Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

divendres, de juny 02, 2017

Mirèlha

El cantant aquell no ha dit res. Em sembla que tinc un àlbum meu per acabar. I com que no puc cantar davant d'un micro encara, li vull fer melodies instrumentals via MIDI. No m'hi podré posar abans de dimecres. Quina agenda. I al final m'hauré hagut de fer el disc jo, i amb nul·la repercussió.

*****

Vull llegir.

*****

Al grup de boleros m'he passat al baix. I de sobte sonem molt millor. Em sembla que em tocarà fer de multiinstrumentista. Els concerts són aviat.

*****

Pensant en electrificar el sitar, via piezo. I a la llarga, fer-li posar pastilles SD Seth Lover a la Epi Dot.

*****

Escrit a classe d'Artteràpia el 24 de maig d'enguany:

Escric per no repetir dibuix. Hauré vist "Moulin Rouge" (John Huston, 1952). És interessant. És bona. Està ben dirigida. Així que no hauré perdut el temps.
Una altra cosa és el tema. Encara que una part de la pel·lícula aconsegueix retratar molt bé l'artista i el seu medi social i font d'inspiració, hi ha un problema: el centre argumental és que malament que ho va passar a nivell amorós. I sento empatia per ell. Però és just el tema que m'impel·lia a repetir dibuix: una nit de pluja i tempesta en un paratge amb tombes i arbres morts i retorçats.
Clar, no és un tema molt fantàstic per mi. M'he passat tota la meva vida adulta rebent cops i punyalades traperes. I al final he hagut de renunciar. Si alguna vegada alguna vol res de mi, no ha de fer sinó venir-m'ho a dir, i jo la rebré amb afecte i discreció. Però jo no busco més. "Amor" és una paraula ben abstrusa.
I ara només em queda "rajar" de Hollywood i la seva obsessió amb el tema, vist sota una llum positiva. Mireu, nois, doneu mal rotllo. Embafeu. I avorriu.
Llavors què queda? Problema habitatge (és horrorós, però a això sí que no hi puc renunciar, avui he descobert que un anunci era publicitat enganyosa).
I tema creativitat, que és on estic segur i on obtinc bon rotllo. Està clar que la col·lecció de guitarres ja s'ha acabat, Però les que tinc em fan feliç. Gravar em fa feliç. Escriure... ho faig, almenys. I només em falla la difusió. La gent que descobreix el meu treball està entusiasmada. Ara falta que el pugui descobrir el gran públic. El Serrat i el Llach van tenir sort: no van haver-ho de confiar tot a les actuals grans discogràfiques de país. Ja eren mediàtics.
Llavors, la meva relació amb la creació artística es basa en un criteri de màxima seguretat, de racionalitat, i d'aprenentatge, creació i aplicació d'algoritmes, procediments tècnics que donen un resultat "en termes matemàtics". És el que faig quan gravo i produeixo discos, amb tècniques com la del "mur de so", variacions de velocitat, cintes a l'inrevés, editatges, aplicació de reverberació i línies de retard...
Dibuix? És on vaig més insegur, d'entre allò que faig. Però sempre puc tornar a la perspectiva tècnica. Això sí, intento provar coses perquè el que és segur és que cal canviar.
Narrativa? Em costen els arguments, però mentre tingui hores per endavant i concentració, faig la feina i sembla que no ho faig malament del tot. En tot cas, la meva preferència és per una narrativa minimalista, cuidada i "no perseguidora de l'emoció fàcil i a qualsevol preu". Així que és més fàcil que llegeixi (bé, el poc que llegeixo) literatura d'avantguarda que novel·les romàntiques o embolics de la Terra Mitja. Bé, si vull continuar escrivint he de llegir. I no tinc ni temps ni espai. Em preocupa.
De totes maneres, allò que he dit de la seguretat, la pel·lícula ho capta molt bé. Toulouse-Lautrec sabia el que valia. I apreciava a aquells que valien. En canvi, no li impressionaven els grans mites "per la cara". I per cert, estic d'acord amb la seva opinió sobre la Mona Lisa. Millor amb bigoti. I jo, en música, hi afegeixo a Mozart. Moltes dots, però no va fer més que música avorrida. Prefereixo a Steve Reich o a Charles Ives.

*****

Carta no publicada:

El negoci immobiliari és l'únic que posa als seus clients tots els entrebancs possibles. Per incomprensible que sigui, tenen horror a vendre. Només així s’entén que posin els preus que posen als seus habitatges, o que intentar aconseguir una hipoteca sigui més difícil que entrar al Pentàgon a mitjanit (i els bancs tampoc no en surten gaire ben parats). Donaria per una bona comèdia, excepte per un punt: han aconseguit ensorrar tota una societat. Només dues conclusions: a) el tema immobiliari està en mans de les persones inadequades; b) amb tanta dificultat interposada, ens estan implorant a crits que ocupem habitatges. I els polítics no saben sortir de “si regulem els preus estimulem el mercat negre”. I així ens va a tots.