Dissabte vaig
assistir com a espectador a un experiment artístic, "Último
peón de reina", consistent en la lectura del text del mateix
títol escrit per Carlos Robles Lucena, amb actors, imatges
projectades, música en directe de l'Exèrcit d'Islàndia i una
càmera filmant. L'inconvenient era que tot això anava a ocórrer a
la Ciutat de la Imatge (a la V forca, per entendre'ns). Això va
significar per a mi una llarga caminada des de la Plaça de l'Àigua
(o de les Bruixes) fins a l'Hospital del Tòrax (el fotògraf de la
sessió em va salvar els últims cinc minuts de caminada deixant-me
pujar al seu cotxe, gràcies infinites). Arribem, i ja hi ha el frn,
la Carola i tot de gent esperant a dins de l'edifici. Uns minuts
després entrem a un espai delimitat amb panells. La filmació ocorre
amb nosaltres de públic i tot en directe, sense possibilitat
d'error. Resultat: bona música dels islandesos (a la fi van
experimentar), bons actors, i algun petit problema (no greu) de
sincronització de projeccions. És a dir, un bon resultat final.
Això sí, calia molta atenció perquè costava de seguir la
història, almenys pels que no l'havíem llegida en el seu moment.
Almenys l'experiència em va servir per a fer una primera visita a
l'edifici, que sempre havia estat una mena d'incògnita per a mi (tot
i que la part petita que en vaig veure estava tan reformada que ja no
tenia en caràcter original).
*****
El mateix
dissabte a les 21 h. em plantí a Faktoria. Tocava l'Albert Bonnin
amb l'altre grup on toca (recordem que és un Visitant) i vaig anar a
donar-li suport. Va ser una nit irregular. Cada grup tocava en un
estil relativament diferent, el que potser va fer menys llarg
escoltar 3 hores de concert. Malgrat tot, un punt dèbil de tots els
grups va ser el no presentar propostes molt originals, cosa que dic
d'entrada per a no sonar reiteratiu.
Van començar
els Putas y videntes. Punts bons: una cançó criticant al Juanca, i
es creien el que deien, cosa que ajudava. Punts dolents: feien una
proposta punk sense cap mena d'autonomia creativa, es notava certa
poca destresa instrumental (no cometien errors però això era perquè
es limitaven a fer unes poques maniobres anant sobre segur) i el so
patia perquè els instruments eren de nivell principiant (un baix
Squier JB, una guitarra Aria i una Epiphone LP). A veure, no els ho
tinguem molt en compte, eren molt joves, potser 19 o 20 anys d'edat,
i encara poden créixer musicalment. No penso que fossin pas el
pitjor de la nit, i d'alguna manera em podia identificar amb ells.
Seguiren els
Maine, el grup on tocava l'Albert. Una proposta de hard-rock una mica
tirant cap al metal sense radicalitzar-se, i jugant sobre segur
compositivament. Però van ser el millor de la nit sens dubte, per
una simple raó: des dels primers compassos amb un baix prominent van
fer una vulgar demostració de poder instrumental. El guitarrista en
particular era un fiera, fent una sèrie de solos ràpids i
excel·lentment tocats. L'únic que no sobresortia tant era el
cantant, més discret, amb una veu rasposa per no cantar amb tècnica,
però almenys amb prou actitud de rock'n'roll (gran part de
l'actuació la va fer amb el tors nu i jugant amb el peu del micro)
com per mantenir les coses en un nivell interessant.
Després
d'això, reconec que ja esperava una tralla màxima del següent grup
i cap de cartell. Enlloc d'això, reconec una certa decepció amb els
Dark Bild. Tractaré d'explicar-me. Aparentment assagen força perquè
el seu so bàsic era conjuntat i força polit d'entrada. S'havien
assegurat de tenir una sèrie de sons bons a la seva disposició dalt
de l'escenari, incroent una electroacústica que van tocar en un
total de tres cançons. Quin era el problema, llavors? Falta de
matisos. Només un aspecte, però crucial. Hi havia poca imaginació
en general. El so era pla, sense dinàmiques, una mica com en aquells
singles sobrecomprimits que sonen a la ràdio i on la forma d'ona és
completament recta. També hi havia una notable tendència a repetir
seqüències breus d'acords durant molta estona. Quasi no hi va haver
solos. Almenys una versió d'un tema que van fer i que fa anys jo ja
havia sentit a tocar per uns patates va ser força més digne, ja que
no espectacular. No diré que fossin un desastre perquè no ho crec,
però em va costar escoltar l'actuació fins al final. I no sé si
van arribar a fer bis.
*****
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada