Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

divendres, de juliol 31, 2020

D'un temps, d'un patinet

Ha mort Olivia de Havilland, última gran supervivent del Hollywood clàssic. Trobarem a faltar aquell Hollywood, quan fins i tot les pitjors pel·lícules tenien un nivell de base i les obres mestres abundaven. Ara tenim uns pocs directors que ho fan bé i que els coneixem tots (Tarantino, Spielberg, etc.), però fora d'ells, el Hollywood normal només fa ‘mejunjes’, brillants en els apartats tècnics però fluixos en guions (els remakes, les seqüeles i les preqüeles abunden) i amb directors "mandaos" que fins i tot cometen tics com oblidar-se de filmar certs plans. Evidentment m'ho podeu discutir, i estic disposat a aprendre. Només que, com a fan que sóc del trash, estic flipat de la quantitat de males pel·lícules amb ressenyes devastadores que m'apareixen a les llistes de "pitjors de", fetes aquests darrers vint-i-cinc anys a Hollywood, quan de l'època d'Olivia de Havilland virtualment no en surten, i dels anys 1960 les que surten són produccions independents de sèrie B fetes "con lo puesto". Ara, en canvi, és el propi Hollywood qui falla, i si un vol veure bones pel·lícules (no dic obres mestres, vull dir entreteniment digne) ha de mirar, o cinema independent nord-americà, o cinema europeu (que quasi vol dir cinema francès o alemany; UK està copiant molts tics de Hollywood i alguna que altra producció també li ha esclatat a les mans). O, si ho voleu, el darrer blockbuster que em va agradar (amb errors de manual, però interessant igualment) va ser "Titanic", i això va ser el 1997. Les poques vegades que després m'he trobat empresonat en un cinema sense possibilitat d'escapar (el típic, et trobes havent d'anar amb algú a veure tal blockbuster, o tal amiga de la mare li recomana tal peli de Hollywood que és tan i tan bona) m'he recordat de qui m'hi va fer anar i de tota la seva parentela.


*****


Intrigat de debò amb el gir de JxC. De moment no tinc diners, cortesia de la retallada de pensió, però reconec que si de veritat passa a ser el ‘pet project’ de Carles Puigdemont (i el sector convergent del PDECat s’ho munta en solitari), estic temptat d’entrar-hi. Sempre serà el més d’esquerres disponible, en un context en què tant la CUP com ERC s’han venut a Madrid, una Madrid més de dretes que mai des de 1975. (Òbviament hi ajudarà si els que poden entrar a les votacions de JxC envien a Miquel Buch a casa.) Diguem que vull la independència, perquè dins d’Espanya no fem més que patir i patir. Un cop independents, m’alinearé clarament a l’esquerra. Però per a això necessitem tenir un país propi.

Almenys el PNC no em fa patir: després de la primera onada d’entrevistes i ressenyes, l’interès que hi ha és zero. I de la Marta Pascal només en puc opinar que és una noia molt maca però que ni té idea de què està passant al carrer, ni té idea de com fer funcionar un partit a nivell polític. Així que serà molt divertit veure-la per TV la nit electoral amb cara de circumstàncies. La política li ve molt gran.

Això sí, de moment segueix essent la Genialitat de Catalunya: un mar de bàndols bizantins anul·lant-se entre ells mentre Merdid mana. Quina nostàlgia sento d’unes eleccions. I el tema és que la tan necessitada patacada electoral d’ERC no apareix a cap enquesta. I si el nou JxC i ERC empaten, haurem demostrat que som burros. De campionat.


*****


Repescant a The Left Banke i a Wilco. Dos naturals per als meus gustos.


*****


http://j-musind.blogspot.com/2020/07/lluis-paloma-estrena-els-somnis-del.html


De moment el «Somnis» està llançat, i amb petita edició de 50 Cds inclosa. Ara és veure fins on arriba. Hi ha tot d’exemplars movent-se per premsa molt diversa. Ni idea de què pot passar. Evidentment és molt difícil arribar al gran públic sense poder sortir a TV3 o Catalunya Ràdio (i si hi afegim els «signes» que n’arriben a la població, ja ni us dic). Però es farà el que es podrà, i tant El Mamut Traçut com LMALF són bona gent amb la que treballar. Almenys els companys de segell tenen bona opinió d’aquest «Somnis», pel que tinc la garantia que tot el que hi podia fer ho he fet bé. Gràcies a tothom.


*****


Amb tot de discos fets, estic corregint petits errors abans de fer res més. Tinc corregida la melodia d’«A Flash in the Pan» del «Silèsia», millorada per a treure una setena que m’ho espatllava tot. I estic polint detalls al nou «Feina 2.0». «Vull ser lliure» ha estat millorada amb una pista de clavicèmbal. Mentre, «Àrea 51» tindrà nova lletra, ja redactada. La lletra original la vaig calcular malament i repetia els errors de 2010 d’agafar temes que fora de context no quallen. El cas és que n’he fet una de ficció, atemporal, sobre el mateix tema, amb una mica de misteri. D’aquesta nova lletra n’estic molt orgullós. També li n’he equalitzat la base instrumental, que guanya amb el canvi. La resta del Feina 2.0 llueix com mai, això sí. (He començat a reunir descartats de l’àlbum de 2010 en el single de Bandcamp «Mosquitos single».) I també em plantejo masteritzar el «Silesia» via el Tubecore tan aviat com tot el sistema xuti al 100%.

«Irving Park»? Igual el faig instrumental i que només tinguin veu els dos volums del «1980». Vull acabar aquest 2020 havent fet net. I dedicar-me un any a escriure i acabar un llibre, un pla B per a entrar al sistema, però tinc coses prometedores inacabades i voldria donar-li una oportunitat. Així com fer un tercer llibre de fotografia, en aquest cas fotografiant altres ciutats.

Segon confinament, vine!


*****


Almenys, amb Visitants les notícies són bones: les bateries per a la nova maqueta estan quasi totes gravades, sonen molt bé, i he gaudit molt de les sessions. A mi també em falta poca feina a fer-hi com a guitarrista rítmic i teclista, i el Casu està fent una molt bona feina com a enginyer de gravació i guitarra solista. Quasi que només falten els baixos definitius i la veu. Amb una mica de sort es podrà fer aquesta feina fins i tot si ens tornen a confinar. Estic molt content, Visitants és un «dream team» i estic orgullós de formar-ne part.


*****


Tinc dues apps al meu mòbil. No les he obertes. Primer m’he de protegir les espatlles. Igualment no hi tinc fe i és per a que certa gent calli. Serà exactament igual si trigo uns mesos. Terrassa és una bona ciutat per viure, però no per a trobar-hi nòvia: el fiasco del meu primer intent ho demostra. I sembla que amb la crisi tot plegat encara es posarà més infernal. Si tingués diners per a anar-me’n a viure a Holanda o a Bèlgica...

dimecres, de juliol 22, 2020

Resum múltiple

El primer confinament de 2020 l’he resolt acabant sis àlbums, a sumar als dos que vaig acabar al gener. Així:

-Santuari
-Els somnis del futur s’escriuran amb acer!
-Feina 2.0 (remake)
-Chicago
-Silesia
-Boomsday!
-Charleston Valentine Stone
-Estratègies al paradís

Àlbums pendents de veu:

-Irving Park in the Dark
-1980 vol. 1
-1980 vol. 2

Més alguna idea de bomber per a aquest estiu. I també vull escriure. Segon confinament, vine aviat!
I amb això, 2020 seria l’any d’haver resolt coses. Em feia falta parar.

*****

A la que es va acabar el confinament, tothom va sortir en massa al carrer, I no he pogut parar amb tant retrobament imprudent. Una cosa bona: Visitants estem gravant, i estem a punt d’acabar les sessions de bateria. I aquest cop la bateria sonarà molt bé: en Marc Casulleres se’n surt molt bé com a tècnic, i jo he aportat quasi tots els micròfons, la targeta de so i les comprovacions de fase. Els AKG C-3000B funcionen molt bé com a aeris, l’AKG D-112 Mk2 sona molt bé amb el bombo, per a la caixa hi ha un Shure SM57, un SM58 pel goliat, i els toms els hem capturat amb un micròfon més econòmic marca T. Bone.

*****

Hi ha moltes queixes entre artistes de què ens estan matant la cultura, especialment la música en directe. Estic relativament protegit de la debacle perquè tinc l’estudi i em baso en treure discos. Però no deixa de ser potent pels meus companys. Les pèssimes decisions en cultura dels anys 1980 han acabat paralitzant-ho tot. És el moment de contraatacar.

*****

El sistema tentacular de la indústria musical global l’he explicat algun cop: els Estats Units i la Gran Bretanya ho exporten tot a tot arreu, llavors hi ha discogràfiques estatals per a cada país-estat, i finalment discogràfiques regionals que abasten aquells regió en concret. La clau per a no iniciats: cada pota ignora totes les demés, i la informació no circula. De manera que tots escoltem tot el que ve dels dos grans, més la música estatal pròpia, més la música regional pròpia. Però si un català vol escoltar música d’Euskal Herria, o música de la Polònia comunista, la gent del seu voltant es pensa que s’ha grillat: «escolta el que escolta la gran massa i calla». Fins i tot a la música tradicional no occidental li foten l’etiqueta de «músiques del món», com si USA i UK no formessin part del món. En fi, absurd. Em sembla que tots plegats hem estat veient massa TV.

D'un temps, d'una cultura, de diversos països, d'una mediocritat

"No tens la sensació que ens estan esborrant la música dels últims 60 anys i el marc sociocultural associat?" Jo sí. És una decisió de la gran indústria musical: el rock, tot i que domesticable, de tant en tant tendia a agafar la pròpia indústria amb el pas canviat (Nirvana és el cas més paradigmàtic), i això no agradava als executius. Ara han trobat el recanvi perfecte: reggaeton, que per moltes subtileses que pugui amagar a la reraguarda, és totalment conformista pel que fa a la seva escena oficial: no hi haurà sorpreses. I amb això s'ha fet fàcil un canvi de cultura. Jo mateix preveia que aviat caldria alguna cosa nova, el que no preveia era que qui decidiria aquest afer seria la gran indústria, i musicalment parlant penso que hi hem sortit perdent. Això sí, més que lamentar-nos, hem de mirar de contraatacar, i jo ja vaig rumiant des de la meva habitació en una ciutat dormitori en els confins de l'imperi. Mentre, uns altres elements de reflexió: als fils d'internet sobre guitarres han circulat abastament titulars com "estan venent els fabricants de guitarres tota la seva producció a guitarristes de dormitori?", que vol dir que de sobte no hi ha nous guitarristes famosos que mantinguin les vendes; a la vegada, tot nou guitarrista es compra tal guitarra per a tocar tal cançó (Les Paul: "Sweet Child of Mine"; Stratocaster. "Couldn't Stand the Weather" i "Another Brick in the Wall Part 2"; Telecaster: qualsevol del Bruce Springsteen), però sense pensar en compondre'n de noves, i només ens faltava que els grups de tribut es posessin de moda, amb el que tenim "lo nunca visto", un rock convertit en un passat gloriós però sense que ningú no li prevegi un futur (és a dir, en no res veurem a Led Zeppelin a la mateixa estanteria que Cole Porter o Duke Ellington, i és com a mínim estrany); i a la vegada, la generació jove ha entrat en una dinàmica de camins marcats, emprant aparells dissenyats per a donar-los allò que volen apretant un parell de botons, i reciclant la música del passat com a Gran Benedicció que ha esgotat totes les possibilitats i per tant ja no cal crear res de nou, només repetir i refregir allò ja existent: els autèntics compositors són els enginyers que dissenyen sintetitzadors i caixes de ritmes, i jo mateix admeto la meva sorpresa perquè el meu sinte Yamaha MODX, un sintetitzador amb infinites capacitats, ve amb tot de presets de fàbrica ja programats amb ritmes i acords que són autèntiques composicions, preparades per a que productors i DJs creïn milers de cançons originals idèntiques. Fins i tot el propi reggaeton fa servir quasi sempre les mateixes dues o tres seqüències d'acords a tot estirar. Amb el que la creació i la generació d'idees queda relegada a quatre rebels als seus domicilis, sense cap efecte en un mainstream que ja quasi és l'únic corrent que queda. Quan Nirvana van canviar les normes per sorpresa, les grans multinacionals es van conjurar per a que allò no tornés a passar, i els resultats són així de tristos. Q? Només en tinc un vell exemplar de 1992 que ni vaig comprar jo, però em crec que fos una revista digna, a UK porten des de 1958 tenint molt més bon gust que aquí i això s'ha de notar per alguna banda. En tot cas, curiós que m'arribi la notícia del seu tancament just l'endemà que a la fi em pogués comprar el darrer número de Rockdelux i el darrer especial de Rockdelux (nov. 2019). Seran assaborits.

*****

Només manca afegir la meva observació del darrer post sobre que en la cultura de «singles» virtualment tots els grans artistes són «one hit wonders» per a, a la llum del que heu llegit (escrit com a resposta a un post sobre que la revista britànica «Q magazine» tanca, com fa tres mesos va tancar Rockdelux), per a tenir el retrat complet: la cultura de «singles» ha guanyat, ha guanyat en la versió més mainstream i dirigista possible, i tot hi sortim perdent. Cal fer alguna cosa, i ràpid.

*****

Mentre, a casa nostra TV3 és en caiguda lliure, una sucursal de TVE, com també Catalunya Ràdio, on la marxa sobtada de Mònica Terribas ha obert la caixa dels trons. Algú allà dins ho està fent fatal. Serà veritat que la versió original de la CCMA va néixer ja viciada políticament, i que tots els problemes que Catalunya arrossega a nivell cultural provenen d’aquestes males decisions fundacionals? I el pitjor és que ningú no et deixa millorar-ho: el mur està fermament construït. Jo mateix ja fa algun temps que dic que allò que podria salvar la llengua i la cultura catalanes seria un grup amb la potència internacional creativa i massiva d’uns Beatles o uns ABBA, cantant en català, però que mentre això depengui dels actuals responsables culturals del país, això simplement no passarà mai. És a dir, tenim molta gent a l’escena independent que pot intentar-ho amb garanties, però això als polítics i executius de torn plim. I, admetem-ho, amb les «estrelletes» que publicita la CCMA l’únic que s’aconsegueix és reduir el públic a un nucli dur d’indepes essencialistes sense exigències culturals més enllà de la llengua. La resta de la població fuig espantada i se’n va a allò que li arriba via les televisions i ràdios estatals. Llavors passa el que passa.

diumenge, de juliol 12, 2020

Cultura

Llevamos varias décadas inmersos en la cultura-sistema de los “singles”, según la cual todo creador famoso ha creado una sola obra que será conocida por todos y presentada una y otra vez ante todos los seres humanos como verdad inmutable existente desde siempre y ajena a toda crítica. Aunque el nombre de “single” se origina en la industria musical como disco de vinilo de pequeño formato con una canción estrella en su cara A, en realidad el concepto es válido para todos los campos de la creación cultural e incluso ocasionalmente de la ciencia. Así, pues:

Antonio Vivaldi nació, compuso Las Cuatro Estaciones y la diñó.
Miguel de Cervantes nació, escribió El Quijote y la diñó.
Michelangelo Buonarroti nació, pintó la Capilla Sixtina y la diñó.
Johann Sebastian Bach nació, compuso la cantata 147 y la diñó.
Pedro Calderón de la Barca nació, escribió La vida es sueño y la diñó.
Diego de Silva Velázquez nació, pintó Las Meninas y la diñó.
Georg Friedrich Haendel nació, compuso el Aleluya y la diñó.
Leonardo da Vinci nació, pintó la Mona Lisa y la diñó.
Wolfgang Amadeus Mozart nació, compuso medio Requiem y la diñó.
Ludwig van Beethoven nació, compuso el Himno a la Alegría y la diñó.
Gustave Flaubert nació, escribió Madame Bovary y la diñó.
Vincent van Gogh nació, pintó La noche estrellada y la diñó.
Fiodor Dostoyevsky nació, escribió Los hermanos Karamazov y la diñó.
Johannes Brahms nació, compuso una nana y la diñó.
Walther Whitman nació, escribió Hojas de hierba y la diñó.
Gustav Klimt nació, pintó El beso y la diñó.
James Joyce nació, escribió Ulises y la diñó.
Orson Welles nació, dirigió Ciudadano Kane y la diñó.
Albert Einstein nació, escribió E=mc2 y la diñó.
Billy Wilder nació, dirigió Con faldas y a lo loco y la diñó. (Marilyn Monroe también terminó como el rosario de la aurora.)
Frank Sinatra nació, grabó “Strangers in the Night” y la diñó.
Steven Spielberg nació, dirigió La Lista de Schindler y un día la diñará.
Umberto Eco nació, escribió El nombre de la rosa y la diñó.
Los Beatles se juntaron, grabaron Yesterday y se separaron.
R.E.M. se juntaron, grabaron Losing My Religion y se separaron.
Los Rolling Stones se juntaron, grabaron Satisfaction y un día la diñarán (excepto Keith Richards, que diría que es inmortal)
La Libertad guiando al pueblo no se sabe quién lo pintó.
El acorazado Potemkin no se sabe muy bien quién la dirigió.
Lo que el viento se llevó no se sabe muy bien quién la dirigió.
Leonin y Perotin no existieron.
Las Trobairitz no existieron.
Charles Ives no existió.
Henry Moore no existió.
Germaine Tailleferre no existió.
Dietrich Buxtehude no existió.
Camille Claudel no existió.
Edgar Varèse no existió.
Daphne Oram no existió.
Constantin Brâncusi no existió.
Delia Derbyshire no existió.
Sol LeWitt no existió.
Carson McCullers no existió.
LaMonte Young no ha existido.
Michael Snow no ha existido.
Daniel Johnston no ha existido.
Lydia Lunch no ha existido.
Basquiat no ha existido.
Lach no ha existido.
Roger Penrose no ha existido.
Gwenno no ha existido.

Despacito, de Luís Fonsi y Daddy Yankee, es lo más.