Marcella Deconstructed

 

Sapigueu que a Spotify hi ha això, el meu homenatge de 2014 a The Missing Leech, «Somriu», filmat originalment pel documental d’en Vicenç Ferreres:

https://open.spotify.com/album/4JDIT6SgBfoHOtQJpLMY9D?si=6HDfY3D4SjWrBzDkEPpo5g

*****

Ho dic com a possible forma d’homenatge: hi ha alguna banda de Metal que es digui The Ukraine War?

*****

«Attila», de 1970, va ser l’àlbum publicat d’un duo format per Billy Joel i Jon Small, provinents d’un grup molt més suau anomenat The Hassles. La crítica es va abraonar sobre l’àlbum, que amb el temps es va guanyar un lloc entre els pitjors àlbums de la història del rock. No hi estic d’acord: no és ben bé un clàssic en potència, però té grapa, i la idea de fer protometal amb un Hammond distorsionat me l’apunto. Un dels temes, a l’atzar, l’he inclòs a la meva carpeta de «rock salvatge» per a quan tingui temps i espai per a fer un nou àlbum. I sí, el tal Billy Joel és el de «The Piano Man» i subsegüents èxits, algú a qui seguir amb atenció.

Per cert, el tema és com descobrir-les si no és per casualitat, però hi deu haver tantes gravacions obscures, desconegudes i inspiradores...

*****

Ara mateix, tot és a l’aire. No planejo treure res més aquest 2024, i és perquè necessito una vida decent abans de fer res. Necessito acabar amb el caos.

Fa setmanes que em moc, camino i parlo amb aires testamentaris. And that ain’t good. Massa temps al fil de la navalla, i massa carregat de feina. Necessito una seguretat que no tinc. I un lloc que no tinc. Em fa molta falta que em passi una cosa extraordinària.

*****

Deixo un apunt per a un possible àlbum futur, instrumental: obra amb poliacords i aires de música clàssica. Explorar grups del mateix instrument, amb voluntat suau. Algun passatge de només aguts.

I si més no, la decisió de, quan recuperi la mobilitat de la mà esquerra, fer un àlbum rock, hi és. També serà cantat.

*****

https://lluispalomapatinet.bandcamp.com/album/ill-inois

És un final d'etapa. No sé quan podré tornar a enregistrar. He acabat les velles idees. I quan torni, vull canviar de so. De manera que descansareu un temps de mi, que no serà precisament per sempre. Aquest és el disc que he fet. Jo sé el disc que voldria haver fet.

De fet, si no és la meva màxima obra (i almenys una persona m’ho ha comentat, gràcies per la sinceritat), és perquè tot el que estic passant a la vida m’està retenint, m’està gastant totes les energies. Així és impossible apuntar alt.

*****

Mentre, tinc una nova carpeta: «The Disaster Composer». Restes que potser em duguin a un nou lloc. No vull que sonin a mi. Vull fer el burro i experimentar. N’estic fart de camins gastats. N’estic fart del dia de la marmota. N’estic fart de la merda de vida que m’han creat.

Us asseguro que si pogués, me n’aniria a un altre país, al nord d’Europa. Aquí em sento atrapat.

Vull viure i sentir-me viu.

*****

«Mury», de Jacek Kaczmarski, és en realitat «L’Estaca» de Lluís Llach adaptada al polonès. Per a mi té més grapa que l’original, sincerament. (Lluís Llach ha fet discos extraordinaris, però el 1968 estava aprenent en públic.)

Frantic

 

Jo, a LMALF:

«Crec que cal obrir el joc a tots els creadors del nostre país, un país massa petit com per a estar filtrant qui entra i qui no. Ara som ja en plena era de la publicació digital, molt més econòmica, i aquesta fa possible la proposta que us vaig a fer ara a tots: crear una pàgina web d’enllaços on tots els músics que facin música en català la puguin enllaçar, sense ser filtrats. Poder obrir un perfil, posar-hi una foto i una breu explicació de qui son i què fan, escollir d’entre unes etiquetes quines son les que més s’adiuen amb allò que aquell músic o grup fa, i llavors enllaçar-hi tant la web del propi músic o grup com els enregistraments que hagi fet en català o instrumentals titulats en català, que hagi publicat digitalment. I que el públic pugui cercar segons els seus gustos personals, que ara en molts casos queden sense cobrir. Una web així no és incompatible en absolut amb la indústria ja existent i de fet la pot beneficiar, doncs els empresaris podrien observar «en directe» qui està tenint èxit i llavors contactar amb ell i potenciar-lo. Però amb la possibilitat pel públic de descobrir per si mateix, «guiant» la indústria i generant-li molts més ingressos. És un sistema que també podria servir per a la indústria editorial, on també fa falta que tots els autors puguin presentar al públic el fruit del seu esforç. I, pel que fa a la música, tampoc no és incompatible amb l’activitat de directe que duen a terme molts músics. Simplement, aquesta deixaria de ser obligatòria si un mateix no vol publicar amb un segell discogràfic tradicional. En tot cas, fora de la indústria cultural catalana hi ha molt talent, i el necessitem: esforç, excel·lència, i capacitat per a l’exportació.»

*****

He escoltat el «Songs of Innocence» d’U2. Les crítiques no deixen de tenir raó. No és ben bé un mal àlbum, però és més una fotocòpia d’U2 que U2. És per a sentir-lo de fons en uns grans magatzems, plaent, inofensiu, però sense distinció. «Achtung, Baby» no és. Ni tan sols no és R.E.M. fotent-se la patacada espectacular amb «Around The Sun». «Songs of Innocence» és terriblement anònim. (I sí, les discogràfiques catalanes estan publicant autèntica merda i no dic que U2 fessin res aquí ni remotament tan dolent, però se suposa que U2 és un grup multinacional dels de grans estadis, no uns treballadors de l’empresa Muzak, però en canvi...)

I a partir d’aquí escric. He fet bé de parar la meva música. Hi ha alguna cosa a mig realitzar a «Yr Wyddfa» que fa que per a mi sigui, si més no, un lloc adequat per a fer una pausa, no és del tot un mal àlbum, potser sí cuinat durant massa temps i amb massa pauses, no sona «nou». Però també us reconec no ser fan del «Side 1 Stereo» i del «Nukes, Baby!», àlbums de més del mateix, passables però decebedors, també per a mi: «Songs of Innocence». I igualment no voldria que «Yr Widdfa» fos el meu ÚLTIM àlbum. Cal una segona part de la meva carrera, i ha de ser molt diferent de la primera.

Perfect is a fault, and fault lines change. (Michael Stipe, a «I Believe» de R.E.M., àlbum «Lifes Rich Pageant», 1986).

He reunit una carpeta amb un «àlbum» de cançons d’altres... partint d’«Instant Karma!» de John Lennon i afegint rock destroyer de diferents grups. Creant-me un model a imitar, i millor si només és un punt de partida. Ara mateix tinc tants fronts oberts, tots ells negatius, i estic tan penjant d’un fil, que em resulta impossible perseguir la meva visió, per a la que igualment no tinc cap material original, ni tan sols en demo. Em falta també el meu espai, i recuperar la meva mà esquerra, ara inútil. Però penso en guitarres amb distorsió, bateries i caixes de ritme, baixos elèctrics reals, algun piano en acords, i potser algun Hammond eventual. Però res d’orquestres ni d’acords bonics. Només densitat fosca. Com les lletres que hi faci. Un àlbum amb el qual fer un crit irat i victoriós, literal, mentre perdo de cop tot el meu públic. Soc aïllacionista. Sol davant del món, però lliure, i amb el puny esquerre ben alt. Com ha de ser.

*****

Article de Vilaweb a llegir:

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-bretxa-de-genere-imparable/

Doncs en això estic. No per la part conservadora, que ni recolzo ni m’interessa, però si per la part de dimitir de la societat i mirar de refugiar-me. La bretxa de gènere és una realitat, i n’estic conscienciadíssim. Ja no val la pena intentar-ho. Als meus 48 anys m’he cansat de ser sempre rebutjat, i m’he adonat que entre quatre parets seré molt més feliç, i sense fer mal a ningú, que és el punt clau. No recolzo cap mena de violència i defenso la igualtat. Però sempre i definitivament sol… i lliure.

I la raó per a no intentar-ho mai més és pública i coneguda: simplement intentar conèixer una dona et pot dur de pet a la presó. Son uns temps irracionals, terribles. No hi ha igualtat, només una lluita descarnada pel poder, en la que no vull prendre part. Només vull viure en pau. I l’única manera és interposar una porta i quatre parets entre mi i l’exterior. És una bona metàfora d’on hem anat a parar com a societat. Es volien resoldre problemes molt greus i encara hem acabat pitjor. No dono un cèntim pel món. I no vull ser culpable legal de res. Prepareu-vos pel pitjor, perquè ocorrerà. Em pregunto si el segle XXI acabarà aviat. No puc més.

*****

A nivell individual sé què hauria de fer, i vull recuperar la meva llibertat. Miro de posar l’engranatge en marxa aquestes mateixes hores. Almenys sé què vull, i m’ho batallaré. Pacífic, però decidit a tornar a ser un major d’edat.

Soc normal i vull la meva llibertat.