Partitures mínimes

 

Les partitures que vull comprar, segurament ja al desembre, són:

Philip Glass:

Einstein on the Beach

Steve Reich:

Drumming

Six Pianos

Music for 18 Musicians

Sextet

Know What Is All Above You

Les partitures que ja tinc d’aquests dos compositors (els meus tótems) són:

Philip Glass:

Another Look at Harmony, Part 4

Early Works (1+1, ,Music in Contrary Motion, Music in Fifths, Music in Similar Motion)

Dance #2

Steve Reich:

Piano Phase

Four Organs

Music for Mallet Instruments, Voices and Organ

The Desert Music

Admeto la meva frustració per no poder comprar «Music for a Large Ensemble» (lloguer) i «2x5» (lloguer) de Steve Reich, així com, sobretot, «Music With Changing Parts» (lloguer) i «Music in Twelve Parts» (no disponible en absolut) de Philip Glass. «Music in Eight Parts» me l’he realitzada jo mateix, però no vol dir que si la publiquen no la vulgui comprar. Totes elles són obres bones. Admeto que m’hagués agradat poder incloure en el meu disc inèdit d’obres de Philip Glass «Music in Twelve Parts, Part 1», que ha estat gravada tres vegades per The Philip Glass Ensemble, però sempre empalmada amb la Part 2, mai com a obra independent tal i com va ser inicialment concebuda el 1971 (amb la història coneguda que va ser una amiga seva qui, en escoltar una gravació de la peça en un assaig, li va dir que li havia agradat i que com serien les altres onze parts, el que li va donar a en Philip una idea molt interessant, però que inicialment les parts es referien a dotze veus independents en orquestració oberta, tal com passa a «Music in Eight Parts»).

A la vegada, admeto que vaig realitzar «Music in Eight Parts» a partir de l’esquema que es va subhastar el 2019 i que va sortir fotografiat a la web de la casa de subhastes, i que va poder recomprar el propi Philip Glass (que va haver de vendre’l el 1976 per a ajudar a eixugar el deute de 90.000 dòlars que els va deixar a Robert Wilson i a ell «Einstein on the Beach»). Vaig gravar-la (i dues peces més per a acompanyar-la) en l’error que havia de provar de convèncer en Philip (a qui no conec personalment, ja m’agradaria) que era una bona obra (creia que en Philip no la gravava perquè li havia agafat mania). Li he enviat el disc un parell de vegades, però diria que ni l’ha rebut. En tot cas, The Philip Glass Ensemble van publicar la seva versió gravada la tardor de 2020: sembla ser que és molt fidel a com van tocar la peça el 1970-71, amb un tros lent i tot, però hi ha moltes llibertats. La meva gravació és tota ràpida i fidel a la partitura, revelant la peça d’en Philip més propera a la «música com a procés» del seu encara amic Steve Reich (es barallarien el 1971) i també el seu primer -i exitós- intent de combinar estructura rítmica i estructura harmònica. Tal com la vaig gravar, via sintetitzadors, midi i partitura electrònica com faig en els meus discos, «Music in Eight Parts sona en tota la seva majestuositat i potència. Una obra imprescindible. (La meva no és la primera gravació, ni tampoc la del PGE: apart de la demo de 1970, un altre fan va fer un midi de la peça el 2019. La diferència amb la meva gravació és que aquest fan va fer un àudio automàtic amb l’editor de partitures i a més el va penjar a YouTube, on el vaig poder escoltar en el poc temps que van trigar a esborrar-lo. En tot cas, confirmo que el meu Yamaha MODX6 té molt bones mostres de Farfisa Mini Compact.)

M’agradaria poder fer-li arribar a en Philip la meva gravació. Jo no la puc publicar, i a més m’agradaria que la monetitzés ell, doncs li dec molt com a compositor.

A la vegada que m’agradaria poder fer arribar alguna gravació meva a Steve Reich, La Monte Young i Terry Riley, pel mateix motiu.

A la vegada que, si Els Visitants tornem alguna vegada a tenir baixista, «2x5» podria ser un repte interessant a marcar-nos i tindríem els instruments: és una peça de Steve Reich per a grup de rock i gravació d’ell mateix. Ens faltaria la partitura.

No sé fer música mínima per si mateixa (el 1990-94 m’hi vaig estavellar de mala manera), però no deixa de ser un ingredient crucial en la meva música més «pop». Allò que ha fet la diferència.