Eldnik

 

Dissabte 1 de maig, tarda-nit productiva. He acabat l’”Irving Park In The Dark” i he donat per acabat el «Four Sides of the Eternal Triangle», que ja m’agrada instrumental. I el «Feina 2.0» és també definitiu. També, només falta un tema per masteritzar de la maqueta de Visitants, pendent d’una veu. Tornant a la meva feina, només queden tres àlbums vocals per acabar: el «Charleston» (que és bastant aspre, almenys té alguns temes ja amb veu), el «Shut Down, Vol. 3» (que també necessita algunes guitarres) i el «Jazz» (tinc problemes amb la història).

*****

I també he d’escriure llibre. Em fa patir que ens desconfinin i de sobte torni a no poder estar a casa.

*****

El dia 30 toco al Dia de l’Orgull Boig a Fabra i Coats. Ja miraré on és.

*****

El matí del dia 2 me l’he passat fent un subtil reordenament de les carpetes amb obra meva, de manera que alguns àlbums avancen posició per a reflectir millor que els dos més recents en estar acabats són el «Four Sides» i l’»Irving Park», i que el «Charleston» encara està en treball més de dos anys després de presentar-lo en ràdios.

Precisament el «Charleston» m’ha tingut preocupat unes hores. Hi havia ajuntat les cançons «vídues» més recents més dues de les tres cançons problemàtiques del «Feina 2.0» («Danbury, en canvi, ha anat a l’»Irving Park» en format instrumental) i una cançó que vaig fer una vegada per a un event. I una cançó recentíssima. En total, 64 minuts, vint bases. Però no hi havia unitat. Les cançons més recents se n’anaven totalment a una altra banda a mig àlbum, i no hi havia «flow». Ho he resolt treient les vuit cançons més noves (sí, entre elles la «Crucifixió») i reordenant dues cançons. Ho estic escoltant i ara sí que té «flow». Dotze cançons, 40 minuts. A la fi el «Charleston» existeix com a àlbum unitari. Evidentment, falten les veus i algunes lletres. Però és a l’abast, si puc estar a casa sol una setmaneta. I provaria de cantar amb autotune, a veure si em resol el problema del molt que desafino. Mentre, les vuit cançons retirades, 23 minuts i mig, les he posades en un «àlbum-invent» titulat «Gorgée Risa Horn», junt amb un parell de partitures a mig fer i una carpeta d’idees «difícils».

Quedarà l’àlbum inexistent, «Are there any celebration plants?», pel que tinc el concepte, però cap idea. I un «àlbum-carpeta» titulat «Schönberg's Pizza House», amb les idees atonals de l’era «Corrupció» que mai no he acabat, tant perquè no sé com acabar-les com perquè el «concert del caos» de 2011 em va desmotivar de cop. Ara mateix és la meva carpeta més confusa.

*****

A les quatre de la tarda, he fet un buidat extens de les meves carpetes i arxius amb lletres inusades, i m’he decidit a fer-ne un sol document, amb data d’avui 2 de maig de 2021. El cas és que el document ha arribat a les 60 pàgines! Moltes de les lletres són fluixes, però no deixa de ser un arsenal d’idees formidable. Inclou una pàgina de títols i idees a desenvolupar, una secció de lletres no usades, i les lletres completes que havien d’anar al «Santuari» i al «1980» si hi hagués posat veu.

*****

Dilluns de feineta. Masteritzats al matí, i a la tarda gravar una base de la que tenia el MIDI i buscar i trobar les lletres que em faltaven pel Charleston. El document amb lletres no emprades s’ha aprimat a 53 pàgines, d’on aniré traient allò aprofitable. De moment, em falta gravar set pistes vocals pel Charleston. De fet, sis més una veu adicional en un tema ja cantat. I hi ha un instrumental.

El Següent a rebre lletres serà el Shut Down. I llavors acabaré el cicle de Jazz, i a cantar.

Mentrestant, la base gravada aquesta tarda ha anat al «Gorgée Risa Horn». I hi he posat, de moment, les versions de l’antic «una evolució» dels 2000 mosquitos i de l’altre tema de piano. Aquestes darreres les hauré de regravar. Igualment, ara mateix el «Gorgée» dura 31 minuts. Ja veuré com faig nou minuts més, serà un altre dia.

*****

Somnio amb una Epiphone Casino en acabat natural, i en un clon de 335, segurament acabarà essent una Harley Benton HB-35. El més important, però, serà una taula de mescles, i serà bona idea que sigui enracable, tant per mitigar la pols com per a alliberar espai a la taula de fusta. Necessitaré un rack gran, també.

Tot i que m’he de recuperar econòmicament. I veure si arriba a ser possible anar a per una casa (de moment no puc i va per llarg).

Mono-tone

 

Fa dotze dies em van tornar a posar a règim. El tercer. I fracassarà com els altres dos: em prohibeixen allò que m’agrada i em fan menjar escombraries. Estic dels nervis. El pitjor és quan he d’anar a comprar pa integral i veig allà tot el que m’agrada i no em deixen menjar. D’aquí a uns dies em truquen del CAP. Serà una conversa furiosa.

*****

(Ja escrit)

Fa també dotze dies vaig recombinar el Chicago, el Charleston i l’Irving Park. El Chicago ha quedat millor. El Charleston ha quedat millor. El problema el tinc amb l’Irving, doncs ara és un combinat d’una cara A i una cara B força diferents, el que vol dir que no és realment un àlbum sinó dos EP’s. Em sembla que faré el pas i completaré com a àlbums les dues cares: els temes antics a l’Irving i els nous a un àlbum acabat de batejar com a «Are there any celebration plants?». Intentar que cada àlbum quedi coherent. I si em surten quatre cares, igual ho resolc com a doble... De moment he rescatat les poques idees pendents. Ja les aniré treballant.

Apunto també el projecte instrumental: una pista llarga en un sol to amb afinació natural, i canviar només riffs, textures i compassos.

Ahir a la nit, finalment, vaig reformar el «Feina 2.0» regravat. Hi havia dos temes problemàtics, almenys en el curt plaç: «Aeroport» i «Vull ser lliure». El primer el vaig substituir per un instrumental de nova creació, «Vilnius», en la meva línia de sempre. El segon va ser substituït per... «Down Down Blues»! I «Danbury» va passar a ser instrumental. Tant a «Danbury» com a «Lliure» i «Aeroport» el problema era la pista vocal que simplement sonava fatal. A més, «Aeroport» no funcionava com a lletra, i «Lliure» no està a punt com a lletra. «Danbury» tampoc no era de les meves millors lletres. I m’he adonat del problema: tornava a treballar sota pressió. I he acabat treient també el «Danbury» instrumental. Amb el que tinc un «Feina 2.0» rodó amb només un instrumental, mentre que les tres cançons problemàtiques les he mogut a un «Irving Park» que està fent de cubell d’escombraries però que, fins i tot així, comença a sonar molt coherent i amb bon nivell (de moment té vuit temes). Valia la pena fer tota aquesta reforma.

*****

(Avui)

Després de gravar dos nous temes aquesta nit passada, avui m’he decidit a fer un intercanvi radical de cançons entre àlbums. El «Chicago», que ja sona bé, n’ha quedat fora. El «Feina 2.0», també. Però, a base de canviar de to certes bases amb l’eina de canvi de to de l’Audacity (és una eina genial), he salvat el «Charleston» i l’«Irving Park». Amb el detall fantàstic que el «Charleston», que ara inclou tot el material de l’ara extingit «Celebration Plants» i que puja a 62 minuts, serà l’àlbum vocal, mentre que l’«Irving Park» sona molt maco i amb només una mica de feina pot ser un àlbum instrumental molt bo. (Entre els dos donen sortida als tres temes trets del «Feina 2.0» definitiu.)

«Celebration Plants» passarà a ser cert experiment amb afinació natural en un sol acord.

A la vegada, tinc molt avançat el màstering de la demo de Visitants. Una nit més, i ho tindré.

*****

Amb el que el track list definitiu del «Feina 2.0» és:

1. Automatic Day

2. Amsterdam

3. Llàgrima Viva

4. Vilnius

5. UFO

6. Down Down Blues (2006)

7. Shea Stadium

8. We Can't It Out

9. Vol de nit

10. Hotel Renaissance

11. Hindenburg

12. Misticismes Bizantins, 1683

13. Àrea 51

14. Vaixells en la nit (Tarragona)

ADSL

 

(Matinada de dimecres 7)

He passat la matinada repassant les dues bases no resoltes del «Charleston». Ara estan acabades. I m’he decidit a fer un quinzè tema per a arrodonir el disc... «Charleston Valentine Stone». És boniquet.

Ja només falta resoldre l’«Irving Park». Serà una feinada. I llavors gravar unes poques guitarres i baixos al «Shut Down».

I veus. Començaré per la de «Bummer». I seguiré per les veus del «Shut Down», processades.

*****

Vull dir que a l’»Irving Park» hi ha definitivament un àlbum, d’una peça. El problema no és de manca de direcció. El problema és de molt poc material i només dues cançons realment acabades. Una d’elles, la traca final: «Chile». L’altra, «Down Down Blues (2006)». La resta es debat entre la base pendent de retocs i la demo només apuntada. 26 minuts. Molta feina per fer.

*****

(Dijous a les 10 del matí)

En una matinada he dut el material existent de l’»Irving Park» a un bon nivell. Vuit cançons, només dues amb veu, però ja no semblen un simple recull de restes com eren a les dues de la matinada. Em falten fer quinze minuts de música. I sospito que el següent pas serà mirar uns pocs inacabats amb els que fins ara no he arribat enlloc. Però tinc la tècnica: regravar fent relectures totals.

*****

(10:27)

He gravat una pista extra per a la base de «La noche». Crec que ha resolt coses.

Tot i que he de regravar-ne la veu. La que hi ha és un desastre.

M’apunto que a ADSL hi he de gravar una rítmica, però acústica.

*****

(11:02)

He gravat dues acústiques de sintetitzador a ADSL. Està ja prou bé. Demà puc provar a gravar una acústica real per a veure què, però per sort ADSL ja camina. Precisament, la versió que ja existia tenia tot de guitarres elèctriques, però no funcionava, sonava barata.

*****

He seleccionat tres bases a regravar. I també quatre idees sobreres, per a provar què. La propera serà una matinada de partitures...

*****

(Disssabte a les 8 del matí)

Transformar tres demos en temes i compondre un tema nou m’ha costat esforç. No queda res al tinter. Apart de demos de guitarra pels Visitants, clar. En fi, l’«Irving Park» dura 41 minuts i consta de dotze temes, només dos dels quals totalment acabats. No sé si és un àlbum, és més com una cara A i una cara B. Sempre puc reordenar-lo. Serà un altre moment.

I Saw Here Standing There

 

(19:45 dimarts)

He estat força hores repensant el “Chicago”. Estic content, perquè ara tinc un bon àlbum instrumental, i uns pocs minuts més llarg. A veure, no estava malament, i ja sonava força integrat. Però hi havia un problema de producció, en ser bàsicament un àlbum d’idees que havien quedat a mig fer, realitzades segons el seu concepte original, i qui em conegui hagués notat una certa sensació d’apedaçat. Ara tinc un àlbum de qualitat uniforme i que sona fluid i lògic. Si de cas, el que es pot haver perdut una mica és l’atmosfera d’homenatge al Roland D-50. Però reconec que era un àlbum que em tenia una mica inquiet.

*****

(20:30)

El «Charleston», mentrestant, té un cert punt de ser l’àlbum de mai no acabar. Tot i que força peces ja són a lloc. El que passa és que de moment el «Charleston» s’ha menjat l’«Irving». I ara mateix el projecte conté vint-i-dues pistes, seixanta-vuit minuts, en estats que van del mesclat i masteritzat a la demo pura i dura. En tot cas, és el projecte de 2020 que hauria acabat en fals. Hi ha veus que fallen («Tot Ficció», «Magnitogorsk»), bases que no sonen prou potents («ADSL», «18. Carme, la policia!!!»), i gravacions que sonen a demo o («Dumble») que ho són. I he de decidir on gravo veus, doncs gravar quasi vint pistes de veu em complica molt la vida, recordem que no visc a la meva pròpia casa.

Almenys estic escoltant el «Charleston» seqüenciat com a demo i sona força coherent i fluid, dins de notar-se que hi manca molta feina.

I si hi fos molt problemàtic, sempre el puc tornar a escurçar.

I, clar, ara em falta fer un àlbum que es digui «Irving Park in the Dark».

*****

(23:07)

Encara he reordenat més. Volia tornar a tenir dos àlbums. Al final torno a tenir-ne un de llarg. El cas és que és com un àlbum que es transforma en un altre. De la pista 1 a la 9 és un àlbum. De la 14 a la 22 és un altre. Pel mig, una transició que clarament pertany al primer àlbum, però que no l’arriba a concloure. I cap dels dos àlbums sona conclusiu per si mateix. És un gran principi i un gran final, però no acaba de resoldre’s.

*****

(23:30)

He tornat a dividir el projecte en dos. De l’1 al 10 és «Charleston». Del 13 al 22 és «Irving». Dues pistes són al «Charleston» però sonen inferiors i inconclusives (11 i 12). La resta sona coherent a cada projecte, si bé hi ha feina a fer. I caldrà compondre algunes cançons noves, adaptades a cada àlbum, doncs a cada un hi tinc 31 minuts de música descomptant 11 i 12, que no acabo de veure on aniran. Necessito deu minuts més a cada àlbum. Essent la primera i la segona part d’un mateix projecte, són entitats clarament diferenciades. Descanso per avui, i aquests propers dies compondré quatre o cinc nous temes, dos per projecte.

 

*****

 

P.D.: (1.08 dimecres) He trobat un ordre satisfactori pel "Charleston". Només dues pistes base a arreglar (i són cançons), 14 cançons en total, 41 minuts de durada total. Això em deixa amb 8 cançons, 27 minuts, d'"Irving Park", coherents però irregulars i amb molt a corregir. Però era el mínim a esperar. Per avui, descans.

Muddieth

 

Pensant en canvis a un dels àlbums de 2020: “Irving Park In The Dark”. És correcte tal com és ara… però…

El tema és que és com dos àlbums nítidament separats. El primer, cançons en mi. El segon, restes. De fet, la cançó que acaba el disc no és massa potent. De manera que toca rumiar una mica. No treure res, però sí afegir. I pensar si convé fer una rodanxa o dues. També me n’adono: caldran veus.

Tot per a evitar un àlbum gris.

*****

(Una estona després)

Pensant en fer un àlbum conjunt entre el «Charleston» i l’»Irving», amb temes extres. Ara m’adono que puc fer alguna cosa més interessant, ara que la pressió de 2020 ha acabat. Val la pena recórrer una mica més de distància i entregar, sigui un àlbum doble com el «1980», siguin dos àlbums separats però coherents. Tal com estan, cap dels dos àlbums no acaba de ser. No per manca de temes bons. Però el tot no és la suma de les parts. Ja tinc feina. I temps per a preparar-la bé.

*****

(Una estona després)

Acabo de fer una carpeta preparatòria del treball. I hi ha els dos àlbums barrejats. He anat enrere i he buscat les bases de quatre cançons: «Tot ficció», «Magnitogorsk», «La noche que condujimos absurdamente» i «Edmund Fitzgerald». Les tres primeres només necessiten regravació de la veu, mentre que «Edmund» podria rebre lletra nova. Em tocarà feina literària, i no podré córrer. Igualment, estic content d’adonar-me que havia entrat en pànic. Però no sé quan regravaré veus: a casa no estic prou relaxat i lliure. Necessito casa... En fi, pot ser que retoqui bases. I fer algunes noves cançons. Com a doble, ja dura 81 minuts. Però alguna cançó més em donarà més marge. Quasi totes les bases són bones, però sé que amb les dues o tres més fluixes puc fer-hi més. M’agrada, quan ofereixo un gran àlbum.

I potser pugui fer-li un parell de retocs al Silesia, també: «A Flash in the Pan» i «A Phoney Situation».

*****

(Després de dinar)

Ja he retocat el «Silesia». Dos tocs només, i ja és a punt per a veure món. Però he decidit retocar també el «Chicago». Ho faré a la nit. Serà qüestió de treure del «Chicago» els dos o tres temes menys notables, dur-los al «Gran Combinat» que he muntat al matí, i veure si algunes peces del «Gran Combinat» encaixen al «Chicago».

I veure quan puc gravar la veu per a «Bummer» i tancar el «Feina 2.0». Estic en vena perfeccionista...

*****

Content que Cuevillas hagi deixat el càrrec. No és per a atacar-lo, però encaixa molt més a ERC que a Junts. I ERC no encaixa amb mi per autonomista, monàrquica i de dretes. Està a la dreta de Junts! Tot i que el problema és que no disposem d’un partit independentista, republicà i de centreesquerra. I a més estic sentint gent propera que em diu que si es va a eleccions no anirà a votar. El resultat «a tres» del 14-F ho empantanega tot, com sempre des de 2015: «¿pero qué mierdas habeis votado los catalanes?»

Mentre, Salvador Illa es comporta com el reaccionari que és, i no té cap utilitat. I els Comuns són espanyols, una esquerra caviar que en realitat d’esquerra no en té res. Són mals temps. No em veig fent política, no suporto bé les pressions. Però sí que ajudaria de gust a fundar el partit que convé: independentista, republicà i de centreesquerra. I anar a barraca per la independència. Waterloo ho fa molt bé i ho peta a Europa, però això no s’acaba de traslladar a Junts, i en tot cas no transmet prou novetat fresca als votants com per a que Junts arrasi com necessita, apart que Junts és percebut com part d’un continu que es remunta a CiU, per molt que s’hagi mogut, i no acaba de fer net. És l’error de Puigdemont: no recomençar de zero. Potser un partit nou per l’esquerra ho recentraria tot. Ara mateix, Junts no té amb qui entendre’s.

El Gran Mikado

 

El tema és com votar indepe i d’esquerres, quan no hi ha oferta. Admeto que no em representa ningú. I igualment no veig molt afecte pels polítics a la població en general. Toca canviar de sistema... De moment m’encantarà si tornem a votar.

*****

Després de molt temps m’he atrevit a veure un vídeo llarg: «La teoría sueca del amor». És trist, sobretot perquè aquí també hi estem anant. Jo mateix em trobo havent de buscar casa com a refugi. He hagut de deixar de buscar parella per un tema de seguretat, tot és terrible. Som una societat fracassada. És això, sol em sentiré molt més segur i relaxat, però falta veure si seré feliç, i admeto que hagués preferit un altre tipus de vida, que he descobert que és impossible en aquesta societat.

*****

Substitueixo lletra al «Feina 2.0»! Encara no sé quan podré gravar veus. Enlloc d’«Aeroport», serà «Bummer In Paradise». I ja tinc decidit regravar la veu de «Magnitogorsk» al «Charleston», no sona bé, potser també hauria de regravar la de «La noche...». Tinc una veu desastrosa. I ja en termes instrumentals, a l’«Irving Park...» li falta un gran final, aquest cop instrumental. Segurament dos temes.

*****

Un cop fetes les bases de tres àlbums més completar el «Que em sents, explosió?», només em queden carpetes difícils. Una seran cançons pels Visitants (amb guitarres, fan molt més pel grup). Una altra són pistes de caixa de ritmes esperant una col·laboració. I una tercera duu el títol de «Schönberg's Pizza House» i són idees cromàtiques i atonals que daten de quan feia el «Corrupció»: anaven a conformar-ne una cançó, però amb bon judici em vaig adonar que al «Corru» no hi pintaven res, i allà es van quedar, no sé què fer-ne.

*****

Us ofereixo la lletra descartada d’”Aeroport”. No és horrible, però presentava dos problemes. Un me’l van assenyalar: es referia a uns fets que vaig viure a l’Aeroport del Prat, però “es veu vella”, i no millor que la lletra a la que substituïa. L’altre és que era posar seguides dues «intervencions» policials, i era com «soy el azote de la bófia». Clar, jo mateix tinc ganes d’equilibrar continguts, i quan «em salto» una cançó, vol dir que alguna cosa falla.

Aeroport

Aïllats a l’aeroport.

Violència policial.

Policies terrorífics

totalment fora de control.

Agredint.

Corríem constantment,

tothom era en perill.

Gent batuda i ferida

davant dels meus ulls.

Perill.

Aquella banda sonora,

trets i projectils

recorrien l’atmosfera.

Tornàvem a 1970

La por.

Movent-nos en el terror

de quan ets en guerra.

Movent-nos en el terror

de quan podriem morir.

Aeroport,

aeroport.

*****

De moment, parlar d’instruments és fer volar coloms. Ho faré ara, però com a teràpia. He de fer números per si el dia 25 puc acabar de recuperar el baix Academy i la guitarra LAG. Ja no els hauria perdut. Baix elèctric? AUSTIN APB200 Red. Guitarres? Una Epiphone Wildkat, i una «substituta de 335» per màxim 250€. I acabar de pagar la Tele. Un cop fet això, reparacions diverses, sense urgència. Sóc repetitiu amb tot això, però tinc tanta sensació d’estar incomplet...

També em caldria una nova taula. La Behringer està a les acaballes per excés de pols del carrer. Depenent d’on vagi a petar, m’interessarà una taula o una altra. En el fons, m’agradaria una taula gran. Falta que me la pugui pagar i que pugui disposar de prou espai per a allotjar-la. Ara mateix no en tinc.

Young Boy Blues

 

He fet una entrada al meu blog de Vilaweb, Patinet1964, on he parlat tant de l’exagerada afecció per l’escenari (i l’exagerat menysteniment del treball a l’ombra) per part de la comunitat de músics, com del fet que no hi ha renovació d’idees i algunes guies per a revertir-ho. En poc temps he escrit dos articles, ja anava tocant. No vull parar, i espero poder mantenir l’interès.

*****

Amb la distància de les dues setmanes de parada quasi total i no-del-tot-acabada, miro a la meva obra recent. «Jazz» (amb bona pinta amb la distància, però necessitat de lletres que no el xafin) i «Shut Down, Vol. 3» (amb força feina pendent) porten un temps intocats. «Que em sents, explosió?» ha passat a ser un àlbum instrumental acabat, potser pendent de revisar algun petit error d’editatge, i se sosté prou bé. En tot cas, el projecte que em té més intrigat és «Four Sides of the Eternal Triangle». No pel gruix de l’àlbum (d’una peça amb el «Shut» i l’«Explosió», i necessitat de veus), sinó per les dues primeres cançons, «November Homebrew Whiskey» i «Houston Quarks, 1960». Resulta que jugant a Drifters i sense aplicar reverb més enllà de la que duguessin les mostres dels instruments, m’ha sortit un autèntic «single» de «Rhythm & Blues with strings», a punt per a que Ben E. King hi cantés a sobre en un univers ideal. És un gir al que durant molt temps he tendit, però mai no havia arribat a fer el pas de Phil Spector als Drifters. És tan 1960... Reconec que estic escoltant molt només aquestes dues bases. És tot un so. És recuperar l’essència de gravacions com «I Count the Tears», «Save the Last Dance for me», «She Never Talked to Me That Way» o «Spanish Harlem». Suposo que és la tensió entre una època que m’ha marcat molt i el desig de buscar nous camins: de tant en tant m’agafa la nostàlgia. Però també, com a «CBGB», m’intriga com fer que certes músiques actuals sonin càlides. Ara toca rumiar el següent pas. Mentre, col·laboraré amb amics, deixant-me anar.

*****

Aviat em posaré a escriure de nou, aquesta vegada intentant acabar el llibre de contes dramàtic. Tinc la sensació que he de presentar conjuntament els dos llibres als despatxos literaris: el llibre de contes còmics és divertit, comercial, però una mica trivial, ideal com a primer llibre, però per si sol no em garantirà publicar, i el llibre dramàtic pot ser molt millor però no serà comercial, i per si sol no em permetrà publicar tampoc. Els dos junts donen una millor idea de les meves capacitats com a escriptor. Una altra cosa és, evidentment, que han de ser editats per separat, tan diferents són.

Tan de bo trobi la pau per a acabar la feina. Tan de bo me’n surti.

*****

El tercer llibre de fotografia està esperant sense fer-se, degut a confinaments comarcals diversos i a que necessito una mica de diners per a poder passar un parell de tardes a Barcelona sense morir d’inanició. Sé de dos emplaçaments a Barcelona on vull fer fotografies nocturnes. El cas és que el moment ideal és pels volts de Nadal, i ja ha passat fins el proper desembre. Sí que espero que en unes setmanes pugui provar de fer safari fotogràfic diürn per Rubí i Sant Cugat, purament per a veure si faig fotografia interessant en color. El blanc i negre té un cert efecte d’art instantani, i he de veure si amb el color retinc la màgia o no. En tot cas, necessitaré tenir dies lliures...

*****

Políticament, només espero que anem a eleccions. No per una gran fe, però m’agradaria que d’una vegada els electors triéssim entre JxC i ERC. Almenys saber a què atenir-nos. I eliminar el blocatge si fos possible. La meva opinió: necessitem un partit de centreesquerra independentista.

The Skyliners

 

De sobte, un altre compàs d’espera. Almenys tornaré a cobrar el que fa prop de dos anys. I en unes hores, en un altre aspecte, em blindaré. Però pagar els deutes no em serà fàcil.

En el curt termini no podré anar ni per la Epiphone Wildkat ni per una guitarra tipus 335 econòmica. Una acústica la podré suplir amb la espanyola, a reafinar en DADGAD. I baix... en uns mesos em buscaré la vida. Ho necessito psicològicament.

*****

Afortunadament, dues setmanes després veig força millor les bases del «Four Sides Of The Eternal Triangle». Hi han d’anar veus, això sí. Però a casa no estic suelto com per a cantar. I hauria de cantar, teòricament, aquests dos àlbums més: “Jazz” i “Shut Down”. Molta feina.

Almenys, al final he acabat com a instrumental el «Que em sents, explosió?» Funciona. 21 àlbums fets, amb bons estàndards de qualitat.

Admeto que li hauria de fer una tercera lletra a «Aeroport». No vull tanta agressivitat, ni per part de Mossos ni per part meva.

I toca escriure segon llibre. I llegir alguna cosa, la que sigui.

*****

L’altre dia vaig fer dues notes de premsa per a l’«Estratègies» i pel «Boomsday!» Vénen temps de publicació... Mentre, «el «Feina 2.0» antic no marxa ni amb aigua calenta, i em cal per a publicar-ne el «remake».

*****

Ja he escoltat tot el material d’estudi de Johnny Hiland. Com a guitarrista és impressionant. Els discos són més desiguals, però en recomano dos com a molt bons: «All Fired Up» (el primer disc, amb la discogràfica de Steve Vai) i «Pickin’ for the Lord» (el seu disc de himnes religiosos, és molt creient). En tot cas, reconec que em costa d’entendre com és que només el coneixem altres guitarristes.

*****

Per motius que no puc dir, vénen dos mesos de sequera creativa.

*****

Escoltant de nou a Czerwone Gitary...

*****

No veig com comprar casa. Excepte que vagi a viure a Tarragona o Lleida. El tema d’una casa prefabricada de fusta no em funciona perquè al Vallès només hi veig terrenys desmesurats a un alt preu. El terreny sol ja costa més del que em puc gastar.

I amb això, porto vint anys buscant casa i topant amb tota mena de murs. No és un bon balanç.

Life on Març

(inici de març)

El 14F vam votar, i no està passant res allà dalt. No espero res.

Com admeto la meva decepció amb Mossos. Certa lletra dormirà el son dels justos perquè ara mateix és blanquejar un cos que, independentment de l’anàlisi obligatòria agent per agent, és a aquestes hores a l’alçada del betum com a cos. El seu comportament a les manis de Barcelona és lamentable. La BRIMO és inacceptable.

A la vegada, seguiré amb atenció tot el que tingui a veure amb Pablo Hasel.

*****

Mentre, esperant un altre judici, aquest cop previsible i que no m’ha de perjudicar en absolut. Life on Març...

*****

Durant una setmana quasi exacta he gravat les bases completes d’un disc amb el títol definitiu de «Four Sides Of The Eternal Triangle». Però no estic convençut d’haver-me’n sortit aquesta vegada. Sentides en seqüència s’aguanten bé, però tinc la sensació que el tot no és millor que la suma de les parts. De fet, un problema gros és que l’he gravat com a disc instrumental... i les persones que l’han sentit em diuen que millor li poso veu perquè les bases han sentit molt repetitives. Suposo que ho hauré de fer, i hauré d’afinar-me electrònicament perquè la meva veu no és la de fa deu anys i desafino com un condemnat. A la vegada que no estic suelto cantant on sóc ara. Necessito una casa i ara com ara és un somni impossible. En tot cas, el que està millor són dues cançons, «Houston Quarks, 1960» i «November Homebrew Whiskey», on accidentalment he captat una atmosfera molt Drifters, molt «Rhythm & Blues with strings». Un so que sí que m’agrada. Però la resta del disc no acaba d’agafar el to. En tot cas, «White Night» és un «remake» d’una cançó que el 2010 vaig incloure al «petit complot» amb TH, cançó que ja llavors em va deixar insatisfet. Ara, almenys, el «remake» funciona. Cosa que no es pot dir de totes les altres pistes. Ara toca gravar les veus de quatre àlbums (els altres són «Que em sents, explosió?», «Shut Down, Vol. 3» i «Jazz»).

*****

Encara espero cert ingrés per a pagar deutes. Quan arribi em sobrarà molt poc. Si tinc prou marge, ja sé que una nova Epiphone Wildkat quedarà fora del meu abast, però m’agradaria comprar, o una guitarra barata tipus 335, o una nova taula de mescla analògica (la Behringer està massa plena de pols per dins i no hi puc treballar bé).

Sobre la «335», primer havia mirat una Harley Benton HB-35BK, barata però no molt encertada visualment (Thomann). Em queda com a primera opció per preu. Si puc, aniria a per una J & D SH 40 en acabat natural i amb estoig (Musicstore). I una tercera opció seria una Hartwood Revival en negre (Gear4Music). Descarto la Squier Starcaster en natural per massa cara per a la meva butxaca. Tot això forma part de reconstruir la col·lecció.

Tinc reservats dos instruments ex-meus a certa botiga, i impacient per a culminar la recompra. I potser compraré cert rack, baratíssim, que els vaig vendre. Que hagi perdut el mínim durant l’any i mig de caos monetari.

Al final crec que deixaré córrer el Klark Teknik 3rd Dimension: massa difícil d’adquirir.

*****

Tinc cert interès pel guitarrista nord-americà Johnny Hiland, poc conegut. Toca molt bé.

Valldemosa Superstar

 

Tinc les bases acabades d’un tercer disc, amb el títol de treball de “Que em sents, explosió?” (antic «A Grècia»). Quinze cançons força menys experimentals que les del «Shut Down, Vol. 3» (amb bases mancades de guitarres i baixos ara per ara), però noto una evolució: és la meva tècnica de sempre, però això ja no és el «Corrupció», i encara més comprimint força pistes amb el Tubecore 3U. Ja tinc les bases posades en l’ordre en què aniran al disc, i sona prou sòlid. Ara, a escriure lletres i gravar les veus de tres àlbums. El següent serà instrumental...

Això sí, reconec que no m’ho esperava. Vaig començar aquest «explosió» purament perquè tenia «mono» de gravar, i l’he tingut parat una setmana perquè no tots els temes que tenia eren prou bons. Vol dir que en una nit hauré gravat un tema nou, n’hauré regravat un altre i n’hauré adecentat tres que tenien alguna cosa però no acabaven de ser. Simplement m’ha sortit bé la jugada: la meva zona de confort comença a moure’s.

*****

Mentre, també estic duent un altre projecte de gravació per a un antic company de directe: gravar-li bases per a que hi pugui cantar a sobre. Temes de música espanyola i de música dels 1960. Versions, vaja. Està essent molt més creatiu del que podria semblar, i m’obliga a trobar nous sons. Alguns dels temes els he arranjat jo en base als originals, mentre d’altres es basen en arxius midi trobats a internet. Tot junt és ajuntar un vocalista en directe amb el segell Lluís Paloma en estudi. Té de bo que és una feina que puc fer a casa quan em sento com per a fer-la. No puc fer tanta cosa en directe.

*****

Tinc una certa època Paul McCartney i Ringo Starr. Aquest darrer porta trenta anys fent bons discos d’estudi, i se l’ha de reivindicar. Paul McCartney també porta una bona ratxa.

Mentre, tinc nous discos i alguns de més antics però encara no escoltats. Entre els primers, el nou del Jeff Tweedy. Entre els altres, un directe de Steven Wilson que vaig comprar a cegues i, de fa anys, el 69 Love Songs de The Magnetic Fields. Aquest 2021 escoltaré discos, i espero també poder llegir i escriure.

*****

Tinc fet un altre “bettered”, en aquest cas el polèmic “Their Satanic Majesties Request” dels Rolling Stones. La meva aposta ha estat posar de primer tema “We Love You” en lloc de “Sing This All Together”, mantenir “Citadel” a la pista 2, seguir a la pista 3 amb “In Another Land” però canviant els roncs d’en Keith per just la intro de piano i trompetes de «Sing This All Together», posar «Dandelion» a la pista 4 i al final posar-hi l’efecte final de «Sing This All Together (See What Happens)», i tancar la «cara A» amb «2000 Man». La «cara B» seria essencialment igual a la de l’àlbum original, excepte per fe un fos a l’inici de la «jam» a «Gomper» i deixar-ne només la cançó com a tal. Surt un àlbum de 37 minuts 20 segons que, sense ser exactament un clàssic perdut, sí que demostra que els Stones tenien a tocar un àlbum molt interessant, àlbum que segurament no van reconèixer tant per la política de no incloure «singles» als àlbums (el mateix els passava als Beatles) com per l’excés de policia que van viure els pobres Stones mentre gravaven l’àlbum (i que va ser el factor determinant en la fi de Brian Jones). Amb el que un àlbum amb les dues parts de «Sing This All Together» i els roncs d’en Keith només podia rebre pallisses, sense importar que la resta anés de l’interessant al genial.

*****

Recordo aquí el «Beatles for Sale bettered» que és l’altre punt fort de la sèrie: No Reply, I’m a Loser, Baby’s in Black, Rock and Roll Music, I’ll Follow the Sun, Leave My Kitten Alone, Kansas City/Hey, Hey, Hey, Hey, Eight Days a Week, She’s a Woman, Every Little Thing, I Don’t Want to Spoil the Party, What You’re Doing, I Feel Fine. «Abbey Road», també dels Beatles, millora molt amb una sola substitució, canviar «Maxwell’s Silver Hammer» per «Come and Get It» al mateix lloc, la resta igual. «Automatic for the People» de R.E.M. és perfecte amb tan sols treure’n el «New Orleans Instrumental No. 1». I un possible darrer àlbum d’ABBA: Under Attack, You Owe Me One, Cassandra, Should I Laugh or Cry, The Day Before You Came, Just Like That, I Am the City, Elaine, Put On Your White Sombrero.

Purament a tall de recordatori.

(«Help!» dels Beatles és el que no m’ha acabat de sortir. La cara A és bona i no cal tocar el que és bo, però la cara B no qualla hi faci el que hi faci. Les sessions de «Help!» van ser un temps d’una certa desorientació pels Beatles, malgrat que almenys hi hagi quatre obres mestres individuals a l’àlbum: tant et podien fer «Yesterday» o «Ticket to Ride» com gravar material fluix com «Tell Me What You See» o «If You’ve Got Trouble».)

*****

Que si la meva música té públic potencial? Sí. Tot el que ara està escoltant música dels 1960 perquè cap artista contemporani ni cap discogràfica els ofereixen música nova en aquest estil. No estic fent altra cosa que el que es feia a Abbey Road o Gold Star en aquella època, simplement ho faig amb les eines d’ara i programant-m’ho tot jo.

Hotel Renaissance

 

Donald Trump ja no és a la Casa Blanca. Però setanta milions de nord-americans es creuen que les vaques volen. Alguns milers d’ells van muntar un pollastre envaint el Capitoli. Els resultats de deixar la gent tirada pels cantons del capitalisme. Pinta negríssim. Mentre, Joe Biden només té un mèrit: no ser Donald Trump. Tornar a allò que va crear a Trump serà un error que tots pagarem car.

*****

I aquí la política és una farsa. Madrid fins i tot ens dicta que hem de votar el 14F, amb rumors constants de tupinada. Toca votar JxC, i no ho dic perquè en sigui «forofo», sinó perquè de les opcions amb possibilitats és la menys dolenta. En realitat no tinc cap partit que em representi directament: tant ERC com la CUP ens han fallat (sobretot ERC). Illa? Un incompetent.

*****

Hem guanyat el judici.

Tornaré a funcionar econòmicament. No al nivell que voldria, però l’infern comença a quedar enrere.

Puc reprendre aquest blog. Amb una mica de sort, tindré prou espai fins a l’estiu.

*****

La nit de l’1 al 2 de gener vaig compondre una peça per a sextet de percussió. Està pensada per a que percussionistes professionals la puguin tocar còmodament, amb el detall que he procurat fer-la compatible amb instruments Orff, per un tema de costos (igualment, és massa complicada per a nens). No és una peça major, però feia temps que volia fer una peça per a percussió tocable en directe.

I em dec escriure un quartet de corda, pel que ja tinc les idees base.

*****

No m’he hagut de vendre sis guitarres, i podré recomprar dues que m’havia venut. Podré encarregar una Epiphone Wildkat com la que em vaig haver de vendre, bé de preu. L’estoig l’hauré de comprar més endavant. I recomprar el multiefectes Behringer Virtualizer, també víctima de tot aquest caos d’un any i mig de duració.

Si faig un esforç de cop, em podria comprar l’efecte que em falta, un tc electronic 3rd Dimension Chorus (100€ menys i força menys volum que el Klark Teknik 3rd Dimension. Val la pena, no?).

I si tinc prou marge, i crec que el tindré, una guitarra Harley Benton HB-35BK (he descartat la Squier Starcaster Classic Vibe per un tema de preu), substituta econòmica de l’enyorada Älvian «335» en Cherry Red i de l’Epi Riviera que és en molt bones mans.

I, per acabar, una estanteria metàl·lica.

Ho veig possible aquest 2021 i tancaria tema. Un baix tipus Precision, econòmic? No ho descarto... però no ara. Necessitaré disposar de marge, i ara tinc coses a pagar també. Dinou mesos de pobre han fet estralls.

*****

Tinc fets tots els midis d’un nou àlbum instrumental. 1) L’he fet per a mantenir el cap ocupat, i es nota; 2) li tinc fet un ordre, però passa de provisional; 3) quan el gravi hi haurà molta feina a fer si no vull crear un Duncan Drawings IV; i 4) ni tan sols no tinc una portada i un títol clars. Igualment, provaré a gravar coses una octava amunt i llavors baixar-les una octava per a obtenir sons diferents.

Mentre, Shut Down i Jazz estan parats. He passat moments durs aquest gener.

Disclaimer

Tot ha anat malament. El judici ha estat una desgràcia. Encara no hi ha sentència, però ja es veu per on anirà. En fi, he escrit tota una entrada per a publicar-la enlloc d'aquest breu text, però era tan bèstia que me l'he guardada. Només dir que avui he hagut d'apartar sis guitarres més per a vendre, a través d'un familiar, a veure si en pot treure diners, tinc deutes pendents. M'està quedant una col·lecció que ni un obituari. I m'he radicalitzat en extrem. Però, precisament, no cal que expliqui com em sento.

Per tant, estaré una temporada sense publicar res aquí.

Valotte

 

Un meme prou divertit diu «Generalitat de Catalunya: no tenim ni puta idea de què estem fent, però fem veure que sí».

I no sé si el 14F seran unes eleccions o una comèdia dels Germans Marx. 1) Hi haurà gent que no votarà en absolut, fastiguejats amb tanta incompetència; 2) els continus canvis d’opinió a la Genialitat poden provocar el caos aquell dia, i per si de cas que ningú voti per correu o imprimint res; 3) no em crec res que ERC vagi a treure més vots que ningú, però hi ha la incògnita de què traurà JxC, i el que és segur és que el PSC traurà resultats prou decents perquè en el seu espai no hi ha ningú més (i quan no hi ha ningú més sóc la més maca). A sobre, veig tant gent que es passarà d’ERC a JxC com gent que es passarà de JxC a ERC, electoralment parlant. Si aquestes eleccions no surten bé, ja ens podem acomiadar de la independència. I al PSC ja somnien amb el tripartit...

Em pregunto si estem en bones mans.

*****

Mentre, s’acosta del Dia del Judici.

*****

«Pues por lo menos los métodos son algo tangible que produce unos resultados. El problema de querer prescindir de métodos es que de repente vas vendid@. En música, por ejemplo, me he dado cuenta de que en los conservatorios se enseñan muchas cosas, excepto lo que toca, con lo que la enseñanza de música es innecesariamente complicada: l@s estudiantes de instrumentos llegarán a tocar muy bien su instrumento pero sin saber por qué lo que tocan funciona y, eso sí, "con mucha alma", mientras que l@s estudiantes de composición tampoco sabrán muy bien el por qué de todo lo que escriban, pero eso sí, le meterán "mucha alma". Todas esas tonterías no se las enseñan a l@s ingenier@s acústic@s o l@s ingenier@s de grabación. A la vez, es como mínimo curioso que a ningún/a científico/a se le pida que sus investigaciones tengan "mucha alma" ni que "sientan emociones". El resultado: mientras l@s científic@s están muy cerca de enviar gente a Marte, l@s músic@s parecemos tont@s.»

*****

Preguntant-me com els músics independents podem trencar el mur, amb les nostres pròpies mans. És la pregunta del milió.

*****

Ahir 29 de desembre vaig acabar a la fi el meu primer llibre publicable. O almenys la primera versió treballable del llibre. Ara espero el consell d’unes poques persones que em diguin si és a punt o si decididament està molt verd. És el pas previ a buscar editorial: un llibre tècnicament impecable. No és com un disc, que jo sé quan és a punt: un llibre és territori nou per a mi. En tot cas, de dos possibles llibres he triat d’acabar el còmic perquè és molt més fàcil de vendre, i això a Catalunya és vital. Perquè és això: començo una segona carrera, i en part és per a trobar un despatx on hi hagi vida intel·ligent. Els llibres més treballats i profunds ja vindran amb el temps. Un el tinc a mig, i aquests propers mesos l’acabaré sense la pressió de no tenir ni un primer llibre per a moure. I llavors em queda, de moment, una idea vaga per a una autèntica novel·la, i també una vaga idea de reforma d’un llibre de poesia que vaig escriure el 2014 i que, amb totes les pressions que tenia aleshores, va sortir molt malament; me n’interessa la idea, pot donar un llibre molt bo, i crec que ja tinc alguns trossos bons, però mai no escrigueu un llibre amb la pressió d’uns terminis i la pressió de la manca de temps i espai.

*****

Si m’arriben uns diners el 2021, els empraré per a pagar un munt de pendents (entre ells la Telecaster). Si sobren diners, compraré una Squier Classic Vibe Starcaster Natural i, potser, una acústica Ibanez PC12MH-OPN (amb addició més endavant d’un piezo passiu, com a mi m’agrada).

Més endavant compraria un baix tipus Precision, econòmic (estic entre l’Austin APB200 i l’Squier Affinity Precision, necessàriament en vermell), i un chorus de rack Klark Teknik 3rd Dimension que ja he comentat algun cop.

Deixo per a una altra era (quan ja estigui molt més refet i amb marge de maniobra) el debat entre una Epiphone Casino i una Epiphone Wildkat bàsica (pel tema P90).

Taules de mescla? Tinc la Behringer apedaçada, quan calgui i tingui diners ja compraria una altra taula analògica equivalent (les taules digitals són cares).

I a partir d’aquí, intentar construir la meva vida. Una casa...

De manera que sé què comprar aquest 2021, i no és gaire, ni gaire car (si no comptem la part més insegura: una casa). Ara tot em depèn de la part econòmica.

Studio Projects 2021

 

Reconec certa indiferència cap a allò que faci la CUP aquestes eleccions. Bàsicament perquè quan tocava van fallar-nos a tots. Un altre tema és dissuadir a d’altres que els votin: això ho reservo per a ERC (i pel PSC, si em surt l’oportunitat; òbviament, amb els partits de dreta unionista fatxa no hi vull tenir res a veure, com tampoc amb el FNC o el MIC, xenòfobs). Simplement, tot va que no tinc un partit exacte que em representi. D’haver funcionat, la CUP podia haver estat aquest partit, però ara mateix el més a prop que tinc és o JxC (amb el dubte de si a la fi premeran l’accelerador de la DUI com volem tots els indepes) o partits extraparlamentaris amb poques possibilitats d’entrar al Parlament.

Realment, l’única diversió serà veure com el PDECat i el PNC es foten una nata monumental, i llavors veure a en David Bonvehí i na Marta Pascal amb cara de circumstàncies a TV3, una nit que faré una excepció i veuré la TV amb l’aparell de la meva mare, sens dubte farà riure.

Mentre, Miquel Sàmper rep crítiques de totes bandes. Normal.

I el dubte és què obtindrà ERC. Tant pot ser que aturi el cop com que no l’aturi.

En tot cas, admeto que sóc netament d’esquerres ideològicament, socialdemòcrata en les formes. I indepe, dels que volen deixar de ser-ho perquè ja haguem assolit la independència i estiguem en el punt de poder començar a reconstruir el nostre país. Llengua? Català vehicular, d’acord a ser bilingüe 50/50 i si podem aprendre tots almenys una tercera llengua encara millor. Mai monolingüe, i aquí parlo específicament del castellà. Com més aviat suprimim a Madrid de l’equació, millor per a tots.

I admeto que m’agradaria fer d’apoderat aquestes eleccions, però no tinc clar per a qui. És més un desig de viure des de dins la jornada electoral i fer-me una opinió pròpia de com ha funcionat.

Madrid? Militars que ens volen matar. Amb això està tot dit.

*****

Porto uns quants dies fent plans d’equips. Com abastar un màxim d’equip (vàlid) amb un mínim de diners. La idea és tancar el tema equip i instruments aquest proper 2021, doncs vull anar per tornar crèdits i comprar casa tan aviat com pugui. Tot em depèn de la pensió.

Guitarres? El millor resum és una Epiphone Casino en acabat natural i una Squier Starcaster també en acabat natural, més tres estoigs de la Thomann (el tercer és per a una Ibanez AMF73 acabada en negre que fa temps que ronda per l’habitació, mal arrecerada en una funda de roba prima). Com a extra, una electroacústica Ibanez Talman TCM50, que hauria de convertir a passiva, amb la intenció de tenir-la permanentment afinada en afinació DADGAD (una alternativa seria una LAG Tramontane T70D que hauria de fer equipar amb piezo passiu). Baixos? Seria l’últim, i segurament aniria per un Squier Precision Affinity PJ Race Red, que si no sona prou bé l’agafaria com abaix de projecte, i llavors anar comprant pastilles de baix i de guitarra de mica en mica (l’Älvian SG, per exemple, necessita de nou unes SD Seth Lover). (A la vegada, hi ha dos instruments que em vaig haver de malvendre i que encara són a la venda a la segona mà, però em resulten massa cars com per a recomprar-los. Fart de ser pobre.)

Un parell d’extres per a millors temps serien una lap-steel barata i una guitarra de fado barata.

I per a l’estudi, només dues coses: 1) un chorus en rack Klark Teknik 3rd Dimension BBD-320, un chorus «raro» clon d’un de Roland de 1980, que ja he comentat algun cop i que em serviria per a sons diferents dels meus sintes de sempre; i 2) una taula de mescles digital. Una bona candidata (nova) seria una Presonus StudioLive 16.0.2 USB, no exactament barata però sí la taula professional més barata disponible (hi ha taules més barates, però o no disposen de faders o es veuen limitadetes). Recordem que escollir una taula digital ve que la meva Behringer X1832USB analògica està plena de pols i no és exactament silenciosa: a la llarga puc comprar una taula analògica dins d’un rang de preus molt més pagable, però seria anar acumulant taules velles per tema de pols als faders. De moment en tinc per un temps amb la Behringer, una taula barata.

I, primer, he d’acabar de pagar la Tele. Espero no haver-me de vendre res més. També comprar almenys un disc dur USB de 4Tb, millor si poden ser dos.

Mentre, he passat dies mirant equip. Fer càlculs i llistes mentre mirava especificacions i consultava webs ha estat una manera de mantenir la ment ocupada i no estar tan tens. Gener serà duríssim.

Si més no, la Taula Behringer ha estat revisada per sobre, i només falta muntar-la i comprar alguns cables extra, balancejats. La funció de la taula és mantenir una connexió permanent de sintetitzadors, processador de veu, i el Zoom RFX-2000 com a rack d’efectes (més que res, reverb i leslie), més el 3rd Dimension quan arribi.

*****

Llibres? Aquesta setmana he dedicat dos dies seguits a aquest tema. Després d’acabar de repassar quatre detalls de la feina ja feta amb el llibre de contes dramàtics (que pot ser molt bo però que no pinta gens comercial, el que és un problema), vaig decidir fer un arxiu compilant els contes còmics ja fets, quasi tots vells contes escrits pel grup literari, més alguns de nous. De sobte, tinc quaranta-tres pàgines prou sòlides, i només em caldrien disset més per a assolir les seixanta que m’he marcat com a objectiu. Hauria de consultar a l’ajuntament la situació de drets d’un dels contes, però no crec que hi hagi problema, especialment perquè he aprofitat la tasca de compilació per a repassar coses que ja se m’havien dit d’alguns dels comptes, i aquest és un dels que he modificat. En fi, que crec que aquest mateix desembre podria tenir acabada una versió de prova, bastant treballada, del llibre, i llavors demanar assessorament. Encara no sé com titular-lo. Mentre es revisés, escriuria cinc contes pel llibre dramàtic, i llavors aniria pel relat llarg que en conformaria la segona part, del qual fa més de dos anys i mig que en tinc escrites dotze pàgines molt bones i que ja hagués acabat aleshores si no hagués hagut de ser tan lluny de casa, en escenaris i locals d’assaig. Jo, sempre, millor a casa o en una situació de gravació. Un últim llibre a fer, un cop tingui acabats els dos llibres en marxa, és una idea difusa que tinc per a una novel·la d’època. La idea havia de ser una continuació d’un conte que vaig escriure fa molts anys. El típic: «podria ser l’inici d’una novel·la», però quan vaig començar a escriure una sinopsi i un inici de segon capítol tot va anar per terra perquè allò ni podia passar al lloc concret ni a l’any concret ni molts detalls de la trama resistien la més mínima anàlisi històrica. La solució a tot aquest daltabaix? Escriuré una nova sinopsi llarga, seguint força detalls de la idea original, però inventant-me el lloc, de manera que li pugui construir tot un univers propi i sense haver de patir per una precisió estricta. Que faig trampa? Sí. Però n’estic fart de començar novel·les i quedar-me travat a l’inici del segon capítol per tota mena d’imponderables, des de trames de resolució inevitablement fàcil i no hi ha novel·la, fins a xocs amb la realitat històrica com en aquest cas. Si el fer trames infal·libles fos el meu, ja faria temps que tindria llibres acabats i en circulació, però com que no és el meu, m’adapto.

*****

Mentre, tenia idea d’escriure un llibre de crítica musical, però estic estancat. La meva idea principal era escriure un llibre sobre els àlbums dels Beatles i la seva gravació, escrit en català, i el tema no és que no el pugui escriure bé, sinó que en realitat no puc afegir gran cosa de nou als clàssics sobre el tema en anglès o fins i tot a webs on tot està detalladíssim. No vull estafar el públic. Una altra idea era simplement parlar d’àlbums de diversos artistes, però em falta focus: el típic «els 100 millors àlbums» ja està molt vist, i parlar d’àlbums sense un criteri clar d’elecció no cola, com a molt podria fer un «els 100 pitjors àlbums» però no crec que vengués. Ara se m’acut una tercera idea, un llibre sobre els àlbums dels Beach Boys, amb temps me la puc estudiar i buscar algun llibre que em falta per a documentar-me, com la segona autobiografia de Brian Wilson (tinc la primera, considerada gens fiable per l’intervencionisme del doctor Landy, i també tinc l’autobiografia de Mike Love, que hauré de llegir amb la memòria ben refrescada sobre què va passar realment).

SS Kaiser Wilhelm der Grosse

 

Finals de 2019:

“Encara som molts els que ens comprem guitarres elèctriques i hi toquem música de nova creació. No t'enganyis, aquí l'únic que està passant és que les grans discogràfiques ens tenen por, quan Nirvana va reescriure les normes les grans discogràfiques es van juramentar per a que això no tornés a passar mai més, per això avui les grans radiofórmules són inescoltables. Per cert, també passa a Catalunya, on el criteri és la festa major i s'està alienant a tothom qui no sigui indepe i sense exigències musicals.”

A aquestes alçades ja no estic dient res de nou. Però la batalla hi és. Vull trencar el mur.

*****

Observo una confusió total sobre el vot pel 14F. No és tant què no votar (ERC l’unionista va directe a una hòstia de nivell Rita Barberá) com què votar. La munió de partits que es presentarà fa molt difícil decidir què votar, i és vista per bastanta gent com una garantia de daltabaix electoral indepe (per una raó: la barrera del 3% garanteix que hi haurà una certa quantitat de vots llençada a la paperera). I a la vegada, de tots aquests partits, l’únic on conflueix ser indepe i ser ja al Parlament és JxC, refundat oportunament, sense el llast d’un PDECat amb qui han partit peres, amb una bona candidata en Laura Borràs i amb Puigdemont darrere de l’operació, però que malgrat tot és dubte per la pèssima actuació de Miquel Sàmper a Interior, actuació poc prometedora si del que es tracta és de començar de nou nets com una patena. Altres partits votables però sense garantia d’entrar són Primàries i Directe 68. També Demòcrates si un té una vena democristiana clara. Cal excloure el Front Nacional de Catalunya per xenòfob (així com el Moviment Identitari Català si es presentés, per la mateixa raó). En tot cas, la dreta espanyolista hi estarà fragmentada, però hi ha una por clara: el PSC de Miquel Iceta té bastant camp per a ell sol, i si treu bon vot pot pactar amb els Comuns i governar la Generalitat tal i com ho va fer en Montilla: aturant-ne el funcionament i dirigint-la tal i com es dirigeix una fàbrica de rentadores o uns grans magatzems. De fet, pel PSC la Generalitat no serà més que un edifici guay amb uns quants despatxos a ocupar i uns quants sous a cobrar mentre el país queda sense govern.

La CUP no crec que tregui grans resultats, en base a que quan va tocar actuar van tancar-se en banda.

*****

«Jazz condemnat a mort»

Una idea poc comercial per a un disc poc comercial, «Jazz», que té les bases completes i també té complet el treball de portada. I del que fins fa dos dies no sabia què fer-ne. Simplement no vull embrutar la meva discografia amb temes noi-noia. En fi, no dic que hagi d’optar forçosament per aquest nou tema, però crec que és la primera vegada que unes bases em tenen tan collat. 2019 pur. I em reca haver d’abandonar aquestes bases, crec que són bones i a més ja hi ha molta feina feta. Una altra cosa és que no puc assegurar que el disc resultant sigui apte per a ser posat en circulació. Si l’acabo, el cantaria en anglès.

*****

La taula Behringer ha estat netejada i, sembla, funciona bé. Vaig fent càlculs de què em falta. Per a l’estudi, només un efecte en rack Klark Teknik 3rd Dimension. Instruments, ja hi ha més recorregut, em vaig haver de malvendre instruments i ho noto, tant per la seva disponibilitat com emocionalment. Falta veure on podré arribar, no em gastaria molts diners però admeto que la manca de casa em pressiona. No tinc cap simpatia ni per bancs ni per immobiliàries, en base als preus que li segueixen posant als habitatges, vint anys després. Vint anys de buscar casa i d’intents fallits de compra. Saber que a 25 anys jo ja vaig prendre la decisió i que a 45 segueixo a la casella de sortida, contra la meva voluntat.