Hawaii

Estic ja pujant el "Biedroneczki" al Bandcamp. El masteritzat em feia patir, em va resultar molt més difícil del normal. Però sona bé. Me n'he sortit. L'àlbum ha acabat essent instrumental perquè la veu que jo volia que el cantés no va ni respondre el meu missatge. De manera que aquest és un àlbum instrumental, relativament menor però agradable d'escoltar, i que sobretot em permet acabar amb més d'un any de silenci discogràfic. Més discos m'esperen, aquest cop cantats: el "Disfunctional" (amb les lletres acabades i tot), l'"Estratègies" (on vull que cantin els meus amics i que quasi té totes les lletres escrites, potser posaré alguna guitarra aquí i allà), el "1980" (pendent de lletres) i la regravació de veus d'"Himnes", un disc que sé que ara podré cantar molt millor i amb millor pronuncia de l'anglès. Se'm gira feina, però com a feina és la xocolata del lloro.

Mentre, estic escoltant el "Cold and Bouncy" de The High Llamas i se m'està fent interessant.

*****

Escrits a internet:

Al nou país hi haurà un tema que caldrà abordar des del primer moment i que és vital: la desespanyolització en tota una sèrie d’àmbits, des de la política als cossos de seguretat. És un assumpte sobre el que s’ha de rumiar molt i anar amb peus de plom, doncs es tracta de no trepitjar el dret de la gent a pensar com vulguin. Però, a la vegada, ha de ser prioritari evitar que tota una sèrie de personatges es puguin canviar de camisa i aparèixer com els grans patriotes catalans quan fins ara han fet tot el possible per fer-nos mal i tenir-nos sotmesos. El preu de no fer-ho ja l’hem vist a la “transició”: no fer una desfranquització ens ha portat al dantesc panorama que retrata aquest editorial. Nosaltres estem fent l’únic canvi possible respecte de tot aquest desastre: marxar. No només és impossible intentar frenar una bola de neu tan gran com la que ens cau al damunt des de Madrid, sinó que quedant-nos a l’estat espanyol ens veuríem arrossegats una altra vegada a un drama humà com el de 1936. Està així de fotut.

Jo, com a músic independent, em permeto d’observar una disfunció greu en matèria cultural: només importen les patums. Tan simple com que hi ha un nombre relativament reduït de persones que semblen estar allà des de sempre, i que són màximament difosos i celebrats només per ser qui són. I si no ets un d’ells, simplement se t’ignora. O, en tot cas, algú en algun despatx ben ocult als ulls de la població ha de decidir que li interessa que entris en el cercle, i sempre que facis allò que aquest algú vol que facis. És una situació que de democràtica no en té res, i en el cas concret de l’escena musical n’estic fart de veure a companys músics molt bons plegant perquè sempre s’estan estavellant contra la mateixa paret, mentre aparentment publiquen discos i surten a la tele autèntics passavolants. Puc demanar un canvi? I un canvi a nivell polític? Perquè com a país no ens podem permetre el luxe de continuar fent el ridícul.

*****

Dimecres 14 vaig portar el sitar al Farràs per a que el Cristóbal m'hi enganxés un micròfon de contacte que jo ja tenia i també m'hi muntes una connexió permanent de jack. El mateix vespre el vaig poder recollir. Per l'altra, vaig aprofitar la visita per dur-li la Epi Dot. He decidit que el so de les Pearly Gates no em convenç i li faré instal·lar unes SD Seth Lover. En tot cas, vaig aprofitar la visita del matí per provar una Squier Telecaster Classic Vibe i una Tele mexicana que tenen, per si més endavant d'aquest any em puc fer amb una de les dues, purament perquè no deixa d'interessar-me tenir una Tele convencional (i perquè estalviar per una vivenda és, si no canvien radicalment les coses i un munt de rics va de pet a la presó, simplement inútil). Temps al temps.

*****

Què es fa després d’una desaparició de tres anys? Moure’t.