La
tan publicitada pujada de pensions de Pedro Sánchez és, en el meu
cas, de 17€. Generosos.
*****
Serà
una tardor econòmicament dura, però si hi sobrevisc podré començar
un període més relaxat. A partir de febrer, si no hi ha casa, hi
haurà LL1612 i micro Shure SM-58 (per sort, no molt car), i tanco el
tema equip. I, com a productes culturals que fa temps que m’ocupen
però que per preu no m’anava bé de comprar, els box-sets «Made
in California» dels Beach Boys i «Sgt. Pepper» dels Beatles, i el
llibre de fotografies antigues «Terrassa 1865-1965». Amb una mica
de sort, a finals d’any descansaria a la fi.
Reconec
que també m’agradaria estrenar el 2020 amb casa. Això serà el
més difícil.
“Esta
madrugada he terminado de escribir una misiva que tengo que mandar al
banco dentro de tres días. Y en ella hago mi último intento de que
me concedan una hipoteca. Si no, me tendré que ir a partir de
febrero, que es cuando termino de pagarlo casi todo. No soy
optimista. De hecho, ahora mismo estoy nerviosísimo y apesadumbrado.
El futuro lo tengo muy negro. Y mi único crimen es no tener casa y
vivir de una pensión claramente insuficiente. Es muy triste saber
que tengo que comprar casa urgentemente y que no me dejan empezar
nunca. Llevo dieciocho años esperando y no veo la luz al final del
túnel. Todo es una aberración.”
De
fet, abans d’ahir 24 vaig notar-me estrany, com a punt de tenir un
atac d’angoixa. Vaig haver de prendre una pastilla i sortir de casa
a prendre l’aire.
*****
Una
cambra d’eco és una tècnica antiga per a obtenir reverberació en
estudi. Era, literalment, una habitació feta amb materials
acústicament brillants, on només hi havia un altaveu amb el seu
amplificador en un extrem, i un micròfon a l’altre. Així, des de
la taula de mescles s’enviava un senyal (normalment el senyal que
venia de la cabina de gravació -els cantants i músics-, doncs era
molt normal gravar cada pista amb la reverb inclosa) a l’altaveu de
la cambra d’eco, i el retorn de senyal era mesclat amb el senyal de
la cabina de gravació i gravat en una pista del multipista. Que es
volia reverb estéreo? Només calia disposar adequadament dos
micròfons dins la cambra d’eco. Si aquelles veus de principis dels
1960es sonaven tan particulars, era per això. Algunes cambres d’eco
eren particularment famoses, com les d’Abbey Road (una per a cada
estudi, i no funcionava bé intercanviar-les) o Gold Star (on poca
gent sap que n’hi havia dues, i Phil Spector va acabar fent-les
encadenar per a màxima reverb -i Brian Wilson a “Good
Vibrations”). És una tècnica obsoleta (ara hi ha reverbs
digitals, molt més flexibles), però tenien l’avantatge de ser el
fenòmen real (una reverb digital, per contra, treballa amb un nombre
gran però limitat d’imatges, i en certs casos pot generar
problemes de fase en combinació amb altres efectes que treballin amb
fase d’ona).
*****
El
“retard de cinta magnetofònica” era una tècnica analògica per
a l’obtenció d’eco. Es necessitava un magnetòfon amb capçals
diferenciats de lectura i gravació, amb el de lectura disposant de
sortida pròpia per a poder ser “escoltat” per si mateix a la
taula de mescla. Llavors només calia posar en marxa la cinta, enviar
el senyal a retardar al capçal de gravació, i pujar el nivell del
retorn. Si es volien diverses repeticions, només calia dur el retorn
de nou al capçal de gravació. Per a qui no ho “vegi”, el que
passava era que entre la gravació i la lectura passava un temps
mínim, degut a que la cinta trigava aquest temps a moure’s des del
capçal de gravació al de lectura. Hi va haver unitats professionals
que permetien obtenir l’efecte en directe (les més famoses són la
Meazzi multicapçal italiana i la Binson Echorec II de disc
magnetofònic, famoses per Hank Marvin i David Gilmour). De fet,
encara ara hi ha pedals de delay analògic, emprats pel seu so
particular, menys net que el dels delays digitals (“escriure” i
llegir d’una simple memòria informàtica comandada per software),
però molt més càlid.
*****
Parlaré
ara d’una tècnica de gravació que no he aplicat encara, però per
a la que tinc l’equip necessari, si bé no l’espai. És la
tècnica M-S, una tècnica de gravació estéreo microfònica amb
total compatibilitat mono. Empra dos micròfons posats junts, un
cardioide i un figura de 8. El cardioide va a un sol canal de la
taula, al centre de la panoràmica estéreo. El figura de 8 passa pel
que s’anomena una matriu, que ben poques vegades existeix com a
aparell comercial (però sí com a plug-in VST, fins i tot gratuït)
i que en realitat vol dir que el senyal va a dos canals de la taula
totalment panoramitzats cap a cada cantó, l’esquerre tal qual i el
dret amb fase invertida. I llavors els tres canals es mesclen junts.
Això fins i tot permet graduar l’obertura estéreo, simplement
variant el volum del cardioide. I la compatibilitat mono ve de què
el micròfon figura de 8 està en dos canals, un d’ells totalment
invertit. Passeu-ho a mono, i el figura de 8 queda totalment
cancel·lat. En tot cas, per a què passar el figura de 8 per tota
aquesta complicació? Doncs perquè en captar el so per dues bandes
oposades, el so de cada banda arriba a les dues bandes amb una mínima
diferència de temps, i invertint un dels canals el que fem és que a
cada un dels dos canals es destaqui allò que li arriba primer, el
que crea un panorama estéreo extrem. Mentre, el cardioide ha captat
només el que té al davant, i quan l’entrem en mescla obtenim
amplitud de panorama a voluntat. Funciona tan bé que és el mètode
estéreo preferit de les emissores de ràdio FM.
No
cal dir que s’ha d’enregistrar en tres pistes de multipista
àudio, una pel cardioide i dues (o una estèreo) pel figura de 8.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada