Dimecres en
vam fer la valoració. I jo vaig opinar-hi amb una certa potència.
Vaig indicar el que he comentat de les renaixentistes, encara que no
tothom hi va estar d'acord (suposo que aquí hi pot haver molts punts
de vista). I la "tercera coral" va donar molt de sí pel
que respecta a les meves opinions: vaig afirmar que allò havia estat
un cas de sordera tonal (solc dir les coses pel seu nom) i que la
decisió de cantar obres molt conegudes havia estat poc afortunada
perquè: 1) no ens estaven "informant" de res de nou; 2)
eren obres de les que n'existeixen un bon grapat de versions en CD de
bona qualitat, pel que o ho fas molt bé o tothom et compararà amb
el disc; i 3) per aquestes mateixes raons és molt millor mostrar-se
inventiu pel que fa al repertori enlloc de fer sempre les mateixes.
Això darrer ho dic també en altres llocs, i poc abans de la reunió
ja vaig dir que no a un Requiem de Mozart, en part perquè se
m'estava desenvolupant una afonia que m'ha tingut i m'està tenint
enclaustrat a casa i fora de combat, però també perquè tinc clar
que no vull fer mai més coses que tothom ja ha pogut escoltar en CD
i ben tocat: Requiem de Mozart, Requiem de Fauré, Messies de
Haendel... digueu-n'hi com vulgueu. En tot cas, és cert que he
enllaçat sense pausa el final de la feina del curs passat amb
l'inici de la d'aquest, i ara només tinc ganes de parar uns dies,
reposar, i prendre decisions clau amb calma. I això de fer concerts
redundants em té molt radical aquests dies.
*****
Els concerts
alternatius als que he anat han estat el de The Missing Leech al
Rovell de l'Ou fa nou dies (va tocar amb la meva Strato XII per
avaria de la seva guitarra de sempre, i després del concert vam
parlar molt i em va donar tot d'idees, pel que li estic molt agraït)
i el de Dino Ratso dissabte passat a El Almacén a BCN (que va ser
molt divertit, té un toc corrosiu que m'agrada). Avui jo havia de
tocar també a El Almacén telonejant a el Francesc Palomar, però ho
vaig haver de cancel·lar fa dos dies perquè no podia sortir del
llit. Espero que quan s'acabi l'afonia nostra de cada hivern (i si
ningú no em fa cantar espero que no em durarà tant aquesta vegada)
podré oferir aquesta actuació, que serà molt bàsica (impossible
portar-hi el grup) però que em fa molta il·lusió i que potser em
permetria fins i tot fer alguna versió o estrenar algun tema nou (en
tinc un parell de bons a mig treure, falta la lletra com sempre).
*****
Avui he llegit
al Directe.cat un article d'opinió (d'un blog de l'Indirecte) que
era una defensa publirreportatgera dels Mossos, felicitant-los i tot.
A mi m'ha semblat fora de lloc, però us presento el comentari que hi
he fet perquè el crec molt atinat i asserenat, apart de presentar
uns conceptes que diuen força de com veig el tema des de fa anys (un
altre comentari ha parlat de com hi ha hagut anys en què s'han hagut
de relaxar molt els barems per admetre agents nous i de com la
Brigada Mòbil sembla provocar enfrontaments més que no pas
sol·lucionar-los): "No puc estar d'acord amb aquest article.
Totes les imatges de càrregues policials que hem vist a nivell de
Catalunya aquests darrers anys (tant del govern de CiU com del
Tripartit) semblen provenir de temps predemocràtics i ens haurien de
fer reflexionar. Bona part del problema, responsables polítics
apart, és que, en general, la feina de policia sembla feta a mida
per a individus amb determinades inseguretats que necessiten posar-se
artificialment per damunt de la resta de la societat, amb la
possibilitat de poder-se descarregar sobre persones que per una raó
o altra es troben en situació d'indefensió davant d'una llei que
ells, els agents de l'autoritat, entenen com la defensa d'uns valors
conservadors amb els que s'identifiquen totalment. No dic que
absolutament tots els agents de policia siguin així, però és una
tipologia que certament abunda en aquesta mena de cossos. I el trist,
en aquest cas, és que fa anys molts teníem l'esperança que pel que
fa a certs comportaments els mossos serien una policia democràtica i
per tant diferent dels cossos policials d'àmbit estatal. Per
desgràcia no ha estat així."
*****
Sobre la
situació política de resultes de les eleccions del 25-N, només puc
expressar confusió. Sí, son 87 escons pel dret a decidir, que és
la part bona, però tot ha quedat tan fragmentat que només es pot
descriure com a "baffling". Encara podia haver estat pitjor
(que CiU i ERC no haguéssin sumat més de 68), però crec que ningú
no ha quedat content de tanta dispersió. I, sí, vaig votar SI i
precisament és l'única cosa en què no es van equivocar les
enquestes: no van arribar al 3% mínim per entrar al Parlament, amb
el que va ser vot llençat, cosa que em decep perquè la legislatura
passada van ser els únics a moure el cul per la independència (CiU
estava pel Pacte Fiscal i el copagament de receptes i no els va votar
res que jo recordi). Almenys la CUP ha entrat, però per a mi són
una gran incògnita: tenen unes idees molt interessants però ¿sabran
moure's en la política del dia a dia? Almenys els desitjo que les
circumstàncies no acabin amb ells abans d'hora, perquè la caverna
mediàtica ja ha començat a atacar-los, associant-los amb ETA (per
variar). Sobre en Junqueras, de moment neda i guarda la roba. Sap que
si juga bé les seves cartes té alguna possibilitat de ser el primer
president de la República Catalana Independent. El problema és si
tant càlcul arriba a ensorrar la baralla. Unes noves eleccions ens
restaran molta credibilitat davant la comunitat internacional,
presentant-nos com una olla de grills, i no hi ha cap garantia que
una nova aritmètica parlamentària vagi a ser millor. Tot i que el
Vicent Partal, de Vilaweb, ha expressat la seva sorpresa pel munt de
gent que li ha dit que de saber que el resultat havia de ser aquest
hagués votat diferent. I de fet una coneguda meva argentina va
arribar a preguntar-me "¿qué mierda habeis votado los
catalanes?" Crec que amb això queda dit tot.
*****
En un to més
alegre i festiu, entre dijous i divendres em van arribar tot de CDs,
més un llibre profusament il·lustrat sobre la Telecaster. Només
tinc feina a escoltar discos nous. Destacar, del que ja porto
escoltat, el "Hard Promises" de Tom Petty and the
Heartbreakers (un bon disc de rock comercial ben plantejat), el "Low"
de David Bowie (del que prenc bona nota), tres discos de The Jayhawks
(entre ells els seus dos clàssics), el "Yoshimi" de The
Flaming Lips (tota una lliçó de què fer amb l'equipament amb el
que se solen fer simples chumbachumbas en mans menys experimentades,
l'estic escoltant molt i amb molta reverència), i com a mínim el
primer tema del darrer disc de Buffalo Springfield, titulat "On
The Way Home" i amb un arranjament deliciós (el tinc en
repetició ara mateix). Per escoltar encara, el "69 Love Songs"
de Magnetic Fields, el disc de "The Civil Wars" de Philip
Glass i (d'aquest n'espero molt) "Nixon In China" de John
Adams en la versió del 1988. I encara falta algun disc per arribar
(i així acabar miraculosament la col·lecció d'Uncle Tupelo).
*****
El que em
deixa amb com va la meva obra. No he pogut escriure res pel "1980",
però lentament se'm van acudint idees temàtiques per a les lletres,
i tinc certes esperances que entre el 10 i el 16 d'aquest mes, quan
em quedaré sol a casa, pot encendre's la flama que em dugui a crear
la meva pròpia versió del "Summerteeth" de Wilco, serà
així de personal. El "Santuari" queda més a l'aire, però
no em fa molta por perquè plantejat el "1980", el
"Santuari" em podria sortir de carrereta.
En realitat,
el que pot ser desconcertant és el camí que pugui prendre el "1964"
a partir del moment que, acabat almenys el "1980", m'hi
pugui posar. Fins fa aproximadament un mes, era un disc-homenatge a
una època que havia de donar forma de manera definitiva a les meves
obsessions amb Phil Spector i The Drifters, però que no havia acabat
d'arrencar, potser perquè el meu pla original dels tres darrers
mesos de 2010 (fer un disc a tota velocitat i presentar-lo imperfecte
però carregat d'energia) se'n va anar a Can Pisctracs per agenda
plena. Però en un mes he reunit tantes idees noves sobre com
reconvertir-lo, i tan radicals, que el disc resultant només podrà
ser dues coses autoexcloents: o la resposta radical i anticomercial
al "Corrupció", mirant-lo cara a cara com cap altre disc
meu no ho ha fet fins avui, o un disc que acabi essent tan incoherent
que m'arrossegui a mi amb ell a les profunditats. Però m'adono que
ho he de fer. Amb "Himnes" i les bases encara no usades del
"Santuari" he arribat al límit d'una determinada estètica,
i el "1980" és bo però força continuïsta tant del
"Corrupció" com del "Feina 2.0", del que n'és
una mescla. S'està acostant el moment de moure'm, i potser de deixar
enrera fins i tot les meves pròpies seguretats.
De fet, hi ha
coses que potser les hagués fet de manera diferent si el 2000-2001
no hagués arribat a perdre la veu. Tant el Carles Ortiz com la
Montse Solà i en especial la Maria Mateu van fer un molt bon treball
amb la meva veu, cosa per la que els estic molt agraït. Però de
sobte havia de fer concerts i actuacions escèniques diverses com a
cantant, tant solista com de cor. Tantes, que vaig començar a petar
dues o tres vegades cada curs. I això ha arribat a interferir amb la
meva vida normal i la meva obra. He estat molt en demanda, però pels
motius completament equivocats, i m'he arribat a penedir d'haver
estudiat cant malgrat saber que sense la meva "nova" veu
tota la meva obra gravada des de 2001 hagués estat impensable. I el
que és més, tota aquesta activitat de concerts no m'ha servit per a
activar una carrera de compositor amb encàrrecs. Tot el que porto
compost ha estat autofinançat o buscant concerts que no s'han
arribat a produir mai (almenys en el món de la clàssica i sense
comptar els Visitants). I jo sóc compositor, per damunt de tot. En
el món del rock alternatiu una sèrie de persones ho han sabut
entendre, però l'única raó que algú a Terrassa sàpigui que tinc
discos acabats és pels magnífics articles de la Pamela Navarrete al
DdT, no perquè hagin pogut sentir la meva música en concert o en CD
(i sempre hi haurà aquest regust amarg per no poder publicar).
I, de fet, li
he començat a tenir pànic a certs concerts. És trist però és
així. I ara toca esquivar els de Nadal, d'entrada. I els de Setmana
Santa, després. Són temps que hauria de tenir per a mi, per a
treballar sense interferències. Espero que s'entengui.
En tot cas,
fer notar que sí que des de fa sis anys tinc registrada una primera
versió de treball d'una obra, titulada "Oda", que és la
Torradora II. La voldria acabar, però no té sentit incloure-la a
cap disc meu perquè seria redundant, i si la vull fer per a
orquestra (o orquestra i cor) no té massa sentit escometre una
feinada tan gran sense ni tan sols saber si es tocarà mai. De fet,
la tenia en ment quan la nit abans de cantar el Psalm vaig escriure
als Terrassa 48 oferint-me com a compositor... i no em van respondre
ni ho han fet fins ara. Molt, molt frustrant. Tenint en compte com va
acabar la cosa amb "Himnes" (disc enlloc de concert) i el
"Requiem" (impossible gravar-la pel meu compte), escriure
una "Oda" definitiva sense un encàrrec en ferm em sembla
llençar el temps i els esforços. De moment l'únic que puc fer és
demanar a les meves amistats clàssiques que es recordin de mi si en
algun moment es necessita un compositor pel que sigui. Sobretot
perquè, a la vista del que va passar amb el concert del caos, està
clar que jo ho puc fer millor (i ho he fet... amb "Himnes").
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada