Els amics de Ran Ran Ran han tret nou disc: “Ran
de mar”. I és el millor que han fet en la seva carrera. Fins ara
duien dos àlbums més: un primer recull de demos, necessàriament
lo-fi, i un segon àlbum, “L’hereu”, que era l’autèntic
debut, amb una història a explicar via bones cançons, però que
acabava devorat pel seu extraordinari single, “I un vers”. Però
precisament, aquí totes les cançons són bones, estan molt ben
gravades (Valentí Adell i l’enginyer Josep Tvrdy del Vapor
Studio de Sabadell es pengen les medalles), i el so és preciosista
sense prescindir de l’essència de directe d’uns Ran Ran Ran
madurs i en estat de gràcia. Encara no sé si aquest disc
aconseguirà ser reconegut per un públic que ara mateix està més
pendent de les desgràcies polítiques que ens fan des de Madrid i al
que l’ANC, Òmnium i la Plataforma per la Llengua no els ofereixen
sinó velles cançons d’entre vint-i-cinc i cinquanta anys d’edat.
Però si hi hagués una mica de justícia en aquest món, «Ran de
mar» ja seria un clàssic. Perquè és una lliçó de mestre de com
fer música en català que pugui agradar a un públic madur i exigent
i ser vigent durant anys. Ran Ran Ran tenen un missatge per a
nosaltres, val la pena que els escoltem.
La
presentació es va fer tocant el contingut del disc (i algun extra)
el 10 de novembre de 2018 al CC Sant Agustí de Barcelona. Jo m’hi
vaig haver de colar perquè no tenia un duro. Però va valer, i molt,
la pena. Uns Ran Ran Ran al cim del seu joc van tocar per a una sala
plena (gent dreta!) en un concert perfecte en el que van mostrar tot
el seu potencial i encara més. Concerts com aquest dignifiquen una
música en català que fa dècades que va escassa d’aconteixements
així. I el públic present responia. Només ens faltava arrencar-nos
per buleries. Catalunya, escolta!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada