Two Shoes in Shoreview

A internet:

De la unitat dels Països Catalans se’n poden dir moltes coses. Jo només apuntaré que per mi no és prioritària, més que res perquè em preocupa molt el pes específic de Barcelona i com aquest pot desequilibrar per si sol tots els PPCC. Amb uns PPCC multiestat això es pot corregir una mica. En un altre ordre de coses, constatar que el concepte d’excel·lència l’hem assolit en camps molt diversos, però no necessàriament en el món de la cultura, on els artistes de més projecció poden tenir un nivell molt desigual. De fet, i sense entrar en molts detalls, en el camp de la música és com si la fornada dels anys setanta no s’anés a repetir mai més, el qual és molt estrany si tenim en compte la cantera tan bona que tenim. Però és una cantera oblidada, sobretot pels despatxos on el decideix qui entra i qui no. Cal un canvi, i és un canvi que necessita ser ordenat des de l’esfera política per a poder produir-se. No sóc optimista. I per tant, a aquest pas l’excel·lència cultural i especialment musical pot ben bé no produir-se mai. És molt trist.

Rajoy personifica la degeneració de la II Restauració Borbònica en el caos polític, econòmic i cultural. La personifica, però en realitat és tot un sistema el que ha causat tot això. Com va escriure l'historiador Peter Padfield, es poden aprendre moltes coses sobre els sistemes polítics per com se'n van avall. I crec important remarcar que Rajoy dirigeix ara tot el sistema, però que el seu ascens polític i la seva ascensió a la presidència de l'estat espanyol no haurien estat possibles sense que el sistema polític espanyol estigués construït i orientat d'una determinada manera. Rajoy és la guspira final que ho fa saltar tot enlaire, però és un símptoma d'un mal molt més profund, mal que ens retrotreu a 1975, a 1936 i potser fins i tot a 1909, 1875 o més enrera encara. És un sistema on hi poden haver intervingut milers de persones al llarg del temps, i ara sabem que porta anys condemnat. El que ocorre ara mateix, i nosaltres hi tenim un paper crucial, és l'inici de la fi d'un país, Espanya. No serà perquè no s'ho hagin buscat.

*****

Sense pretendre ofendre a ningú, el proper 2 de juliol hauria preferit escoltar a L'Exèrcit d'Islàndia a participar al Laberint d'Arcàdia. Ho dic amb coneixement de causa.

*****

He decidit fer, poc a poc, una seqüel·la del "Biedroneczki"... aquest cop tota en l'estil de "Two Shoes in Shoreview", potser provant també si me'n surto d'incorporar tocs de samba o bossa. Encara no sé si seria cantat o no, per això no vull córrer. A més, vull garantir-ne la qualitat. El cas és que amb "Two Shoes" i "North Faint Gaul" he descobert com fer música llatina d'una manera que m'agradi i mantenint la qualitat, cosa que la gran indústria no ha sabut fer IMO. De fet, la idea de provar aquest camí no em va venir dels artistes llatins supervendes actuals, sinó de gravacions antigues. He anat a les fonts (sí, ja sóc a mig camí de Rubí) i he escoltat des de la gravació original de "La engañadora" a improvisacions cubanes de finals dels 1950, passant pel disc "Broadway, Bongos & Mr. B" de Billy Eckstine (que tinc encarregat) o fins i tot per una curiositat ben arranjada com la versió de Gelu de "En Palma de Mallorca". Clar, aquestes gravacions antigues tenen un so que es fot d'hòsties amb l'estil llatí actual. Potser per això no em sento còmode amb gent com Mark Anthony o Gloria Estefan, admetent que ignoro si tenen alguna gravació bona o si són, com em sospito, "gent de la Indústria, amb mentalitat d'Indústria". En fi, veurem on em porta tot això.

*****

Mentre, ahir dimecres 21 de juny vaig debutar amb el grup de boleros... i va ser problemàtic. No em plantejo deixar-ho, però sí batallar-m'ho, perquè el que no vull és fer-me notori per actuacions força millorables. Sobretot perquè amb Visitants tot està a un altre nivell, fins i tot jo mateix: ja veig que no podrem actuar fins la tardor, però aleshores sorprendrem.

*****

El passat 1 de juny va fer cinquanta anys del llançament del Sgt. Pepper dels Beatles. Grandíssim disc que és una de les meves influències capitals, tant per les seves cançons com pels arranjaments dels propis Beatles i de George Martin, i també per l'enginyeria de gravació de Geoff Emerick. Quan vaig fer el "1964", vaig provar jo mateix a gravar les veus provant diferents maneres de gravar-les a partir del poc de què disposava: el micro ADK a-51, el compressor Alesis 3630 i algunes reverbs i delays del Zoom RFX-2000. I crec que part de l'aroma experimental de l'àlbum va venir d'aquest plantejament d'enginyeria tan 1960s. Però com a enginyer no deixo de ser un patata en comparació amb gent com Geoff Emerick, Larry Levine o Joe Meek. Ni tinc la perfecció d'un Stephen Barncard, un Stephen Desper o un Michael B. Tretow. M'encanta el seu treball.

A la vegada, torno a un article que fa un any em va agafar per sorpresa: https://www.theguardian.com/music/musicblog/2016/jan/21/brian-wilson-beach-boys-musical-mind-mental-condition-beethoven-psychology-love-and-mercy . La tesi de l'article és que tota la creativitat de Brian Wilson venia del fet que constantment tenia una mena de jukebox sonant dins del seu cap. No em refereixo a al·lucinacions, sinó a imaginar música constantment, fós seva o d'altra gent. I el que em va sobtar va ser... que és el que em passa a mi! Evidentment no em vull comparar amb tot un Brian Wilson, un autèntic innovador que ens supera de llarg a tota la resta de mortals. Però passar-me, em passa: normalment "escolto" música d'altres (el "Forever Changes" de Love, algun passatge de The High Llamas, fragments de "SmiLE" dels Beach Boys, etc.), i de tant en tant algun acord es mou cap algun altre i em trobo component mentalment. La pega d'això és que necessito l'estudi per a treure les idees del meu cap i fixar-les en un suport físic, o acabaran fent-me mal. El pitjor per mi és haver-me de passar anys sense poder acabar cap obra per agenda plena. I ja m'ha passat tres vegades: 2001-2004, 2007-2009, i aquest curs. És horrible. Clar, per això continuo fent discos: és una màquina que no pararà mentre no em mori. Però, d'altra banda, reconec que fins i tot m'estic plantejant de deixar de cantar en català, no per falta d'amor al català ni per falta de convenciment polític, sinó perquè intentar fer bona música en aquest país és inútil, només importen els mediàtics, i ara sé que el meu públic és, de fet, a l'altra banda de l'Atlàntic, o almenys a les Illes Britàniques. Falta veure com hi arribo, però dóno Catalunya per perduda. Impossible fer res aquí.