Entre un restaurant i una salsa

Ahir el tercer concert-de-dijous del Rovell de l'Ou va ser protagonitzat pel Ferran "frn" Baucells en el seu nou projecte Ran Ran Ran, acompanyat pel Jordi a la percussió. Era un duo ben arrelat dels seus dies de Tired Hippo, i va ser prou efectiu. Però no ens confonguem: malgrat ser el primer concert de Ran Ran Ran i la presència d'uns pocs temes TH, la diferència entre TH (so bàsic i minimalista) i Ran Ran Ran (presència d'un iPad i de pedals d'efectes com, per exemple, un looper) es va fer patent, sovint amb bon efecte. Especialment en un tema, quasi al final del concert, en què el Ferran va extreure uns sons "tipus balenes" de l'iPad mentre el Jordi es situava entre el públic per a fer percussions amb el parquet del restaurant. Únics problemes, que el looper emprat era senzillot i difícil de comandar (una cançó va quedar amb problemes de ritme per això), i que el públic va ser relativament reduït (quinze persones, de les quals dotze érem "els de sempre"; no la pitjor assistència possible, però de moment el canvi de marca i de so encara no ha fet efecte). Malgrat tot, el material presentat era prou interessant com per a que valgui la pena esperar una eventual primera gravació que concreti el so de Ran Ran Ran, gravació que bé podria autoproduir-se el mateix Ferran amb l'experiència acumulada en el darrer any i mig de TH. Idees no n'hi falten.

*****

Aquesta tarda he encarregat a una botiga d'Oregon el CD, potser ja descatalogat, "Ben E. King Anthology One", que recull el seu primer àlbum en solitari, "Spanish Harlem", més una sèrie de bonus tracks que no he vist enlloc més (pensava que serien d'altres àlbums d'aquest ex-Drifter, però la minicaixa amb els seus primers cinc discos que hi ha a Amazon no les inclou). De moment ho he sentit en mp3 de baixa qualitat, i una cosa m'ha intrigat: sabia que a certes cançons dels Drifters produïdes per Leiber i Stoller hi havia influències de música llatina, però l'àlbum "Spanish Harlem", gravat per a capitalitzar l'èxit de la cançó titular, és un disc temàtic amb estàndards mexicans gravats amb ritmes llatins d'una manera molt més oberta que en els discos dels Drifters, malgrat que el concepte de "R&B amb strings novayorquès" del grup original no es perd del tot. Sentir aquestes cançons en anglès és una experiència estranya, especialment quan els cors femenins intenten cantar la lletra original de manera fonètica, però moltes de les relectures són excel·lents, i l'únic demèrit és que totes aquestes cançons (la del títol apart) tenien un cert vintage ja el 1961 i no eren cap sorpresa.

Dels bonus tracks, dos ("Too Bad" i "Walking In The Footsteps Of A Fool") són excel·lents. En canvi, un duo amb la cantant Lavern Baker no acaba de quallar. La resta se situa enmig. Igualment volia tenir aquests bonus, malgrat que potser més endavant acabi adquirint la caixa de cinc discos que he mencionat abans (no és molt cara, i conté "Stand By Me", arxiconeguda per a tothom excepte per a mi però igualment un clàssic).

*****

El que em deixa amb un dubte. A primera vista, la idea d'intentar compondre unes poques cançons en aquesta vena per a evitar que el "1964" sigui només un mur de so és temptadora, i encaixa amb el fet que començo a ser un "connoiseur" d'un determinat procés històrico-musical situat entre 1959 i 1966. El problema és: no conec les fonts originals. No només alguns dels estàndards abans comentats no els coneixia amb antel·lació, tampoc no sóc precisament un especialista en ritmes llatins, potser perquè l'únic que he sentit fins ara eren gravacions comercialotes tipus Glória Estefan i lògicament no m'han cridat. Si de cas, hi ha d'haver alguna cosa més autèntica en algun lloc, però ni idea d'on. Recordem que fins ara l'única experiència que tinc amb aquesta música és un arranjament per a piano i bongos que vaig fer per a acompanyar una vella cançó de salsa que fèiem amb una de les corals i que (l'arranjament) no s'ha arribat a fer servir mai. Admetem-ho, és una experiència insuficient. Sóc conscient dels meus límits. No vull fer el préssec.