Ha mort Olivia de Havilland, última gran supervivent del Hollywood clàssic. Trobarem a faltar aquell Hollywood, quan fins i tot les pitjors pel·lícules tenien un nivell de base i les obres mestres abundaven. Ara tenim uns pocs directors que ho fan bé i que els coneixem tots (Tarantino, Spielberg, etc.), però fora d'ells, el Hollywood normal només fa ‘mejunjes’, brillants en els apartats tècnics però fluixos en guions (els remakes, les seqüeles i les preqüeles abunden) i amb directors "mandaos" que fins i tot cometen tics com oblidar-se de filmar certs plans. Evidentment m'ho podeu discutir, i estic disposat a aprendre. Només que, com a fan que sóc del trash, estic flipat de la quantitat de males pel·lícules amb ressenyes devastadores que m'apareixen a les llistes de "pitjors de", fetes aquests darrers vint-i-cinc anys a Hollywood, quan de l'època d'Olivia de Havilland virtualment no en surten, i dels anys 1960 les que surten són produccions independents de sèrie B fetes "con lo puesto". Ara, en canvi, és el propi Hollywood qui falla, i si un vol veure bones pel·lícules (no dic obres mestres, vull dir entreteniment digne) ha de mirar, o cinema independent nord-americà, o cinema europeu (que quasi vol dir cinema francès o alemany; UK està copiant molts tics de Hollywood i alguna que altra producció també li ha esclatat a les mans). O, si ho voleu, el darrer blockbuster que em va agradar (amb errors de manual, però interessant igualment) va ser "Titanic", i això va ser el 1997. Les poques vegades que després m'he trobat empresonat en un cinema sense possibilitat d'escapar (el típic, et trobes havent d'anar amb algú a veure tal blockbuster, o tal amiga de la mare li recomana tal peli de Hollywood que és tan i tan bona) m'he recordat de qui m'hi va fer anar i de tota la seva parentela.
*****
Intrigat de debò amb el gir de JxC. De moment no tinc diners, cortesia de la retallada de pensió, però reconec que si de veritat passa a ser el ‘pet project’ de Carles Puigdemont (i el sector convergent del PDECat s’ho munta en solitari), estic temptat d’entrar-hi. Sempre serà el més d’esquerres disponible, en un context en què tant la CUP com ERC s’han venut a Madrid, una Madrid més de dretes que mai des de 1975. (Òbviament hi ajudarà si els que poden entrar a les votacions de JxC envien a Miquel Buch a casa.) Diguem que vull la independència, perquè dins d’Espanya no fem més que patir i patir. Un cop independents, m’alinearé clarament a l’esquerra. Però per a això necessitem tenir un país propi.
Almenys el PNC no em fa patir: després de la primera onada d’entrevistes i ressenyes, l’interès que hi ha és zero. I de la Marta Pascal només en puc opinar que és una noia molt maca però que ni té idea de què està passant al carrer, ni té idea de com fer funcionar un partit a nivell polític. Així que serà molt divertit veure-la per TV la nit electoral amb cara de circumstàncies. La política li ve molt gran.
Això sí, de moment segueix essent la Genialitat de Catalunya: un mar de bàndols bizantins anul·lant-se entre ells mentre Merdid mana. Quina nostàlgia sento d’unes eleccions. I el tema és que la tan necessitada patacada electoral d’ERC no apareix a cap enquesta. I si el nou JxC i ERC empaten, haurem demostrat que som burros. De campionat.
*****
Repescant a The Left Banke i a Wilco. Dos naturals per als meus gustos.
*****
http://j-musind.blogspot.com/2020/07/lluis-paloma-estrena-els-somnis-del.html
De moment el «Somnis» està llançat, i amb petita edició de 50 Cds inclosa. Ara és veure fins on arriba. Hi ha tot d’exemplars movent-se per premsa molt diversa. Ni idea de què pot passar. Evidentment és molt difícil arribar al gran públic sense poder sortir a TV3 o Catalunya Ràdio (i si hi afegim els «signes» que n’arriben a la població, ja ni us dic). Però es farà el que es podrà, i tant El Mamut Traçut com LMALF són bona gent amb la que treballar. Almenys els companys de segell tenen bona opinió d’aquest «Somnis», pel que tinc la garantia que tot el que hi podia fer ho he fet bé. Gràcies a tothom.
*****
Amb tot de discos fets, estic corregint petits errors abans de fer res més. Tinc corregida la melodia d’«A Flash in the Pan» del «Silèsia», millorada per a treure una setena que m’ho espatllava tot. I estic polint detalls al nou «Feina 2.0». «Vull ser lliure» ha estat millorada amb una pista de clavicèmbal. Mentre, «Àrea 51» tindrà nova lletra, ja redactada. La lletra original la vaig calcular malament i repetia els errors de 2010 d’agafar temes que fora de context no quallen. El cas és que n’he fet una de ficció, atemporal, sobre el mateix tema, amb una mica de misteri. D’aquesta nova lletra n’estic molt orgullós. També li n’he equalitzat la base instrumental, que guanya amb el canvi. La resta del Feina 2.0 llueix com mai, això sí. (He començat a reunir descartats de l’àlbum de 2010 en el single de Bandcamp «Mosquitos single».) I també em plantejo masteritzar el «Silesia» via el Tubecore tan aviat com tot el sistema xuti al 100%.
«Irving Park»? Igual el faig instrumental i que només tinguin veu els dos volums del «1980». Vull acabar aquest 2020 havent fet net. I dedicar-me un any a escriure i acabar un llibre, un pla B per a entrar al sistema, però tinc coses prometedores inacabades i voldria donar-li una oportunitat. Així com fer un tercer llibre de fotografia, en aquest cas fotografiant altres ciutats.
Segon confinament, vine!
*****
Almenys, amb Visitants les notícies són bones: les bateries per a la nova maqueta estan quasi totes gravades, sonen molt bé, i he gaudit molt de les sessions. A mi també em falta poca feina a fer-hi com a guitarrista rítmic i teclista, i el Casu està fent una molt bona feina com a enginyer de gravació i guitarra solista. Quasi que només falten els baixos definitius i la veu. Amb una mica de sort es podrà fer aquesta feina fins i tot si ens tornen a confinar. Estic molt content, Visitants és un «dream team» i estic orgullós de formar-ne part.
*****
Tinc dues apps al meu mòbil. No les he obertes. Primer m’he de protegir les espatlles. Igualment no hi tinc fe i és per a que certa gent calli. Serà exactament igual si trigo uns mesos. Terrassa és una bona ciutat per viure, però no per a trobar-hi nòvia: el fiasco del meu primer intent ho demostra. I sembla que amb la crisi tot plegat encara es posarà més infernal. Si tingués diners per a anar-me’n a viure a Holanda o a Bèlgica...
