La matinada de dissabte 13 vaig regravar parcialment «The Load’s Player». Ara funciona. De ser la cançó fluixa del «Duncan Drawings» ha passat a ser-ne un potencial «single». Potser li hauria de fer vídeo i tot. N’estic contentíssim. Tot per una idea que vaig recordar que havia tingut sobre 1984-85, quan no tenia ni idea que acabaria essent compositor i simplement feia el burro amb el piano de casa els avis, piano que la meva àvia es va afanyar a tancar amb clau per a que no es desafinés. I ara que ho penso, això vol dir que era 1982. Just l’època en que a casa sonaven «singles» d’italo disco de valor desigual (el meu favorit era «Hipnotic Tango»). Però he hagut de renunciar a l’ambient italo disco de la gravació original per a que «The Load’s Player» arribés a funcionar. En tot cas, la meva primera idea, vuit anys abans de «Monochrome 1».
(Update: el dia 16 li he fet un vídeo, tirant de fotos del meu viatge als EUA l’agost de 2007. Matinada de vídeos...)
*****
Starcaster repassada. Un ajust de l’ànima del màstil. A la vegada, tinc a arreglar el timple canari, al que se li farà un canvi de clavilles per unes professionals, i arreglar una esquerda al màstil. Tinc clar a aquestes alçades que em van vendre per 60€ un instrument per a turistes. Però n’he de treure el suc perquè des d’aquí i amb les meves economies, impossible encarregar-ne un de ben fet.
Mentre, tinc pla (que realitzaré) per a arribar a pagar el que falta de la Telecaster. Casa Farràs no té cap culpa de les bestieses que faci l’estat, i ara que tindré diners «lliures» cada mes (l’últim mes complicat és desembre), ha arribat el moment que cobrin. De debò que s’ho mereixen, i els agraeixo la paciència.
I, pel futur, tres guitarres, ja sense pressa (tinc prou feina econòmica per endavant): una Yamaha Pacifica 112v vermella com la que em vaig haver de vendre, una Epiphone Wildkat com la que em vaig haver de vendre, i una acústica Harley Benton de caoba (encara no he decidit ben bé quina, potser una CLA-15M SolidWood). A certa llista hi ha una Harley Benton HB-35, una Hartwood Revival i una Hartwood Novella.
I em buscaria una flauta dolça soprano per a completar el meu quartet de flautes i, un dia, fer una gravació. Tinc una tenor, una alto i una sopranino comprades barates a Thomann junt amb la Harley Benton CST24 P90. Encara no les he provades, prefereixo fer-ho quan tingui uns dies de tranquil·litat.
*****
Torno a tenir idees per a un àlbum de sintetitzadors i midi, un més. Ara falta trobar com gravar-lo i que tingui un so distintiu. De fet, part de les idees han sortit en un intent de fer un àlbum de «Rhythm & Blues with Strings» en plan Drifters i Etta James, però pot ser que gravi dues vegades un parell de cançons, una vegada en el concepte original i una altra amb sons molt més «de sinte». No deixo de tenir el Streichfett i el D-05 morts de riure, i puc explorar més l’Integra-7. A la vegada que estic aprenent com modificar sons existents amb el MODX-6. I que el Casio WK7500 podria tenir algun orgue o algun el que sigui que podria recuperar. Gravar amb MIDI és la meva tècnica de sempre, però puc intentar canviar el concepte i que no sigui tan 1960s. «The Load’s Player» apuntaria una mica cap aquí. (De fet, m’he adonat que durant anys he estat fent servir els meus sintetitzadors com una mena de «Wrecking Crew», i potser la clau és canviar de dècada, ni que siguin els 1970.)
No m’oblido del tema d’un disc amb guitarres. Podria ser una bona excusa per a canviar de connexions. La mandra és òbviament fer-ho.
*****
Escoltant la caixa de «Let It Be» dels Beatles. L’àlbum original continua essent un àlbum desorientat que sembla mesclat per borratxos. La mescla de Glyn Johns és superior, tot i que irregular («Let It Be... Naked» segueix guanyant la partida). El més interessant són les sessions: se’ls nota desorientats, també de bon humor en alguns moments, i sobretot semblen incapaços de reconèixer alguns grans temes que podrien haver fet pujar enters el disc final i que aprofitarien pels seus discos post-Beatles. En tot cas, admeto que un box set que he comprat per completisme no m’ha decebut en absolut. Em falta llegir el llibret, com també el del box set de l’«Abbey Road».
*****
El meu futur musical és ara mateix prospectiu. Només hi haurà una carta per a jugar. La sort és que tinc un munt d’àlbums per a presentar. I ara em falta també trobar editor literari. O gràfic. Es pot dir que el meu gran problema és tenir quaranta-sis anys i no haver pogut començar en tots aquest temps. Hi ha alguns personatges a qui no tinc res a agrair.
A la vegada, tinc un pla prospectiu pel que fa al tema immobiliari. I, sobre el paper i amb l’ajut de la fundació, els números estan relativament a l’abast, fins i tot sense ajuda del banc. I és el banc el que he d’esquivar. Òbviament, el secret és no comprar pis i fraccionar el tema en etapes. I marxant de Terrassa cap a destí desconegut. Marxaria de Terrassa exclusivament per aquest motiu, havent d’interrompre tot de coses. Però ja no confio en la capacitat del mercat d’autoregular-se. Ni en la capacitat intel·lectual de certs empresaris. També admeto que l’ambient a Terrassa està molt degradat i que mentre no s’arregli no m’atrau viure aquí. Ni buscar-hi parella.
*****
«Llet i vi, llet i vi, llet i vi, oh, llet i vi...»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada