“Ara
necessitem que el primer minut de la llibertat vagi seguit d’infinits
minuts de llibertat. Que els presos puguin sortir definitivament de
la presó i els exiliats puguin tornar també definitivament. Que els
músics ja no puguin ser condemnats per la seva obra. Que s’implanti
una república plenament democràtica i de justícia social. Que la
gent tingui garantit el dret a un treball i amb una remuneració
digna, amb una pensió també digna quan li pertoqui. Que també
estigui garantit el dret a un habitatge digne i a un preu just. Que
tothom pugui parlar la llengua que vulgui i sense imposicions, a la
vegada que tant el català com l’aranès rebin suport des de les
nostres institucions. Que el nostre sigui un país de pau i
tolerància. I que puguem demostrar al món que nosaltres som,
definitivament, una altra cosa, per al bo i millor que es pugui ser.”
*****
“¿Te
conté que en Twitter sigo las Tendencias de Hiroshima? Así ni
entiendo lo que aparece ni tengo que sufrir las estúpidas tendencias
de Barcelona o Madrid. Una fuente menos de sobrecarga informativa, te
lo recomiendo.”
*****
«Acabo
de veure el vostre correu sobre les subvencions. Com a soci de [...]
i músic en actiu, voldria fer-vos algunes consideracions amb
l’esperança que us siguin útils.
Reconec
que no li veig cap sentit a l’actual model d’escena oficial
subvencionada. Sobretot perquè té força forats. Per una banda,
perquè aquesta escena oficial està feta per a agradar només a un
públic molt concret per al qual la llengua catalana prima per sobre
de qualsevol criteri de qualitat (un públic que existeix, realment,
però que ni molt menys abarca a tots els que estem per tema indepe).
Per l’altra, el problema greu és que es deixa que les
discogràfiques de país triin qui entra i qui no (i no l’encerten
quasi mai), per a després esperar que les subvencions els
mantinguin. I així és impossible que funcioni cap industria.
Clar,
us puc dir que la solució existeix, i es diu escena catalana
independent, però només serà la solució el dia que se’ls deixi
de barrar el pas des de les grans discogràfiques de país i des de
la CCMA. Des de dins d’aquesta escena, us puc dir que som tots
aquells que escoltem el bo i millor de la música occidental (encara
que vingui des de fora) i mirem de fer música que s’hi pugui
comparar (clar, qui d’entre els oficials pot fer música al nivell
de Pink Floyd, R.E,M. o Radiohead?). I a més ens autofinancem les
nostres carreres. Jo mateix m’estic gastant contínuament diners en
el meu estudi de gravació i en instrumental per a poder actuar en
directe. No recuperaré tot el que he invertit, i certament no he
tingut mai cap ajuda de la industria, però almenys no vaig plorant
pels racons perquè no rebo subvencions: simplement no formen part
del meu esquema, doncs el primer és que la meva música arribi a ser
sostenible en base a un públic que la compri, un públic que a més
no sigui exclusivament català: occità, sard, cors, bavarès, WASP,
kurd, afganès, mapuche...
I
aquí us puc presentar el millor exemple possible de tot plegat:
l’àlbum que s’ha guanyat el qualificatiu d’obra mestra però
que el 2005 cap de les grans discogràfiques de país no em va voler
publicar («no és comercial», «no agradarà», «no te’l
publiquem»). Que tingueu bona escolta.
Lluís
Paloma, «Patinet».»
*****
L’11
de Setembre vaig ser a Barcelona, amb Poble Que Canta, i òbviament a
la mani, on fins i tot vaig tocar la guitarra junt amb dos músics
del ram tradicional. De totes maneres, em preocupa que en tot el dia
no vaig sentir o cantar més de sis cançons, moltes vegades. I la
Revolució dels Somriures encara no ha produït cap obra mestra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada