar un descartat del «Jazz» però que no hi
tenia res a veure i que a més era clarament inferior, més un
sobrant de l’«Around the Fun» de so tècnicament deficient, una
breu demo «acid house» sense més, un tema molt més potent que
semblava l’únic a quallar del tot i mostrar algun avenç real, i
dos temes llargs i rítmics dels quals només un semblava més o
menys quallar. 47 minuts de música desorientada. Com que mostra
clarament que ho estava provant tot per a tractar de tirar endavant
un material sense trellat, comento el projecte precisament perquè
significa realment el meu punt de ruptura, el moment en què jo
estava ja tan sobreaccelerat que no podia aturar-me malgrat saber que
allò estava perdent el sentit. Per sort, finalment vaig saber parar
i agafar aire, i amb bon judici vaig decidir no editar res d’aquest
projecte desgraciat. Una cosa que sí puc fer en el futur és fer
servir aquesta carpeta d’àudios com a reservori per si un dia
m’animo a fer partitures. I la versió original, antiga, d’una de
les cançons igual la passo als meus companys Visitants per a
consideració, hi ha material de Visitants encara per acabar i
publicar, i reconec que una última cosa a fer seria acabar aquesta
feina amb ells: Visitants no està operatiu, però no hem deixat de
tenir contacte i el grup, almenys a l’estudi, no s’ha donat mai
per tancat. Ni crec que ho faci. Un dia, espero, hi haurà novetats.
