Hill Street Blues

Els projectes que em falta completar són:

1) Charleston Valentine Stone. Només hi falten algunes lletres i veus. Però em sembla que, com tot, no m’hi podré posar fins Nadal. Tinc ganes d’acabar-lo d’una punyetera vegada.

2) Shut Down Vol. 3. Hauria de ser el disc experimental. Apart de lletres i veus, necessita guitarres. Tinc previst de gravar-hi la meva guitarra estèreo, passada pels meus dos Boss Blues Drivers.

3) The Disclosure Shortfall. El disc que de moment no és tan rodó. Hi gravaria unes poques veus, la majoria sense lletra, i moltes melodies de guitarra, potser també algun riff. És el disc que tinc de reserva, sense saber si acabarà de quallar. De fet, inclou dues sintonies descartades i dues demos per a Els Visitants, i això ho diu tot: si l’acabés ara amb quatre tocs de sinte, seria una altra compilació de rareses. Així que toca treballar. Almenys, ja li tinc preparada una portada molt bona.

4) Jazz. Que també seria de reserva. Només li manquen algunes lletres i totes les veus. Té el problema de ser molt 2019, i no em veig llançant-lo com a Patinet.

Per a les veus experimentaria amb un Zoom V3 que fa un temps que corre per l’habitació. Si em funcionés, m’estalviaria moltes desafinacions i em permetria més varietat vocal. Sobretot al Shut Down. No deixo de tenir la veu tocada per tants anys d’assaigs i concerts.

Apart, tinc una idea per a una segona part de l’Estratègies: aprofitar alguns sons rítmics del MODX6 per a crear-ne bases amb ritmes superposats. La idea és fer un disc molt comercial. Encara no tinc cap apunt gravat.

I hi ha una carpeta amb les últimes velles idees de quan les gravava en cassette i CD-R Audio, sobre 1998-99 (El CD-R Audio sempre va ser una pèssima idea. Em sento estafat.). Sempre puc intentar transformar-les en un disc instrumental amb estètica Corrupció. No és en absolut necessari, però si em dóna «mono» de gravar, és llàstima no intentar-ho.

Almenys, estic content de tenir 23 àlbums acabats i d’haver refós la sèrie de Duncan Drawings.

*****

Valoro aquí els meus primers cinc discos:

1) El Corrupció. Crec que l’autèntica obra mestra va ser gravar un disc quasi professional amb les eines menys professionals possibles. El meu mètode actual m’hagués ajudat a fer-lo molt més ràpid, però aleshores encara no me l’havia figurat, i igualment no tinc gens clar que hagués pogut fer una bona feina amb el meu ordinador de 2001 La Odisea Iba Despacio. 128 Mb de RAM! I una targeta Creative Soundblaster Live! que estava molt bé per a aquella època, però que em suposava moltes limitacions. Clar, vaig gravar amb el Fostex FD8, i era un martiri, tot i que aleshores no me n’acabava d’adonar. Un àlbum gravat a 44.1 Khz 16-bit, quasi sense màstering. I em vaig treballar les lletres, però no sé si la dels «Marcianitos» hi hauria d’haver anat: és bona, però no voldria que ningú es matés per ella. Ara sóc antisuïcidi, precisament perquè en alguns moments de la meva vida vaig pensar a donar el pas i van ser moments molt dolents per a mi. Almenys, el Corru conté la meva millor cançó, «La Dolça Torradora en la Primavera del ‘65...»

2) El Feina 2.0. L’he regravat i reestructurat quasi totalment, i ara és el disc que hauria hagut de ser des del primer moment. Ben produït. Sense farciments. Fins i tot així, és més una intro a la meva obra que un dels meus discos realment bons. Però no rebutjaré el disc on hi ha «Automatic Day» (en estat de 2006), «Amsterdam» (en estat de 2008) i «Hotel Renaissance» (regravada, i és un tema molt personal).

3) Hymns. Originalment «Himnes», i amb portada de José Luís Algar, vaig haver-ne de regravar alguns elements el 2019 per temes com males pronuncies, veus esgotades o una base mal gravada. En va solucionar la majoria de problemes, a canvi de canvis en la coloració de la veu. I que les bases siguin molt simples es deu a que anava a ser una peça de concert, amb partitura i tot, però no vaig trobar ningú que me la volgués tocar, i això després d’anys de cantar jo als concerts de tothom, per això vaig abandonar el món de la clàssica excepte per la Massa Coral. Bones cançons, però ara mateix és el meu disc pitjor produït, tot i que el «Feina 2.0 (una evolució)» havia sortit pitjor.

4) Alt Bee’s Rage. El meu primer disc instrumental, i el meu primer disc impecable. «The Damn Size of the Nun» és el millor tema, i consisteix a dur la idea base de la meva vella «La recol·lecció de la patata a l’Índia septentrional» a on realment hauria d’haver estat en primer lloc.

5) 1964. Un disc radical que va estar a punt de sortir malament (vaig haver de parar màquines entre mitjans de 2011 i mitjans de 2013) i que em va permetre aprendre el truc del «mur de so» de Phil Spector. Vaig encabir-hi totes les 25 cançons perquè eren un projecte coherent, però hi va haver crítiques per la duració. I és cert que el disc arriba on havia d’arribar, a canvi que les pistes de base i les veus es barallin en públic: el 2014-15 no tenia la millor veu, i és quan vam trobar en Marc Campins pels Visitants, la millor decisió possible. També admeto que és un disc una mica desigual. Però no hagués fet el mateix efecte si hagués estat curt. No deixa de ser el meu Àlbum Blanc, pel tosc que és. Portada de José Luís Algar.

Apart, cal comentar els tres àlbums que es van originar entre aquests cinc primers:

6) Santuari. El vaig haver d’acabar com a instrumental, no tenia bones lletres i estava cansat de no poder gravar veus. Vaig intentar treure’l el 2015, però el vaig haver de retirar per tot de coses mal gravades. La publicació de 2020 és la bona. De totes maneres, sona antic: té algunes coses de 2005 o fins i tot de 2000, i el 80% va ser acabat el 2007 en el meu primer intent a una òpera.

7) Els Somnis del Futur s’Escriuran amb Acer! Instrumentals amb els que m’havia barallat durant anys perquè no xutaven, i una nit de primers de 2020 ho vaig ajuntar i li vaig trobar una portada feta. Chapeau! Però admeto que me n’ha sorprès l’èxit.

8) 1980. Les bases eren acabades des de 2013, apart d’algun afegitó de 2015 i algunes melodies superposades el 2020. «Automatic Night» va requerir de molts overdubs per a funcionar. És un doble, el disc més llarg que he fet sense comptar compilacions de rareses. I funciona, tot i que se li nota l’edat.

Els tres discos de 2017-18 són d’una peça i m’agraden, essent el més important d’ells el «Biedroneczki Estan en Punts», on en un disc vaig passar del mur de so als ritmes llatins.

I els tretze discos no publicats es divideixen entre l’»Estratègies al Paradís» (amb «CBGB» a bord i molt potencial comercial, encara que alguna cançó és més discreta, però en això és com el «1964», un cicle coherent) i la resta, àlbums instrumentals sintetitzats de molt bona factura i producció, i compositivament impecables. El millor de la meva producció.

Sobre la saga dels «Duncan Drawings», ara hi ha un «Duncan Drawings» únic amb temes descartats però de bon nivell, el «Calm Waters Ahead?» que bàsicament seria el «Duncan Drawings II» molt millorat i amb alguns canvis (un autèntic àlbum, però el poso a la categoria de compilacions de rareses perquè es nota el vintage), i un «single» amb «Buy Guitars» (amb To Be Continued) i tres temes menors que per diverses raons no volia retirar i que estan en una ona de rock 1950es. Les pitjors gravacions de la sèrie original de tres discos estan retirades: sempre és bo tenir un bon control de qualitat. I llavors el que queda són recopilacions de rareses del Corrupció, del 1964 i de la meva primera i fallada etapa minimalista.

I, almenys al meu Bandcamp, el «petit complot» amb Tired Hippo, tal com hauria d’haver estat sempre: Ferran Baucells i jo, i de fet molt Ferran Baucells i poc jo.