Increïble. Després de dos anys i migs de sang, suor i Martins, a la fi tenim entre les mans el “Sweet Après Dinner” dels Tired Hippo. Crec que tots admetrem que no podíem més de ganes de sentir el resultat final d'una de les epopeies en estudi més ambicioses que s'hagin fet mai al nostre país. Jo ho havia comparat amb esperar Smile, però potser el resultat final sigui (des del punt de vista de ser gravacions molt diferents unides per efectes i sense buscar un discurs unificat, però sí una certa qualitat) una mena d'Àlbum Blanc personal dels seus autors.
Per a mi és el disc més important dels Tired, bàsicament perquè conté My Two Left Feet Blues i els sis temes de les sessions inicials a mbm Studios, que en sí mateixos són el punt màxim d'inspiració de la carrera de songwriter del Ferran Baucells (a saber: Blood Test, Noom, Disillusion, Unhappy, Tears i Summer Rain). En conjunt, el disc es nota treballat, i quasi tots els temes són bons, però més endavant comentaré alguna irregularitat (en aquest sentit, “Collage” no tenia tants pics màxims però era un disc molt més ben anivellat, fet que el deixa quasi al mateix nivell que aquest “Sweet...”)

(Dinner): Simplement uns segons de sopar, la gent va callant i...

My Two Left Feet Blues & The Go Down Orchestra: En les primeres versions era un tema bonic però força senzill, però l'orquestració amb instruments reals, una de les darreres coses incorporades a l'àlbum, l'ha convertit en un tema simplement increïble, tècnicament el tema més ben gravat de la història de TH.

Blood Test: Molt bo com a segon tema. Està quasi igual que als rough mixes, només canvia el trombó solitari i algun efecte discret en mescla. Transició: efectes de tren antic (sembla un vaixell al moll, també) i...

Do Svidania Apollonia Orchestra: L'acordió atorga tot el clima a un tema que en directe, fa dos anys, no acabava de ser. Ara és com estar en un cafè a París. El final també és molt millor que l'original, i el títol és certament impagable.

Cabezas: primer tema de la Itzi en aquest disc, aquest cop en castellà, i amb una mescla molt senzilla, amb l'únic afegit d'un sintetitzador analògic i uns efectes de metrònom al final. Com a la resta del disc, les percussions són plenes de matisos, bé que suaus. Aquest és un disc per a escoltar sol, amb llum tènue, preferentment de nit.

Stars: Un dels temes més bàsics de l'àlbum, excepte per la caixa de ritmes (en realitat el miguel tocant la bateria amb un plat a la caixa i una guitarra al revés) cap al minut de duració. Excepte per això, està com en els rough mixes.

Noom: El vibràfon acaba d'arrodonir un tema simplement preciós, dels millors de l'àlbum. Una bomba al final i...

Disillusion: Iniciat a mbm, és un altre exemple de la màgia d'aquelles primeres sessions: seducció a través de la repetició infinita de quatre acords que sonen fenomenalment bé. Quasi està com a la maqueta original, excepte pel piano del final.

Paris '68: Una veu recita eslògans en francès. Comença un dels temes més importants del cànon baucellià. I, per això mateix, sorprèn que sigui tan paleolíticament senzill: dos acords (cosa que no el fa pas pitjor, puntualitzo: realment està molt bé). Genials solos de guitarra i també el desmadre final.

Superstar: Això ho és la Itzi. Espero que algun dia algú de fora se n'assabenti.

Saturday: Country-folk amb una preciosa harmònica. Recorda algunes produccions dels 1950es, la bateria del Miguel aparenta estar passada per eco sense estar-ho realment. Atractiu.

Only Unhappy People Dance Bad: Un canvi respecte de la maqueta original és l'efecte de mescla de l'inici, que sobta una mica. La cançó, no obstant, és l'altre gran far, junt amb "Late At Night", del seu autor. Al final, junt amb un toc de piano, hi ha unes harmonies precioses.

Tears. Un altre tema amb ingredients country. En una primera escolta el primer acord sobta després de l'aura màgica d' "Unhappy" (vaja, pura qüestió de gustos), però com a tal el tema és excel·lent, i es beneficia d'una mescla molt ben feta, quasi tan efectiva com la de "Two Left Feet Blues", amb bones guitarres i veus.

Summer Rain: L'inici d'aquest tema és bastant despullat pels paràmetres d'aquest disc, potser algun pad de fons hi hagués quedat bé, també. A partir d'aqui el tema va creixent i el tros del pont està superbé, amb tocs orquestrals i tot. Després torna a la senzillesa.

Tonight Tonight: El final “oficial” del disc i una mena d'himne de comiat, potser el veig més com un tema “per a mig disc”, és un final molt suau per al que els TH ens tenen acostumats. Bo l'efecte del final. Uns segons de pausa i...

Today we’re sad (bonus): Tema sorpresa, prou extravagant com per a ser el final de veritat, més que no pas un bonus. La percussió (un got, una cullera i una guitarra colpejada, distorsionats electrònicament) sona molt bé. Memorable.

Finalment, unes ( molt bones) paraules per al gran treball de portada de la Itzi, una il·lustració molt seva d'un gat clar sobre fons fosc, que queda fantàstic degut a les tres dimensions que se li han donat al gat via ordinador.
Què ens depararà el 2008?

Els propers posts ampliaran el tema, diguem només que "Sweet Après Dinner", el disc més ambiciós dels Tired Hippo, està a la fi entre les nostres mans. De moment, parlaré del concert que Joaquín Achucarro va fer dijous 13 al Centre Cultural. Molt bo en general, però encara millor a la segona part, els 24 preludis op. 28 de Chopin, on va transmetre el missatge d'una estructura intel·ligent amb una claredat que poques vegades s'obté en directe.
Per la meva part, vaig avançant amb el disc, lentament. Les lletres costen d'escriure, no sé si m'he posat massa ambiciós (o massa dramàtic, però les circumstàncies que estem vivint cremen).