Aquest vespre
certa persona m'ha preguntat si podia anar a un acte a Terrassa on es
parlaria de cultura a Catalunya. Insegur de si el meu punt de vista
li serviria, li he estat franc:
"No sé
què dir-te. [...] Tinc bastant grau de connexió amb la cultura,
però et reconec que els missatges que tinc per a dir no són massa
comercials i no sé si [et] serviran. Bàsicament tinc connexió amb
l'escena musical independent del Principat, no exclusivament en
català, i sóc molt crític tant amb la indústria musical
establerta (amb l'excepció d'Antònia Font i els Pets Madurs, potser
també Manel però no els estan guiant correctament, et puc dir que
no s'està publicant a ningú d'entre els importants i en canvi
semblen publicar al primer que passa, no han sabut mai on era el
nord) com amb la Conselleria de Cultura de la Generalitat en general
(la síndrome de "han de ser coneguts" s'ha originat allà,
i només s'ajuda a grans patums que sovint ja no estan en prou forma
mentre la gent que no hem tingut la sort de poder començar topem
sempre amb una paret i no li podem arribar a importar a ningú). Pel
que el meu missatge és que en una Catalunya independent el primer
que s'hauria de fer en matèria cultural és una regeneració
completa, en tots els àmbits de la cultura. Cal que els mitjans de
difusió de la cultura es democratitzin, hi ha una creativitat
al·lucinant al nostre país però no hi ha manera que el públic
generalista se'n pugui assabentar. I a la indústria i la política
establertes aquest missatge no els farà ni mica de gràcia. Creus
aquest punt de vista defensable? Tot es redueix a això."
De moment no
m'ha contestat, pel que intueixo que el meu punt de vista no li
serveix. El que passa és que mentrestant li he ensenyat el meu text
a dues o tres persones i han pensat que jo tenia tota la raó del
món. Per això el trec a la llum aquí. Especialment a la vista que
és una situació que ens té blocats a molta gent i en pot blocar
encara més.
Avui el José
Luís Algar ha acabat el seu disc després de mesos i mesos de
treballar-hi dur. Un disc excel·lent si atenem al que n'he pogut
sentir, cançons perfectament pensades i executades, amb molt ganxo
comercial. Però en la meva experiència els executius de
discogràfica del Principat i de l'estat tenen els cables creuats i
veuen tot allò positiu en clau negativa, i em fa por que el pobre
José Luís se l'hagi de guardar al calaix, precisament per tenir el
producte perfecte per a aquest espai i temps.
Al qual he
d'afegir que el frn ha hagut de canviar de nom artístic a Ran Ran
Ran perquè a Tired Hippo ja no se li obrien portes, i que en alguna
ocasió el Maurici Ribera m'ha comentat la seva frustració perquè
podia publicar a Nova Zelanda però no aquí.
I jo mateix no
acabo de saber on més trucar. Admeteu-m'ho, tot plegat podria ser
millor. Molt millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada