Una trista
noticia m'ha arribat avui mateix: Cabaret Misèria fan el seu darrer
concert el 13 de juliol al Bau House (20 h.). Pels que volgueu
arribar just a temps, us diré que el seu frontman, el Toni Ubach, és
la personalitat més carismàtica de l'escena local, un home de
teatre que ha sabut hipnotitzar des de l'escenari, recolzat per molt
bons músics. També, mireu si podeu agençar-vos encara el seu únic
CD, "El senyor B, la vedette i les restes del naufragi",
val molt la pena. Precisament aquests havien de seguir. Reconec que
no conec els detalls.
*****
També,
"Shelby" ja sembla haver abandonat definitivament el chart
de TourDates. Reconec que ha estat bonic veure-la allà. Sobretot per
la gent d'UK que l'haurà poguda sentir.
*****
Dissabte 29 a
les 21 h. l'Exèrcit d'Islàndia van tocar al Vapor Ventalló. I ja
només per la intro va valer la pena: la millor versió de "La
defenestració de Praga" en el que porten de carrera. I el
nivell general va ser molt bo. Única pega, i tampoc no és una cosa
molt definitiva: el final de "Manhattans" va semblar agafar
per sorpresa a algun membre del grup, segurament perquè n'havien
assajat una versió acústica sense secció lenta. Fins i tot així,
van deixar clar que són l'esperança de la música rock a Terrassa,
i que a més la promesa experimental de la sessió d'"Último
peón de reina" va prenent cos: de sobte, "El regne
mineral", essent bo, sona com d'una altra època (això és bo:
estan evolucionant). I es confirma una tendència: per a ser un grup
desconegut, aconsegueixen convocar a un nombre més que satisfactori
de persones. Vol dir que estan fent bé la feina.
Cosa que no es
pot dir del següent grup: vaig sentir-ne el primer acord i em va
semblar tan horrorós que vaig fugir immediatament. No me n'interessa
ni el nom.
*****
En canvi,
reconec una certa decepció crítica amb el concert en què vaig
participar l'endemà a la tarda a l'Auditori Municipal. La idea amb
la que anava era: després d'una primera part de la que no coneixia
els detalls, el centre de la segona part seria jo telonejant el
millor que pugui i amb senzillesa als cantants clàssics amb els que
de vegades he col·laborat (i efectivament, ells no van fallar). Però
vaig començar a veure que allò no aniria bé quan em vaig presentar
a les 16:15 a l'auditori per a fer una mínima prova de so... ningú
no em fotia ni cas... una banda era a l'escenari pendent d'una prova
de so que no s'acabava d'engegar... i quan van provar, allò
dissonava bastant (inintencionadament, s'entén). Va entrar el
públic, vaig entrar a la zona de camerinos amb tot de gent... i van
seguir dues hores i mitja d'espera. No acabava de poder veure què
succeïa a l'escenari, però dues hores van passar amb una obra de
teatre, una breu pausa, i van seguir vint minuts de la banda, que
desafinaven com condemnats (va ser dur). I a la fi jo. Vaig sortir
amb la rick i un pedal de compressió ja muntats i cablejats per a
guanyar temps (fins i tot així, la pausa devia ser d'almenys cinc
minuts, que era el que volia evitar a 1/4 de 5). Vaig tocar amb
correcció, encara que no sé si amb molt ànim, "Amsterdam",
"Shelby" i "Boston", amb alguna fallada de veu
per inflamació. Els cantants amb piano (únic moment estelar de la
tarda), i cap a casa (bé, no: vam anar a sopar amb els cantants i un
parell de persones més).
I a casa la
mare em va dir què havia passat: la primera part havia consistit en
una representació de "La caputxeta vermella", a càrrec de
gent amb minusvalies diverses, que va ser un desastre artístic (no
va ajudar que, com vaig saber per una altra banda, s'espatllés
l'ordinador de projeccions). A veure, que aquesta gent provi de fer
coses em sembla fins i tot genial, però es veu que l'espectacle era
tan desenfocat i lamentable que molta gent se'n va anar. La banda que
va iniciar la segona part ho va fer tan malament que encara van
espantar més els pocs que quedaven. Quan vaig sortir a l'escenari,
ho tenia tot en contra, i els meus esforços no van poder evitar
noves desercions d'un públic que ja no estava en situació
d'escoltar res, per cuidat que fós. Per quan els cantants van
sortir, ja quasi no hi havia ningú. Una tarda trista. A partir d'ara
miraré amb lupa on actuo.
*****
Mentre,
l'aroma de Hammond continua, però no sembla passar res. Em té
preocupat. Se m'acaba el temps.
*****
Almenys, fa
uns dies vaig completar la segona lletra que porto del "1980",
"Rates sobre ADN". Vull tornar-m'hi a posar, aquests
darrers dos mesos he tingut massa distraccions i he perdut
completament l'empenta. I no vull arribar a final d'any sense haver
tret almenys dos discos. Tot depèn de com em vagi a partir de
mitjans de juliol. La voluntat hi és. Per favor, que ningú no em
pari...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada