Aquest dilluns 1 de novembre he acabat les lletres tant del Charleston com del Jazz. Aquest darrer cicle és depriment i de difícil digestió. Pur 2019. El del Charleston és més equilibrat, encara que amb molt canvi entre anglès i català. Ara falta trobar temps per a gravar veus amb tranquil·litat.
*****
He retrobat el meu Shure SM-58. Era en una bossa al local de Visitants, junt amb un cable i molta humitat. L’hauré de provar amb calma, espero que no s’hagi fet malbé. Serà el meu aliat, junt amb el Zoom V3.
*****
No sé quan podré, però voldria fer tot un disc instrumental a l’estil de «November Homebrew Whiskey», «Houston Quarks, 1960» i «Why do Pools Fall in Love?», tot influència «Rhythm & Blues with strings», Drifters i Etta James. Tinc els sons. Falta el temps i l’espai.
*****
«Kid A Mnesia» de Radiohead i «Voyage» d’ABBA són a casa des del vespre del 4 de novembre.
«Kid A Mnesia» val pel seu disc central de rareses, de poc més de mitja hora de duració, que aconsegueix ser un miniàlbum per dret propi (els altres dos CDs són, simplement, «Kid A» i «Amnesiac» tal i com ja els coneixíem). «Voyage» és un disc fet en funció d’un espectacle. És molt irregular, però val pels seus bons moments. Impecablement produït i cantat, recupera tots els elements clau d’ABBA, a la vegada que ho envolta tot d’un element de musical. Producció: Benny Andersson. Em sembla que el bo d’en Björn Ulvaeus ja no està en bon estat.
La caixa d’«All Things Must Pass» de George Harrison està matadora. Jo potser hagués ampliat una mica el CD 5, doncs hi ha algun detall que conec de discos pirates i que s’hi hagués pogut posar. Però, punyetetes a part, el que hi ha està molt bé. Sobretot els CDs 3 i 4 amb les demos.
La caixa d’«Electric Ladyland» de The Jimi Hendrix Experience és més discutible. Em falta veure el documental, clar. L’àlbum com a tal sempre serà un clàssic (i aquí està ben masteritzat). La part discutible són els CDs 2 i 3. El 3 és un concert de 1968 al Hollywood Bowl. És la Experience que tots coneixem i estimem (potser no el públic d’aquella nit), és només que la qualitat de gravació és la d’una pedra volcànica, fins i tot hi ha alguna cinta acabant-se a mig (sabem que el 1968 tot just es començava a poder gravar rock decentment en directe, però és una gravació que no m’estranya que no hagi sortit abans, especialment perquè tinc la caixa «Stages» i tot allà és de molt bona qualitat). Mentre, el CD 2 està dedicat a demos i primeres versions, i ho sento però és molt avorrit, el típic CD que només escoltes una vegada. Així que en aquest apartat és una caixa que m’ha decebut una mica. Almenys el llibret està ben fet.
Per contra, la caixa «Feel Flows» dels Beach Boys és extraordinària. Feia anys que l’esperava, i el resultat sobrepassa les meves expectatives. És fins i tot millor que escoltar només els àlbums originals. I inclou tot el material existent del mai publicat primer àlbum solista de Dennis Wilson. Únic punt dèbil: el text contingut al llibret és molt hagiogràfic i il·lumina ben poc sobre les dinàmiques del grup en aquella època, força més complexes que una simple reunió d’amics com es pinta al llibret (en particular, Mike Love i Dennis Wilson no es podien veure -sorprèn que hi hagi temes fets en comú-, i Brian Wilson, per molt que tingués idees, es passava la major part del temps al seu llit).
Bona la caixa, que ja tenia, de l’«Abbey Road» dels Beatles. Sobretot estic content d’haver pogut sentir «The Long One», l’editatge en brut del «medley». Va ser bona idea fer-lo, doncs va ajudar a prendre moltes decisions crucials. En tot cas, tot en el «box set» sona genial. Fins i tot «Maxwell’s Silver Hammer» resulta rescatada per la qualitat de màstering, el que és dir molt. Bon llibret, també.
*****
La Fender Villager és ja arreglada, era només una corda massa vella. La Telecaster també és arreglada (i estic ultimant el pla per a acabar-la de pagar). Mentre, el baix Austin AJB300 necessita d’un repàs als trasts, com un baix Austin APB200 que està en camí. També, he fet algun ajust pel meu compte a la Squier Starcaster. Quedarien dues reparacions per a fer: el timple canari, que necessita clavilles d’afinació urgentment, i el multiefectes Boss ME-50.
En llista de no tocar el banc, hi tinc una Harley Benton HB-35, una Hartwood Revival i una Hartwood Novella. Esperaria pacientment i, com dic, sense tocar el banc. Descarto, això sí, una guitarra Austin ATC200: en realitat ja tinc una bona Tele i no puc justificar una unitat barata. O almenys no la intentaria mentre tingui coses urgents. Hora d’organitzar-se...
*****
Guitarres caigudes en combat:
1. Encore tipus Stratocaster. Va ser la meva primera guitarra, el juny de 1995. Desgraciadament, era un desastre: impossible de mantenir afinada, celleta mal feta, el vibrato no retornava a afinació, el selector de pastilles l’havia d’arreglar cada pocs mesos, les pastilles sonaven fatal... Va ser la primera guitarra que em vaig vendre, a principis de 2016. Prefereixo recordar-la a tenir-la pel mig.
2. Acústica de luthier. Tot i que quin luthier. Me la va regalar el «cuñao» perquè no la feia servir. Resumim-ho en què ja fa un parell d’anys que va anar a les escombraries.
3. Acústica Samick de 12. No extraordinària, però era una millora dràstica sobre la guitarra 2. L’hagués conservada, de no ser per una trencada monumental a la pala. Em sembla que la vaig haver de regalar.
4. Epiphone Riviera coreana. Una de les vendes degudes a Seguretat Social, ara és en molt bones mans, i jo tinc substituta.
5. Acústica XP blanca. També és en molt bones mans.
6. Acústica Storm. No era extraordinària, però em va servir per a assaigs amb la rondalla.
7. Espanyola Ashley amb cutaway. La vaig tenir molt poc temps, era un desastre.
8. Acústica Daytona blava. També era un desastre. És una marca que no m’agrada.
9. Espanyola blanca sense marca. Trobava a faltar una guitarra blanca, i aquesta estava barata. Però me la vaig haver de vendre degut a Seguretat Social. No era increïble, però m’hagués agradat conservar-la i provar a fer-hi alguna cosa.
10. Gretsch Electromatic G5103 Corvette. Era una falsificació. Venuda degut a Seguretat Social.
11. Baix Warriors tipus Precision. Venut degut a Seguretat Social, recuperat i tornat a vendre per la mateixa raó. Almenys és en bones mans i pot donar un nou baixista.
12. Yamaha Pacifica 112v. No vaig aconseguir fer-la sonar bé, i li vaig haver de fer un acabat al màstil. Però no me l’hagués venuda sense Seguretat Social fotent-se pel mig. No descarto intentar-la de nou en un futur llunyà i amb pastilles SD SSL-1.
13. Epiphone Wildkat Antique Natural. Venuda degut a Seguretat Social, és l’instrument que més he lamentat haver-me de vendre. Ara tinc substitut d’una altra marca.
14. Hagstrom Viking 12. Una elèctrica de caixa de 12 que em va decebre una mica, degut a la poca qualitat d’alguns components. Una marca que no repetiré. L’única vegada que he intercanviat una guitarra.
Apart, tres instruments venuts degut a Seguretat Social i recomprats són la LAG Arkane 100 (mateix instrument), el baix electroacústic Academy (mateix instrument) i el baix Höfner 500/1 Ignition (en aquest cas, ara tinc una segona unitat, i en el futur li faré posar pastilles bones).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada