No vull que sigui un impossible

Avui m'he assabentat que certa dona que jo havia estimat molt a l'època de cant i que no em va deixar ni acostar-m'hi ha tingut un fill amb un altre. Crec que ha arribat l'hora d'enterrar-la. Ho porto intentant tots aquests anys, i potser el fet que em creia que ella havia fracassat amb tots els seus nòvios m'havia fet mantenir una espurna d'esperança. Ara ja no. Definitivament no em vol, ni m'ha volgut mai. Toca, doncs, fer-li els funerals i trobar-ne una altra.

El problema és: a qui puc trobar? En els meus 37 anys de vida no recordo ni a una sola noia que se m'hagi acostat. He tingut sempre al davant un mur de formigó de molts metres de gruix i ningú no m'ha dit mai "aquest és el detonador de l'explosiu i funciona així". Sempre, el missatge que he rebut és el de "ni pensis en acostar-t'hi", com si no tingués mai dret a reconstruir la meva vida.

Reconec que no em puc fer molta publicitat. No sóc ric. Reconec que ni puc ni vull fer-les mares, cosa que en el meu cas potser sigui el més convenient, però que les que vulguin ser mares trobaran insuportable, i en són moltes. Reconec que tampoc no m'agraden els animals domèstics (les plantes tampoc, però potser no són tan conflictives).

I no obstant veig a homes molt més lletjos i molt més impresentables que jo trobar parella amb molta facilitat. No sóc el millor home, però tampoc el pitjor ni de bon tros, i la gent que em coneix en altres àmbits sap que com a mínim tinc bon fons. I la pregunta és: en què fallo? Quin és el meu error? Voldria saber-lo per a poder-lo corregir. Si ningú no me'l diu no podré detectar-lo per mi mateix.

En realitat busco una dona per ella mateixa, pel que em pot aportar a mi i potser jo a ella. No estic buscant a cap supermodel, només una dona normal, mentre m'estimi (miraré de correspondre-li, s'ho mereixerà). Simplement vull saber que allò que busco no és una quimera, que un dia podré ser un home normal amb una parella, com fa tothom.

No hi ha res més trist que estar sol quan tu no ho has triat així.