So fast, so numb

 

Escoltant «Monster» de REM, sense «King of Comedy» ni «Tongue». És un molt bon àlbum. No sóc el primer a fer notar que REM no sempre van tenir bon control de qualitat. Temes de contracte? Ho dic perquè un «Monster» de 41 minuts funciona molt millor. «Automatic for the People» també funciona molt millor sense el «New Orleans Instrumental No. 1», «New Adventures in Hi-Fi» també funciona millor sense «Zither» i la confusa «How the west was won and where it got us», i així anar fent.

Admeto que escolto molt els seus cinc darrers discos. «Accelerate» i «Collapse into Now» són excel·lents. «Up» és molt millor del que en vaig creure el 1998, i és a prop de ser una obra mestra, encara que es nota que sense Bill Berry van quedar bloquejats i els va costar acabar-lo. «Reveal» és intentar tornar a fer un disc típic de REM però amb els mateixos productors, i té alguns bons temes, tot i que seguien encallats i hi ha algun tema fluixot. I «Around the Sun» és «Reveal II», amb el grup quasi sense parlar-se i totalment incapaç de recomençar i gravar-lo bé: hi ha un bon àlbum dins d’ATS i a mi ha arribat a agradar-me, però el resultat final és deficient i desorientat, i admeto que si no hi hagués drets d’autor pel mig, en algun moment he tingut en ment jugar a The Flaming Lips i versionar en estudi tot l’àlbum, tractant de portar cada cançó al següent nivell. Però els meus intents passats d’enviar arxius a gent com Philip Glass o Wilco han naufragat miserablement: hi ha gent pel mig que ho llença a la paperera. Com Warner, que ni t’escolta perquè només escolta el que li vingui d’advocats, mànagers i artistes seus, amb el que els independents d’arreu del món hi tenim barrat el pas. No la millor situació, tenint en compte que a Catalunya mateix no em deixen ni començar. Porto 17 anys lluitant i sóc al punt de partida. Amb una molt bona obra, això sí. Just el que quatre desgraciats no volen.

Mentre, tinc també en rotació cinc temes que no van entrar en un àlbum de REM i que són molt bons. No he trobat cinc temes més per a completar un àlbum «nou» de REM a l’estil del que vaig confegir per a ABBA, «Under Attack».

*****

La meva col·lecció de «box sets» de 2021 inclou «All Things Must Pass», «Electric Ladyland», «Feel Flows» i «Let It Be». Estan allà, esperant-me. Ara em manca temps per a escoltar-los. Trobo a faltar març de 2020.

Mentre, pendent dels nous d’ABBA i Radiohead.

*****

He fet una llista de peticions per a la fundació que em porta la curatela. El que em falta d’equip. Amb l’excepció d’una guitarra Harley Benton SC-450 P90 GT Classic Series que demanaré per Reis. I d’una Squier Classic Vibe Starcaster Natural que ja tinc quasi assegurada pel meu compte: estava entre l’acabat Natural i l’acabat Sunburst, però aquest darrer costava 50€ més... a Ñ. Als Estats Units costen el mateix.

I a pagar el que em falta de deutes. Sobretot la Telecaster, a la que li faré una bona empenta a finals de novembre. Quines ganes tinc d’acabar-la de pagar. I de poder-ho fer sense vendre’m res.

I falta reparar un detallet de la Telecaster i quasi el mateix detallet de la Fender Villager.

Més arreglar un determinat multiefectes de cara a Visitants.

*****

Fa unes setmanes que estic tocant força la guitarra elèctrica, sense gravar. Ara, més que trobar idees com feia, del que es tracta és de deixar-me anar. De fet, estic solejant bastant. Res que no pugui fer millor el Marc Casulleras d’Els Visitants, però certament vaig trobant com no equivocar-me: pentatònica, pentatòniques entrellaçades, una escala que em vaig inventar fa uns mesos, i memoritzar què he de fer entre la segona i la tercera corda. Agafar seguretat. De passada, toco via un dels meus BOSS Katana, amb alguns efectes memoritzats. Al final no em vendré el meu Roland Blues Hot Cube: sona prou bé, i em pot servir d’unitat mòbil si un dia he d’anar a tocar a casa d’algú. Té pocs efectes, però. Sí em vaig vendre el Vox AC15C1. Molt bo, però no l’estava fent servir. Sap una mica greu, però puc passar uns anys sense, i quan tingui casa pròpia, anar pel premi gros: un Vox AC30.

No em vull vendre cap guitarra més perquè ja he patit massa en aquest sentit. De fet, diria que han deixat de fabricar l’Epiphone Wildkat, d’aquí que hagi posat en llista la Harley Benton SC-450 P90 GT Classic Series: vull tornar a tocar amb P90.

No crec en el sistema de pensions d’Ñ.

*****

He estat provant de nou velles guitarres meves. M’he adonat que l’Älvian SG estèreo ja té unes molt bones pastilles, el que m’omple de felicitat. En canvi, les GretschBuckers de la meva Gretsch G5122 desmereixen del que per demés és una excel·lent guitarra, pel que decididament he de fer el canvi a unes Filtertrons.

I tinc clar que en el meu futur hi ha una Harley Benton HB-35 Plus, probablement en negre (ni que sigui perquè els altres acabats van canviant de color segons la foto o el vídeo, i em tenen insegur, apart que la negra és la única a tenir pastilles daurades). De totes maneres, l’he posada a la llista de la fundació. Toca recuperar-me...

Com hi he posat dues Hartwood: una Revival (tipus 335) i una Novella (elèctrica hollowbody). I un mesclador. La resta, llibres i partitures, aquestes darreres de Philip Glass i Steve Reich.

*****

Fa anys que tinc en ment un projecte en el que estic encallat per manca d’argument sobre el qual escriure un llibret: una òpera. Ara se m’ha acudit una possible variant: un musical. O un entremig. Continuo tenint el problema de sobre què escric. Però no vull encallar-me musicalment, o haver de seguir receptes del segle XIX. En tot cas, un cop escrit el llibret, la manera de treballar seria simple i orientada a economia: gravar totes les pistes de base al meu estudi i pel meu compte, i compondre per a un màxim de quatre cantants/actors i amb una acció escènica que no requereixi més que d’elements escènics escassos i fàcilment trobables: cadires, una taula, un llit... Ja em resultarà prou difícil trobar qui m’ho munti, degut a què porto intentant començar des de 2004 i m’ha resultat impossible per les raons de sempre: despatxos. Almenys, els quatre o cinc anys que la idea em porta ballant pel cap m’han servit per a pensar-me bé tot aquest pla d’acció: tal com m’ho plantejo ara, només caldria pagar quatre cantants i dos tècnics (llums i so), amb el que seria una obra barata.

I sobre l’argument, havia pensat en «Mirelha», el poema de Frederic Mistral, però l’altre dia vaig localitzar l’article de la Viquipèdia sobre una adaptació teatral de fa prop d’un segle, i simplement hi ha tants personatges que no em surt a compte. Tocarà simplement llegir el poema original, pel meu gaudi i cultura.

Clar, no puc agafar obres modernes pel tema dels drets d’autor. És més fàcil escriure novel·la, perquè un personatge més no implica sinó rumiar una mica més i escriure-ho. Però en teatre un personatge més vol dir una persona més a pagar i un vestuari més a fer, i per tant més pressupost. I el meu únic argument positiu a l’hora de buscar qui m’ho munti és «obra tirada de preu».

Si més no, tinc les idees musicals base. Patinet típic, però són bones idees. Únicament no tiro endavant per a no trobar-me fent el típic argument superficial tipus «Línia Roja»: no vull dir que vulgui fer una obra d’una profunditat bergmaniana, però almenys que el públic no se senti estafat.

*****

Vull llegir. Vull llegir. Vull llegir. Vull llegir. Vull llegir.

*****

Mentre, Pere Aragonès segueix fent el ridícul. També Junts i la CUP. Només Waterloo aconsegueix coses. He fet un vídeo amb el cigronet accelerat. És l’únic que en puc dir.