Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dimarts, de maig 15, 2007

Ahir vaig acabar una cursa frenètica (que va durar 56 hores) per a llegir a temps (i tant a temps! L'exàmen no era ahir, sinó demà) la tercera novel·la d'Italià, "La verità è un' altra", de Piero Degli Antoni. En la seva major part, molt millor que els dos raves fregits que l'havien precedida en l'ordre de lectura que toca aquest curs. Sobretot per l'aspecte "Ciutadà Kane" que va prenent. Problemes? El principi (entrem de seguida en matèria, però les primeres pàgines són forçades i amenacen amb un altre "Sopravvissuto" -de Luca Goldoni, un dels trunyos-) i el final (les dues darreres pàgines baixen el nivell i la línia final, bé que necessària, és un anticlímax). Com si s'hagués hagut d'acabar en un dia determinat. Hagués valgut la pena fer un esforç extra, perquè posem que de les 300 pàgines, 230 valen molt la pena.
Dijous passat vaig anar pel meu compte a sentir un concert d'orgue a Sant Pere. Sobretot em van interessar les peces de Dietrich Buxtehude, un compositor alemany del segle XVII molt poc conegut del qual n'havia cantat una peça per a orquestra i cor a 3 veus el 1994 i de la qual tinc molt bon record. J. S. Bach era quasi obligatori, però va estar bé també. Alguna peça de compositor català, un eclesiàstic. I una d'Arvo Pärt que començava amb un glissando aconseguit a base de deixar de manxar aire. Per una vegada, memorable. La intèrpret, Maria Nacy, s'ho va currar. Una bona nit, fins i tot tenint en compte el punt estrany de qualsevol concert d'orgue (cosa que també notí al concert aquell a Viena): l'orgue -i l'intèrpret- és darrera del públic, de manera que, excepte pels sorolls dels canvis de registre i per l'entorn on érem, era com sentir un disc. Tot i que de vegades tens aquesta sensació en sentir música clàssica, fins i tot quan tens els intèrprets a davant teu. Tot és tan formal...!

2 comentaris:

modelartt ha dit...

Lluís, aviam quan em dones unes classes d'italià XD

Anònim ha dit...

lluïs, la maria nacy és la profe d'orgue del conservatori de barcelona. quan vulguis te la presento.