Gibson Super Gastric

 

Els plans pel curs 2021-22 són molt senzills, creativament parlant: intentar acabar les lletres del “Charleston” i gravar-ne les veus que en falten (un bon moment pot ser la primera setmana d’octubre, si la tinc raonablement lliure); escriure un llibre sobre els àlbums dels Beatles (em durà tot el curs); i escriure una obra en diversos moviments per a la Massa Coral i orgue per a la que ja tinc les idees de base (tot i que aquesta darrera només la intentaré si aquest curs no es converteix immediatament en un caos: aquests darrers divuit mesos els enyoraré moltíssim).

Si he de fer un altre àlbum «de midi i sintes», ha de ser la continuació de l’«Estratègies al Paradís». De moment està negríssim que hi pugui tenir èxit, pel tancament en banda de la gran indústria musical catalana. Però si per alguna enorme casualitat «GBGB» quallés, em convé tenir un àlbum molt similar a la recàmera, potser amb una o dues balades per a anar preparant a tot un públic per a la resta de la meva obra.

*****

He llegit el llibre de Tony Bacon sobre la Gibson SG. Típic d’ell: força dades interessants, però mira de dissimular quan hi ha algun buit. M’agrada que parli in extenso de Dave Gregory dels XTC, però en canvi només es menciona a Jeff Tweedy en una frase-paquet quan és realment un usuari molt important de la SG. De manera que es parla dels típics. A la vegada que no s’analitza massa què passava a la Gibson moderna, malgrat la gran quantitat de treballadors clau que apareixen al llibre i dels que es menciona que en el moment de la redacció del llibre (2015) ja no treballaven a Gibson. És cert que el patafi que anava a seguir (el poc fiable sistema Min-eTune, la conversió a Gibson Brands, la quasi fallida, el vídeo de Mark Agnesi pels nous inversors, el vídeo de la trinxada de guitarres) no es veia a venir el 2015, però reconec que el llibre de guitarres que em falta està encara per escriure: una anàlisi en profunditat de Gibson com a empresa de 1985 fins ara.

Tinc una Gibson SG Standard Ebony de segona mà des de 2019 -un fet afortunat-, i diria que tindrà ús amb Els Visitants junt amb la Sterling Stingray. No menysprearé la meva Les Paul Studio, és una molt bona guitarra. Simplement, m’estranya que s’hagi emprat tant en rock: per a mi, és la guitarra de jazz perfecta. I, encara que la diferència de so és subtil, per a mi la guitarra de rock és clarament la SG. Més lleugera, més fàcil de tocar, amb més actitud.

Però també m’he recordat aquests dies d’un fet més personal: del primer grup independent que em va agradar, La Fuga (a no confondre amb el grup d’èxit). I, precisament, m’he recordat de com el Jordi Donadeu tocava aleshores una Gibson SG Cherry Red, i de com d’impactant resultava ell amb la SG sobre l’escenari. Bàsicament els seguíem gent de l’Escola Pia, d’on veníem tots, però entre nosaltres aquella SG va esdevenir mítica. La meva és significativament diferent de la seva (color negre, colpejador gran tipus 66), però admeto que tenir una SG tots aquests anys després... és molt impactant...

*****

L’altre llibre que he llegit aquest estiu és una bio manufacturada de Pink Floyd que va ser ràpida de llegir i que malgrat tot em va aportar alguna informació nova sobre les dinàmiques de personalitats dins del grup. Una família disfuncional que malgrat tot va aconseguir fer quallar força grans discos i innovar a l’estudi i a l’escenari. I que és una de les meves grans influències.

En tot cas, feia molt temps que no aconseguia asseure’m a llegir res. M’agradaria poder mantenir la carrereta. Em costa llegir, però a la vegada ho trobo tan a faltar...

*****

Diumenge al vespre he comprat un últim llibre electrònic: el segon llibre de Jeff Tweedy, «How to Write One Song». Al límit. Se suposa que aquest setembre començarà a funcionar efectivament la curatela, i vull haver de fer tan poques coses pel banc com sigui possible. De fet, la idea és gastar només per nadal i quan arribin els endarreriments. I que sigui el moment final abans d’anys de tornar deute i intentar anar a pel terreny i la casa.

La ¬#$¡*`&»!!!!!! a Luís de Guindos i les «recomendaciones del Banco de España».

*****

És divertit perquè els grans triomfadors dels «bestsellers» nord-americans de la dècada de 2010, Dan Brown i E.L. James, en realitat són escriptors mediocres en el millor dels casos, però amb títols com «Inferno» o «Fifty Shades of Grey» qualsevol cosa vendria milions d’exemplars. Se’n diu saber vendre. Espero saber-ho fer.

Tot i que em meravella com ha pogut fallar tant literàriament una novel·la amb un argument tan prometedor com «Fifty Shades of Grey». En mans d’un bon escriptor comercial, podia fins i tot haver estat un clàssic. Tal com és, és un «bestseller» amb molt d’èxit comercial però nul·la reputació. Un llibre que ha estat de moda. Un exemple de bon llibre comercial és «Il nome della rosa» d’Umberto Eco. Un autor bo i a la vegada comercial, Raymond Chandler.

Tot i que quan estudiava italià ja em vaig veure forçat a llegir tot de novel·les italianes actuals i, amb l’excepció de la interessantíssima «Seta» d’Alessandro Baricco, totes fallaven en aspectes crucials fins i tot en el millor dels casos. I quasi totes eren el pitjor dels casos. La segona millor arruïnava una interessant trama amb un final que no tenia ni cap ni peus i que no calia. Un altre exemple pitjor era la primera novel·la d’un periodista, novel·la on el protagonista aprofitava sobreviure a una catàstrofe per a simular la seva mort i desaparèixer, però el que fallava era que l’autor no s’havia planificat la novel·la i, simplement, anava creant sobre la marxa situacions que el duien inevitablement a un atzucac, atzucac del que se’n sortia via la primera idea que li venia al cap, tingués sentit o no respecte d’allò que ja duia escrit, amb el que fins i tot hi havia una trucada a un funcionari d’una ambaixada en un altre país, funcionari que ni coneixíem abans ni en tornem a saber mai més res (una companya de classe em va dir que allò no era una novel·la sinó un encadenat de titulars). I la pitjor de totes ocorria en una guerra, i només amb la violència tan extrema de les dues primeres pàgines tancaves immediatament el llibre. Totes tenien errors així de greus, i només explico les que em van quedar a la memòria per alguna raó. D’altres van resultar-me tan grises que com a molt em recordo del títol (potser no cal posar-lo aquí). En tot cas, l’únic que en vaig treure va ser que els grans editors italians no saben realment què han de publicar i què no, i que si realment publiquen el millor que els arriba, vol dir que Itàlia ha mort, culturalment parlant.

En tot cas, és cert que havia d’escollir entre una llista tancada de novel·les. No podia llegir el que a mi em pogués interessar. I el trist és que, amb l’italià avortat i rovellat, l’única vegada que m’he pogut acostar a un text en italià va ser quan, conscient que m’era impossible llegir-me tota la novel·la per assaigs i concerts, vaig llegir-me’n només el pròleg. Aquell era l’italià que jo volia llegir! Culte, intel·ligent, raonat, preciós! La novel·la, que m’he promès llegir tan aviat com se’m deixi prou temps lliure, era «I promessi sposi» d’Alessandro Manzoni. I ja només el pròleg és una raó definitiva per a estimar els llibres. Els bons llibres.