Resum de l'any 2012

-Políticament:

Acabem 2012 en una situació estranya. Crec que encara estem catatònics pel resultat d'unes eleccions on només el fet que CiU + ERC = 71 diputats ens ha salvat d'haver de repetir les eleccions. I CiU i ERC han arribat a un acord (un do 7 sus 4), encara que de moment estic en desacord amb com han plantejat el tema fiscal (OK, calia pujar la pressió fiscal davant de l'intent PPSOEro d'escanyar financerament la Generalitat de Catalunya, però ¿calia fer-ho contra les classes populars, enlloc de contra els rics? Se suposa que Madrid ja ens roba prou.). La incògnita és si s'aconseguirà tirar endavant el tema de la consulta: Madrid ja ha començat a jugar molt brut, i que intents d'intoxicació tan toscos com l'informe d'El Mundo hagin tingut èxit vol dir que no tenim la partida guanyada. Calen els esforços de tots. Sí, encara hi ha una possibilitat de ser lliures en un màxim de dos anys, però seran dos anys terribles en què ho passarem molt malament. Mentalitzeu-vos, serà dur. Sobretot, us convido a moure-us a la recerca d'informació veraç i contrastada. La tele no serveix.

Apart que el clima de desencís es pot resumir en aquest comentari d'una amiga argentina la nit electoral: "¿Pero qué mierda habeis votado los catalanes?"

Però no podem deixar morir l'esperit de l'11 de Setembre d'enguany. Va ser massa gran com per a que es vegi frustrat a mans de quatre. Mas, Junqueras, teniu una responsabilitat enorme. No ens falleu, ens hi juguem el país.

I el López Tena ja no és al Parlament. A canvi, hi ha la CUP. Encara és aviat per dir si se'n sortiran.

Comentar també les repetides vagues de fam de presos polítics mapuches. No presumeixo de tenir molta informació, però almenys sí puc manifestar la meva simpatia per ells i per tots els pobles originaris. També pel Subcomandante Marcos, que em motiva amb el seu idealisme. Tots ells mereixen un present millor del que tenen. I en especial em pregunto com la gent pot arribar a viure a Xile, el Piñera i el Hinzpeter foten por.

-Coralment:

El millor, participar de Poble que Canta. Hi vaig cantar per primer cop quan l'assemblea constituent de l'ANC, el 10 de març d'enguany, i m'he passat gran part de l'any en dansa amb ells. Avui mateix he cantat amb ells a l'homenatge que se li ha fet a Francesc Macià a la Pl. Catalunya de BCN, on també ha participat l'Oriol Junqueras. Bé, almenys és una cosa que puc fer pel nostre país.

No tan bé a Terrassa. Sembla ser que el Psalm 42 ja està passat per aquest curs i que els Estudi XX han decidit fer any sabàtic, i potser sigui una oportunitat per a mi i la meva obra. És només que no sé si cal dur-me sempre al límit. En part com a conseqüència del concert del caos l'any passat, i en part pel fet d'haver estat un any i mig non-stop amb diverses activitats (no totes corals, val a dir-ho) sense poder parar ni un moment, el cert és que durant bona part de desembre he arribat al límit. He deixat fins i tot d'anar a veure concerts, i evidentment m'he escapolit de fer-ne, en part perquè no n'hi havia cap d'obligatori i en part perquè un parell d'optatius m'anaven fatal per tema d'agenda. Però ja és trist que m'hagin fet agafar por a l'escenari. No por escènica (he fet centenars de concerts en aquesta vida), sinó por a l'escenari. I als assaigs. I mentrestant la composició s'ha vist relegada a curts períodes durant les poques vacances que pugui tenir. No és això el que volia. Sóc un compositor, i això és el que he de deixar clar a partir d'ara. Les prioritats han canviat. I punt.

-Visitantment:

Gràcies als que vau venir al concert del Rovell de l'Ou amb Els Visitants, va ser un bon concert, segurament a l'alçada del de la Casa Alegre de Sagrera fa un any i mig. Tenim molt per dir, i potser sortiran oportunitats per dir-ho. Això sí, espero no arribar-me a saturar de concerts en aquest vessant. Si vingués fresc de no fer concerts en anys això seria de somni. Però reconec no tenir confiança en mi mateix. Almenys sí que la tinc en el Marc, el Mario i l'Albert. I almenys hi ha plans per intentar entrar en el circuit potent a partir de la primavera de l'any que vé. Reconec que la meva ambició és poder publicar els meus discos. I espero poder incloure-hi els Visitants. Mentre, el Marc està preparant videos per a algunes de les nostres cançons. La cosa promet.

I estem tots a l'espera del primer CD de l'Exèrcit d'Islàndia, que quasi està acabat i a punt d'anar a fàbrica en qualsevol moment. Autoedició, com sembla ser l'únic que podem fer tots els de la nostra escena. Almenys l'experiment ambiental de l'Hospital del Tòrax sembla haver-los obert una porta creativa que havien mantingut tancada des dels seus inicis i que segurament serà apassionant de seguir.

Estic inquiet perquè aparentment no està passant res amb el disc que ha fet el José Luís Algar aquest any en un estudi professional i amb un bon productor. Les cançons que n'he sentit valen molt la pena, i haurien de resultar molt comercials a priori. Però no puc evitar la sensació que certa gent decisiva veu el món capgirat.

Aquest any també he començat a treballar amb Le Clotet Avec Garcés (no domino el francès). És un artista activíssim, proteic. Una hora d'ell és una setmana dels altres. En puc aprendre molt. L'únic problema és que no ha estat fins fa deu dies que vam arribar a una base definitiva d'un tema seu que estem treballant. Un cop veus la progressió, té raó, aquesta és la bona. Però m'ha de guiar ell. Les meves tècniques de producció habituals (reverbs, delays, arranjaments...) simplement no funcionen en aquest cas. Tot arribarà, és només que en tot el que ha fet aquest any (i ha fet moltíssim) ell ha anat molt més ràpid que aquí, i em sorprèn que triguem tant en un sol tema. Suposo que serà l'excepció.

I fer constar el darrer disc de Tired Hippo, en realitat de tribut, que vaig masteritzar i en el que vaig versionar, no molt bé, "potser després" (llàstima de pista vocal). I certa conversa amb el Maurici Ribera que em va donar tot d'idees i per la qual li estic molt agraït.

-Emocionalment:

Per una banda, he decidit parlar amb certa persona sobre un determinat aspecte d'un concert previst per a d'aquí un any i del que de moment prefereixo no donar més dades: el fet que sembla necessitar de la presència d'almenys dues persones amb qui jo preferiria no tenir res més a veure. Li proposaré de no participar-hi per a evitar tensions, en mi i en altra gent. No domino bé certes situacions.

Per l'altra, una decisió a la que vaig arribar fa pocs dies. Recordo haver escrit a Facebook un text d'aquells meus en què em lamentava de la meva mala sort amb les noies, i com de costum un parell de persones m'ho van comentar en plan "no defalleixis" però sense que aparegués una sol·lució. Però em van dir que per a aconseguir parella jo havia de recuperar la meva autoestima, una mica com en un llibre d'autoajuda. I quan vaig plantejar-me per què havia perdut l'autoestima, em vaig adonar ¡que havien estat quasi exclusivament elles! Així que vaig decidir recuperar la meva autoestima... tancant per sempre aquesta porta. Veig que estic millor des d'aquell precís moment. I, el més important, veig que de la resta d'aspectes de la meva vida només fallen el trobar una casa (ja no depèn de mi, i tinc clar que he d'evitar com sigui una hipoteca), trobar discogràfica (o allò que ens depari el futur com a nova via igualitària i democràtica per a accedir al gran públic) i regular la quantitat de concerts, especialment clàssics (potser ho aconseguiré). Per la resta, tinc una qualitat de vida molt notable pels handicaps que tinc: tinc una familia normal i que m'és favorable, tinc amics (agraidíssim que estiguin al meu costat), hi ha una sèrie d'ambients on sóc ben rebut i sóc d'ajuda, tinc un grup de rock format per gent que m'aprecia, i sembla que darrerament comença a sonar el meu nom a Terrassa (encara que des d'un punt de vista compositiu encara no m'ha arribat el Gran Encàrrec que m'acabi de donar visibilitat i em permeti "començar"). Clar, veig que hi ha algun lloc on puc recolzar-me. I he decidit que val la pena recuperar l'autoestima... per a estar bé amb mi mateix, i punt. Fet d'aquesta manera, valdrà la pena. Sí, potser 2013 serà un any una mica millor.

-Compositivament:

Aquest, almenys, ha estat l'any d'"Himnes". Que potser no ha tingut un recorregut tan curt com creia en un primer moment, tot i que veig magre fer-ne un concert. Però la gent amb la que n'hem parlat sembla estar-ne contenta. Clar, el fet que el tema dels blogs i de Catalunya Ràdio em fallés em va deixar tocadot. Però potser a mig plaç aquesta obra arribi a trobar el seu lloc.

Els discos que tinc a mig estan igual. Una tardor perduda, per això tinc la noció que he de prendre certes decisions sobre la meva vida. A veure si a partir de demà passat em puc posar en feina amb el "1980", almenys en tinc clar el concepte i podria sortir una cosa maca. Tot depèn de si puc trobar temps i espai. Agrairé que no se'm negui, no sóc un intèrpret.

Però ahir vaig poder fer una sessió de demos... i semblen connectades amb "Oda", la peça inacabada de 2005-2006 que havia de ser una Torradora II per a orquestra simfònica i cor. El que em reca és que, malgrat que hi ha idees, no m'atreveixo a endegar el treball en aquesta peça si no tinc la seguretat que serà estrenada. No em puc pagar una estrena. I per desgràcia tinc experiències molt amargues de què passa en aquest país si no et dius Mozart o Beethoven o si, en el seu defecte, no tens un títol de compositor per un conservatori. O de què passa si es toquen obres d'algú per alguna d'aquestes dues raons. Se suposa que hi ha d'haver una via, però jo ja ho he intentat a Terrassa, on se suposa que molta gent em coneix, i els resultats són, ara com ara, magres. Així que potser estic creant una obra inacabada i inacabable. A 37 anys ja seria hora que comencés a passar alguna cosa. Espero que amb Els Visitants arribaré a tenir més sort...

-Jukeboxment:

Aquest any he aconseguit tants discos que em resulta difícil saber què he escoltat de nou i què té un cert vintage, o què vaig escoltar l'any passat en mp3 i que aquest any he arribat a tenir en preuades plaques digitals. Però puc comentar el tema Polònia, amb l'increïble Czeslaw Niemen ("Niemen – Enigmatic" és genial, directament; comprat a la Plaça del Mercat de Cracòvia, ciutat enyorada) i llavors coses més discretes però amb algun moment notable, com Kasia Sobczyk (algunes de les seves balades són prou notables i mereixen una segona escolta i una tercera i tot) o Filipinki (coses com "Biale Muszelki" o "Nie Ma Go" són molt bones, llàstima que només siguin conegudes pels twists i charlestons que van treure el 1964, que és quan van ser famoses). Em queden pendents de comprar CDs d'Alibabki (encara que sembla que seran unes Filipinki II sense tant atractiu) i els Novi Singers (aquí n'espero alguna sorpresa). Potser no em cridin molt els Czerwone Gitarre, són coneguts com els "Beatles polonesos" però compositivament no hi ha color amb els originals.

També hi ha hagut rock occidental: The Jayhawks ("Hollywood Town Hall" i "Tomorrow The Green Grass"), Uncle Tupelo i el Jay Farrar en solitari ("Trace" i "American Central Dust" han passat a ser discos favorits meus), Tom Petty (de moment els meus favorits són "Hard Promises", "Full Moon Fever" i "Wildflowers"), David Bowie (de moment me n'atrau "Low", encara m'he d'acostumar a d'altres discos seus, més algun que encara no he pogut escoltar), Buffalo Springfield (més cançons concretes, com "On The Way Home" o "Broken Arrow", que discos sencers), Gene Clark (tot i que eren discos que havia sentit en mp3)...

També he arrodonit la meva "cole" de Philip Glass amb cinc discos, però no he acabat de trobar coses que em cridessin, amb la mitja excepció de "In The Upper Room", que ja coneixia en part del primer CD que em vaig comprar ("Dancepieces", comprat al Corte en las Ingles de Pl. Catalunya el 21 de juny de 1990, i que diria que encara aguanta).

Però hi ha una via inesperada per a mi. Animat per una suggerència del Jordi Ibañez, fa poc em va arribar el CD "Florence Foster Jenkins, Murder of the High C's", amb aries dramàticament desafinades. La Florence és una llegenda en el món de la "outsider music", degut a que va ser la pitjor soprano que hagi cantat a una sala del nivell del Carnegie Hall de Nova York i que va editar discos. La seva incapacitat per a cantar és mítica, però ella es creia una gran soprano, amb el que la comèdia estava servida. Un cas extrem de sordera tonal, però ella m'ha acabat caient simpàtica. I m'ha animat a descobrir (de moment en un mp3 vulgaris) a les Shaggs, un grup tan terrible que era bo. Kurt Cobain i Frank Zappa n'eren fans declarats, i estic segur que el concepte de xenocronia d'aquest darrer està inspirat en el que se sent a l'únic àlbum editat d'aquestes noies, "Philosophy of the World", que és simplement increïble, tant si el trobeu inescoltable com si li trobeu el mèrit a una cosa tan desencaixada (jo l'hi he trobat). Sí, acabaré comprant el disc a la que em refaci.