57 channels

 

El “Shut Down, Vol. 3” està lluny d’estar acabat… però almenys les bases sintetitzades hi són totes, i fins i tot hi ha algun efecte no sintetitzat, com per exemple un «sample» de la Massa Coral assajant o alguns sons estranys que havia anat fent al llarg dels anys. Estic esperant a aquest cap de setmana per a fer una o dues sessions de guitarres, sense direcció concreta, simplement buscant i tractant de no sonar molt típic. Faré el que pugui. Hi pot haver algun convidat al disc, encara no sé ben bé qui. Almenys, les bases sonen sòlides i ja força experimentals i radicals. No crec que sigui el Yankee Hotel Foxtrot català com hagués volgut, però almenys és el pol oposat del «rock català» i les musiquetes de festa major oficials, i això és bo. Al desembre gravaré veus, un cop m’arribi un determinat aparell econòmic. No vull veus convencionals com fins ara. Igualment no sé sobre què cantar.

A la vegada que em queden tres projectes, un dels quals serà el següent. I serà el projecte de sobrants del «Shut», pistes que no podré agafar tal qual però que apunten a estils diferents i a la vegada són prou diferents tant del «Shut» com del meu material habitual com per a que valgui la pena intentar-ho. Aquest seria un disc instrumental o almenys amb molt poques veus, no em vull encallar. Sempre em pot fallar, però si el «Shut» no m’està fallant res no ho farà.

I llavors queden els cinc «rockers» que vaig pensar en afegir al «Shut» però que no hi encaixaven, i que hauré de regravar des del principi. I una carpeta de cançons amb guitarra, coses que puc completar amb veus com a demos pels Visitants. De fet, té més sentit treure-ho amb ells, és un grup molt bo i necessitem nou material.

*****

Equip? He de canviar de patch bay, el del rack no funciona bé i a això es devien els problemes. Això serà econòmic. Llavors tinc previst fer-me amb un Zoom V3 per a les veus, sobretot per a autopitch i per a vocoders. I amb un Korg Volca Bass per a experiments house junt amb el Roland TR-08 que ja tinc. Reconec que «Ten Ragas to A Disco Beat» de Charanjit Singh (1982) em té intrigat, i el Volca Bass sembla ser prou flexible com per a emprar-lo també com a sinte «lead» mono analògic. Resoldre els meus pocs pendents amb un pressupost mínim. Per a més endavant deixo un chorus Klark Teknik 3rd Dimension BBD-320, un clònic econòmic d’un aparell de Roland de 1980, em serviria per a sons inhabituals. I amb això tancaria l’estudi.

La part de guitarres torna a estar lluny de tancada. En el futur no en vull comprar moltes, però alguna sí. Una Epiphone Wildkat com la que em vaig haver de vendre i que trobo a faltar. Una Squier Starcaster en acabat natural. Un baix Höfner Club Ignition. Un baix Ibanez AFB200 en Transparent Black Sunburst que crec que em pot donar un so interessant i diferent. Una guitarra de fado. I un lap-steel Harley Benton Slider II tirat de preu, per a experiments. Hauria de deixar altres instruments abandonats perquè no tinc diners infinits, però crec que amb això tornaria a tenir una col·lecció completa. Penso fer molta feina aquest proper 2021, i que no me la torni a impedir ningú.

En tot cas, estic mirant el més econòmic que em permeti resoldre cada forat. No vull passar mai més pel procés de pagar instruments i equip car. Sóc pobre, i n’estic fart que l’equipament de qualitat costi tant. Ho he fet tan bé com he pogut fins ara, però vull tancar tants apartats com pugui, per tan pocs diners com sigui possible. M’encantaria si puc obrir 2022 net.

*****

I llavors anar a per una casa, baratíssima. Si pot ser a Terrassa, però no puc descartar haver-me’n d’anar a una altra ciutat, lluny de Barcelona, la gran atractora de preus cars. Hauria de ser un lloc amb tren. I si no, no em quedaria altre remei que treure’m un carnet de moto i buscar una moto elèctrica tan econòmica com em fos possible, per a quan hagués de pujar a Terrassa a resoldre coses o assajar amb Visitants. En tot cas, tinc clar que hauré de canviar de banc si vull accedir a una hipoteca al 100% més despeses. Necessito casa. No puc seguir vivint com visc.

Embolcalla un disc

 

Biden ha guanyat. Falta veure si això voldrà dir que podem esborrar Donald Trump de les nostres memòries. Tampoc no és que Biden sigui per entusiasmar-se, però és com quan Sánchez va guanyar la moció de censura: Sánchez és una merda punxada en un pal, però en aquell precís moment tots vam respirar alleujats en veure desaparèixer a M. Rajoy i tota la seva tropa (ara voldríem veure desaparèixer Espanya i així poder reconstruir les nostres vides en pau).

*****

No crec en ERC. Són un malson. I unionista.

I Bartomeu ha deixat al Barça molt a prop del concurs de creditors. Quin desastre.

*****

Increïble. Acabo de tornar a demanar la baixa de l’ANC, quasi un any i mig després de deixar de pagar rebuts. Es veu que no han obert o interpretat cap dels correus que els vaig enviar l’estiu de 2019. Diria que l’ANC està feta un garbuix... En tot cas, els meus motius resumits són que veig a l’ANC parada políticament (i no té sentit que en segueixi formant part) i que una organització que només dóna veu als famosos i a les grans discogràfiques de país entra en conflicte amb els meus interessos i els dels meus companys d’escena (i no m’ha agradat veure com veus valuoses de la meva generació han acabat plegant el ram perquè sabien que mai no se’n sortirien; que jo segueixi vol dir que sóc un massoca acabat).

*****

Tinc una política: si em trobo amb que un grup independent publica un vídeo a Facebook o, com era aquest cas, un programa de ràdio independent n'anuncia un, jo el postejo al meu mur, o a Twitter de vegades. Quan vaig fer els meus primers discos em vaig trobar moltes portes tancades que d'haver estat obertes haguessin pogut girar com un mitjó la meva situació com a músic. Ja fa un parell d'anys vaig decidir que no volia que li passés el mateix a ningú més, i que una cosa que podia fer per a evitar-ho era compartir vídeos i notícies al meu mur. Ni tan sols no ha de ser música que m'agradi: tots formem part de la mateixa escena. I o ens ajudem entre tots o no espereu que els grans segells de país, els polítics i la CCMA ens resolguin res. Si rebeu vídeos o notícies, si us plau compartiu-los perquè interessa que ens arribin a tots. Per a molts grups, aquesta és l'única via de difusió possible.

*****

L’antic «1959», rebatejat «Shut Down, Vol. 3» i encara no sé si serà o no el títol definitiu (perquè no té molt «flow», tampoc no acaba de convèncer-me «God’s Greatest Hits», un títol inusat de Harry Nilsson), està definitivament en marxa... i serà dificilot, a la vegada que ja veig que no serà tan caòtic com jo el somniava. En el fons serà una combinació de «rockers» i cançons de timbal, amb sons estranys de fons, però una cosa molt articulada al cap i a la fi. De fet, les decisions ja preses són: 1) hi ha una sèrie de pistes preexistents (en part procedents de la carpeta «Postanowienia noworoczne!» d’improvisacions de base) que he aplegat en un «album» titulat «Stereopizza» junt amb els «2000 mosquitos», l’antiga «Miedo» i l’antiga «Funeral», totes a reformular un any d’aquests; 2) després d’uns dies gravant, he subdividit el «Shut» en dues «cares» «A» i «B» a efectes de clarificar-me les idees i sense que el disc acabat hagi de ser així; 3) la «cara B» té tota la part de sintes completa i amb algunes pistes individuals complementades amb distorsió (de moment no faig servir el rack), i a falta de guitarres i baix es pot dir que les pistes funcionen; 4) la «cara A» és on hi ha problemes: tres cançons passaran a quatre degut a regravacions i replantejaments -no quadren amb la «cara B»-, i hi he afegit cinc rockers que tenia rondant pel disc dur des de l’època de compondre els temes del «Somnis» i que també s’han de regravar -perquè són d’una peça amb la «cara B» però de moment sonen barats i poc interessants-; i 5) això trigarà un temps, sobretot si hi he de posar veus, i és frustrant, perquè no sona com el «Yankee», si de cas sona una mica més agressiu que la música de cambra d’àlbums recents, però no sé com portar-ho al punt de ruptura. Volia autosabotejar-me un àlbum i al final l’àlbum em sabotejarà a mi. De fet, hi ha demos que sonen més interessants que les bases definitives, i que no puc emprar perquè els sons de l’editor de partitures són General Midi xungo en la seva manifestació més esgarrifosa. És com tornar a 2011, quan vaig haver de parar de treballar en el «1964» perquè allò no xutava ni al Camp Nou. I, de fet, el «Shut» podria ben bé ser una segona part del «1964» una mica més moderneta, però poc més. A veure si hauré de fer «Corrupcions» tota la vida perquè no sé fer res més. Quin ridícul. Sort que almenys tinc discos inèdits per parar un tren, amb el que si el «Shut» s’estavella puc passar a alguna altra idea, com per exemple començar l’òpera pregravada. O escriure un llibre, directament. (L’òpera? Segueixo sense tenir cap idea per a un llibret, i les condicions són restrictives: màxim quatre personatges, dos homes i dues dones, que puguin cantar a quartet, i un escenari mínim només amb taula i cadires o un llit i cadires, tot ben barat.)

All Bummer Long

El “Pareidolia” és acabat. És un disc força correcte, si bé no puc evitar pensar que el “Disfunctional” és millor. Però tampoc no és un “Duncan Drawings IV”. Simplement, és un disc fet amb les idees restants que em quedaven en el meu estil de sempre, algunes de les quals de l’era “Corrupció”. Tècnicament no és molt refinat, i això que el Tubecore 3U i els EQP-KT hi han intervingut tant com al «Disfu». De manera que em té una mica despistat. De fet, no sé si és realment un àlbum. Però l’havia de fer, perquè d’altra manera no hauria fet net i no podria passar a d’altres projectes més sucosos.

*****

Un d’aquests projectes és el «1959», que acabo de rebatejar com a «Shut Down, Vol. 3», una broma Beach Boy. Enmig de les sessions, complicades, del «Pareidolia», vaig fer una sessió de composició pel nou projecte, agafant coses que havia improvisat i donant-los forma. De fet, una bona idea serà que fins i tot les pistes més trasto tinguin un element de composició, de manera que tot l’autosabotatge que em faci no perdi del tot el sentit. Perquè d’autosabotatge me’n faré, ja ho crec que sí.

*****

L’altre projecte, tant temps només apuntat i que encara no tinc ni idea de com encarar, tindrà música convencional però serà una òpera. Només sé això. A veure si ara que ens tancaran a casa puc pensar en un llibret.

*****

I escriure. No deixo de tenir un llibre a mig.

*****

El «Pareidolia» inclou com a temes:

1. Massive Burgers In Washing Tone

2. Western Dinero, Unión En Minutos

3. Waking In The Brain

4. Nothing Prevents Fantasies With A Multi Purpose

5. Bee Raid Bee Raid

6. Summer's Pizza Show

7. Minta Info Donk Guys

8. The Strings Are Nearly The Handle Is Very Pleasant To Play

9. El Otro Día Descubrí En El Drive Que No Sé Para Que Sirve

10. I Saw Beer Landing There

11. Got Only Cows

12. I've Got The Message Two

13. All You Need Is Glub

14. Thank You Never Seen This Before I Like The Live Music

15. Replay This Dreck

*****

Mentre, els polítics segueixen essent un desastre. Necessitem la independència.

*****

«Attila» (1970), amb Billy Joel a bord, no és en absolut tan dolent com diuen, i és un disc intrigant. I molt enèrgic.

Nyigui-nyogui

No sé què votar.

*****

No estic relaxat. Confinament, vine!

*****

El “Pareidolia” és, de moment, compost en la seva integritat. Una altra cosa és la producció: hi ha nou bases gravades i cinc demos, amb fins i tot l’ordre i els títols establerts. No només manca gravar bé cinc bases, sinó que hi ha un problema de fons: essent bo, és inferior a l’àlbum anterior. Així que hi ha més feina de la que sembla. Jo el veig instrumental, no veig que hi pugui anar cap veu. Però amb altres col·leccions de demos i bases que tinc corrent pel disc dur la veu és un imperatiu. Sobretot quan em posi amb el tentativament anomenat «1959», on les veus poden ser l’única justificació de tot plegat. En fi, que el «Pareidolia» vindria a ser un «Duncan Drawings IV» que ha de ser rescatat del seu tràgic destí. Li falta alguna cosa.

L’ordre és:

20. Lluís Paloma, 'Patinet' - Pareidolia (2020)

1. Massive Burgers In Washington D.C.

2. Western Dinero, Unión En Minutos

3. Waking In The Brain

4. Nothing Prevents Fantasies With A Multi Purpose

5. Bee Raid Bee Raid

6. Summer's Pizza Show

7. Minta Info Donk Guys

8. The Strings Are Nearly The Handle Is Very Pleasant To Play

9. El Otro Día Descubrí En El Drive Que No Sé Para Que Sirve

10. I Saw Beer Landing There

11. Got Only Cows

12. Super Ultra Patience

13. All You Need Is Glub

14. Thank You Never Seen This Before I Like The Live Music

15. Replay This Dreck

*****

Guitarres? Només puc dir que em dec a mi mateix comprar totes les guitarres que m’he hagut de malvendre, siguin noves unitats o substituts propers. El 2019 ja havia completat la col·lecció quan una imbècil em va fer fer una cosa que no tocava, i em vaig trobar amb 178€ menys cada mes. Ha estat horrible, i de sobte em trobo amb un munt de coses a fer, econòmicament parlant.

*****

Vull també el confinament per a escriure. Estic una mica encallat, i la manera d’agafar embranzida és sense agenda de cap tipus.

Volia sortir a fotografiar fora de Terrassa, però això de moment no ho podré fer. Hi ha algunes fotos a fer a Barcelona, i voldria fer també sessions a Rubí i Sant Cugat. I apart, una sessió de vídeo filmant una autopista. I mirar com filmar-me a mi mateix.

De moment, si més no, tinc fet un vídeo senzill per a «Muntanyeta Club», del «Disfunctional».

*****

Si acabo el «Pareidolia», 2020 m’haurà servit per a fer net d’idees musicals antigues. No és que no n’hi hagi alguna al «1959», però no sonen a mi mateix, i necessito un canvi. De moment intento no córrer.

*****

No em refio dels partits polítics. Potser l’anarquisme clàssic no funcioni, però tampoc no veig que amb estats estiguem genial. Sobretot amb l’estat de merda que ens trinxa la vida des de Madrid, amb servidors fidels a la Genialitat.

Sóc pobre.

Un “momentum” menys

«Si fins i tot ha de sortir La Vanguardia amb enquestes dient que ERC arrasarà en vots, és que la nata serà antològica. Del PNC no en sento ni parlar. Em sembla que ni l’unionisme no hi confia. El podem donar per kaputt.»

Tinc una proposta: posem-nos tots els independentistes d’acord en un sol partit, i a les eleccions el votem tots. No vull dir que n’hi hagi cap de perfecte, però ja s’ha vist que la dispersió de vot en tres partits ha estat suïcida. Donat que els partits no volen la unitat, més val que només hi hagi un partit.

*****

Acabat el “Disfunctional”, el meu àlbum núm. 19. Crec que és bo, i com a “segona part” del “Corrupció” salva bastant la cara, apart de ser el meu disc de “baroque pop” definitiu. Una altra cosa és quina rebuda tindrà, perquè és instrumental. No li calen veus i encara menys sense res a dir, però percebo que la gent té ganes que canti a cada disc meu, i em cau un pes a sobre. En tot cas, als sobrants del projecte sí que els podria anar bé alguna veu, així com a l’actualment conegut com a “1959” (títol de treball).

En tot cas, el “Disfunctional” és el meu primer disc a fer servir vàlvules en el seu circuit. Al “1964” hi havia vàlvules també, però només a l’ampli (el Fender Twin Pro Tube”) a les comptades pistes de guitarra. En canvi, al “Disfu” he fet servir l’IGS Audio Tubecore 3U en un 80% del “tracking”, connectat també als meus més econòmics Klark Teknik EQP-KT, també amb vàlvules. Encara no sé si es nota o no en el producte final, doncs he gravat amb el MODX6 i l’Integra-7 (aquest darrer, via ASIO i sobretot els pianos SuperNATURAL, molt bons), i no em surt un so molt “Sixties”, la veritat. Si de cas hauria de ser la sensació final que tinguin els oients la que ho determini. La meva meta és un so molt càlid.

En tot cas, l’àlbum reflexa el fet d’haver escoltat a The Left Banke i a gent com Robin Ward, Gwenn Stacey o The Tammys. A la vegada que si el considero la segona part del “Corrupció” és perquè moltes de les idees de partida eren demos que vaig fer fa més de vint anys i que no havia conclòs fins ara, aturat pel fet de no tenir-ne midis i per la disbauxa d’agenda que han estat aquests darrers catorze anys. 2020 és el meu any de la llibertat, realment.

Ara manca fer el disc de restes, anomenat provisionalment «Pareidolia». En tinc 28 minuts confirmats però en un estat no del tot definitiu, i no vull córrer, sobretot perquè aquest necessita veus sí o sí, i de moment no sona tan bé. Apart, hi ha una última idea sobrant del «Corrupció» que hi vull incloure, i la demo en àudio és prometedora però és essencialment dos trossos bons connectats per dos minuts de pífia dissonant, la implicació d’intentar gravar diverses pistes midi d’una tirada sense les idees clares i sense ni multipistes (ordinador, encara menys).

Per tant, aquest final d’any treballaré intermitentment en el «Pareidolia», i el «1959» serà el meu projecte complex pel 2021.

*****

Segueixo escanyat econòmicament, però fent plans per si tot millora. Dues guitarres em servirien per a arrodonir la col·lecció. Una és la Epiphone Casino, disponible en natural, i que seria una bona substituta de la Wildkat. Aquesta la fabriquen. L’altra seria l’Epiphone Dot, en natural, però en aquest acabat han deixat de fabricar-la, i és important per a mi. Una opció més cara és la Epiphone Sheraton II, que sí ofereix acabat natural. I llavors posar-li unes pastilles Seymour Duncan Seth Lover (falta poder reunir més de 600€).

Un possible apartat si em van bé les coses és afegir a la llista una LAG Arkane 100 en negre com la que em vaig haver de vendre a principis d’agost (no és una guitarra molt cara i en tinc bon record), i una Yamaha Pacifica 112V Red Metallic (tampoc no molt cara, i a aquesta li posaria SD SSL-1 a màstil i centre, més una humbucker a determinar pel pont). I, sense ser essencial, reconec tenir simpatia per la Fender Meteora. I per la Squier Starcaster.

Clar, no em volia vendre cap guitarra, i de fet ja no compto amb poder reconstruir mai l’Älvian tipus 335 amb les seves SD més senzilles. Però vull reconstruir el que em falta de col·lecció, és la meva vida i no vull seguir sense elles. Les trobo a faltar.

Almenys no m’he venut l’Epiphone Dot Studio amb pastilles SD Seth Lover daurades, i tracto de resistir pensant en si les coses em surten molt millor a partir de l’any que ve.

*****

Apart, penso en un afinador de veu. Amb el dubte entre el Tascam TA-1VP (essencialment un Antares Autotune amb prestacions extra, en format rack que em convé molt) i el pedal Zoom V6 (amb més efectes, però el format no em convé tant). I potser em caldrà un Vocoder, si en trobés un de barat. I sí, em sento molt insegur de la meva veu i la seva estabilitat.

En un món ideal, donaria la benvinguda a dues unitats de cada dels Chandler REDD.47 i RS124. Però no tinc una fortuna. Necessito diners urgentment.

*****

A la vegada que fa vint anys que busco casa, i no he pogut ni començar. És la prioritat número ú, però tinc massa obstacles en contra, des de la dificultat de trobar res per sota de 30.000€ fins a la negativa del banc a finançar res o la complexitat legal i impositiva de tot plegat. Crec que volen que tots acabem vivint a sota d’un pont, les nostres vides destruïdes i l’economia estatal sota mínims.

*****

Segueixo preguntant-me sobre què escriure un llibre.

Caducat i democràticament deslegitimat

El proper 14 de febrer s’esdevindran les eleccions romàntiques. I serà diumenge de Carnestoltes. Hi ha coses que parlen per elles mateixes. És ridícul. Almenys han absolt la pobra Tamara Carrasco...

*****

Preguntant-me com escriure un llibre i sobre què.

*****

Tinc fetes les bases d’un àlbum típic meu, el «Disfunctional West Coast Promotion». Li falta masteritzat i, sobretot, veus. Serà com si m’arrenquessin queixals, però no vull que sigui pres per un altre disc menor. És molt pervers. Ni tan sols no sé sobre què fer les lletres. I em falta un aparell per a afinar-me la veu, que comença a perdre. Almenys les bases estan quasi íntegrament gravades via l’IGS Audio Tubecore 3U i els Klark Teknik EQP-KT, a excepció dels pianos, gravats via l’ASIO del Roland Integra-7. L’altre sintetitzador emprat, majoritàriament, ha estat el Yamaha MODX6. Les idees eren totes preexistents... i una bona part dataven de 1998-2004. Amb el que aquesta serà la segona part confessa del «Corrupció». Si més no està ben produïda, tot i que molt innovadora no és. De fet, he hagut de deixar un multipista a mig fer quan m’he adonat que ja havia gravat el tema pel «Boomsday!»

*****

El que em deixa amb un possible àlbum no tan bo fet amb els sobrants i majorment pendent de gravar. Provisionalment l’he titulat «Pareidolia», tot i que en petit comitè hauria de ser el «Duncan Drawings IV». I aquest serà instrumental. Si surt malament, sempre me’l puc guardar.

*****

De cara a 2021, un tercer àlbum, provisionalment titulat «1959», consisteix en una carpeta amb 21 demos de divers pelatge, més carpetes accessòries amb efectes i idees diverses. És un garbuix, i la feina serà meva per a convertir-ho en un àlbum decent. Tot i que és una idea a provar: destruir els meus àlbums de demos i llavors provar de reconstruir les cançons. En aquest cas, amb el «Yankee Hotel Foxtrot» de Wilco en el punt de mira.

*****

I ja fa un temps que les bases de «Jazz» estan acabades. El problema és com acabar-les: no admeten format instrumental, sonen duretes, i no vull cantar sobre desamor, no vull un àlbum així embrutant el meu currículum, però no sé sobre què puc cantar que no es foti d’hòsties amb les bases. Igual l’he de deixar estar, sé que hi ha aquesta possibilitat. En tot cas, no faré res abans de 2021.

*****

I tinc una carpeta amb cinc bases rítmiques. Em pregunto com acabar-les, i pot ser un bon lloc per a experimentar.

*****

Per la resta, el que em queda són demos, algunes amb guitarra sola, d’altres amb bases instrumentals amb les que no sé què fer. I una bona idea és cantar-hi al damunt i passar-les a Visitants, són un material més adient per al grup que per a mi.

*****

Almenys tinc idea d’escriure un quartet de corda. Tinc les idees base, és trobar temps i calma.

Mentre, he de fer retocs a una peça amb destinació al País Valencià.

*****

Per a cantar, m’aniria bé un corrector de pitch de qualitat i un vocoder (Zoom V6? Tascam TA-1VP? Korg Microkorg XL+?). Aquest últim m’aniria molt bé pel «1959». El primer, per a evitar-me ensurts en gravar veus. Necessito diners.

I també sé d’uns altaveus no molt cars, els M-Audio AV42, prou petits com per a caber al meu estudi, i amb bon so.

Per demés, una lap-steel econòmica, una guitarra de fado econòmica i una Epiphone Wildkat com la que em vaig veure obligat a malvendre’m, i descansaré.

Que no és que no hi hagi coses cares que m’interessin, però precisament, són molt cares per a justificar-me-les, sobretot mentre no resolgui el tema d’una casa. La casa Chandler Limited fabrica un previ, el REDD.47, i un compressor, el RS124, basats en maquinària d’Abbey Road dels 1960 i aprovats pels propis Abbey Road Studios. Seria com tenir part de la maquinària amb la que van gravar els Beatles. Però la qualitat es paga i, necessitant dos de cada (són mono i hi he de processar senyals estèreo), em sortirien en conjunt per 12.000€. Està clar que no puc. Sóc massa pobre.

Part del rack em funciona megabé. Em falta saber què passa amb els WA76, que no sonen. He de desmuntar-los del rack. Sospito que fallen les connexions a jack. I a la vegada, encara he de fer experiments per a enviar i rebre senyals del rack des de Cubase. Lentament...

És dur ser enginyer de gravació sense suport.

 

Brain Round The Bend

 

M’encanta la ruptura de Puigdemont amb el PDECat, podré votar. Ara, es veu que això no ha agradat a La Vanguardia, que s’ha despatxat a gust amb un titular incompetent i ofensiu per a molta gent incloent-nos al col·lectiu. De debò, per què se’ls donen ajuts econòmics? Si el que haurien de fer a Can Godó és plegar. Igualment ja quasi no els llegeix ningú.

*****

Tinc els dos discos de The Left Banke en CD. En el fons, el disc perfecte de Michael Brown és el primer àlbum de TLB substituint «What Do You Know» per «Desirée». Això no vol dir que el segon àlbum no s’hagi de tenir també. En general un molt bon grup, i reconec estar-hi desenvolupant una connexió perquè són un precedent claríssim del que estic fent jo, fins al punt que ja tinc una definició pel que faig: «baroque pop». Benvinguts, doncs.

I també he completat la col·lecció de Radiohead (només la banda). Encara he de sentir un parell de discos. M’agrada «Bloom» del «King of Limbs». I tinc el darrer de «Jeff Lynne’s ELO», potser no tan afortunat com els immediatament anteriors, però té els seus moments.

*****

L’única part important de la meva obra que no tinc al Gran Internet (no comptant discos de rareses) són les cintes de 1992. Només les tinc al meu Bandcamp. La raó és clara: encara que van ser imprescindibles per a trobar el meu camí, el cert és que tothom les odiarà per caòtiques. Les vaig fer quan encara no coneixia «Revolution 9» dels Beatles, i el cas és que semblo estar sol defensant aquesta peça com el millor moment de l’Àlbum Blanc, una segona part de «Tomorrow Never Knows» arriscant a fons. He d’acceptar que les cintes seran impopulars: caos en marxa, i molt soroll de fons.

*****

Amb el «1980» he acabat quinze anys d’àlbums aturats, i ara ve què fer de nou. De moment:

1) «Jazz» té totes les bases fetes, només li falten veus i lletres. He decidit, però, canviar de tema: en lloc de fer un disc de lamentacions sentimentals, he decidit que en algun moment revisitaré el cicle abandonat del «Partisà!» i en rescataré els millors trossos. És la substitució més adient, i gravaria veus en un moment que estigui sol a casa. Igualment cert tema el dono per tancat a la meva vida.

2) «1959» és un títol de treball per a un projecte de demos molt temptatives, molt irregulars. Com deia Ernest Hemingway, el primer borrador de qualsevol cosa és una merda, i aquest ho és. Però és un bon mètode: carregar-se les demos per a intentar tenir una visió diferent sobre un projecte diferent. Me l’agafaré amb moltíssima calma.

3) Bases de bateria electròniques. Les vaig fer per a un amic, però no les emprarà. Així que tinc 48 minuts de bases per a posar-hi «?» a sobre.

4) «Disfunctional West Coast Promotion» és ara mateix una carpeta amb idees convencionals, que podrien donar un àlbum tipus «Random Rain». Això, si no ho faig servir per a:

5) Òpera. Ni idea de què emprar per a un llibret. Musicalment seria Patinet típic, però amb la decisió presa que preenregistraria totes les bases, i llavors que uns/unes cantants hi cantessin a sobre en directe. Això estalviaria molts diners i em donaria la llibertat de sonar com em donés la gana. En tot cas, per al llibret necessitaria una situació que em permetés un escenari molt senzill amb només una taula i algunes cadires, així com un màxim de quatre cantants, sense cor.

6) Peces de concert. De moment estic acumulant idees per a un quartet de corda, i també m’he de posar a la feina per a una peça per a una persona de Sueca, País Valencià. Ja tinc refet i només pendent d’aprovació l’antic «Te Deum» breu: ara musica el poema «Omega» de Joan Salvat-Papasseit.

En tot cas, és cert que estic una mica encallat amb l’escriptura literària.

Eighteen

El passat 15 d’agost vaig donar els darrers tocs al «Charleston», amb un últim retoc a la seva contraportada a primera hora del matí del 16. Amb això, tinc definitiu tot aquest treball, a no tocar mai més:

1. Lluís Paloma, 'Patinet' - Corrupció Automobilística A Liechtenstein (1994-2004)

2. Lluís Paloma, 'Patinet' - Feina 2.0 (2008-2010, regravat el 2020)

3. Lluís Paloma, 'Patinet' - Hymns (2012, parcialment regravat el 2019)

4. Lluís Paloma, 'Patinet' - Alt Bee's Rage (2014)

5. Lluís Paloma, 'Patinet' - 1964 (2010-2015)

6. Lluís Paloma, 'Patinet' - Biedroneczki estan en punts (2017)

7. Lluís Paloma, 'Patinet' - The Random Rain Intrigue (2018)

8. Lluís Paloma, 'Patinet' - Rainbow Harbingers in Teledysk (2018)

9. Lluís Paloma, 'Patinet' - Santuari (2005-2020)

10. Lluís Paloma, 'Patinet' - Els somnis del futur s'escriuran amb acer (2020)

11. Lluís Paloma, 'Patinet' - Chicago (2020)

12. Lluís Paloma, 'Patinet' - Silesia (2020)

13. Lluís Paloma, 'Patinet' - Boomsday! (2020, basat en el Requiem avortat de 2008-2018)

14. Lluís Paloma, 'Patinet' - Charleston Valentine Stone (2020)

15. Lluís Paloma, 'Patinet' - Estratègies al paradís (2020)

16. Lluís Paloma, 'Patinet' - Irving Park in the Dark (2020)

17. Lluís Paloma, 'Patinet' - 1980 Vol. I (2011-2020)

18. Lluís Paloma, 'Patinet' - 1980 Vol. II (2011-2020)

Als quals s’ha d’afegir:

2b. Tired Hippo & Lluís Paloma - petit complot (2010, remuntat el 2019)

I els Duncan Drawings I, II I III, discos de rareses de prou qualitat.

De la meva obra prèvia al «Corrupció» (els meus tres primers anys com a compositor, en cerca d’una direcció) en destaco:

«¡2000 mosquitos extraviados en la C.P.U!», cançó de clústers per a piano sol (1992-1993).

«Les cintes de 1992», fetes amb cintes de cassette i «found sounds» (tothom les odiarà, però a mi em van ensenyar que un rumb diferent per a mi era possible).

«Monochrome 1» (1990), la meva primera composició i, malgrat ser un simple «soundalike» de Philip Glass, l’única composició de la meva primera etapa «minimal» que trascendeix una mica el simple estatus de curiositat.

*****

El primer pla que se’m va acudir en haver acabat tota aquesta feinada va ser que les lletres no gravades es podien convertir en cicles de no-poesia publicables en llibres. Admeto que en mirar-me-les he quedat molt desanimat. Potser que em centri a acabar el llibre de contes. De totes maneres, ha estat divertit trobar algunes lletres sobre les meves fòbies personals. En fi, quedaran de repositori. Una altra idea és reescriure-les una per una sense el condicionant d’haver de tenir una duració determinada per a quadrar amb una cançó.

*****

Admeto estar molt desanimat amb el sector femení. Només sento a parlar de desgràcies, i les apps no en són sinó la seva versió premium. I m’he adonat que si un dia trobo casa em mereixo tenir uns anys de llibertat, d’entrar i sortir sense haver de donar explicacions a ningú, de fer el que vulgui a casa meva. En resum, ella ja hauria d’haver estat aquí. Han aconseguit desencantar-me. Valc massa pel tracte que m’han donat, i m’està omplint molt més el meu estudi que no pas el fum que se’m ven.

Sí, ok. «Jazz» quedarà inacabat. Com que a les versions definitives dels 18 àlbums no hi ha cap cançó d’amor, em podré donar el gust de tenir una obra sense cançons tontes. Serà la venjança perfecta.

*****

Bartomeu? Un desastre. El Barça no es mereix un destructor així.

*****

Les properes eleccions al Parlament, tothom a votar Puigdemont, i a fer neteja d’inútils.

I que ningú no voti a ERC, us ho demano per favor.

Hmgwrtqkñbzvc

Aquest 2020 hauré acabat la feina àudio acumulada dels darrers quinze anys. Tota una proesa, gràcies a dos factors: a) el Cobi 92; 2) el fet d’acabar molts àlbums en format instrumental, el qual m’ha tret molta pressió del damunt. Més endavant ja tornaré a cantar, però això serà quan visqui a la meva nova (i, de moment, molt hipotètica) casa, amb espai per a fer tot el que calgui i estar calmat. En fi, a saber:

Feina 2.0 (remake)

Santuari

Els somnis del futur s’escriuran amb hacer!

Chicago

Silesia

Boomsday!

Charleston Valentine Stone

Estratègies al Paradís

Irving Park in the Dark

1980 Vols. I i II

En tot cas, el nivell és bo, i ara tinc una mica de marge per a pensar cap a on he d’anar en el futur. “Jazz”, amb les bases revisades aquestes darreres dues setmanes, és l’únic projecte pendent de veu, i no tinc clar què fer, ni què fer-ne. De fet, el que vull fer ara és dedicar uns mesos a escriure, intentar acabar el llibre que tinc parat des de fa dos anys. I també, de cara a la tardor, començar un tercer llibre de fotos. I oxigenar-me. És llàstima que aquest any no pugui anar-me a banyar pel bitxo.

*****

“Pont Aeri” era la discoteca estrella de Terrassa, quan jo ni volia sentir parlar de discoteques: quasi davant de casa hi havia el «No Name», i apart del pèssim ambient, una vegada hi vaig arribar a comptar vuitanta motos aparcades (mai no baixaven de cinquanta), amb el que el soroll de motos sense silenciador ja era per si sol una tortura, divendres, dissabtes i diumenges, i al final fins i tot dijous. D'adult només he estat un cop en una discoteca, i definitivament no estan fetes per a mi (evidentment, sí estan fetes per a un altre tipus de públic, però t’han d’agradar l’ambient -no poder ni caminar- ni la música -desastres de les multinacionals a tot volum-).

*****

El Barça està en un «moment de la veritat» després del ridícul dissabte 14 davant del Bayern de Munich. Té transcendència en el món real? Penso que sí. Precisament, el problema és que el Barça és el màxim producte d'exportació i d'imatge de Catalunya. I si el Barça s'enfonsa, Catalunya desapareix oficialment del mapa. No tenim res més tan potent.

Ens ho hem muntat fatal.

*****

Veig molta preocupació per la llengua. Jo també estic preocupat. Estem en una situació de resistència militant, en veient que als catalanoparlants ens resulta cada dia més difícil viure un dia sencer sense haver de canviar d’idioma. Els més agosarats miren de resistir militantment. I jo crec que necessitarem molt més que això, que la pròpia militància. Necessitem alguna cosa que no només posi de moda el català, sinó que li atorgui autèntic prestigi i reverteixi el procés de diglòssia a què el sotmet l'estat espanyol.

A la vegada que hem de treure urgentment a l’aparell estatal espanyol de l’equació.

The Finishing Touches

E²=(mc²)²+(pc)²

*****

Harto de Sebastián Piñera y del daño al que somete al noble y gran pueblo mapuche. Las notícias de este último mes son intolerables. Por si no lo era ya todo lo anterior.

Preocupación por el estado de salud del Machi Celestino Córdoba, en huelga de hambre y la cosa terminará mal.

*****

Dijous passat al vespre vaig dedicar unes hores a repescar i perfeccionar les bases de «Jazz». La idea és escriure-li lletres i gravar-li veus. Però sense la seguretat que arribi mai a sortir. És un projecte dur. Pura soledat. Pur 2019. Li faltaria també una sessió de fotos per a la contraportada: jo en B/N en una sala amb un piano de cua, preferiblement la 0P2. En tot cas, acabaré el projecte per pròpia pressió, però no sé què fer-ne.

*****

Dijous 7 també vaig acabar de retocar «A Flash in the Pan» del «Silesia», cançó que a la fi sona correcta. Dimarts 11 vaig variar la velocitat dels dos darrers temes del «Silesia», que és un disc «maco», potser necessitat d’un «single», però no l’hi he trobat, i prefereixo deixar-lo en mans dels seus mèrits, que no són pocs.. També, l’11 vaig mesclar les veus de dilluns 10 per a «Aeroport» i «Àrea 51», amb el que el «Feina 2.0» és a punt. Dimecres 11 tot el dia fent melodies i acabant tres àlbums de cop: «Irving Park in the Dark» i els dos volums del «1980».

Ja només falten dues cançons amb veu i hauré resolt quinze anys d’àlbums encallats. Em tenia molt tens. Necessitava treure’m aquesta pressió del damunt, ser lliure. Ara, a escriure.

*****

He aconseguit localitzar un mp3 de "Music in Eight Parts"de Philip Glass, interpretada pel Philip Glass Ensemble. Volia comprar-la, però només la venen a iTunes, i aquesta app m'ha donat tants problemes que he hagut de desistir. De tota manera, aquest cop m'agrada molt més el meu propi enregistrament de la peça: flueix molt millor, l'estructura queda molt més clara, sona més potent ... L'enregistrament del Philip Glass Ensemble recupera totes les decisions estranyes dels concerts de 1970 , però només aconsegueix enfosquir l'estructura, sonar arbitrària, i sonar inconnexa i avorrida. M'estranya, perquè durant gran part de la meva vida el Philip Glass Ensemble ha estat la meva formació de referència. Diria que comencen a estar molt vells. Mentrestant, em sembla que la meva gravació me l’hauré de guardar al calaix.

*****

El que queda de 2020 serà un llarg compàs d’espera econòmic, esperant que es materialitzin noves pensions i pugui pagar deutes. Quan ho hagi pagat tot, i a la major urgència, aniré a per la casa més barata de Terrassa, sempre amb assessorament legal per a que no m’enganyin amb la lletra petita. Pel mateix motiu, no faig servir apps de cites de moment: primer m’he de cobrir molt bé les espatlles, és la pitjor era per a intentar trobar parella perquè tothom busca les possessions d’un altre. En tot cas, pel que fa a la meva carrera, la idea que porto de cap és fer una petita edició en CD de cada nou disc, més una edició «nostàlgica» del «Corrupció».

August

El covard ha fugit. Diria que l’hora del lletot espanyol s’acosta. Ara falta que hi hagi un govern coherent a la Generalitat, i el desgavell de la Genialitat només té una solució: anar a eleccions, i tothom a votar Puigdemont passant olímpicament, d’ERC, CUP i partidets neoconvergents. És a dir, deixar anar llast prescindible i enviar-lo a casa a pensar. I, amb el govern correcte, transversal, anar de cara a barraca.

*****

Tot esperant unes ulleres, i no el fàstic desmuntable que porto...

*****

Estic prenent petites decisions creatives: 1) «Irving Park in the Dark» serà finalment instrumental; 2) a canvi, he decidit que dos dels tres instrumentals del «Charleston Valentine Stone» rebran veu i lletra, ni que sigui mínima (You’re on Your Ownio» i «Un món submarí»), deixant «I’m a Honda with Me» com a únic instrumental del disc: tres instrumentals seguits sonen a accident en un disc majorment vocal; 3) els dos volums del «1980» rebran veu, probablement durant el proper curs, amb calma perquè són dos discos quasi íntegres amb veu i això em suposarà tot un esforç.

A la vegada, he decidit compondre per a petites formacions clàssiques (una idea és un quartet de corda) i buscar amb calma qui em vulgui tocar les obres resultants. Ja tinc alguna cosa començada, i ara seria el moment per a treballar-hi amb calma.

I, sobretot, ha arribat el moment d’escriure, i tractar d’acabar el llibre que tinc aturat de fa dos anys, o almenys el seu llarg relat principal, al qual he hagut de donar massa voltes mentre tothom em tenia lluny de casa.

Mentre, tinc fet un nou vídeo per a «Chile» del «Charleston». La promoció haurà d’esperar...

*****

M’estic pensant d’encarregar cables apropiats pel meu rack, i a veure si així tot em funciona. Puc enviar i regravar àudio, però amb un volum baixíssim, i un cable no em funciona. És molt frustrant.

*****

La gravació de Visitants segueix endavant, i dilluns passat vaig gravar guitarres amb en Casu d’enginyer de gravació, i el meu Fender Twin Pro Tube captat amb dos micròfons, un Shure SM57 a tocar i un Behringer B-2 Pro a dos metres. La guitarra era la Gibson SG en la seva primera sessió, i el pedal un Ibanez Tubescreamer Mini ajustat de manera força suau. En Casu també va aprofitar per a gravar alguna guitarra amb el Twin i el Tubescreamer.

*****

Novetats culturals? No és que hagi pogut explorar gaire, però vull fer notar que amb «Tanhäuser» els Morgan Jr. estan en decidida forma setantera, i tinc pendent d’escoltar «Double or Nothing» de The Perfect Fool. A la vegada, la companya d’UMDM Marienka Bellostas ha tret la seva esperada segona novel·la, «La fondària de les arrels», que ja tinc comprada però pendent de llegir. I en algun moment em voldria fer amb el llibre d’en Puigdemont, que pinta interessantíssim. En canvi, «Terrassa Recull Gràfic 1965-1995» de L’Abans només existeix en forma de fascicles col·leccionables, de manera que m’hauré d’esperar (i exasperar) un any abans de poder-lo comprar com a llibre acabat. No entenc aquesta decisió.

D'un temps, d'un patinet

Ha mort Olivia de Havilland, última gran supervivent del Hollywood clàssic. Trobarem a faltar aquell Hollywood, quan fins i tot les pitjors pel·lícules tenien un nivell de base i les obres mestres abundaven. Ara tenim uns pocs directors que ho fan bé i que els coneixem tots (Tarantino, Spielberg, etc.), però fora d'ells, el Hollywood normal només fa ‘mejunjes’, brillants en els apartats tècnics però fluixos en guions (els remakes, les seqüeles i les preqüeles abunden) i amb directors "mandaos" que fins i tot cometen tics com oblidar-se de filmar certs plans. Evidentment m'ho podeu discutir, i estic disposat a aprendre. Només que, com a fan que sóc del trash, estic flipat de la quantitat de males pel·lícules amb ressenyes devastadores que m'apareixen a les llistes de "pitjors de", fetes aquests darrers vint-i-cinc anys a Hollywood, quan de l'època d'Olivia de Havilland virtualment no en surten, i dels anys 1960 les que surten són produccions independents de sèrie B fetes "con lo puesto". Ara, en canvi, és el propi Hollywood qui falla, i si un vol veure bones pel·lícules (no dic obres mestres, vull dir entreteniment digne) ha de mirar, o cinema independent nord-americà, o cinema europeu (que quasi vol dir cinema francès o alemany; UK està copiant molts tics de Hollywood i alguna que altra producció també li ha esclatat a les mans). O, si ho voleu, el darrer blockbuster que em va agradar (amb errors de manual, però interessant igualment) va ser "Titanic", i això va ser el 1997. Les poques vegades que després m'he trobat empresonat en un cinema sense possibilitat d'escapar (el típic, et trobes havent d'anar amb algú a veure tal blockbuster, o tal amiga de la mare li recomana tal peli de Hollywood que és tan i tan bona) m'he recordat de qui m'hi va fer anar i de tota la seva parentela.

*****

Intrigat de debò amb el gir de JxC. De moment no tinc diners, cortesia de la retallada de pensió, però reconec que si de veritat passa a ser el ‘pet project’ de Carles Puigdemont (i el sector convergent del PDECat s’ho munta en solitari), estic temptat d’entrar-hi. Sempre serà el més d’esquerres disponible, en un context en què tant la CUP com ERC s’han venut a Madrid, una Madrid més de dretes que mai des de 1975. (Òbviament hi ajudarà si els que poden entrar a les votacions de JxC envien a Miquel Buch a casa.) Diguem que vull la independència, perquè dins d’Espanya no fem més que patir i patir. Un cop independents, m’alinearé clarament a l’esquerra. Però per a això necessitem tenir un país propi.

Almenys el PNC no em fa patir: després de la primera onada d’entrevistes i ressenyes, l’interès que hi ha és zero. I de la Marta Pascal només en puc opinar que és una noia molt maca però que ni té idea de què està passant al carrer, ni té idea de com fer funcionar un partit a nivell polític. Així que serà molt divertit veure-la per TV la nit electoral amb cara de circumstàncies. La política li ve molt gran.

Això sí, de moment segueix essent la Genialitat de Catalunya: un mar de bàndols bizantins anul·lant-se entre ells mentre Merdid mana. Quina nostàlgia sento d’unes eleccions. I el tema és que la tan necessitada patacada electoral d’ERC no apareix a cap enquesta. I si el nou JxC i ERC empaten, haurem demostrat que som burros. De campionat.

*****

Repescant a The Left Banke i a Wilco. Dos naturals per als meus gustos.

*****

http://j-musind.blogspot.com/2020/07/lluis-paloma-estrena-els-somnis-del.html

De moment el «Somnis» està llançat, i amb petita edició de 50 Cds inclosa. Ara és veure fins on arriba. Hi ha tot d’exemplars movent-se per premsa molt diversa. Ni idea de què pot passar. Evidentment és molt difícil arribar al gran públic sense poder sortir a TV3 o Catalunya Ràdio (i si hi afegim els «signes» que n’arriben a la població, ja ni us dic). Però es farà el que es podrà, i tant El Mamut Traçut com LMALF són bona gent amb la que treballar. Almenys els companys de segell tenen bona opinió d’aquest «Somnis», pel que tinc la garantia que tot el que hi podia fer ho he fet bé. Gràcies a tothom.

*****

Amb tot de discos fets, estic corregint petits errors abans de fer res més. Tinc corregida la melodia d’«A Flash in the Pan» del «Silèsia», millorada per a treure una setena que m’ho espatllava tot. I estic polint detalls al nou «Feina 2.0». «Vull ser lliure» ha estat millorada amb una pista de clavicèmbal. Mentre, «Àrea 51» tindrà nova lletra, ja redactada. La lletra original la vaig calcular malament i repetia els errors de 2010 d’agafar temes que fora de context no quallen. El cas és que n’he fet una de ficció, atemporal, sobre el mateix tema, amb una mica de misteri. D’aquesta nova lletra n’estic molt orgullós. També li n’he equalitzat la base instrumental, que guanya amb el canvi. La resta del Feina 2.0 llueix com mai, això sí. (He començat a reunir descartats de l’àlbum de 2010 en el single de Bandcamp «Mosquitos single».) I també em plantejo masteritzar el «Silesia» via el Tubecore tan aviat com tot el sistema xuti al 100%.

«Irving Park»? Igual el faig instrumental i que només tinguin veu els dos volums del «1980». Vull acabar aquest 2020 havent fet net. I dedicar-me un any a escriure i acabar un llibre, un pla B per a entrar al sistema, però tinc coses prometedores inacabades i voldria donar-li una oportunitat. Així com fer un tercer llibre de fotografia, en aquest cas fotografiant altres ciutats.

Segon confinament, vine!

*****

Almenys, amb Visitants les notícies són bones: les bateries per a la nova maqueta estan quasi totes gravades, sonen molt bé, i he gaudit molt de les sessions. A mi també em falta poca feina a fer-hi com a guitarrista rítmic i teclista, i el Casu està fent una molt bona feina com a enginyer de gravació i guitarra solista. Quasi que només falten els baixos definitius i la veu. Amb una mica de sort es podrà fer aquesta feina fins i tot si ens tornen a confinar. Estic molt content, Visitants és un «dream team» i estic orgullós de formar-ne part.

*****

Tinc dues apps al meu mòbil. No les he obertes. Primer m’he de protegir les espatlles. Igualment no hi tinc fe i és per a que certa gent calli. Serà exactament igual si trigo uns mesos. Terrassa és una bona ciutat per viure, però no per a trobar-hi nòvia: el fiasco del meu primer intent ho demostra. I sembla que amb la crisi tot plegat encara es posarà més infernal. Si tingués diners per a anar-me’n a viure a Holanda o a Bèlgica...

Resum múltiple

El primer confinament de 2020 l’he resolt acabant sis àlbums, a sumar als dos que vaig acabar al gener. Així:

-Santuari

-Els somnis del futur s’escriuran amb acer!

-Feina 2.0 (remake)

-Chicago

-Silesia

-Boomsday!

-Charleston Valentine Stone

-Estratègies al paradís

Àlbums pendents de veu:

-Irving Park in the Dark

-1980 vol. 1

-1980 vol. 2

Més alguna idea de bomber per a aquest estiu. I també vull escriure. Segon confinament, vine aviat!

I amb això, 2020 seria l’any d’haver resolt coses. Em feia falta parar.

*****

A la que es va acabar el confinament, tothom va sortir en massa al carrer, I no he pogut parar amb tant retrobament imprudent. Una cosa bona: Visitants estem gravant, i estem a punt d’acabar les sessions de bateria. I aquest cop la bateria sonarà molt bé: en Marc Casulleres se’n surt molt bé com a tècnic, i jo he aportat quasi tots els micròfons, la targeta de so i les comprovacions de fase. Els AKG C-3000B funcionen molt bé com a aeris, l’AKG D-112 Mk2 sona molt bé amb el bombo, per a la caixa hi ha un Shure SM57, un SM58 pel goliat, i els toms els hem capturat amb un micròfon més econòmic marca T. Bone.

*****

Hi ha moltes queixes entre artistes de què ens estan matant la cultura, especialment la música en directe. Estic relativament protegit de la debacle perquè tinc l’estudi i em baso en treure discos. Però no deixa de ser potent pels meus companys. Les pèssimes decisions en cultura dels anys 1980 han acabat paralitzant-ho tot. És el moment de contraatacar.

*****

El sistema tentacular de la indústria musical global l’he explicat algun cop: els Estats Units i la Gran Bretanya ho exporten tot a tot arreu, llavors hi ha discogràfiques estatals per a cada país-estat, i finalment discogràfiques regionals que abasten aquells regió en concret. La clau per a no iniciats: cada pota ignora totes les demés, i la informació no circula. De manera que tots escoltem tot el que ve dels dos grans, més la música estatal pròpia, més la música regional pròpia. Però si un català vol escoltar música d’Euskal Herria, o música de la Polònia comunista, la gent del seu voltant es pensa que s’ha grillat: «escolta el que escolta la gran massa i calla». Fins i tot a la música tradicional no occidental li foten l’etiqueta de «músiques del món», com si USA i UK no formessin part del món. En fi, absurd. Em sembla que tots plegats hem estat veient massa TV.