Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

divendres, de juny 15, 2007

Exposicions: les del Caixafòrum (William Hogarth era inevitable, molt bon nivell com era de suposar... i un cert regust amarg perquè explica històries tan tristes com les de Dickens; molt menys conegut, Lee Friedlander és un fotògraf potent, les imatges del qual són un monument a la fragmentació informativa, és com fer cinc o sis fotos a la vegada... també diu que està intentant retratar Amèrica, cosa que pot resultar interessant... però alguna vegada hi haurà algun americà que pensi que hi ha vida més enllà dels EUA?) i, més modesta però interessant, "Art local, 1957-1979" al Castell Cartoixa, amb millor nivell artístic que l'anterior de la sèrie. També, la de l'Escola d'Olot al Centre Escultural: paisatgisme conservador (carlistes!) de finals del XIX, però de bon nivell igualment.
Pelis: "Después de la boda" és una història trista molt millor i més complexa del que pot suggerir el seu títol típic de Hollywood (vaig estar a punt de no anar-hi pel títol), i "La caja" és una comèdia negra que no sé si entendrà tothom, però que és bona.
Pendent dels exàmens, no he llegit res. Almenys ara em dedicaré a reaprendre a fer fotografia... i atenció perquè aviat reprendré la feina amb el disc de vaixells i alguns retocs menors a la, crec, ex-òpera. La feinada major vindrà amb les lletres: no sé què escriure per a acabar la ex, i el disc de vaixells, que passa al següent lloc, pot ser un repte per a escriure'l, tot i que almenys musicalment començo a pensar en provar moltes més coses que fins ara. El temps dirà... Us deixo, tot escoltant (repte!) el "Being There" de Wilco, ben americà, per a variar. Jo també faig música americana.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

'being there'... gran escolta de divendres patinet!! para atenció a la primera de cada disc...

Anònim ha dit...

Serà qüestió d'investigar a veure què tal aquest William Hogarth! M'ha entrat la curiositat. Veig que portes certa activitat a la teva agenda.

Anònim ha dit...

em sembla un excel.lent punt de partida per endinsar-se en wilco. tu fas música americana? vol dir que es música que et pots posar com una jaqueta, que t'aixopluga?