Shoulders high in the room

 

“I record my own compositions in my own recording studio, using synthesizers and electric guitars and basses. Then, I've used RouteNote and then the El Mamut Traçut label to release them digitally. Of course, being a catalan, I face three barriers: European or American labels aren't likely to sign me because it won't be easy to take me on tour, Spanish labels will say I'm a catalan and who wants to sign a catalan, and Catalan labels think catalan music must be unlistenable in order to sell (it doesn't sell, of course). So I'm an idiot for still composing and recording music worthy of an attention nobody will give to it.”

*****

“És divertit, perquè els influencers que jo segueixo són gent com Darrell Braun o Sloppy Joe. I tenen el seu cantó útil, dintre de tenir el seu cantó publicitari. Però admeto que no tinc ni idea de cap influencer en el sentit convencional, ni de què fan o què publiciten. A Youtube no només miro vídeos de guitarres, però certament són un dels plats forts...»

*****

He aconseguit programar un Farfisa ressonant i sense secció dedicada de baix en el MODX6. El so que sempre hi havia trobat a faltar. Es pot fer! De mica en mica aniré aprenent a programar-lo... En tot cas, el nou so perfecciona un so que antigament havia fet amb el DX7 i que és part de l’entramat sonor del «Corrupció». Torno a l’atac.

*****

Mentre, la meva audició de R.E.M. m’ha donat una idea per a fer amb guitarra: el meu propi «Monster». Tinc a casa la Sterling Stingray. I l’Älvian SG estèreo sona megabé. I tinc dos pedals Boss Blues Driver Waza Craft. Crec que, apart de gravar comprimit amb el Boss ME-25, ha arribat l’hora de gravar via l’ART Pro MPA II. Falta el temps necessari. Però pensar amb temps és bo.

*****

I, també, crec que gravaré les idees convencionals que em resten de l’era 1998-99. No necessàriament per a un àlbum. Encara no sé sobre què fer l’òpera, però una idea és dur-la a mig camí d’un musical. Així podria gravar-hi cançons típiques meves, sense els condicionants de continuïtat d’una òpera tradicional. Simplement, no hi hauria números ballats. Idees en tinc, i són bones. Ara em falta trobar un argument i escriure un llibret. No m’hagués fet res aprofitar un llibret existent, però em condicionen tant els drets d’autor com el fet que vull quatre cantants i punt. El necessari per a fer les harmonies típiques made in Patinet, sense grans costos.

*****

Ja només falta acabar de pagar la Telecaster, que serà un esforç major. Necessito els endarreriments. Aquest mes aniré justíssim. N’estic fart de ser pobre.

*****

Aquest divendres al matí ha arribat a casa una Harley Benton CST-24 P90 Black Flame B-stock des de Thomann a Alemanya. Amb l’experiència P90 de retorn. I aquest dissabte ha arribat una Squier Classic Vibe Starcaster Natural. Algun detallet a ajustar, però és una gran guitarra. I és preciosa. Dues guitarres que tanquen per si soles la ferida del 30 de setembre de 2019. No acabaré del tot aquí. Però molt del que seguirà ho he demanat a la fundació. Cert que tinc un baix reservat. I que tinc instruments a arreglar, algun d’ells de cara a Visitants. I que he de tancar el cas Telecaster.

*****

He compilat les 14 cançons de John Lennon de 1980 en un «Single Fantasy» sense ni rastre de Yoko Ono. Glòria pura. Que sí, que John Lennon el 1980 no era John Lennon el 1966. Però era substancialment millor que John Lennon el 1972-73. I, en el fons, «Single Fantasy» és el que els fans de John Lennon haguessin volgut el 1980: pur John Lennon sense interferències. En la forma de «Double Fantasy», el seu retorn el setembre de 1980 resultava aigualit, i només el seu tràgic assassinat ha convertit «Double Fantasy» en un disc mític. Un mite molt per damunt de la seva realitat concreta. És com si Black Sabbath s’haguessin dissolt després del «Born Again», o com si Metallica s’haguessin dissolt després del «Lulú».

I seria bo un disc amb les maquetes de John Lennon de la segona meitat dels 1970. Vam tenir un tast amb els dos temes de «retorn» dels Beatles quan els Anthology, però les maquetes sense adulterar podrien donar un molt bon disc. L’últim gran disc d’un geni.

(Sobre Yoko Ono, penso que va ser molt bona en la seva època pre-Lennon, com a artista conceptual relacionada amb el moviment Fluxus. El que va espatllar la seva imatge va ser relacionar-se amb un músic de rock i posar-se a fer rock ella mateixa, sense tenir-ne ni idea. Era posar-se en el lloc perfecte per a ser incompresa. I, francament, els seus discos de rock són lamentables.)

*****

He acabat nou àlbum, «The Disclosure Shortfall», a afegir als pendents de publicar. No increïble, però pensava que sortiria pitjor. Com que he decidit que el «Calm Waters Ahead» torna a ser un àlbum de ple dret, tinc 25 àlbums fets, dels quals 10 estan publicats al gran internet i 1 només al Bandcamp. Més el «Duncan Drawings» definitiu d’un sol volum, de moment només disponible al Bandcamp. I unes poques compilacions de rareses. Ara, àlbums inacabats hi ha el Charleston (prioritari!), el Shut Down (de preparació més complexa) i el Jazz (no essencial). I a gravar òpera i guitarres.

So fast, so numb

 

Escoltant «Monster» de REM, sense «King of Comedy» ni «Tongue». És un molt bon àlbum. No sóc el primer a fer notar que REM no sempre van tenir bon control de qualitat. Temes de contracte? Ho dic perquè un «Monster» de 41 minuts funciona molt millor. «Automatic for the People» també funciona molt millor sense el «New Orleans Instrumental No. 1», «New Adventures in Hi-Fi» també funciona millor sense «Zither» i la confusa «How the west was won and where it got us», i així anar fent.

Admeto que escolto molt els seus cinc darrers discos. «Accelerate» i «Collapse into Now» són excel·lents. «Up» és molt millor del que en vaig creure el 1998, i és a prop de ser una obra mestra, encara que es nota que sense Bill Berry van quedar bloquejats i els va costar acabar-lo. «Reveal» és intentar tornar a fer un disc típic de REM però amb els mateixos productors, i té alguns bons temes, tot i que seguien encallats i hi ha algun tema fluixot. I «Around the Sun» és «Reveal II», amb el grup quasi sense parlar-se i totalment incapaç de recomençar i gravar-lo bé: hi ha un bon àlbum dins d’ATS i a mi ha arribat a agradar-me, però el resultat final és deficient i desorientat, i admeto que si no hi hagués drets d’autor pel mig, en algun moment he tingut en ment jugar a The Flaming Lips i versionar en estudi tot l’àlbum, tractant de portar cada cançó al següent nivell. Però els meus intents passats d’enviar arxius a gent com Philip Glass o Wilco han naufragat miserablement: hi ha gent pel mig que ho llença a la paperera. Com Warner, que ni t’escolta perquè només escolta el que li vingui d’advocats, mànagers i artistes seus, amb el que els independents d’arreu del món hi tenim barrat el pas. No la millor situació, tenint en compte que a Catalunya mateix no em deixen ni començar. Porto 17 anys lluitant i sóc al punt de partida. Amb una molt bona obra, això sí. Just el que quatre desgraciats no volen.

Mentre, tinc també en rotació cinc temes que no van entrar en un àlbum de REM i que són molt bons. No he trobat cinc temes més per a completar un àlbum «nou» de REM a l’estil del que vaig confegir per a ABBA, «Under Attack».

*****

La meva col·lecció de «box sets» de 2021 inclou «All Things Must Pass», «Electric Ladyland», «Feel Flows» i «Let It Be». Estan allà, esperant-me. Ara em manca temps per a escoltar-los. Trobo a faltar març de 2020.

Mentre, pendent dels nous d’ABBA i Radiohead.

*****

He fet una llista de peticions per a la fundació que em porta la curatela. El que em falta d’equip. Amb l’excepció d’una guitarra Harley Benton SC-450 P90 GT Classic Series que demanaré per Reis. I d’una Squier Classic Vibe Starcaster Natural que ja tinc quasi assegurada pel meu compte: estava entre l’acabat Natural i l’acabat Sunburst, però aquest darrer costava 50€ més... a Ñ. Als Estats Units costen el mateix.

I a pagar el que em falta de deutes. Sobretot la Telecaster, a la que li faré una bona empenta a finals de novembre. Quines ganes tinc d’acabar-la de pagar. I de poder-ho fer sense vendre’m res.

I falta reparar un detallet de la Telecaster i quasi el mateix detallet de la Fender Villager.

Més arreglar un determinat multiefectes de cara a Visitants.

*****

Fa unes setmanes que estic tocant força la guitarra elèctrica, sense gravar. Ara, més que trobar idees com feia, del que es tracta és de deixar-me anar. De fet, estic solejant bastant. Res que no pugui fer millor el Marc Casulleras d’Els Visitants, però certament vaig trobant com no equivocar-me: pentatònica, pentatòniques entrellaçades, una escala que em vaig inventar fa uns mesos, i memoritzar què he de fer entre la segona i la tercera corda. Agafar seguretat. De passada, toco via un dels meus BOSS Katana, amb alguns efectes memoritzats. Al final no em vendré el meu Roland Blues Hot Cube: sona prou bé, i em pot servir d’unitat mòbil si un dia he d’anar a tocar a casa d’algú. Té pocs efectes, però. Sí em vaig vendre el Vox AC15C1. Molt bo, però no l’estava fent servir. Sap una mica greu, però puc passar uns anys sense, i quan tingui casa pròpia, anar pel premi gros: un Vox AC30.

No em vull vendre cap guitarra més perquè ja he patit massa en aquest sentit. De fet, diria que han deixat de fabricar l’Epiphone Wildkat, d’aquí que hagi posat en llista la Harley Benton SC-450 P90 GT Classic Series: vull tornar a tocar amb P90.

No crec en el sistema de pensions d’Ñ.

*****

He estat provant de nou velles guitarres meves. M’he adonat que l’Älvian SG estèreo ja té unes molt bones pastilles, el que m’omple de felicitat. En canvi, les GretschBuckers de la meva Gretsch G5122 desmereixen del que per demés és una excel·lent guitarra, pel que decididament he de fer el canvi a unes Filtertrons.

I tinc clar que en el meu futur hi ha una Harley Benton HB-35 Plus, probablement en negre (ni que sigui perquè els altres acabats van canviant de color segons la foto o el vídeo, i em tenen insegur, apart que la negra és la única a tenir pastilles daurades). De totes maneres, l’he posada a la llista de la fundació. Toca recuperar-me...

Com hi he posat dues Hartwood: una Revival (tipus 335) i una Novella (elèctrica hollowbody). I un mesclador. La resta, llibres i partitures, aquestes darreres de Philip Glass i Steve Reich.

*****

Fa anys que tinc en ment un projecte en el que estic encallat per manca d’argument sobre el qual escriure un llibret: una òpera. Ara se m’ha acudit una possible variant: un musical. O un entremig. Continuo tenint el problema de sobre què escric. Però no vull encallar-me musicalment, o haver de seguir receptes del segle XIX. En tot cas, un cop escrit el llibret, la manera de treballar seria simple i orientada a economia: gravar totes les pistes de base al meu estudi i pel meu compte, i compondre per a un màxim de quatre cantants/actors i amb una acció escènica que no requereixi més que d’elements escènics escassos i fàcilment trobables: cadires, una taula, un llit... Ja em resultarà prou difícil trobar qui m’ho munti, degut a què porto intentant començar des de 2004 i m’ha resultat impossible per les raons de sempre: despatxos. Almenys, els quatre o cinc anys que la idea em porta ballant pel cap m’han servit per a pensar-me bé tot aquest pla d’acció: tal com m’ho plantejo ara, només caldria pagar quatre cantants i dos tècnics (llums i so), amb el que seria una obra barata.

I sobre l’argument, havia pensat en «Mirelha», el poema de Frederic Mistral, però l’altre dia vaig localitzar l’article de la Viquipèdia sobre una adaptació teatral de fa prop d’un segle, i simplement hi ha tants personatges que no em surt a compte. Tocarà simplement llegir el poema original, pel meu gaudi i cultura.

Clar, no puc agafar obres modernes pel tema dels drets d’autor. És més fàcil escriure novel·la, perquè un personatge més no implica sinó rumiar una mica més i escriure-ho. Però en teatre un personatge més vol dir una persona més a pagar i un vestuari més a fer, i per tant més pressupost. I el meu únic argument positiu a l’hora de buscar qui m’ho munti és «obra tirada de preu».

Si més no, tinc les idees musicals base. Patinet típic, però són bones idees. Únicament no tiro endavant per a no trobar-me fent el típic argument superficial tipus «Línia Roja»: no vull dir que vulgui fer una obra d’una profunditat bergmaniana, però almenys que el públic no se senti estafat.

*****

Vull llegir. Vull llegir. Vull llegir. Vull llegir. Vull llegir.

*****

Mentre, Pere Aragonès segueix fent el ridícul. També Junts i la CUP. Només Waterloo aconsegueix coses. He fet un vídeo amb el cigronet accelerat. És l’únic que en puc dir.

Hill Street Blues

Els projectes que em falta completar són:

1) Charleston Valentine Stone. Només hi falten algunes lletres i veus. Però em sembla que, com tot, no m’hi podré posar fins Nadal. Tinc ganes d’acabar-lo d’una punyetera vegada.

2) Shut Down Vol. 3. Hauria de ser el disc experimental. Apart de lletres i veus, necessita guitarres. Tinc previst de gravar-hi la meva guitarra estèreo, passada pels meus dos Boss Blues Drivers.

3) The Disclosure Shortfall. El disc que de moment no és tan rodó. Hi gravaria unes poques veus, la majoria sense lletra, i moltes melodies de guitarra, potser també algun riff. És el disc que tinc de reserva, sense saber si acabarà de quallar. De fet, inclou dues sintonies descartades i dues demos per a Els Visitants, i això ho diu tot: si l’acabés ara amb quatre tocs de sinte, seria una altra compilació de rareses. Així que toca treballar. Almenys, ja li tinc preparada una portada molt bona.

4) Jazz. Que també seria de reserva. Només li manquen algunes lletres i totes les veus. Té el problema de ser molt 2019, i no em veig llançant-lo com a Patinet.

Per a les veus experimentaria amb un Zoom V3 que fa un temps que corre per l’habitació. Si em funcionés, m’estalviaria moltes desafinacions i em permetria més varietat vocal. Sobretot al Shut Down. No deixo de tenir la veu tocada per tants anys d’assaigs i concerts.

Apart, tinc una idea per a una segona part de l’Estratègies: aprofitar alguns sons rítmics del MODX6 per a crear-ne bases amb ritmes superposats. La idea és fer un disc molt comercial. Encara no tinc cap apunt gravat.

I hi ha una carpeta amb les últimes velles idees de quan les gravava en cassette i CD-R Audio, sobre 1998-99 (El CD-R Audio sempre va ser una pèssima idea. Em sento estafat.). Sempre puc intentar transformar-les en un disc instrumental amb estètica Corrupció. No és en absolut necessari, però si em dóna «mono» de gravar, és llàstima no intentar-ho.

Almenys, estic content de tenir 23 àlbums acabats i d’haver refós la sèrie de Duncan Drawings.

*****

Valoro aquí els meus primers cinc discos:

1) El Corrupció. Crec que l’autèntica obra mestra va ser gravar un disc quasi professional amb les eines menys professionals possibles. El meu mètode actual m’hagués ajudat a fer-lo molt més ràpid, però aleshores encara no me l’havia figurat, i igualment no tinc gens clar que hagués pogut fer una bona feina amb el meu ordinador de 2001 La Odisea Iba Despacio. 128 Mb de RAM! I una targeta Creative Soundblaster Live! que estava molt bé per a aquella època, però que em suposava moltes limitacions. Clar, vaig gravar amb el Fostex FD8, i era un martiri, tot i que aleshores no me n’acabava d’adonar. Un àlbum gravat a 44.1 Khz 16-bit, quasi sense màstering. I em vaig treballar les lletres, però no sé si la dels «Marcianitos» hi hauria d’haver anat: és bona, però no voldria que ningú es matés per ella. Ara sóc antisuïcidi, precisament perquè en alguns moments de la meva vida vaig pensar a donar el pas i van ser moments molt dolents per a mi. Almenys, el Corru conté la meva millor cançó, «La Dolça Torradora en la Primavera del ‘65...»

2) El Feina 2.0. L’he regravat i reestructurat quasi totalment, i ara és el disc que hauria hagut de ser des del primer moment. Ben produït. Sense farciments. Fins i tot així, és més una intro a la meva obra que un dels meus discos realment bons. Però no rebutjaré el disc on hi ha «Automatic Day» (en estat de 2006), «Amsterdam» (en estat de 2008) i «Hotel Renaissance» (regravada, i és un tema molt personal).

3) Hymns. Originalment «Himnes», i amb portada de José Luís Algar, vaig haver-ne de regravar alguns elements el 2019 per temes com males pronuncies, veus esgotades o una base mal gravada. En va solucionar la majoria de problemes, a canvi de canvis en la coloració de la veu. I que les bases siguin molt simples es deu a que anava a ser una peça de concert, amb partitura i tot, però no vaig trobar ningú que me la volgués tocar, i això després d’anys de cantar jo als concerts de tothom, per això vaig abandonar el món de la clàssica excepte per la Massa Coral. Bones cançons, però ara mateix és el meu disc pitjor produït, tot i que el «Feina 2.0 (una evolució)» havia sortit pitjor.

4) Alt Bee’s Rage. El meu primer disc instrumental, i el meu primer disc impecable. «The Damn Size of the Nun» és el millor tema, i consisteix a dur la idea base de la meva vella «La recol·lecció de la patata a l’Índia septentrional» a on realment hauria d’haver estat en primer lloc.

5) 1964. Un disc radical que va estar a punt de sortir malament (vaig haver de parar màquines entre mitjans de 2011 i mitjans de 2013) i que em va permetre aprendre el truc del «mur de so» de Phil Spector. Vaig encabir-hi totes les 25 cançons perquè eren un projecte coherent, però hi va haver crítiques per la duració. I és cert que el disc arriba on havia d’arribar, a canvi que les pistes de base i les veus es barallin en públic: el 2014-15 no tenia la millor veu, i és quan vam trobar en Marc Campins pels Visitants, la millor decisió possible. També admeto que és un disc una mica desigual. Però no hagués fet el mateix efecte si hagués estat curt. No deixa de ser el meu Àlbum Blanc, pel tosc que és. Portada de José Luís Algar.

Apart, cal comentar els tres àlbums que es van originar entre aquests cinc primers:

6) Santuari. El vaig haver d’acabar com a instrumental, no tenia bones lletres i estava cansat de no poder gravar veus. Vaig intentar treure’l el 2015, però el vaig haver de retirar per tot de coses mal gravades. La publicació de 2020 és la bona. De totes maneres, sona antic: té algunes coses de 2005 o fins i tot de 2000, i el 80% va ser acabat el 2007 en el meu primer intent a una òpera.

7) Els Somnis del Futur s’Escriuran amb Acer! Instrumentals amb els que m’havia barallat durant anys perquè no xutaven, i una nit de primers de 2020 ho vaig ajuntar i li vaig trobar una portada feta. Chapeau! Però admeto que me n’ha sorprès l’èxit.

8) 1980. Les bases eren acabades des de 2013, apart d’algun afegitó de 2015 i algunes melodies superposades el 2020. «Automatic Night» va requerir de molts overdubs per a funcionar. És un doble, el disc més llarg que he fet sense comptar compilacions de rareses. I funciona, tot i que se li nota l’edat.

Els tres discos de 2017-18 són d’una peça i m’agraden, essent el més important d’ells el «Biedroneczki Estan en Punts», on en un disc vaig passar del mur de so als ritmes llatins.

I els tretze discos no publicats es divideixen entre l’»Estratègies al Paradís» (amb «CBGB» a bord i molt potencial comercial, encara que alguna cançó és més discreta, però en això és com el «1964», un cicle coherent) i la resta, àlbums instrumentals sintetitzats de molt bona factura i producció, i compositivament impecables. El millor de la meva producció.

Sobre la saga dels «Duncan Drawings», ara hi ha un «Duncan Drawings» únic amb temes descartats però de bon nivell, el «Calm Waters Ahead?» que bàsicament seria el «Duncan Drawings II» molt millorat i amb alguns canvis (un autèntic àlbum, però el poso a la categoria de compilacions de rareses perquè es nota el vintage), i un «single» amb «Buy Guitars» (amb To Be Continued) i tres temes menors que per diverses raons no volia retirar i que estan en una ona de rock 1950es. Les pitjors gravacions de la sèrie original de tres discos estan retirades: sempre és bo tenir un bon control de qualitat. I llavors el que queda són recopilacions de rareses del Corrupció, del 1964 i de la meva primera i fallada etapa minimalista.

I, almenys al meu Bandcamp, el «petit complot» amb Tired Hippo, tal com hauria d’haver estat sempre: Ferran Baucells i jo, i de fet molt Ferran Baucells i poc jo.

Donant voltes

 

He afinat la meva LAG Arkane 100 en Sol Major, cinc cordes, com la Squier Telecaster que ara he començat a emprar amb Visitants. L’afinació Keith Richards. Així, no només podrem versionar Rolling Stones per un tubo, també estic mirant de compondre-hi. A la vegada, he afinat la meva Ibanez AMF73 en DADGAD, també per a compondre-hi. Solejar? No sóc molt ràpid, però estic aprenent a no equivocar-me, a fer vibratos i a fer algun bending, algun harmònic... Que pugui tenir algun moment a solo amb Visitants. De fet, ja és molt que fa vint dies els agradés el meu to amb la Sterling Stingray i el BOSS Katana en net i amb reverb. Prenc nota.

Guitarres? He decidit demanar ajuda amb la Harley Benton HB-35 Plus, amb la Harley Benton CST-24 P90, i potser amb una Hartwood Revival (tipus 335). Em buscaré la vida per a una Squier Starcaster Classic Vibe Natural, està decidida i és una aposta forta meva. Intrigat també per la nova Fender Sonoran California Series, amb l’atractiu del preu. No enretiro del tot la Epiphone Wildkat de la llista. També m’hauré de comprar una taula de mescles barata per a de moment, i jubilar la Behringer. Apart d’això, els plans per a 2022 són no tocar el banc, de manera que mentre torno deute gran ja vagi estalviant per a un terreny a la Catalunya buida. Només marxaré de Terrassa per raons immobiliàries, per la resta em convé més quedar-m’hi. Però qui pot pagar 265.000€ per una casa, o els lloguers tan bèsties que hi ha només perquè és àrea metropolitana?

El SSL Fusion i l’AMS Neve 8816 queden per a un futur molt més plàcid que aquest caos.

La taula Behringer està retirada ara mateix de l’estudi. En el seu lloc, un multiefectes bàsic de guitarra. No sé què em depara el futur.

*****

Estic tornant a escoltar R.E.M. de la darrera etapa sense Bill Berry. Tan els mals discos com els bons. I això, sense perdre de vista els Rolling Stones. De fet, quan estan molt nerviosos són els Lloring Tensos: en Mick Jagger plorant, en Keith Richards emprenyat, en Ron Wood inquiet i mossegant-se les ungles...

*****

Considerant tornar a avaluar els meus àlbums de cara a l’autoentrevista de final d’any. Puc ser molt més analític. I llavors passar pàgina.

De moment, el diumenge 3 d’octubre a la tarda he repassat els cinc errors que encara quedaven a l’obra feta. 1) Títol correcte: «Supersonic Flights over Old Good Dixie». M’ha obligat a modificar portada i a substituir arxius. 2) «The Load’s Player» ha rebut overdubs i ara sona molt més enfocada, encara que sempre serà una cançó menor, basada en la meva primera idea, sobre 1984-85. 3) «The Sea at Nantucket» l’he remasteritzada per a eliminar unes distorsions que no sabia d’on sortien i que en el seu moment no vaig saber eliminar. El títol fa referència al lloc de repòs de l’Andrea Doria. 4) «Ninguna Rambla» té una correcció als jingle bells, que no començaven ben bé al principi. He acabat la feina penjant les cançons retocades als àlbums privats del Bandcamp. 5) «A Thought Moment» passa a ser «A Quantum Moment», amb els corresponents canvis de portada i d’arxius. Sempre va bé donar-se un temps per als petits canvis de detall.

*****

Ni idea de sobre què escriure lletres. Ni que sigui per a acabar el Charleston d’una punyetera vegada. A la vegada, diria que no tindré temps per a res abans de les vacances de Nadal. Ha començat el curs. Els pocs moments lliures tocarà descansar. Cal mesurar molt bé les energies.

No confio a poder llegir. I no per manca de llibres interessants. Però no tinc ni temps, ni espai ni concentració. I no em val la pena llegir les cinc primeres pàgines de cada llibre tres o quatre vegades.

Almenys diria que una de les activitats de directe dormirà el son dels justos. Bé.

Mentre, el «Feina 2.0 (una evolució)» i el «Feina 2.0» conviuen a Spotify. No me’n surto que treguin el vell.

El curs ha començat massa aviat.

*****

Quan l'únic motiu per a anar a votar és que els altres són encara pitjors, malament anem.

La Taula de Diàleg no només és un invent del tebeo, sinó que està morta. ERC només la vol per a no declarar mai la independència. En canvi, l’episodi del MHP Carles Puigdemont a L’Alguer és el camí a seguir, està posant el Tribunal Supremo contra les cordes. El carrer és a punt. Waterloo, també. Només ens frena la Genialitat. No sé si ens hem de posar en plan anarco.

*****

Reivindico la música com a pensament. Com Dan Flavin reivindicava l’art com a pensament. Un dels conceptes centrals en l’escultura minimalista nord-americana de les dècades de 1960 i 1970 era com modificar la percepció d’un determinat espai (junt amb temes com la mida de les escultures o la idea que hi havia al darrere, el que entronca amb l’art conceptual). L’aposta de Dan Flavin van ser els fluorescents, i l’escultura no eren els fluorescents, sinó la llum, que modificava radicalment la percepció d’un determinat espai. (Incidentalment, recomano la lectura del breu article «Paragraphs on Conceptual Art» de Sol LeWitt.)

I, en realitat, els músics avançaríem molt més si abordéssim tota la nostra obra com a metamúsica. Jo ho faig.

*****

We must let sounds be sounds

La Monte Young