Writing

 

Dijous 5 d’agost vaig corregir dos errors al Pastissos. Tinc estats definitius del Pastissos i de l’Estàtica. Ara, a moure’ls. He de mirar on. De moment he fet una primera provatura.

*****

De moment, el meu primer àlbum de guitarres és «Groc». I és un autèntic desastre. Però precisament. L’he passat als amics per a riure. És això, m’agraden els desastres. Perquè fan riure. Evidentment, ni compta a la meva discografia. Com tampoc hi compta l’àlbum d’Aristòtil Sud o el de Stars and Stipes.

Diumenge 15 vaig digitalitzar dos cassettes. Un, la maqueta «Paranoia» de La Fuga (a no confondre amb un grup posterior més famós). L’altre, un assaig de To Be Continued circa 2008, capturat amb un pobre walkman patint sota la piconadora d’una bateria i diversos amplis a tot drap. Sona tan distorsionat que sembla un assaig de The Velvet Underground.

A la vegada, en un DVD vaig descobrir tot d’esbossos en audio als que havia perdut la pista, idees de fa vint anys quan gravava el «Corrupció». Aleshores no sabia com gravar des d’una DAW emprant midi, amb el que idees mal gravades quedaven sense aprofitar. He decidit donar-los forma. Amb el detallet: com que no necessito més àlbums «només amb sintetitzadors», el que faré serà el que ja he començat a fer a la carpeta «Level Playing Field»: fer les partitures electròniques més els midis, però llavors fer-ne només wavs automàtics, sense fer tot el procés de compressió i multipista àudio. Únicament vull tenir idees a punt per si un dia em fan falta o descobreixo una manera diferent de dur-les a terme. De fet, la idea de fer àlbums de guitarra «com toca» és allà i és el camí a seguir, tot i que sense data: és entrar en un territori on més d’una vegada m’hi enganxaré les mans. De moment, una primera prioritat serà gravar veus i acabar el «Charleston»... que ja d’origen inclou algunes guitarres.

*****

A un dels meus clients de correu hi tinc una carpeta, resultant d’un correu que a mitjan presidència de l’anterior pallús vaig enviar a la Casa Blanca. Em van agregar automàticament a la seva llista de correu, i jo vaig decidir automatitzar els resultats. Ahir al matí em vaig adonar que hi tinc una gran quantitat de correus per obrir, l’últim dels quals... és del passat 20 de gener. I entre finals de novembre i el 20 de gener, res. Tampoc res de Joe Biden.

*****

Això sí, Biden, contra les seves paraules del juliol passat, ha repetit el 30 d’abril de 1975 a Saigon, Vietnam. L’aeroport de Kabul és ara mateix un caos, amb milers de persones tractant de pujar a qualsevol avió per a poder salvar la vida. Centenars de milers de persones tracten de fugir per terra, el 80% d’elles dones. Un dia negre en la història tant d’Afganistan com sobretot dels Estats Units. Biden és un fill de la gran puta i hauria de dimitir si tingués la més mínima dignitat.

*****

Canviant de registre, el nou tema de Guns’n’Roses és... absurd. 4/5 de la formació original es limiten a fer un riff força facilongo pels seus estàndards, un petit pont que no ve a conte, més riff, cap solo... No dic que no sigui almenys una gravació professional, però certament no és el tema que els fans de la formació original han esperat durant vint-i-vuit anys. Izzi Stradlin deu estar rient d’allò més. Ja posats, prefereixo amb molt el «Chinese Democracy». «Absurd» em recorda al «Lulu» de Lou Reed i Metallica. Aquest és el nivell.

*****

Recordo una novel·la, de les que ens feien llegir a Italià, que aconseguia que no passessis de la pàgina 2 a base de concentrar-te en dues pàgines més violència que a tota la segona guerra mundial.

Una altra fallava en què l’autor no parava de trobar-se amb atzucacs, i en lloc de treballar-s’ho, recorria a la primera idea que li passava pel cap per a sortir endavant, amb el que els problemes de construcció eren evidents i ensorraven la novel·la, plena de personatges i situacions que només apareixien uns pocs paràgrafs per conveniència de l’autor.

Certament els editors italians actuals semblen no tenir ni idea de què publiquen. Almenys, m’he adonat que el mètode quan he d’escriure un relat llarg és fer-me primer una sinopsi i estudiar-ne els punts flacs. Simplement escriure un primer capítol i tractar de seguir a partir d’aquí només m’ha dut a no-novel·les que s’estampaven a principis del segon capítol, bé perquè em trobava que totes les possibles continuacions tenien una solució simple i no hi havia novel·la, bé perquè la realitat històrica em xafava tots els aspectes de la trama i m’impedia explicar una bona història. De fet, el relat llarg de l’»Estàtica» no és cent per cent perfecte, però almenys atenir-me al pla de treball m’ha permès acabar-lo, el meu primer text que, si bé no és molt llarg, almenys depassa significativament les cinc pàgines que fins ara semblaven el meu límit com a escriptor. Una altra cosa és que semblin costar-me menys els relats còmics breus, doncs en humor no necessàriament necessites una bona trama, només necessites una bona idea. Els mateixos «Mortadelos» funcionen extremadament bé malgrat quasi no tenir ni trama.

*****

A un nivell, tota l’escena psicodèlica d’entre 1966 i 1969 es pot definir com un gegantí experiment amb la informació. I va ser exitós: tots aquests anys després encara en parlem.

A la vegada, la informació és el que falla en tota la música «de discogràfiques» dels darrers trenta-cinc anys: molt poca informació, molt repetida, sons estèrils, exclusivament per a ballar. Clar, jo vull escoltar, no ballar. De manera que tot el que faig va dirigit a demostrar que una música feta per a escoltar és més comercial i capta més l’atenció del públic que la «música de ball» necessitada de suport publicitari per a generar unes mínimes vendes (és a dir, quan la publicitat cessa, cessen les vendes).

Molt poca informació, molt repetida, és la manera que escoltis un tema cinquanta vegades en una primera escolta. Componen entre dos i quatre segons i els van repetint. I si no, agafen una d’unes poquíssimes progressions estàndard. Tema de les lletres: sempre, amor ideal. Sinó, ball, festa o fruites. I que tot soni igual. És molt depriment i terriblement regressiu.