El cantant
aquell no ha dit res. Em sembla que tinc un àlbum meu per acabar. I
com que no puc cantar davant d'un micro encara, li vull fer melodies
instrumentals via MIDI. No m'hi podré posar abans de dimecres. Quina
agenda. I al final m'hauré hagut de fer el disc jo, i amb nul·la
repercussió.
*****
Vull llegir.
*****
Al grup de
boleros m'he passat al baix. I de sobte sonem molt millor. Em sembla
que em tocarà fer de multiinstrumentista. Els concerts són aviat.
*****
Pensant en
electrificar el sitar, via piezo. I a la llarga, fer-li posar
pastilles SD Seth Lover a la Epi Dot.
*****
Escrit a
classe d'Artteràpia el 24 de maig d'enguany:
Escric per
no repetir dibuix. Hauré vist "Moulin Rouge" (John Huston,
1952). És interessant. És bona. Està ben dirigida. Així que no
hauré perdut el temps.
Una altra
cosa és el tema. Encara que una part de la pel·lícula aconsegueix
retratar molt bé l'artista i el seu medi social i font d'inspiració,
hi ha un problema: el centre argumental és que malament que ho va
passar a nivell amorós. I sento empatia per ell. Però és just el
tema que m'impel·lia a repetir dibuix: una nit de pluja i tempesta
en un paratge amb tombes i arbres morts i retorçats.
Clar, no és
un tema molt fantàstic per mi. M'he passat tota la meva vida adulta
rebent cops i punyalades traperes. I al final he hagut de renunciar.
Si alguna vegada alguna vol res de mi, no ha de fer sinó venir-m'ho
a dir, i jo la rebré amb afecte i discreció. Però jo no busco més.
"Amor" és una paraula ben abstrusa.
I ara només
em queda "rajar" de Hollywood i la seva obsessió amb el
tema, vist sota una llum positiva. Mireu, nois, doneu mal rotllo.
Embafeu. I avorriu.
Llavors què
queda? Problema habitatge (és horrorós, però a això sí que no hi
puc renunciar, avui he descobert que un anunci era publicitat
enganyosa).
I tema
creativitat, que és on estic segur i on obtinc bon rotllo. Està
clar que la col·lecció de guitarres ja s'ha acabat, Però les que
tinc em fan feliç. Gravar em fa feliç. Escriure... ho faig,
almenys. I només em falla la difusió. La gent que descobreix el meu
treball està entusiasmada. Ara falta que el pugui descobrir el gran
públic. El Serrat i el Llach van tenir sort: no van haver-ho de
confiar tot a les actuals grans discogràfiques de país. Ja eren
mediàtics.
Llavors, la
meva relació amb la creació artística es basa en un criteri de
màxima seguretat, de racionalitat, i d'aprenentatge, creació i
aplicació d'algoritmes, procediments tècnics que donen un resultat
"en termes matemàtics". És el que faig quan gravo i
produeixo discos, amb tècniques com la del "mur de so",
variacions de velocitat, cintes a l'inrevés, editatges, aplicació
de reverberació i línies de retard...
Dibuix? És
on vaig més insegur, d'entre allò que faig. Però sempre puc tornar
a la perspectiva tècnica. Això sí, intento provar coses perquè el
que és segur és que cal canviar.
Narrativa?
Em costen els arguments, però mentre tingui hores per endavant i
concentració, faig la feina i sembla que no ho faig malament del
tot. En tot cas, la meva preferència és per una narrativa
minimalista, cuidada i "no perseguidora de l'emoció fàcil i a
qualsevol preu". Així que és més fàcil que llegeixi (bé, el
poc que llegeixo) literatura d'avantguarda que novel·les romàntiques
o embolics de la Terra Mitja. Bé, si vull continuar escrivint he de
llegir. I no tinc ni temps ni espai. Em preocupa.
De totes
maneres, allò que he dit de la seguretat, la pel·lícula ho capta
molt bé. Toulouse-Lautrec sabia el que valia. I apreciava a aquells
que valien. En canvi, no li impressionaven els grans mites "per
la cara". I per cert, estic d'acord amb la seva opinió sobre la
Mona Lisa. Millor amb bigoti. I jo, en música, hi afegeixo a Mozart.
Moltes dots, però no va fer més que música avorrida. Prefereixo a
Steve Reich o a Charles Ives.
*****
Carta no
publicada:
El negoci immobiliari
és l'únic que posa als seus clients
tots els entrebancs possibles. Per
incomprensible que sigui, tenen horror a vendre. Només així s’entén
que posin els preus que posen als seus habitatges, o que intentar
aconseguir una hipoteca sigui més difícil que entrar al Pentàgon a
mitjanit (i els bancs
tampoc no en surten gaire ben parats). Donaria
per una bona comèdia, excepte per un punt: han aconseguit ensorrar
tota una societat. Només dues conclusions: a) el tema immobiliari
està en mans de les persones inadequades; b) amb tanta dificultat
interposada, ens estan
implorant a crits que ocupem habitatges. I els
polítics no saben
sortir de “si regulem els preus estimulem
el mercat negre”. I així ens va a tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada