A internet:
De la unitat
dels Països Catalans se’n poden dir moltes coses. Jo només
apuntaré que per mi no és prioritària, més que res perquè em
preocupa molt el pes específic de Barcelona i com aquest pot
desequilibrar per si sol tots els PPCC. Amb uns PPCC multiestat això
es pot corregir una mica. En un altre ordre de coses, constatar que
el concepte d’excel·lència l’hem assolit en camps molt
diversos, però no necessàriament en el món de la cultura, on els
artistes de més projecció poden tenir un nivell molt desigual. De
fet, i sense entrar en molts detalls, en el camp de la música és
com si la fornada dels anys setanta no s’anés a repetir mai més,
el qual és molt estrany si tenim en compte la cantera tan bona que
tenim. Però és una cantera oblidada, sobretot pels despatxos on el
decideix qui entra i qui no. Cal un canvi, i és un canvi que
necessita ser ordenat des de l’esfera política per a poder
produir-se. No sóc optimista. I per tant, a aquest pas
l’excel·lència cultural i especialment musical pot ben bé no
produir-se mai. És molt trist.
Rajoy
personifica la degeneració de la II Restauració Borbònica en el
caos polític, econòmic i cultural. La personifica, però en
realitat és tot un sistema el que ha causat tot això. Com va
escriure l'historiador Peter Padfield, es poden aprendre moltes coses
sobre els sistemes polítics per com se'n van avall. I crec important
remarcar que Rajoy dirigeix ara tot el sistema, però que el seu
ascens polític i la seva ascensió a la presidència de l'estat
espanyol no haurien estat possibles sense que el sistema polític
espanyol estigués construït i orientat d'una determinada manera.
Rajoy és la guspira final que ho fa saltar tot enlaire, però és un
símptoma d'un mal molt més profund, mal que ens retrotreu a 1975, a
1936 i potser fins i tot a 1909, 1875 o més enrera encara. És un
sistema on hi poden haver intervingut milers de persones al llarg del
temps, i ara sabem que porta anys condemnat. El que ocorre ara
mateix, i nosaltres hi tenim un paper crucial, és l'inici de la fi
d'un país, Espanya. No serà perquè no s'ho hagin buscat.
*****
Sense
pretendre ofendre a ningú, el proper 2 de juliol hauria preferit
escoltar a L'Exèrcit d'Islàndia a participar al Laberint d'Arcàdia.
Ho dic amb coneixement de causa.
*****
He decidit
fer, poc a poc, una seqüel·la del "Biedroneczki"...
aquest cop tota en l'estil de "Two Shoes in Shoreview",
potser provant també si me'n surto d'incorporar tocs de samba o
bossa. Encara no sé si seria cantat o no, per això no vull córrer.
A més, vull garantir-ne la qualitat. El cas és que amb "Two
Shoes" i "North Faint Gaul" he descobert com fer
música llatina d'una manera que m'agradi i mantenint la qualitat,
cosa que la gran indústria no ha sabut fer IMO. De fet, la idea de
provar aquest camí no em va venir dels artistes llatins supervendes
actuals, sinó de gravacions antigues. He anat a les fonts (sí, ja
sóc a mig camí de Rubí) i he escoltat des de la gravació original
de "La engañadora" a improvisacions cubanes de finals dels
1950, passant pel disc "Broadway, Bongos & Mr. B" de
Billy Eckstine (que tinc encarregat) o fins i tot per una curiositat
ben arranjada com la versió de Gelu de "En Palma de Mallorca".
Clar, aquestes gravacions antigues tenen un so que es fot d'hòsties
amb l'estil llatí actual. Potser per això no em sento còmode amb
gent com Mark Anthony o Gloria Estefan, admetent que ignoro si tenen
alguna gravació bona o si són, com em sospito, "gent de la
Indústria, amb mentalitat d'Indústria". En fi, veurem on em
porta tot això.
*****
Mentre, ahir
dimecres 21 de juny vaig debutar amb el grup de boleros... i va ser
problemàtic. No em plantejo deixar-ho, però sí batallar-m'ho,
perquè el que no vull és fer-me notori per actuacions força
millorables. Sobretot perquè amb Visitants tot està a un altre
nivell, fins i tot jo mateix: ja veig que no podrem actuar fins la
tardor, però aleshores sorprendrem.
El passat 1
de juny va fer cinquanta anys del llançament del Sgt. Pepper dels
Beatles. Grandíssim disc que és una de les meves influències
capitals, tant per les seves cançons com pels arranjaments dels
propis Beatles i de George Martin, i també per l'enginyeria de
gravació de Geoff Emerick. Quan vaig fer el "1964", vaig
provar jo mateix a gravar les veus provant diferents maneres de
gravar-les a partir del poc de què disposava: el micro ADK a-51, el
compressor Alesis 3630 i algunes reverbs i delays del Zoom RFX-2000.
I crec que part de l'aroma experimental de l'àlbum va venir d'aquest
plantejament d'enginyeria tan 1960s. Però com a enginyer no deixo de
ser un patata en comparació amb gent com Geoff Emerick, Larry Levine
o Joe Meek. Ni tinc la perfecció d'un Stephen Barncard, un Stephen
Desper o un Michael B. Tretow. M'encanta el seu treball.
A la vegada,
torno a un article que fa un any em va agafar per sorpresa:
https://www.theguardian.com/music/musicblog/2016/jan/21/brian-wilson-beach-boys-musical-mind-mental-condition-beethoven-psychology-love-and-mercy
. La tesi de l'article és que tota la creativitat de Brian Wilson
venia del fet que constantment tenia una mena de jukebox sonant dins
del seu cap. No em refereixo a al·lucinacions, sinó a imaginar
música constantment, fós seva o d'altra gent. I el que em va sobtar
va ser... que és el que em passa a mi! Evidentment no em vull
comparar amb tot un Brian Wilson, un autèntic innovador que ens
supera de llarg a tota la resta de mortals. Però passar-me, em
passa: normalment "escolto" música d'altres (el "Forever
Changes" de Love, algun passatge de The High Llamas, fragments
de "SmiLE" dels Beach Boys, etc.), i de tant en tant algun
acord es mou cap algun altre i em trobo component mentalment. La pega
d'això és que necessito l'estudi per a treure les idees del meu cap
i fixar-les en un suport físic, o acabaran fent-me mal. El pitjor
per mi és haver-me de passar anys sense poder acabar cap obra per
agenda plena. I ja m'ha passat tres vegades: 2001-2004, 2007-2009, i
aquest curs. És horrible. Clar, per això continuo fent discos: és
una màquina que no pararà mentre no em mori. Però, d'altra banda,
reconec que fins i tot m'estic plantejant de deixar de cantar en
català, no per falta d'amor al català ni per falta de convenciment
polític, sinó perquè intentar fer bona música en aquest país és
inútil, només importen els mediàtics, i ara sé que el meu públic
és, de fet, a l'altra banda de l'Atlàntic, o almenys a les Illes
Britàniques. Falta veure com hi arribo, però dóno Catalunya per
perduda. Impossible fer res aquí.