Autoentrevista 2021 II

 

(Som els intrèpids reporters de Tivizrí. Com de costum, hi ha llum en una finestra a altres hores de la matinada. A dins, aquell entelèquia anomenada Patinet segueix a davant del seu ordinador. L’habitació torna a estar molt densa. I en Patinet torna a estar impacient.)

-Bona nit, Patinet. Et veiem cansadet…

Sí, porto tres mesos “back to normal” i ho noto. Ha estat un inici de curs duríssim pel que fa a feina exterior, i s’ha deixat notar: quasi tot el que he acabat com a àlbums ha estat treballant coses ja gravades, més alguna cançó en el motllo de sempre. Impossible apuntar alt així.

-Els Visitants heu fet alguna cosa?

Apart de treure l’»Ambiofonies» via El Mamut Traçut, fa poc vam tornar a tocar a La Goleta, a Sant Feliu de Guíxols. Sempre hi som ben rebuts i els sopars són fantàstics, però aquest cop no vam tenir quasi ningú, i va ser més un assaig carismàtic amb filmació de vídeos que un concert a rememorar. Si més no, ja és un concert post-pandèmia... tot i que estic esperant si ens confinen de nou. Omicron, d’altra banda, em sona a microones.

-I amb la Massa Coral?

Dos concerts el mateix cap de setmana. Per a mi és una mica rutinari. Suposo que és perquè en el fons jo ja sóc molt conceptual, el que m’importa és tenir idees, i no es solen tenir moltes idees en una situació de concert, sobretot en concerts clàssics on tens a davant una partitura i un director.

-A dibuix com va?

Només puc dir que està complicadíssim. És on he fet el gruix de la feina exterior i estic molt desmoralitzat. De moment no puc dir res més.

-Al grup literari?

Millor. Tot i que tirarem molt de videoconferència per a poder-nos reunir.

-Com és el tema de la fundació?

He entrat en una curatela. Bàsicament voldrà dir que no tindré un cèntim, però que tot s’anirà pagant... i ja ho vull així. Si pel meu compte trobo algun cèntim, compraré uns pocs instruments, entre ells un parell de percussions «tongue» econòmiques. Però la idea és resoldre els deutes més urgents (en part, ja porto mesos fent-ho) i, quan es pugui, començar a estalviar per a un terreny a la Catalunya profunda, una tàctica que ni la fundació ni la treballadora social veuen fàcil, però aquí la clau és que he d’esquivar com sigui les «recomendaciones del Banco de España» i no veig altra manera que dividir la despesa en etapes. En tot cas, un avantatge de tot això és la protecció extra que em proporciona la curatela davant d’eventuals dones amb amor pel meu compte corrent. I un altre, una llista que he pogut fer per si algun benefactor me’n vol regalar algun ítem. I ja anar de cara a barraca,

-Ja no hi ha dones, intuïm.

Intuïu bé. L’agost de 2020 vaig prendre la decisió de deixar-ho córrer, i ara estic amb uns nervis i un ressentiment terribles, però sense buscar ningú, i així sóc una mica menys infeliç, apart d’estar molt més protegit. De fet, admeto que mentre visqui a Terrassa no em val la pena buscar, doncs l’ambient està degradadíssim. He de buscar nous aires abans de tornar a intentar res, i de totes maneres m’he adonat que estic molt millor quan només estic amb les meves màquines, els meus llibres i els meus discos. No crec en ningú.

-Hi ha una senyora a la que ajudes, no?

Cert. Però és això, amistat. Res més. Segueixo per estrenar. Fa temps que ho dic, sóc un incel d’esquerres, per més que sigui crític amb els incel de dretes dels Estats Units. No vull que ningú prengui mal. Però admeto ser... no antifeminista, però sí escèptic. Cal la igualtat efectiva entre dones i homes, però tinc clar que el femellisme imperant m’ha deixat sol (i sí, no suporto els masclistes). No crec en els egos, i ara mateix tot es redueix a una guerra d’egos on els que ens trobem al mig paguem els plats trencats. Amor és una paraula que vol dir odi.

-Aquest 2021 ha fet deu anys del «concert del caos».

Sí. Fa molts anys que no veig aquells tres compositors. Millor. Abans defensava molt aquesta mena de música, però allò va tancar aquesta porta. Em resulta impossible empatitzar amb la música serial. Una vegada en Jordi Ibañez de L’Exèrcit d’Islàndia em va definir la música serial com a música que només agrada a altres compositors, i té raó. Es pot dir que s’havia de provar, però ja s’ha vist que no funciona. O, almenys, només els va funcionar a Schönberg, Berg i Webern, i perquè eren molt bons compositors de partida. Però hi ha una quanta gent a Catalunya que es pensa que pel fet de compondre en atonalitat ja ets un geni, i no és així en absolut. De fet, quan jo estava formant-me com a compositor i preparant el «Corrupció», tothom esperava que fes el pas cap a l’atonalisme, que l’atonalisme era on jo de veritat esdevindria un gran compositor. I al «1964» hi ha indicis que m’ho estava prenent seriosament. Però l’abril de 2011 va passar aquell maleït concert, i vaig partir peres amb l’atonalitat. Entre nosaltres, quin desastre de música.

-Penses en algun llibre més?

N’hi ha un que intentaré durant les festes. Fa uns dies, a petició d’un company del Mamut, vaig escriure a raig un text de vuit pàgines sobre com gravo. He decidit que tinc un bon punt de partida i que a partir d’això escriuré un llibre sobre teoria musical actual, el tipus de llibre que esverarà als músics de conservatori però que dirà les coses pel seu nom i clarificarà conceptes que ara mateix tothom té molt enredats: no podem seguir amb la teoria musical de 1850. Apart, no em desagradaria escriure un tercer llibre de narrativa o un primer llibre de poesia. El 2014 ja en vaig escriure un, de poesia, però no va sortir bé i és insalvable.

-Faràs fotografia?

Tan aviat com pugui, vull fer un tercer llibre, i tinc en ment sessions a Sabadell i Barcelona.

-Hi ha alguna cosa que vulguis fer com a escriptor?

Tres. Una, lògicament, és publicar. Una altra és agafar una rutina. Tots els bons escriptors tenen una rutina, unes hores fixes cada dia per a escriure, s’estigui inspirat o no. No és que així es vagin a treure meravelles sempre, però poder treballar és clau. L’escenari m’ha robat massa anys de la meva vida. No sé com arreglar-ho. I la tercera cosa és poder llegir. Em falta temps i espai, però només sospiro per llegir.

-Com valores aquest segon semestre de 2021?

Només vull que ens tornin a confinar. Em sap greu que sigui pel bitxo, però necessito estar un altre cop amb mi mateix. Crear. Fer la meva feina. És trist que tota la societat s’hagi d’aturar per a que jo pugui tenir una mica de calma.

-Dieta?

Ni sí ni no. He descobert coses que són sanes, el problema és que són cares i que em costa atipar-me. Encara hi ha xocolata pel mig. I sospiro per, un dia, tenir prou diners com per a poder-me pagar el transport del menjar a casa cada dos o tres dies. No cobro pensió, cobro almoina.

-Política?

No aniré a votar en anys, excepte potser a les municipals i possiblement amb vot sorpresa, perquè no ho acabo de veure clar. Evidentment, les autonòmiques i estatals seran dies magnífics per a anar a la platja i estar-me a gust en suc, amb els Beach Boys de fons. No crec en els polítics. Vull la independència, i amb ells no la tindrem. Només rescato Waterloo.

-Mitjans?

Evito la TV a qualsevol cost. També la premsa escrita. I qualsevol cosa que soni a premsa rosa (en realitat, fatxa). La meva dieta consisteix en Vilaweb, The Conversation, els acudits de Politico, Twitter, i coses que vagin caient. En algun moment, Mapuexprés. Podria ser molt millor, però és que vivim sota Turquia Occidental i es nota en tot. Males notícies quan t’agrada la intel·ligència.

-Com et prova ser encara desconegut?

Des de tenir una bona gravació de peces de Philip Glass i no poder-la fer arribar a Philip Glass, fins a que no hi hagi manera que la premsa generalista s’ocupi de mi, tot són desavantatges. No sé com sortir d’aquesta situació. El règim ha fet una feina molt potent amb això: només els famosos són tinguts en compte. I el nivell és molt baix. No m’estranya que estiguem perdent el català: la música i cultura catalanes oficials han arribat a no interessar-li a ningú, i encara menys als castellanoparlants. I així no anem enlloc.

-Si et deixessin, podries revertir aquesta situació?

Sens dubte. Tot i que no ho voldria fer en solitari. Hi ha molt bons músics a Catalunya, quasi tots independents, i seria bonic crear una escena oficial amb cara i ulls amb ells. No vull estar sol, ni en la dissort ni en la sort. M’agradaria tant veure renéixer Catalunya...

-Quasi has acabat les idees disponibles...

Les disponibles, sí. I ja he fet prou música «només amb MIDI». És l’hora de gravar veus i, quan acabi la feina pendent, experimentar amb guitarres elèctriques. Per a això últim tinc un model: els R.E.M. de «Monster» i «New Adventures in Hi-Fi», És a dir, distorsió. Em pot sortir fatal, però ja es tracta de simplement canviar de mètode. Tinc idea de gravar la meva Älvian SG estèreo via dos pedals BOSS Blues Driver, així com de gravar altres guitarres mono via el meu BOSS Angry Driver en mode JHS Angry Bird o via el meu pedalet Ibanez MiniTubescreamer. I experimentar amb trémolo sincronitzat. Guitarres, baix, i programar bateries si cal. Només em falta espai i temps. Ho faré ja de cara a l’hivern de 2022. Sobre les veus (Charleston, Jazz...), les gravaria amb el meu Shure SM-58 via Zoom V3, provant coses.

-Alguna peça clàssica?

De moment, només acabar la feina en una peça per a un senyor de Sueca, País Valencià. No falta molt, però sí que em falta temps i espai. Sempre el mateix problema. Apart, en algun moment vull fer una peça en diversos moviments per a la Massa Coral i orgue. Tinc les idees bàsiques a l’orgue, però espero temps millors.

-Parla’ns dels teus nous àlbums.

Tots tres han sortit de la refosa dels antics «Duncan Drawings». De fet, un es diu «Duncan Drawings», i és el disc meu més «pop» des del «Feina 2.0», ha quedat molt bé i és un àlbum més meu, ja no un simple disc de rareses. I tant «Calm Waters Ahead?» com «Horns in the U.S.A.» han sortit de fer una tria d’entre els antics «Duncans» 1 i 3 i millorar el millorable, junt amb algunes novetats. També n’estic content, sobretot del «Calm». Amb això, tinc 27 àlbums a un nivell molt bo. M’agrada. Ara mateix, l’únic indici de punt baix al meu Bandcamp és el «Buy Guitars EP», on reuneixo la cançó amb To Be Continued més cançons que no volia deixar de tenir disponibles pel públic però que no són exactament excelses.

-Has fet vídeos?

Sí, per a parar un tren. Només he fet públic el de «Grande la UUU» perquè em serveix per a enfotre’m de Pere Aragonès, però quan ell plegui el treuré: la cançó és agradable però substàndard, i carn de... «Buy Guitars EP».

-Com valores els teus prop de dos anys a El Mamut Traçut?

Me’n sento orgullós, i m’han servit per a agafar orientació. Saber que hi ha gent com Les Atxes, Violet Mistake, La Nena Samsó, Aneurisme d’Emocions o Daniel Sáez és molt gran. Falta veure quin serà el meu proper pas. Certament publicaré aviat el Calm, el Duncan i el Horns. La resta els guardo per a quan trobi un nou refugi: sé el que valen.

-Ets perfeccionista?

Sí, sens dubte. M’ha servit per a gravar una obra de nivell. Ara em falta una cosa que sí que em costa, i és revolucionar-me, trepitjar territori nou per a mi. No sóc un innovador nat.

-Quines són les teves noves guitarres?

En part, la Telecaster ho és, simplement perquè tot just és ara que puc començar a pagar el que en falta (sí, a més a més he guanyat el judici!). Llavors hi ha la Squier Classic Vibe Starcaster (més per un tema estètic, però em té intrigat), la Harley Benton CST24 P90 (sona i es toca molt bé, tot just la meva primera experiència amb Harley Benton i espero que no sigui l'última, tot i que ja no depèn de mi) i el baix Austin APB200 (de fa un any que tinc el seu «germà» Austin AJB300, ecel·lent, i volia provar un baix tipus Precision, que ha sortit decent, tot i que és també un afer estètic).

-I els teus somnis?

Pel que fa a estudi, una taula SSL Double SiX i un rack de masteritzat analògic SSL Fusion. Trigaran, no tinc diners i encara no he assegurat el tema casa. Pel que fa a guitarres, no acabaríem, tot i que el que més tinc en ment si surten els diners és una guitarra Sire H7 Larry Carlton Cherry Sunburst, una Yamaha Pacifica 112v vermella, i una Epiphone Wildkat Antique Natural. A partir d’aquí, tots els disbarats que vulgueu, molts d’ells en la categoria de semiacústiques. No tinc gran cosa a somniar en sintetitzadors, tot i que algun mòdul «de tipus analògic» m’aniria bé si no fos molt car.

-On aniràs a viure, quan puguis fer el pas?

No ho sé. Marxaré de Terrassa només per motius immobiliaris, doncs a Terrassa els preus són molt alts i el banc m’ha dit sempre que no, amb el que ja porto prop de vint-i-un anys buscant casa infructuosament. M’hagués agradat el barri de Torreforta a Tarragona, potser alguna barriada de Lleida. Però m’imagino que aniré a raure a algun poble perdut de la Catalunya Buida, poble del que ni jo mateix en tinc la menor idea. Això em farà interrompre-ho tot, des de la Massa Coral a Els Visitants, i aprofitaré per a tancar-me a la nova casa i no relacionar-me, mantenint així l’agenda sempre buida, tal i com necessito. Però no era el meu pla. En tot cas, si triomfa la tesi del terreny i la casa prefabricada, m’hi acabaré posant una piscina de fusta. Reconec que seria divertit viure en una casa de fusta amb una piscina al costat. M’agrada la calma.

-Per a acabar, plans pel 2022?

Buscar editor pels meus llibres, escriure llibres nous, i gravar veus pel Charleston i, com a cosa més íntima, pel Jazz. Sortir a fotografiar. I gravar sessions de guitarra, com he dit. I si hi ha confinament, aprofitar per a llegir.

(I amb això tornem als estudis de Tivizrí, on ens espera un programa sobre la disbauxa a TV3 sota Vicent Sanchís.)