Shoulders high in the room

 

“I record my own compositions in my own recording studio, using synthesizers and electric guitars and basses. Then, I've used RouteNote and then the El Mamut Traçut label to release them digitally. Of course, being a catalan, I face three barriers: European or American labels aren't likely to sign me because it won't be easy to take me on tour, Spanish labels will say I'm a catalan and who wants to sign a catalan, and Catalan labels think catalan music must be unlistenable in order to sell (it doesn't sell, of course). So I'm an idiot for still composing and recording music worthy of an attention nobody will give to it.”

*****

“És divertit, perquè els influencers que jo segueixo són gent com Darrell Braun o Sloppy Joe. I tenen el seu cantó útil, dintre de tenir el seu cantó publicitari. Però admeto que no tinc ni idea de cap influencer en el sentit convencional, ni de què fan o què publiciten. A Youtube no només miro vídeos de guitarres, però certament són un dels plats forts...»

*****

He aconseguit programar un Farfisa ressonant i sense secció dedicada de baix en el MODX6. El so que sempre hi havia trobat a faltar. Es pot fer! De mica en mica aniré aprenent a programar-lo... En tot cas, el nou so perfecciona un so que antigament havia fet amb el DX7 i que és part de l’entramat sonor del «Corrupció». Torno a l’atac.

*****

Mentre, la meva audició de R.E.M. m’ha donat una idea per a fer amb guitarra: el meu propi «Monster». Tinc a casa la Sterling Stingray. I l’Älvian SG estèreo sona megabé. I tinc dos pedals Boss Blues Driver Waza Craft. Crec que, apart de gravar comprimit amb el Boss ME-25, ha arribat l’hora de gravar via l’ART Pro MPA II. Falta el temps necessari. Però pensar amb temps és bo.

*****

I, també, crec que gravaré les idees convencionals que em resten de l’era 1998-99. No necessàriament per a un àlbum. Encara no sé sobre què fer l’òpera, però una idea és dur-la a mig camí d’un musical. Així podria gravar-hi cançons típiques meves, sense els condicionants de continuïtat d’una òpera tradicional. Simplement, no hi hauria números ballats. Idees en tinc, i són bones. Ara em falta trobar un argument i escriure un llibret. No m’hagués fet res aprofitar un llibret existent, però em condicionen tant els drets d’autor com el fet que vull quatre cantants i punt. El necessari per a fer les harmonies típiques made in Patinet, sense grans costos.

*****

Ja només falta acabar de pagar la Telecaster, que serà un esforç major. Necessito els endarreriments. Aquest mes aniré justíssim. N’estic fart de ser pobre.

*****

Aquest divendres al matí ha arribat a casa una Harley Benton CST-24 P90 Black Flame B-stock des de Thomann a Alemanya. Amb l’experiència P90 de retorn. I aquest dissabte ha arribat una Squier Classic Vibe Starcaster Natural. Algun detallet a ajustar, però és una gran guitarra. I és preciosa. Dues guitarres que tanquen per si soles la ferida del 30 de setembre de 2019. No acabaré del tot aquí. Però molt del que seguirà ho he demanat a la fundació. Cert que tinc un baix reservat. I que tinc instruments a arreglar, algun d’ells de cara a Visitants. I que he de tancar el cas Telecaster.

*****

He compilat les 14 cançons de John Lennon de 1980 en un «Single Fantasy» sense ni rastre de Yoko Ono. Glòria pura. Que sí, que John Lennon el 1980 no era John Lennon el 1966. Però era substancialment millor que John Lennon el 1972-73. I, en el fons, «Single Fantasy» és el que els fans de John Lennon haguessin volgut el 1980: pur John Lennon sense interferències. En la forma de «Double Fantasy», el seu retorn el setembre de 1980 resultava aigualit, i només el seu tràgic assassinat ha convertit «Double Fantasy» en un disc mític. Un mite molt per damunt de la seva realitat concreta. És com si Black Sabbath s’haguessin dissolt després del «Born Again», o com si Metallica s’haguessin dissolt després del «Lulú».

I seria bo un disc amb les maquetes de John Lennon de la segona meitat dels 1970. Vam tenir un tast amb els dos temes de «retorn» dels Beatles quan els Anthology, però les maquetes sense adulterar podrien donar un molt bon disc. L’últim gran disc d’un geni.

(Sobre Yoko Ono, penso que va ser molt bona en la seva època pre-Lennon, com a artista conceptual relacionada amb el moviment Fluxus. El que va espatllar la seva imatge va ser relacionar-se amb un músic de rock i posar-se a fer rock ella mateixa, sense tenir-ne ni idea. Era posar-se en el lloc perfecte per a ser incompresa. I, francament, els seus discos de rock són lamentables.)

*****

He acabat nou àlbum, «The Disclosure Shortfall», a afegir als pendents de publicar. No increïble, però pensava que sortiria pitjor. Com que he decidit que el «Calm Waters Ahead» torna a ser un àlbum de ple dret, tinc 25 àlbums fets, dels quals 10 estan publicats al gran internet i 1 només al Bandcamp. Més el «Duncan Drawings» definitiu d’un sol volum, de moment només disponible al Bandcamp. I unes poques compilacions de rareses. Ara, àlbums inacabats hi ha el Charleston (prioritari!), el Shut Down (de preparació més complexa) i el Jazz (no essencial). I a gravar òpera i guitarres.