Plymouth

Porto un parell de dies llegint sobre els assassinats de Plymouth, Anglaterra. Hi ha articles perceptius sobre el tema incel. M’ajuden a situar-me i explicar-me. Evidentment, condemno tot atemptat contra vides humanes, atemptats que mai no resoldran res. Tampoc no crec en cap teoria tipus «80/20» ni en cap estereotip. Com també condemno el masclisme, i aquí sempre em disculparé pel parell d’anys en què, d’adolescent, presumia de ser-ho (el que era era un imbècil, però no sabia que en un parell d’anys viuria un autèntic infern mental, sols agreujat per aquell dia en què vaig seguir una noia, sense cap intenció de mal, i la cosa va acabar amb policies escridassant-me i fent-me sentir un cuc). Però a la vegada no puc sinó sentir-me un incel en el sentit literal, sentint tot el tema dones com a només conflicte. No voldria que fos així, però mai ningú m’ha explicat per què només se m’ha dit que no. Si intento comunicar-me, en surto escaldat. Si només espero, ningú em ve a veure. No tinc clar què pot pintar el feminisme, i el cert és que com a teoria és lloable, fins i tot m’estranya que no sortís abans. Però a la pràctica no s’ha aconseguit la igualtat, només una guerra entre masclistes i femellistes, amb tot de gent enmig (entre ells, jo), atrapada. No ajuda que tothom hagi fiat la cerca de parella a unes apps que no sóc l’únic a descriure com un infern. Estem en plena contrarevolució sexual. Només puc descriure-ho com que, en un món on tothom intenta aprofitar-se de tothom i on els fracassos són la norma, només sembla sensat aïllar-se i refugiar-se. Fa un any que, després de trenta-un anys de cerca cada cop més desesperada i totalment inútil, vaig deixar-ho estar. Avui ho he reconegut en el terme incel «black pill». Simplement, no sé què passa per a que se m’hagi bandejat completament, ningú m’ha explicat quin és el motiu, si és que n’hi ha un. Però a la vegada, admeto que m’han matat alguna cosa dins meu, i que més d’un cop aquest darrer any he tingut petites actuacions de venjança, res il·licit o violent, però eren noies que m’havien manifestat la seva profunda hostilitat, i vaig tenir la breu oportunitat de posar-les al seu lloc amb un gest totalment legítim i dins de norma. Però que m’hagi sentit així resumeix molt bé l’estat d’hostilitat generalitzada que hi ha. No sé si en altres llocs del país hi ha millor ambient, i potser si realment arribo a poder viure a la Catalunya buida em puc arribar a trobar amb què realment algú m’hi està esperant, amb totes les seves imperfeccions i bona voluntat. Però a Terrassa (i a tota l’àrea metropolitana) és inútil buscar, apart de perillós. En tot cas, he decidit parlar-ne amb la gent del CSMA: estaré content de donar-los totes les dades que em demanin, puc ser útil, i m’anirà bé poder expressar tota la foscor que m’han introduït dins meu. Perquè mai no havia vist cap altre problema tan insoluble. Que malament ens ho hem muntat com a societat.

*****

Segueixo mirant instruments, amb la impossibilitat de moment de comprar-ne cap. Fart de ser maltractat econòmicament per l’estat. En tot cas, he pres una decisió: encara que no esborro de la llista ni la Squier Starcaster ni la Epiphone Casino, miraré de comprar, de cara a final d’any, la Harley Benton HB-35plus, encara no sé l’acabat. Veient vídeos (especialment el de Darrell Brown), veig que l’electrònica és prou flexible com per a cobrir per pocs diners (248€) la majoria de sons de les altres dues guitarres, més cares. L’únic problema és que no és tan maca. Però la necessito allà. Que em compensi de les conseqüències d’haver-me vist forçat a vendre’m guitarres que no em volia vendre. Tenir una sensació de reparació. I poder-la tenir sense complicar-me l’altra part del pla: un terreny i una casa prefabricada de fusta. I un banc que no m’ho foti tot enlaire com els bancs de l’IBEX-35 i el Banco de España. Només vull deixar de ser un pària, poder escapar de ser un «homeless». Tenir un lloc on poder-me refugiar i treballar mentre espero la mort.

*****

Es veu que fa pocs dies hi va haver una jornada de portes obertes a Abbey Road. M’hagués agradat ser-hi. Veure un dels llocs més importants per a la meva vida. Veure micròfons molt bons. Veure els Fairchild 660 i els Altecs. Veure la maquinària moderna. Assaborir un ambient inigualable. Em declaro afortunat d’haver-me pogut muntar un estudi on treballar i viure. Però jo mateix admeto que no és el mateix, i que sempre em faltarà Abbey Road entre 1966 i 1969. L’ambient clau. Igualment, l’altre ambient crucial, Gold Star, ja fa dècades que l’hem perdut. Els grans estudis de gravació haurien de poder existir per sempre.

*****

Escoltant «Lithium» de Nirvana. Parla de no tenir res on agafar-se, excepte la il·lusió de Déu. És una cançó molt trista, però increïblement real. Crec que la gent s’agafa tant a la religió i a les teories «new age» perquè si bé ho mirem, vivim en un món tan demencial que si no ens autoenganyem només podem experimentar una profunda infelicitat. La gent necessita un amic imaginari. No podem estar tan sols com ho estem realment.

*****

Alguna vegada ho he dit: no crec en el pensament prefabricat. La gent va a repositoris plens de cites i memes i els comparteix a les xarxes socials. És totalment mecànic, però la gent es creu increïblement profunda i intel·ligent pel fet de compartir frases identikit tretes de context i signades per un nom famós del que normalment no saben res. Admeto que em resulta enervant, i que quan, mirant la línia de temps a Facebook em trobo una d’aquestes frases identikit donant-me ordres, entro en un exasperat estat de rebel·lió mental. Prefereixo pensar pel meu compte, gràcies. De fet, ja ho vaig començar a fer una llunyana tarda de dissabte de 1988 quan, amb dotze anys, vaig apagar el televisor i no vaig mirar enrere. Si algun cop m’arribo a sortir de viure a la meva casa, lluny del caos, admeto que no em compraré televisor. No és que no tingui ordinador amb la seva pantalla, però almenys tinc una mica més de control, escollint les meves fonts d’informació i triant una programació que seria la desesperació de qualsevol directiu de TV.

I no, no trobo a faltar companyia quan estic amb les meves màquines.