Aquest 2020 hauré acabat la feina àudio acumulada dels darrers quinze anys. Tota una proesa, gràcies a dos factors: a) el Cobi 92; 2) el fet d’acabar molts àlbums en format instrumental, el qual m’ha tret molta pressió del damunt. Més endavant ja tornaré a cantar, però això serà quan visqui a la meva nova (i, de moment, molt hipotètica) casa, amb espai per a fer tot el que calgui i estar calmat. En fi, a saber:
Feina 2.0 (remake)
Santuari
Els somnis del futur s’escriuran amb hacer!
Chicago
Silesia
Boomsday!
Charleston Valentine Stone
Estratègies al Paradís
Irving Park in the Dark
1980 Vols. I i II
En tot cas, el nivell és bo, i ara tinc una mica de marge per a pensar cap a on he d’anar en el futur. “Jazz”, amb les bases revisades aquestes darreres dues setmanes, és l’únic projecte pendent de veu, i no tinc clar què fer, ni què fer-ne. De fet, el que vull fer ara és dedicar uns mesos a escriure, intentar acabar el llibre que tinc parat des de fa dos anys. I també, de cara a la tardor, començar un tercer llibre de fotos. I oxigenar-me. És llàstima que aquest any no pugui anar-me a banyar pel bitxo.
*****
“Pont Aeri” era la discoteca estrella de Terrassa, quan jo ni volia sentir parlar de discoteques: quasi davant de casa hi havia el «No Name», i apart del pèssim ambient, una vegada hi vaig arribar a comptar vuitanta motos aparcades (mai no baixaven de cinquanta), amb el que el soroll de motos sense silenciador ja era per si sol una tortura, divendres, dissabtes i diumenges, i al final fins i tot dijous. D'adult només he estat un cop en una discoteca, i definitivament no estan fetes per a mi (evidentment, sí estan fetes per a un altre tipus de públic, però t’han d’agradar l’ambient -no poder ni caminar- ni la música -desastres de les multinacionals a tot volum-).
*****
El Barça està en un «moment de la veritat» després del ridícul dissabte 14 davant del Bayern de Munich. Té transcendència en el món real? Penso que sí. Precisament, el problema és que el Barça és el màxim producte d'exportació i d'imatge de Catalunya. I si el Barça s'enfonsa, Catalunya desapareix oficialment del mapa. No tenim res més tan potent.
Ens ho hem muntat fatal.
*****
Veig molta preocupació per la llengua. Jo també estic preocupat. Estem en una situació de resistència militant, en veient que als catalanoparlants ens resulta cada dia més difícil viure un dia sencer sense haver de canviar d’idioma. Els més agosarats miren de resistir militantment. I jo crec que necessitarem molt més que això, que la pròpia militància. Necessitem alguna cosa que no només posi de moda el català, sinó que li atorgui autèntic prestigi i reverteixi el procés de diglòssia a què el sotmet l'estat espanyol.
A la vegada que hem de treure urgentment a l’aparell estatal espanyol de l’equació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada