Incel

He afegit una nota a l’inici del post http://lluispaloma.blogspot.com/2018/02/fart.html. Mirada amb distància, és molt bèstia. Tot i que em va mantenir calmat i fred força mesos. Està clar que estaré sol tota la vida, que més val que ho accepti, que he de mirar de muntar-me la vida el millor que pugui sense dependre de ningú, i que, per cap raó tangible, el meu èxit social es limita quasi exclusivament a homes. Especialment a l’hora de parlar d’aquest tema: les dones es mantenen multitudinàriament allunyades, ni tan sols no s’adonen que hi hagi un problema.

Però difícilment n’hauria parlat aquí si no fos perquè, en una de les meves cerques d’articles a internet, un enllaç m’ha dut a una paraula que m’ha intrigat i que m’ha dut a tot d’articles que m’he llegit. Articles que parlen de tota una comunitat als Estats Units, els «incels» (abreviació d’«involuntary celibate»), molt connectada amb l’extrema dreta i on alguns dels seus membres han comès assassinats múltiples. És evident que amb aquests extrems no m’hi identifico en absolut, com tampoc amb l’obsessió que te tota aquesta penya amb acomplir amb els estàndards socials de bellesa, una obsessió que a mi ni em preocupa. Però la veritat, hi ha altres aspectes amb els que m’he identificat profundament, sobretot dos: 1) la crítica al feminisme, amb el seu supremacisme femení implícit -jo estic per la igualtat en tot, i per unes relacions de gènere pacífiques i amables- i la seva permanent criminalització «dels homes», així, en general i sense distinció, creant així a tot un gènere femení superb i cregut a la vegada que temerós; i 2) la terrible desesperació d’aquella gent, necessitats d’autèntica estima i afecte, enganxats als xats de la comunitat perquè és l’únic lloc on han pogut fer amics en un món on el bullying és la norma, amb les seves biografies destruïdes només perquè la persona que tant necessiten ni hi és ni hi serà ni ha nascut. Així que crec que, amb les distàncies obligades amb una comunitat de valors tan conservadors, he d’acceptar que sóc un incel d’esquerres, i que això no podrà canviar mai simplement perquè aquella noia dolça i amable que havia de canviar la meva vida i que jo anava a batallar-me perquè volia que fos la meva igual simplement ni ha existit ni existeix ni existirà mai. I que aquella autoestima que a vint-i set anys em va fer moure per a trobar aquesta persona i declarar-me-li, simplement ha desaparegut del tot i per sempre, precisament perquè la meva cerca em va dur a situacions emocionals simplement terribles. I tampoc no hi ajuda que, a l’inrevés del que passa amb aquella pobra gent als Estats Units, simplement no hi hagi cap causa racional per al que m’està passant. Estic a un munt d’agrupacions musicals, a un grup literari, faig bonament el que puc en política, participo en tota mena d’esdeveniments públics a dins i a fora de Terrassa, sóc creatiu en maneres que poca gent al nostre país ho és, em preocupo d’oferir una conversa interessant i en general tinc la sensació que ho aconsegueixo, he emergit dels meus anys més foscos com un exemple a seguir pels meus companys de salut mental, i tinc una mentalitat força oberta. Fins i tot, les només tres dones no familiars que s’han preocupat de conèixer-me bé com a amic diuen meravelles de mi. En aquestes condicions, poder conèixer dones interessades en mi hauria de ser el més normal, i jo hauria de tenir oberta la porta a un univers emocional al que tothom qui conec hi te accés amb normalitat.

I, en canvi, és obvi que alguna cosa no funciona. El meu ampli cercle d’amistats consta quasi exclusivament d’homes. Les dones que conec són quasi exclusivament les nòvies o dones dels meus amics, i lògicament no m’interessen. Quan alguna dona que conec no té parella, o no té cap ganes de trobar parella o, si pot triar un altre home, tria sempre l’altre home. Fins i tot les meves crides a les dones a internet -i, per seguretat, ara necessito que siguin elles qui preguntin per mi, no em puc permetre un altre rebuig més- han estat respostes només per homes que em donaven consells sobre Tinder (un lloc on no vull ser perquè tothom hi menteix i és un cau de psicòpates) o em prometien un gran futur que no s’ha acomplert. En fi, un desastre.

De manera que estic en una situació irresoluble. Però almenys sé que no estic sol, i que el que em passa té un nom i un col·lectiu: incel. I, almenys, per a mi comporta l’alegria de quan a la fi et fan un diagnòstic d’alguna cosa que t’està destruint la vida, i saps que a partir d’aquí hi ha coses que pots fer per a alleujar-te, encara que la malaltia com a tal sigui irresoluble.

Acabo amb la història que va aconseguir acabar amb el meu projecte de vida de trobar a aquella dona meravellosa amb qui anàvem a ser feliços. Vaig assistir a una funció molt casolana de «La verbena de la paloma» als Amics de les Arts on hi participaven companyes de Cant, sobre 2002, i allà una d’elles va oferir un ball molt impactant que me la va fer descobrir de sobte. Vaig marxar d’allà fet pols, sense atrevir-me a parlar-hi. Vaig trigar mesos, mesos en què vaig estar molt desanimat i dubtant de les meves possibilitats. Vaig acabar optant per passar-li un missatge, però em vaig posar nerviós en escriure’l i no em va sortir bé, no l’hauria d’haver passat. Veient que no em deia res, vaig escriure-li una llarga carta sincerant-me, fent-li arribar via una botiga on ella treballava. Com que no deia res, vaig acabar trucant a un amic comú que me’n va passar el telèfon, la vaig trucar... i no em va deixar dir-li res, estava molt ofesa tant amb el que havia entès del primer missatge (tot de la seva collita) i amb que li hagués passat el segon via la botiga. Em va deixar sol, trist i espantat. Amb el que vam entrar en una dinàmica de quatre anys en que en alguns moments tots dos estàvem enfadats l’un amb l’altre, però jo acabava desenfadant-me i intentava parlar-hi per a mirar de reconduir la situació, doncs físicament era perfecta per a mi i a més jo considerava sense cap cinisme que ens mereixíem un final feliç i que volia provar-li que podia ser un bon marit per a ella. Però ella tornava a donar-me cop de porta sense ni escoltar-me, i torna a començar. No ajudava gens que cada curs coincidíssim en almenys una classe, on invariablement l’ambient acabava per poder-se tallar amb ganivet. Va ser horrible. A sobre, al final del quart any, després de jo haver-li fet peticions expresses en aquest sentit, al sopar de final de curs ella va comparèixer amb el seu nou nòvio i es van asseure quasi a davant meu. Va ser horrible. Després d’això ja no ens vam parlar (sobretot jo), excepte per un missatge electrònic que li vaig enviar (l’adreça sortia a un escrit que havia fet ella per a una de les classes on coincidíem). No la manera més elegant de comunicar-me, però almenys vaig poder-li deixar clar com m’havia decebut, que malament que m’ho havia fet passar, i que tant de bo no l’hagués coneguda mai. A partir d’aquí, al conservatori procuraven que no coincidíssim (jo mateix els vaig fer alguna petició en aquest sentit) i tothom allà dins sabia què estava passant, amb força gent dient-me que m’entenia: era una persona dificilíssima que ni tan sols a les seves amigues els permetia de ser-hi amigues sempre. Igualment, tot aquest folklore era molt desagradable, i va aconseguir ensorrar-me, especialment pel que fa a la meva autoconfiança. Només vaig arribar a entendre que era una persona que mai no es mostrava tal com era, excepte pel seu problema fonamental: aquella terrible barreja d’enorme ego insensible i profunda inseguretat a camuflar que tant va contribuir a que Josep Lluís Carod-Rovira esdevingués un cadàver polític. Simplement, aquella noia, actriu aficionada amb grans aspiracions de professionalitzar-se, no podia admetre’s a si mateixa la seva terrible inseguretat, i la seva resposta era plantejar-se a si mateixa reptes molt ambiciosos, massa ambiciosos per a ella, amb el sol propòsit d’obtenir adulació i demostrar-se a si mateixa que estava seguríssima. El fet mateix que estudiés Cant sense tenir la oïda musical suficient és el millor dels exemples: és de molt mèrit que aconseguís actuacions prou dignes acompanyada només per un piano, però quan li van donar una ària amb orquestra en un concert amb el Magnificat de Bach, no va saber interpretar bé el so de l’orquestra i va fer el ridícul més espantós amb una actuació digna dels pitjors moments d’America’s Got Talent. En fi, que quan els seus plans ambiciosíssims fallaven i ella quedava amb el cul a l’aire, el seu ego li impedia admetre que havia fracassat, i llavors buscava un cap de turc en qui ella tingués més a mà. I durant quatre anys aquest cap de turc vaig ser jo. Em va portar quatre anys d’esforços inútils adonar-me de què estava passant realment, i fins i tot durant un temps vaig creure que era jo qui tenia la culpa. L’únic que puc dir és que era un home dramàticament enamorat de la persona equivocada, essent jo incapaç de tallar, incapaç de superar-ho. Fins i tot anys després d’escriure «Llàgrima viva» i «Funeral» sobre el tema, i de fugir d’una actuació a la Plaça Vella on inesperadament cantaria ella, el 2012 Els Visitants vam tocar a la Festa Major de Sant Pere, i cinc minuts després d’acabar la nostra actuació, ella va aparèixer per allà, sense mirar-me en cap moment, i jo vaig estar com deu minuts simplement mirant-la des de lluny, conscient que si ella hagués aparegut uns minuts abans jo li hauria dedicat una cançó des de l’escenari. Només em vaig arribar a refredar uns mesos després, quan em van dir que ella havia tingut un fill (òbviament amb un altre home) del qual estava òbviament embarassada quan l’havia vista per darrer cop aquella tarda del concert. Reconec que no vull ser pare, i encara menys cuidar el nen d’un altre home. De fet, aquells quatre anys de patiment innecessari van ser el que em va convèncer de no negociar aquest tema i fer-me esterilitzar decidint-ho només jo. En fi, en aquests darrers cinc anys només l’he vista un cop per accident: jo venia de recollir la Casio MG-510 definitivament modificada, i en una terrassa de la Plaça Vella ella estava parlant amb un home a qui jo no coneixia, ella amb cara i posat que tot li havia anat malament a la vida. Jo em vaig limitar a seguir el meu camí i, per primer cop en tots aquests anys, no em vaig sentir afectat. Avui, el que m’ha marcat per sempre és tot aquell dolor i confusió, però quan penso en tot allò és només perquè exemplifica molt bé tot allò que no vull viure mai més. Pel que fa a ella, tinc la sensació que poc a poc ha aconseguit anorrear la seva existència. No vull tornar a ser mai més a les seves mans, no tinc cap intenció d’ajudar-la a sortir d’un pou on es va ficar ella soleta, vull seguir endavant -sol-, i l’únic efecte perdurador en mi de tot aquest afer és que no m’he enamorat mai més ni ganes. Prou problema tinc a remuntar la meva autoestima.