Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

diumenge, de febrer 28, 2021

Valldemosa Superstar

 

Tinc les bases acabades d’un tercer disc, amb el títol de treball de “Que em sents, explosió?” (antic «A Grècia»). Quinze cançons força menys experimentals que les del «Shut Down, Vol. 3» (amb bases mancades de guitarres i baixos ara per ara), però noto una evolució: és la meva tècnica de sempre, però això ja no és el «Corrupció», i encara més comprimint força pistes amb el Tubecore 3U. Ja tinc les bases posades en l’ordre en què aniran al disc, i sona prou sòlid. Ara, a escriure lletres i gravar les veus de tres àlbums. El següent serà instrumental...

Això sí, reconec que no m’ho esperava. Vaig començar aquest «explosió» purament perquè tenia «mono» de gravar, i l’he tingut parat una setmana perquè no tots els temes que tenia eren prou bons. Vol dir que en una nit hauré gravat un tema nou, n’hauré regravat un altre i n’hauré adecentat tres que tenien alguna cosa però no acabaven de ser. Simplement m’ha sortit bé la jugada: la meva zona de confort comença a moure’s.


*****


Mentre, també estic duent un altre projecte de gravació per a un antic company de directe: gravar-li bases per a que hi pugui cantar a sobre. Temes de música espanyola i de música dels 1960. Versions, vaja. Està essent molt més creatiu del que podria semblar, i m’obliga a trobar nous sons. Alguns dels temes els he arranjat jo en base als originals, mentre d’altres es basen en arxius midi trobats a internet. Tot junt és ajuntar un vocalista en directe amb el segell Lluís Paloma en estudi. Té de bo que és una feina que puc fer a casa quan em sento com per a fer-la. No puc fer tanta cosa en directe.


*****


Tinc una certa època Paul McCartney i Ringo Starr. Aquest darrer porta trenta anys fent bons discos d’estudi, i se l’ha de reivindicar. Paul McCartney també porta una bona ratxa.

Mentre, tinc nous discos i alguns de més antics però encara no escoltats. Entre els primers, el nou del Jeff Tweedy. Entre els altres, un directe de Steven Wilson que vaig comprar a cegues i, de fa anys, el 69 Love Songs de The Magnetic Fields. Aquest 2021 escoltaré discos, i espero també poder llegir i escriure.


*****


Tinc fet un altre “bettered”, en aquest cas el polèmic “Their Satanic Majesties Request” dels Rolling Stones. La meva aposta ha estat posar de primer tema “We Love You” en lloc de “Sing This All Together”, mantenir “Citadel” a la pista 2, seguir a la pista 3 amb “In Another Land” però canviant els roncs d’en Keith per just la intro de piano i trompetes de «Sing This All Together», posar «Dandelion» a la pista 4 i al final posar-hi l’efecte final de «Sing This All Together (See What Happens)», i tancar la «cara A» amb «2000 Man». La «cara B» seria essencialment igual a la de l’àlbum original, excepte per fe un fos a l’inici de la «jam» a «Gomper» i deixar-ne només la cançó com a tal. Surt un àlbum de 37 minuts 20 segons que, sense ser exactament un clàssic perdut, sí que demostra que els Stones tenien a tocar un àlbum molt interessant, àlbum que segurament no van reconèixer tant per la política de no incloure «singles» als àlbums (el mateix els passava als Beatles) com per l’excés de policia que van viure els pobres Stones mentre gravaven l’àlbum (i que va ser el factor determinant en la fi de Brian Jones). Amb el que un àlbum amb les dues parts de «Sing This All Together» i els roncs d’en Keith només podia rebre pallisses, sense importar que la resta anés de l’interessant al genial.


*****


Recordo aquí el «Beatles for Sale bettered» que és l’altre punt fort de la sèrie: No Reply, I’m a Loser, Baby’s in Black, Rock and Roll Music, I’ll Follow the Sun, Leave My Kitten Alone, Kansas City/Hey, Hey, Hey, Hey, Eight Days a Week, She’s a Woman, Every Little Thing, I Don’t Want to Spoil the Party, What You’re Doing, I Feel Fine. «Abbey Road», també dels Beatles, millora molt amb una sola substitució, canviar «Maxwell’s Silver Hammer» per «Come and Get It» al mateix lloc, la resta igual. «Automatic for the People» de R.E.M. és perfecte amb tan sols treure’n el «New Orleans Instrumental No. 1». I un possible darrer àlbum d’ABBA: Under Attack, You Owe Me One, Cassandra, Should I Laugh or Cry, The Day Before You Came, Just Like That, I Am the City, Elaine, Put On Your White Sombrero.

Purament a tall de recordatori.

(«Help!» dels Beatles és el que no m’ha acabat de sortir. La cara A és bona i no cal tocar el que és bo, però la cara B no qualla hi faci el que hi faci. Les sessions de «Help!» van ser un temps d’una certa desorientació pels Beatles, malgrat que almenys hi hagi quatre obres mestres individuals a l’àlbum: tant et podien fer «Yesterday» o «Ticket to Ride» com gravar material fluix com «Tell Me What You See» o «If You’ve Got Trouble».)


*****


Que si la meva música té públic potencial? Sí. Tot el que ara està escoltant música dels 1960 perquè cap artista contemporani ni cap discogràfica els ofereixen música nova en aquest estil. No estic fent altra cosa que el que es feia a Abbey Road o Gold Star en aquella època, simplement ho faig amb les eines d’ara i programant-m’ho tot jo.