A
petició d’un amic, avui parlaré de música clàssica. És conegut
que el món local clàssic fa sempre les mateixes obres d’èxit
provat, i precisament per això m’he acabat distanciant d’aquest
món i d’aquest repertori. Però tot s’acaba aquí? No! Hi ha
molt per descobrir. I aquí comentaré les quatre campanes que he
sentit.
Recomanació
absoluta: Leonin i Perotin, directes des del segle XII. Especialment
els organa «Viderunt Omnes» i «Sederunt Principes» del
darrer són escolta obligada. No he escoltat quasi a Guillaume de
Machaut ni a Josquin Desprez, però conec la seva importància.
Tomás
Luís de Victoria? Un clàssic.
Més
cap aquí, un predecessor molt afortunat de Bach va ser Dietrich
Buxtehude, de qui tot el que n’he escoltat és bo. Schütz és més
primitiu, però té els seus moments. Com el Te Deum de Marc-Antoine
Charpentier, de reminiscències eurovisives.
L’Orfeo
de Claudio Monteverdi és de difícil digestió, però és una obra
clau, tot el barroc arrenca d’aquí. No he pogut escoltar quasi res
del turmentat príncep Gesualdo da Venosa, però em consta que és un
compositor clau, el primer avantguardista, segles abans de les
avantguardes.
A
partir d’aquí entrem en territoris més familiars. He escoltat
coses fantàstiques de Scarlatti. Henry Purcell és un
imprescindible, sobretot per Dido and Eneas, però no exclusivament,
i la seva manera d’emprar els acords és única en tot el barroc.
En canvi, no he escoltat res de Couperin ni de Telemann, que devia
tenir una Telecaster.
De
Haendel sé que són molt valuosos els oratoris, però només he
pogut prendre contacte amb el típic, el Messíes, que vaig cantar
diversos cops el 1997. També en valen molt els Coronation Anthems.
De totes maneres, les seves òperes es reposen perquè són de
Haendel, però hi va perdre el temps.
Bach
era incapaç d’equivocar-se. Les obres mestres són multitud. El
clave ben temperat en dos volums, La Passió Segons Sant Mateu (i la
Sant Joan té els seus moments), L’Oratori de Nadal, les 200
cantates religioses més un petit grup de cantates profanes, l’Art
de la Fuga, les Variacions Goldberg, l’Ofrena Musical, les sis
Suites per a Violoncel Sol... De totes maneres és música que depèn
molt de la interpretació, i tant et pots trobar gravacions
grandioses (les Goldberg tenen versions espectaculars de Glenn Gould
i Wanda Landowska) com trobar-te interpretacions en directe que
assassinen vilment les obres interpretades. I un problema amb Bach és
que hi ha una certa varietat dins de cada obra, però no en el
conjunt de la seva obra. I hi ha una obra que desmereix segons tots
els testimonis: una Passió segons Sant Lluch que està escrita en
part per la mà de Bach però que probablement és només una còpia
d’una obra d’un compositor antic molt inferior, despertant la
pregunta de què hi pretenia fer un Bach. Finalment, alguns dels seus
fills van ser compositors en una línia molt més de classicisme
mozartià, i potser s’haurien d’escoltar més.
Haydn
pot ser fins i tot una mica millor que Mozart, sobretot pels seus
quartets de corda. Mozart està sobrevalorat, en la meva modesta
opinió: tenia unes capacitats excepcionals, però poques vegades les
va aprofitar al màxim. Potser el KV364 i les variacions sobre Quan
les Oques Van al Camp s’han de rescatar, però reconec estar molt
decebut amb les seves òperes (en especial La Flauta Màgica) i amb
peces com l’Exhultate Jubilate. El Requiem? Anava a ser fascinant,
però va Mozart i es mor (moralitat: no vagis), amb el que, a partir
del Domine Jesu, el que tenim és el molt menys interessant Requiem
de Süssmayer, un pegat de difícil digestió. Una pena. En fi, em
consta que Salieri era força figura per l’època, però com de
costum no sona gaire. El món de la clàssica és massa conservador a
l’hora d’escollir repertori.
No
tinc molt dominat el Romanticisme, faré el que pugui. No sóc molt
fan de Beethoven, però és just dir que la 9a és més
que una partitura feta en plena sordera, i que és molt més que
l’Himne a l’Alegria. De fet, qualsevol oient es dispararà al peu
si només vol escoltar el final: l’estructura de la 9a
és complicadíssima i imprevisible, i a la vegada sona completament
natural, amb el que CAL escoltar-ne seguits els seus 80 minuts. Amb
el que podem especular que els grans genis no ho són tant pel seu
material de base com per com el treballen.
Schubert
és bo, tot i que no crec haver-lo entès en absolut. On va brillar
més és amb els seus cicles de Lieder, i reconec que encara he
d’escoltar el cicle de La Bella Molinera. Mendelssohn-Bartholdy? El
poc que n’he escoltat (sobretot el Psalm 42) és fantàstic. Diria
que no he escoltat res de Franz Liszt, però em consta que va ser el
músic total del segle XIX. El mateix sobre Schumann (i sobre Clara
Schumann, per cert). I Johannes Brahms és molt important per una
obra en concret, el Rèquiem Alemany, a la vegada que té obres tan
recomanables com els Liebesliede i Neue Liebesliede, música coral de
màxim nivell. Finalment, Richard Strauss és tan important per les
seves Quatre Últimes Cançons com per les òperes Salomé, Electra,
Ariadna de Naxos, La Dona Sense Ombra, i El Cavaller de la Rosa.
Llavors hi ha els típics: Txaikowsky, Dvorak... i la recomanable El
Moldava de Bedrich Smetana.
Més
moderns? Debussy té com a grans hits el Preludi a la Migdiada d’Un
Faune, El Mar, l’òpera Pelleas i Melissande, Syrinx per a flauta
sola, i força coses amb piano. Ravel i Poulenc no els tinc tan
apamats. Fauré només va fer una obra llarga, el Requiem, que sol
ser emparellat en concerts amb el Càntic de Jean Racine. En la
mateixa vena, Maurice Duruflè té dues obres magnífiques, el seu
Rèquiem i la Missa Cum Jubilo. I Erik Satie pot ser força
desconcertant quan vol. César Frank potser no rendeix tant, tot i
ser bo.
Més
a l’est, Janaceck, que té unes quantes òperes molt interessants
però del que sobretot m’encanta la Missa Glagolítica, d’una
modernitat sorprenent. I Bartok, amb una Música per a Cordes,
Percussió i Celesta absolutament imprescindible. No ens oblidem de
la Segona Escola de Viena: Schönberg (Pierrot Lunaire), Berg
(Wozzeck) i Webern (Variacions per a Piano opus 27). Igor
Stravinsky té molta obra (La Consagració de la Primavera,
Petrushka, Simfonia dels Psalms). I
a Amèrica un contemporani increïble, Charles Ives (Central Park in
the Dark, Three Places in New England, The Unanswered Question,
Concord Sonata, i també en recomano els Psalms).
Post-1945,
reconec no estar tan interessat en els atonals (Boulez, Berio, escola
de Darnstad, Milton Babbitt, John Cage, Iannis
Xenakis, Stockhausen, Varèse,
Alfred Schnittke).
Benjamin Britten té bons moments, sobretot A Ceremony of Carols. I
Samuel Barber s’ha de mencionar, junt amb Leonard Bernstein i
George Gerswin.
Sempre
seré un fan del minimalisme nord-americà: La Monte Young (The
Well-Tuned Piano, Trio for Strings), Terry Riley (In C, Poppy Nogood
and the Phantom Band), Steve Reich (Music for 18 Musicians, Sextet,
Different Trains, Four Organs), Philip Glass (Music in 12 Parts,
Einstein on the Beach, Another Look at Harmony Part 4, Dance Nos
1-5), John Adams (Shaker Loops, Nixon in China), Alvin Lucier (I Am
Sitting in a Room), Tony Conrad (Four Violins) o Tom Johnson (potser
el més discret del grup). Reconec que Michael Nyman va deixar
d’interessar-me fa temps i que Wim Mertens em sembla molt
sobrevalorat. Tampoc no connecto amb el «minimalisme sacre» d’Arvö
Part i Sofia Gubaidulina. Des d’Holanda, Simeon Ten Holt té algun
moment bo.
Òpera?
Wagner (tot, excepte Cola di Rienzi i ell com a llibretista), Puccini
(molt, molt gran), Verdi (més irregular, però té moments molt
bons, potser trobareu «Falstaff» una obra difícil), Catalani (La
Wally és molt bona), Bellini (Norma)... Hi ha autors més senzill
com Bizet, Donizzetti o Rossini, que solen enganxar força però que
potser no són essencials.
Dels
d’aquí? Ferran Sors, Joan Cererols, Benet Casablancas, Robert
Gerhard, Enric Granados, Isaac Albeniz, Xavier Berenguel, Felip
Pedrell (més pels seus llibres que per la seva música), Frederic
Mompou, Eduard Toldrà, Rosa Puig, Cristòfor Taltabull, Gabriel
Brncic, Josep Soler, Teresa Borràs, Ricard Lamote de Grignon, Lluís
Millet, Enric Morera, Joan Guinjoan, Xavier Montsalvatge, Josep Maria
Mestres-Quadreny... No tot el que han fet és excepcional, però val
la pena investigar. Dos que sí que em tenen decebut són Manuel
Oltra i Ramon Carnicer, i per desgràcia el primer és molt cantat a
les corals. (I no us incloc els perpetradors de cert concert de 2011
perquè allò no són compositors, per molts títols que tinguin.)
De
manera que hi ha molt per explorar, especialment als arxius, però
desgraciadament als conservatoris sempre s’acaben fent les mateixes
quatre o cinc obres, amb concerts altament redundants, sobretot
perquè ja n’existeixen molt bones gravacions de referència. A
veure quan mouen el cul.
