I Want To Tell You. Autoentrevista 2018

Hola, temerós públic, som els encara més temerosos reporters de Tivizrí, a punt d’entrar de nou en la surreal habitació on habita aquella cosa indescriptible anomenada Patinet. Tant de bo tingui pietat de nosaltres…

Entrem i hi ha canvis en un racó. Unvelievable.

-I açò?

Suposo que en podem dir el fruit final de la meva necessitat de ser considerat un gran enginyer de gravació, i sortir als grans mitjans parlant de les meves tècniques i del meu track record.

-Sona potent.

Sí. Vull dir, fins ara he tingut certa mala sort amb això d’intentar produir altra gent, i ho vull canviar. Un reclam és tenir un equip tan professional com em sigui possible, i certament de com el tenia aquest agost a com el tindré al gener és la nit i el dia. Treballar com els grans, poder “parlar estudi” com els grans… és un somni fet realitat. Toca pagar durant temps, però almenys em puc espavilar, puc moure’m. Entre el nou equip i la meva oïda absoluta, sé que puc fer-ho molt bé. Masteritzar, per exemple.

-Però tan negre era?

A veure, el tema és que he fet diversos intents al llarg dels anys, però per raons alienes a mi han quedat inacabats, m’hagués agradat acabar-los. Els dos que sí que vaig acabar van ser tots dos amb Tired Hippo: “Febrer” el 2008, amb unes sessions creatives i relaxades que van ser el cant del cigne dels Kanga Sound Studios, i “petit complot”, el disc a mitges entre TH i jo que considero superior, tot i que va ser gravat en unes circumstàncies difícils i emocionalment ens va posar a prova a tots, segurament jo hi tingui part de culpa. Però el cert és que al “petit complot” el Ferran Baucells va compondre i interpretar excel·lentment, ja només pels seus temes val la pena escoltar-lo. I jo vaig ser més irregular, però les versions originals de “Shelby Avenue Bridge” i “Boston Tea Party” són a bord. Les noies van tocar i cantar megabé, però són un altre disc, i part del problema durant les sessions va ser que no ens vam entendre amb elles, em va costar molt conciliar el concepte del disc amb el fet que elles no el compartien. Malgrat tot, defenso el disc acabat, i el “Lonely Watcher of the Skies” en són els bonus, més dues cançons fantàstiques del Ferran de les que en vaig fer una mica de remix. Reconec que és molt difícil que pugui tornar a produir i gravar el Ferran, però la nostàlgia és molt forta. Fora d’això, només recordo dos temes aïllats per a l’”Álbum Blanco” del sempre corrosiu Dino Ratso, al que recomano seguir.

-Però igualment deus estar treballant a l’estudi, no?
No precisament. De fet ha estat una tardor d’aturada. En part perquè a casa s’havia de fer un canvi de persianes que quasi esdevé l’obra de la Seu, i vaig haver de desmuntar l’estudi, que encara no he muntat del tot. En part perquè m’he adonat que he arribat a la fi d’una determinada estètica, i toca rumiar com fer un canvi. No vull córrer. He tret tres àlbums instrumentals el curs 2017-18, i penso que són bons, però algú em va dir que li semblava que m’estava estancant, i he preferit parar i relaxar-me abans no entrés en crisi creativa. De fet, quan el 1995-97 vaig tenir-ne una, el problema real era que havia perdut el control de la meva ment i de la meva vida, i no feia sinó patir perquè no em sortien les idees que volia que em sortissin. Ara, ho he avortat d’entrada a base de prendre’m unes vacances mentals.

-Així, potser hi ha bones notícies.

No del tot. Reconec que durant dues setmanes que la meva mare va ser de viatge, vaig estar tocadíssim i en un punt mental baix. Amb una sensació molt trista d’estar sol. La vida no em resulta fàcil en aquest sentit. Hi ha un problema, i no hi ha una solució. Em fa sentir fatal.

-Precisament. Et defineixes com a Incel d’esquerres, però no veiem que estiguis acabat com ells. És molt estrany.

Però no us imagineu el trist que és que cap dona et faci cas. Semblo ser un assumpte d'homes i punt. I no era això el que jo volia a la vida. En el fons, tot home vol poder arribar a casa i trobar-se amb aquella mirada amiga que li infongui valor per enfrontar-se amb el brutal que és la vida exterior. Però m'he adonat que cap dona no pensa el mateix de mi, o que jo pugui ser aquell home bo que la pugui ajudar. Només em trobo rebuig. I no sabeu el difícil que és seguir endavant així, sol. Per això m'identifico amb ells, perquè també han estat rebutjats. Una altra cosa és que estiguin convençuts de ser lletjos. I si no ets un monstre com Adolf Hitler, Joseph Stalin o Inés Arrimadas, tots tenim una mica de bellesa enterrada sota de les nostres ruïnes. Jo mateix sé que la meva música no neix de ser rebutjat, sinó de la millor part de mi mateix. És només que per a les dones tot això no existeix, i quan les veig caminar pel carrer només veig indolència, amenaça i odi en les seves mirades. "Prohibit acostar-se a menys de tres-cents metres. Tancat." De fet, encara que dintre de tot ara tingui un parell de bones amigues en l’àmbit artístic amb qui comentar els meus infortunis, en realitat només hi ha una dona en tota la ciutat amb la qual hagi pogut parlar que donéssim el pas, i ja m'ha dit que no pot ser la meva parella ni tenir intimitat amb mi, cosa a la que m’he avingut i que ara ja m’està perfectament bé. Però ella mateixa m'ho va resumir molt bé fa unes setmanes: "Lluís, tu tens cura d'un munt de persones, però qui et cuida a tu?"

-I saps d’alguna explicació a tot aquest buit?

No. És un tema que se m’escapa. Tant de bo sabés perquè passa, perquè hi posaria remei. Però vaig completament perdut. No puc ni buscar o em posaré pitjor.

-De totes maneres, el col·lectiu Incel és tingut com un fenòmen de dretes.

Almenys als Estats Units sí. I és evident que no en comparteixo els extrems, ni penso que la “manosphere” estigui construïda sobre un argumentari mínimament racional. Clar, que un “pick-up artist” hagi admès haver-se lligat a cent vint-i-cinc dones en un sol dia ja diu molt. I que part del col·lectiu Incel tingui per herois a joves que van matar gent en atemptats parla d’una impotència que hi és però que no està gens ben dirigida. Ni puc ni vull defensar aquells atemptats, hi ha gent innocent que hauria de ser viva. I, apart, hi ha el fet que la “manosphere” en general sigui la porta d’entrada i reclutament per a grups d’extrema dreta, incloent grupuscles neonazis, apart de ser part del “backstage” del “show de Donald Trump”. És un combinat pèssim. Clar, amb el que m’identifico és amb la desesperació terminal de tota una sèrie de persones. Però no sé com es podria dirigir bé aquesta desesperació. I admeto que no he ni intentat entrar en contacte amb algú d’ells. Potser si un dia arribo a ser famós els pugui parlar indirectament des d’algun mitjà de comunicació. De moment, com a perfecte desconegut que sóc, no puc fer res més que rebre’ls com un diagnòstic.

-Per a ser que ets un tècnic, estàs molt emocional. T’ho podem dir, no?

Bé, sí. De fet, després de molt temps, he tornat a escoltar un àlbum que havia escoltat molt a la fi dels 1990, just quan la meva vida i la meva ment eren un pur infern i estava a un pas del suïcidi: "In Utero", de Nirvana. I sí, és un àlbum tristíssim. Però escolteu-lo amb atenció: quan sona, esteu junts amb Kurt Cobain, sense filtres comercials ni edulcorants. Ell va tenir primer a una soferta nòvia i després a una discutible dona, per la qual cosa no entra exactament dins la categoria d’incel. Però el seu patiment és el mateix que el de tots nosaltres. Escolteu-lo, amb ell pot ser que estigueu tristos, però mai no estareu sols.

-Hi ha algun altre àlbum que t’afecti així?

En aquella època també escoltava molt el “John Lennon/Plastic Ono Band”, basat en la teràpia primal d’Arthur Janov, a qui en John i la Yoko van visitar en una relació professional després estroncada però que va ensenyar en John a estar més en contacte amb les seves pors i inseguretats, cosa que el va millorar com a persona. Sobre altres àlbums, també estan molt a prop meu “Sinatra Sings for Only the Lonely” i el “Pacific Ocean Blue” de Dennis Wilson.

-Un dubte, Patinet: hi té a veure la política?

Sens dubte. 2018 ha estat un altre any per a oblidar. Ha estat com passar-se tot un any al laberint dels miralls: ja no saps qui t’enganya. M’he fet voluntari del Ballart, en part perquè és un projecte terrassenc i punt, i en part perquè pot ser un revulsiu local vers la política dels partits grans. Però fora de Terrassa... ni em plantejo anar a votar. Són tots uns desgraciats. No vull saber-ne res. Vull la independència, però precisament per a poder-me desfer de tots ells. Tot és molt trist.

-Madrid?

De José Casas Toledo y Juan Antonio Martín Díaz. Doncs això, és pur terror. Garantit. I el trist és que no sembla mala ciutat per a viure, té els seus racons bonics i tot. Però allotja el pitjor aparell d’estat de tot el planeta (potser igualat amb el de Xile). Només vull alliberar-me’n. És inaguantable.

-Vas ser a Barcelona el passat dia 21?

Sí, almenys fins després de dinar. Va ser avorridot, especialment esperant-nos tots un dia de la fúria. Es veu que la mani de la tarda va ser molt millor, però eren moltes hores per omplir abans no comencés i em vaig «rajar». De passada, tenia coses a fer a Terrassa i em va ser bo tornar-hi. Ha estat un any en què només he pogut estar actiu a internet. Però reconec que tampoc no em motiva veure l’ANC en «stand-by», ni sentir les mateixes sis velles cançons a totes les manis. No és la revolució dels somriures, sinó la de mirar contínuament el rellotge.

-Arrimadas, Rivera, Casado, Abascal, Borrell...?

Boom!!!

-Immobiliàries, bancs...?

Boom!!!

-Feminisme?

Bé, aquí no faré boom. Tinc moltes coses a criticar, però n’afecten només a un sector concret. Tinc coses a admetre. I un passat que no m’agrada i pel que penso que he de demanar perdó, encara que ja en faci un quart de segle. Crec que un dels primers indicadors que quan era adolescent estava rebentant va ser que diverses vegades em vaig declarar masclista. A vint anys ja pensava molt diferent, i reconec que m’avergonyeix aquella etapa d’adolescent. Sobre el feminisme mateix? Em consta que hi ha moltes dones que lluiten per la igualtat de gènere. Autèntica. Estic amb elles. On són les crítiques, doncs? En aquell sector més reduït de dones que utilitzen el feminisme com a arma per a carregar contra els homes. Tots. Segons aquest sector, les dones són perfectes, guapes, simpàtiques, intel·ligents... mentre que tots els homes som uns monstres, malvats, lletjos, incapaços d’empatia, i força limitadets. I el problema és que són aquestes les que s’han enfilat als mecanismes de poder i estan deixant tot el gènere masculí sense recursos i enterrat per lleis i lleis. Jo atribueixo el fet d’haver-me quedat per a vestir sants a tot aquest drama. Me les han posades totes en contra. Que hi ha homes impresentables? Sens dubte, i són molt bèsties. No els defenso. Però no som tots, i estem pagant justos per pecadors. I el pitjor d’aquest «feminisme com a ideologia» és que no ha resolt cap dels problemes que se suposava que el feminisme venia a resoldre, i a sobre ha engegat una contrarevolució sexual que ens porta directament a la dramàtica situació del Japó. Què volen? Que només puguin existir parelles homosexuals perquè la separació social entre dones i homes hagi esdevingut definitiva i insalvable? A més, em preocupa que som una societat massa reglamentada. Ningú no pot fer res si no acompleix centenars de requisits. És absurd. (Em sembla bé tot el col·lectiu LGTB, fins i tot tinc una mica de porno en aquesta línia al meu disc dur, és només que se suposa que també haurien d’existir relacions hetero, i això darrer està cada cop més pelut.)

-Religió?

Continuo essent dual. Sóc ateu, i un materialista acabat, en sentit filosòfic. No ens espera res en morir i no cal que ens expliquin contes de la vora del foc. Però a la vegada, el dia 24 a la nit se’m va poder veure a la missa del gall de Can Colapi, per segon any consecutiu. Això darrer ho explico perquè si la nit de Nadal em quedo a casa, és la nit més depriment de l’any, i necessito sortir a veure ninots i tenir alguna sensació de finalitat. Si hi comptem que part del meu output de compositor és música cristiana, tenim un bon curtcircuit. Però, per exemple, no crec que m’entengués amb el simpàtic i intel·ligent bisbe de Terrassa: aquell tio és res. I reconec que, des que em van xafar l’únic besllum de nòvia que podia haver tingut, tinc tantes ganes de veure un testimoni de Jehovà com que m’esbudellin amb una serra mecànica.

-Així, 2018 no sembla haver estat un gran any...

Ha estat un desastre. Traïts tots pels polítics, sense República, encara sota el jou dels espanyols, i amb uns nervis insuportables. Massa feina, també. I no estic en el meu millor moment creatiu, del que només sé que em cal canviar. Tot plegat molt enervant.

-Si et sembla, passem a tema musical. Com portes les rondalles?

Després de quinze mesos amb ells, vaig sortir del Grup Harmonia a principis de setembre, i el motiu no va ser altre que estava fent massa coses (també, per motius diferents, vaig deixar el GAM d’Activament, on havia entrat a finals d’abril). De fet, els vaig anar a veure tocar a l’Ateneu Terrassenc el 24 de novembre, i ens va agradar veure’ns, són molt bona gent. Al final, em vaig quedar a Els Quatre, amb resultats aigualits: després d’un concert l’1 de desembre, ens hem disolt... tot i que el cantant vol provar de donar-li continuïtat al tema amb nous membres. Veurem com va.

-1 de desembre? No és quan vas debutar com a actor?

Home, debutar no és la paraula. Recordo que a l’escola havia actuat a la típica obreta. Però és cert que entre allò i ara, només havia actuat en aquell «Elisir d’orrore» el 2007 i amb crítiques pèssimes. Clar, quan a principis de 2018 vaig entrar al Grup de Teatre de SMT, ho feia amb dubtes i impel·lit només pel fet que tot eren dones i necessitaven un home a la companyia. El cas és que vam anar improvisant una obra, d’argument dèbil però amb molta energia. I reconec que per a mi ha estat molt positiu actuar-hi, perquè va ser un triomf per a totes, i jo també vaig tenir bones crítiques. Tinc una sensació de fita. Potser al final no seré tan mal actor. Una altra cosa és que no penso passar d’aficionat i sempre dins el Grup de Teatre. No m’agraden els ambients professionals. Això sí, està passant una cosa que em sorprèn però que pot ser molt bona: per primer cop des de 2011, estic tornant a cantar espontàniament.

-Com van els Visitants?

Musicalment, molt bé. És una unitat d’èlit, i també ens portem molt bé a nivell personal. Això sí, els concerts no surten. Em temo que el mercat està copat pels grups de tribut. Fins i tot Hisenda n’està muntant un, em temo. Som un grup de músics intentant obrir un futur en un mercat que només mira enrera. I wanna cry...

-Com portes l’autoria de llibres?

Poc a dir. Tinc un relat llarg començat però que porta mesos aturat, i vaig acumulant contes. Sí que m’agradaria escriure un llibre sobre la gravació d’una sèrie d’àlbums triats segons el meu criteri particular, tant bons com dolents. I tinc tota la documentació pel llibre de teoria musical actualitzada. Com en tot, em manca temps i espai. Almenys ja tinc tot el material en brut pel llibre de fotos de Terrassa, i ja només em falta asseure’m a fer una tria i muntar el llibre en pdf. Llavors li buscaria editor, la part més difícil. Li hauré de canviar la portada, m’atrau que es tituli «Terrassa, des de 1948», però crec que poca gent entendrà la broma, així que li hauré de posar un títol més convencional i posar una altra foto a la portada.

-I la pintura?

Sense grans avenços, tot i que almenys vaig a classe i hi visc l’ambient. Potser ara mateix estic més fotògraf.

-Alguna descoberta musical nova?

En algun moment recent he escoltat a Not Scientists, un grup francès de hardcore molt bo al que tinc intenció de seguir la pista. I diria que a Emitt Rhodes els vaig descobrir a principis d’any. També, el «Hot Space» de Queen em té intrigat malgrat la seva pobra reputació. Per demés, com sempre, incloent el nou de Jeff Tweedy, millor que el «Schmilco» de Wilco i amb un parell de temes molt bons, tot i que crec que ja podem oblidar-nos de l’esperança que en Jeff torni a donar-nos una gran obra mestra que reescrigui el llibre d’estil del rock. El dia 29 en parlarem al Trilogy Rock, de manera que almenys l’any acabarà amb bona nota.

-Passem a parlar de la teva música i de la Unitat Mòbil. Explaia’t.

Primer de tot: vaig treure tres discos instrumentals seguits durant el curs 2017-18. I m’agraden. Trobo que són on més he aconseguit el meu so, i que deixen clar qui sóc realment com a compositor. Però hi ha hagut crítiques, i tenen la seva part de raó: són àlbums basats en MIDI, encara que molt més elaborats del que podria semblar, i el cert és que només el primer d’ells ocupa nou territori per a mi, amb els seus ritmes llatins. Amb el que se m’ha criticat no innovar, repetir-me, i segurament amb raó. Hi vaig treballar sota pressió, en els escassos espais que tenia a l’agenda, moltes vegades gravant de nit. I vaig intentar-ne un quart a l’agost, només per a descobrir que la font s’havia assecat. No vull dir que estigui mancat d’idees, de fet en tinc moltes, i algunes bones idees de cançons, però jo mateix m’he imposat l’intentar fer un «Yankee» amb el qual aprendre noves tècniques, entre elles gravar un munt de coses via micròfon. De moment, estic acabant un àlbum per a poder-lo promocionar pel gener. No és concretament cap dels quatre àlbums «de reserva» en els que estava treballant, sinó un recull dels millors temes de cada un d’ells per a aconseguir un àlbum potent, tot i que encara no innovi. Almenys ja incorpora guitarres, i tres temes desenvolupen la idea dels ritmes llatins. Encara no sé com el titularé. Però els descartats d’aquests quatre àlbums «de reserva» quedaran com a simple repositori d’idees. Punt. En tot cas, durant el que falta de curs vull acabar el «1980» i el «Santuari», per aquest ordre, tot i que ja es poden considerar «legacy». Els trec per a fer net i perquè crec que el públic mereix escoltar-los, només falten les veus. Però reconec estar avorrit de tenir-los a la carpeta d’àlbums per acabar.

-I el tema d’obres en partitura?

El «Te Deum» està acabat i aprovat, destinat a la Massa Coral, i s’estrenarà a finals de 2019 o principis de 2020, amb el que tindria una primera estrena amb la qual reivindicar el meu lloc com a compositor terrassenc (en el món clàssic de la ciutat no és gaire la gent que sap que componc, i no rebo encàrrecs, tan vitals). El «Requiem» l’he revisat a fons entre l’estiu i la tardor, i un cop preses totes les decisions que havia de prendre, la partitura final és una refosa total i, el més important, he resolt tots els greus problemes d’escriptura per a teclats que havia anat filtrant des que el 2014 vaig revisar per primer cop la versió original del «Requiem» de 2008. Aquella primera versió era intocable, però és que la revisió de 2016 encara era molt problemàtica. Ara el «Requiem» té cara i ulls. Només falta, quan es pugui, revisar-lo amb el director i la mestra de tècnica de la Massa Coral, i un any d’aquests la Massa l’estrenaria també. Però durant la primavera vaig escriure en partitura dues peces per a dos concursos diferents, jo crec que molt bones, i no se’n va sentir a parlar més. Suposo que és un típic cas de jurats volent una cosa molt concreta però no explicant-la bé a les bases, i no se’m dóna bé reescriure el que ja s’ha fet, necessito fer coses noves i ambicioses. Qui necessita «La bella Lola II» o «La santa espina II»? En fi, he renunciat a participar a cap més concurs de composició. No són el meu lloc.

-I la Unitat Mòbil? Hi ha novetats?

Moltes. És l’autèntic aspecte bo de 2018: un préstec ben calculat, i a muntar un estudi amb cara i ulls! Clar, ara toca anar justíssim i pagar plaços durant força temps, però almenys puc dir que he arribat al final del meu desafiament i que he fet net. Puc treballar en condicions. I reconec que penso en masteritzar àudio per a altres músics de l’escena independent, en part com a currículum, en part per a tenir algun que altre ingrés. De fet, d’haver tingut més espai o haver viscut en una casa pròpia, tinc tot el necessari per a fer produccions completes, des de micròfons a caixes de ritmes o compressors. Fins i tot, el passat setembre em vaig vendre els compressors vells i el previ Behringer T1953. No els necessitava per a res. I també he venut o intercanviat unes poques guitarres. És un nou començament. I demostra com n’he après de generar-me jo mateix bones notícies.

-Com veus el panorama català oficial?

No hi ha realment un relleu d’artistes, ni tampoc se l’espera. No vol dir que no hi hagi algú, sempre gent amb una llarga carrera darrera seu. Sempre admiraré al Miquel Gil i a la Lídia Pujol, tot i que són secrets força ben guardats. A l’ Adrià Puntí només l’he sentit a la seva versió de «Flors i violes» del Quimi Portet, però ja només per això tots dos mereixen el meu respecte. Antònia Font sempre seran allà, malgrat l’absència. I Cesk Freixas... no m’entusiasma com a músic, però sempre que en detecto una entrevista me la llegeixo, és la millor persona del Principat. Els Pets sempre tindran el meu respecte. De fet, em vaig comprar el seu nou disc, que encara he d’escoltar bé, ja pel simple fet que l’han tret per una altra banda. Sí, Discmedi s’ha quedat sense el seu grup estrella. I aquesta és la bona notícia: em consta que Discmedi és ara una operació d’un sol home. Tot un contrast amb l’oficina a ple rendiment que era quan li van dir que no al «Corrupció». Així que tinc una certa sensació de victòria final. De fet, no sé com ho tenen a Picap, però el 2010 et feien pagar-te l’edició del disc (no precisament barata) i llavors et cobraven per uns serveis col·laterals. Fa temps que el seu factòtum no escriu posts al seu blog del Vilaweb. Desconec com ho porten Global i Propaganda pel Fet. En tot cas, per sort, són portes on ja no em cal trucar. I els veuré tancar un dia, ben aviat, i tot tornarà a la normalitat. De fet, l’únic segell català que val la pena és El Mamut Traçut. I celebro que Ran Ran Ran siguin a Bankrobber, però reconec que són l’únic que m’interessa d’aquell segell, i que m’interessarien igual si continuessin essent uns perfectes desconeguts, perquè el que m’interessa és la música, i ells la fan molt, molt bona. «Ran de mar» és, de fet, el disc essencial en català de 2018. Fins i tot m’ho va admetre un company de l’ANC, un lloc on no solen agradar les novetats precisament. En fi, m’estic acabant de preparar per a intentar-ho jo. No via contracte discogràfic, sinó pagant-me promocions i difonent, difonent, difonent. Sé que tinc un bon producte. I ara tinc un bon estudi. I sé fer ben feta la feina. Ja és hora de reclamar el meu lloc entre els grans. I demostrar que la música catalana pot importar al món. Així que, fora egos del rock català. Ha arribat l’hora del canvi.

-Vols dir que no podeu conviure?

De fet hem de conviure. Catalunya és un país massa petit com per a limitar qui pot tocar i qui no. I cadascú té el seu públic potencial. De manera que sí, hi ha d’haver lloc per a tots. Però des de les grans discogràfiques i agències de management del país no ho entenen així. Per això he d’anar a per tot. Només arribant a dalt de tot i essent supermediàtic podré canviar, per a tothom, un determinat estat de coses. I cal canviar-lo, o morirem culturalment. De fet, la bona música en català té una funció crucial en aquests moments: fer d’ambaixadora del nostre país davant d’un món horroritzat pel que ens passa als catalans però mancat de referents musicals nostres posteriors a 1985. Jo tinc ganes de batallar-m’ho, vosaltres no?

-Bé, només som periodistes...

Teniu una funció clau: informar, informar, informar. Amb rigor i objectivitat. I desintoxicar les mentides que ens llancen des de Madrid. Perquè fins i tot la versió de vosaltres en el món real, TV3, s’està espanyolitzant a passos de gegant. Només ens queda internet.

-Per acabar, fes-nos cinc cèntims de l’estudi.

Hi ha alguns equips que encara han d’arribar, i encara no he pogut provar quasi res, així que no puc fer més que una enumeració, i llavors comentar algunes coses a partir del que n’espero. Començo parlant de la Yamaha LL1612ARE, que sí que he pogut provar i que no ha decebut, és tan bona com la LL16ARE que vaig comprar a principis d’any, i això és dir molt. Totes dues em tenen molt content. I en un intercanvi he obtingut una Gretsch G5122 de color negre que em té entusiasmat. Són les guitarres de l’any, junt amb la Sterling Stingray del gener, una de les meves guitarres amb Visitants i la meva millor sis cordes elèctrica, i la Ibanez Talman 302 reformada amb pastilles Seymour Duncan Alnico 2, que és Telecaster total. En tot cas, no és pas impossible que ja no compri més guitarres en uns quants anys. Tinc la sensació que ja no em cal buscar més, i de totes maneres ja tindré prou feina a pagar.

-Racks?

Ple fins a les 21 unitats de rack. Enumero els clònics: dues unitats Warm Audio WA76 (compressors d’estat sòlid), dues unitats Klark Teknik KT-2A (compressors òptics a vàlvules), i dues unitats Klark Teknik EQP-KT (equalitzadors a vàlvules). S’espera que funcionin molt bé, tenen molt bones crítiques. I sobre el compressor IGS Audio Tubecore 3U, s’espera que s’acosti molt als Fairchild 670 si un any d’aquests em puc pagar unes vàlvules 6386. Per cert, el Fairchild 670 és el compressor de les vaques. És un compressor vari-mu...

-Sintetitzadors?

Enumero: un mòdul Roland D-05 (un D-50 en mòdul), un mòdul Roland TR-08 (una caixa de ritmes TR-808 recreada digitalment en mòdul), un Yamaha MODX6 (que inclou una secció de síntesi FM on importar sons del DX7 per si un dia aquest darrer es mor definitivament), un petit mòdul analògic Waldorf Streichfrett, i un rack “banc de sons” Roland INTEGRA 7.

-Et queda algun equip pendent?

N’havia mirat tres més. Un ja no em cal: un sinte Casio WK7600. Ja tinc el WK7500 i és pràcticament idèntic. El que més puc mantenir en llista, però sense ser totalment essencial, és el mòdul-orgue Ferrofish B4000+, i és més un tema de sonoritat més que no pas de manca de sons d’orgue (el WK7500 ja m’ho té resolt). I havia mirat el tema d’un previ estéreo, l’ Art DMPA ii Pro és el que havia sonat més, sense ser punter (però inclou una vàlvula i matriu M-S), però de moment ho tinc força ben cobert amb els interfaces Tascam US-16x08, i si més endavant tinc molts diners, hi ha alternatives més cares com el Warm Audio WA273EQ, el Focustrite ISA Two o el JoeMeek TwinQ 2, i serà bo esperar. Suposo que mantindré la polsosa taula Behringer un temps més, però només per a alguns dels sintes, sense connectar-hi cap micròfon.

-Segueixes sonoritzant els Spoilers?

Sí. Hi ha hagut un any de parada, però aquesta tardor els vaig tornar a sonoritzar en un nou concert. I, essent la primera vegada que emprava quatre micròfons per a sonoritzar la bateria (dos aeris del baterista, més un AKG D-112 MkII meu pel bombo i un Shure SM-58 meu per a la caixa, ambdós estàndards de la Indústria i per sort prou assequibles), em va sorprendre l’absoluta absència de problemes de fase, habituals en multimicrofonia. Puc haver tingut xiripa, però diria que en sé, i que he après bé el meu ofici. De fet, al públic li va agradar molt el so.

-Algun “pet project” pel 2019?

Reconec que m’agradaria muntar un concert amb música de Philip Glass i Steve Reich, peces de l’era més radical, amb un màxim de quatre teclats i sons d’orgue elèctric. Dos dels teclats serien el Casio WK7500 i el MODX6. Un tercer podria ser el DX7 si encara aguanta. El quart deuria ser un controlador, qualsevol dels sintes que tinc sobrers. Tinc totes les partitures, originals, a excepció de la de “Music in Eight Parts”, que no s’ha editat mai, aparentment en Phil en té mala opinió, i això que n’he pogut sentir un midi i sona genial. També, he de retrobar la partitura de “Four Organs”, que tinc en algun lloc de la meva habitació però ho dissimula molt bé. Fora d’això, trobar tres teclistes més. Aquesta serà la part dura. A Terrassa els teclistes clàssics ja se senten d’allò més perduts amb Beethoven, ja no parlem amb Brahms, i clar, per a ells la música guapa és marciana i no l’entenen. I la gent del rock independent sí que podrien estar en aquesta ona més actual però són tots guitarristes. En fi, acabaré de fer els meus experiments i llavors faré una partitura practicable d’”Eight Parts” i començaré a donar veus que hi ha partitures interessants a la ciutat. De fet, una partitura que econòmicament no tinc viable muntar, “Music for Mallet Instruments, Voices and Organ” de Steve Reich, també li sembla econòmicament inmuntable al meu amic percussionista David Cadafalch, però li ha semblat molt, molt interessant.

-Alguna reflexió final?

La ment és un adverbi del no-res.

I amb això, abandonem la densa habitació d’en Patinet on the rocks i ens disposem a tornar a Sant Pi d’en Joan. Que us hagi estat lleu.