Volts, Twelves & the B3.

Novetats en la meva cerca de discos de Son Volt! Me n'han arribat tres quasi de cop. Ha valgut la pena. D'ells parlaré ara, en la primera meitat d'aquest post.

L'últim que m'ha arribat, tot i que el que més esperava, és l'ansiat "Honky Tonk" (2013, recentíssim), un disc de "country seriós" que és dels més enfocats que ha fet mai Jay Farrar. Comença amb un temazo: "Hearts and Minds", una de les millors mostres de country tradicionalista que es pugui concebre, amb tots els matisos que es podien esperar d'un tan gran coneixedor del tema com és en Jay Farrar. "Brick Walls" és més suau, potser un tema més potent hagués anat bé aquí. El disc oscil·la entre aquests dos punts, amb encerts com la potent "Barricades", les grans balades "Down the Highway" i "Angel of the Blues" o temes-amb-declaració-d'intencions com "Bakersfield", que ja només pel títol explica bé què ha volgut fer en Jay en aquest disc. En conjunt el disc és una mica més suau que l'anterior "American Central Dust" (2009: mireu http://lluispaloma.blogspot.com.es/2012/12/harpsichords-summer-pizza.html), però que quedi clar: "Honky Tonk" és un bon disc, exemplificador de com s'ha girat la truita en la vella disputa entre en Jay i en Jeff Tweedy, i una lliçó de mestre sobre el (bon) country tradicional. Recomanació absoluta.

"Wide Swing Tremolo" (1998) és el tercer i últim àlbum de la pimera etapa de Son Volt. "Straightface", el tema que obre potentment el disc, és tan potent com qualsevol cosa en els discos dels Stones d'entre 1968 i 1972. "Driving the View" està més en el motlle de "Trace", el seu llegendari primer disc (llegenda justificada, és màgic), i és un country-rock suau i ben travat. El disc es mourà entre aquestes dues sonoritats, amb temes com "Strands", "Death Man's Clothes", "Chanty" o "Question". És un disc una mica més irregular que "Trace" (1995) on en Jay comença a intentar buscar noves vies, de moment sense allunyar-se massa estona d'allò que ja tenia dit, però encara amb un nivell general força bo. Tot i que en Jay podia posar-se més experimental. I és el que anava a fer, per al millor i per al pitjor. Tot i que de moment l'únic signe del que vindria és la tercera pista, "Jodel", un breu farciment per a arpa de blues i delay que no necessàriament beneficia el disc.

El "no tan bo" del trio d'avui és "Terroir Blues", de 2003, un dels discos independents de Jay Farrar en solitari en què aquest va buscar una nova direcció, sense adonar-se que hi havia una cosa que ja feia molt bé. I de fet, en aquest disc és quan fa aquesta cosa que obté els millors resultats, temes com "No Rolling Back" I i II, "California" o "Hard Is The Fall" II. Doncs sí, hi ha primeres i segones parts de temes! En realitat, el problema és de producció: alguns temes potencialment bons no estan correctament gravats o mesclats (l'estranyíssima mescla de "Hard Is The Fall" I n'és el millor exemple: una muralla de delays curts que xoca amb el tema de base), i hi ha un element prescindible en el seqüenciat del disc final: els sis "Space Junks" que van apareixent cada x temps i que no són més que sons a l'inrevés gravats molt ràpidament (aquí reconec que al "petit complot" que vam gravar junt amb Tired Hippo fa tres anys hi havia uns "bits" que també apareixien cada dos temes, però són defensables perquè semblaven estructurar el disc, enlloc d'interrompre'l). Què és, per tant, "Terroir Blues"? Un experiment, amb tota la càrrega d'aventura, risc i possible inconsistència que tot experiment comporta. Almenys, aquí i allà es comencen a sentir els sons que, segons sé, floririen a partir de "Okemah and the Melody of Riot" (2005), i que jo he pogut sentir en tota la seva glòria a "American Central Dust". El qual vol dir que continua valent la pena intentar escoltar aquest disc. Suposo que si hi ha un problema és comparatiu: el 2003, Wilco estaven entre els seus dos millors discos, i semblaven haver agafat tanta distància de Jay Farrar que molta gent es va perdre discos com aquest "Terroir Blues" i els que van seguir; va ser un moment en què l'escenari contrari (un Jeff Tweedy definitivament desenfocat mentre en Jay fa futurs clàssics -diguin el que diguin els crítics-) semblava simplement impossible. Així que fans desencantats de Wilco com jo estem descobrint a Jay Farrar amb força anys de retard. Però l'estem descobrint, per sort. Recomano l'experiència.

*****

Ahir, divendres 5 de juliol de 2013, em va arribar el triple CD de la "versió Virgin" de "Music In 12 Parts" de Philip Glass, publicada íntegra fa 24 anys i que fins ara m'havia estat impossible de localitzar. I me l'he escoltat tot en una sola sentada (bé, he parat 20 minuts entre els CDs 1 i 2 per a sopar ràpidament). Per a ubicar-vos: la primavera de 1990 un noi de qui no recordo el nom em va passar la seva còpia en vinil de 1975 de les dues primeres parts. Vinil que va passar a ser una peça indispensable de la meva formació com a compositor (me'l vaig copiar en casette, i cap a 1993 l'havia escoltat unes 750 vegades). Clar, desseguida vaig voler escoltar les altres deu parts, que no podia localitzar enlloc, i de fet recordo diverses trucades a Catalunya Música per a intentar que posessin alguna de les parts en el programa de peticions dels oients dels dissabtes. Va ser una situació molt frustrant que va durar fins a 1997, quan de sobte vaig localitzar a Discos Castelló un CD triple amb tota l'obra, CD que em vaig endur inmediatament (pagant, clar!). I arribant a casa me'l vaig escoltar tot seguit. A la fi tenia aquesta obra mestra en CD... només que no era la mateixa gravació: era la versió Nonesuch, gravada el 1993 i publicada el 1996. I especialment la primera part sonava molt diferent, bonica en si mateixa, perfecta tècnicament, però diferent. I sempre m'havia quedat aquella cosa de no poder localitzar la gravació original. Fins ara. Fa pocs dies la vaig veure, nova, a Discogs, i em vaig decidir a fer el pas (internet és gran).

Que què tal sona? Per situar-nos, les primeres sis parts van ser gravades el maig de 1975 als Greene Street Studios de NYC, mentre que les altres sis ho van ser a The Living Room, NYC, el desembre de 1987. Tot en analògic, pel que es desprèn dels crèdits. Una conseqüència d'això és que el paper de soprano va recaure en dues cantants d'estils contrastats (Joan LaBarbara el 1975, amb una veu plana molt adequada a la música, i Dora Ohrenstein el 1987, més "diva"), i que en Philip Glass només toca a les gravacions de 1975. Gravacions que constitueixen un document únic: una obra mestra ha estat acabada tot just fa un any, i el Philip Glass Ensemble es reuneix en un estudi analògic molt bàsic per a gravar, de moment, el que els diners permeten. Toquen les parts senceres, amb molta de l'acció ocorrent en rigorós directe, potser amb algun editatge aquí i allà, tot molt primitiu. Soprano, flautes travesseres, saxos, i Farfisas Mini Compact al vent. La major diferència és en l'arranjament de la primera part, sense soprano, amb un so més tosc i primitiu, però amb els orgues prou clars com per a poder treure'ls d'oïda i així aprendre com està construït aquest moviment. De tot el conjunt, les parts 3, 5 i 7 són les que sonen més diferents respecte de la molt més difosa gravació Nonesuch. La resta sona força similar, i especialment el tercer CD seria pràcticament intercanviable. El so de les gravacions de 1987 és força bo, quasi al nivell de la gravació de 1993. Les gravacions de 1975 sonen menys transparents, i aquí hem de fer esment d'un detall subtil però molt important: aquestes gravacions van ser remesclades pel Kurt Munkacsi a The Living Room el 1987-88, treient una mica d'èmfasi als Farfisas en favor dels instruments de vent, i els baixos de les gravacions originals van ser jutjats no prou bons i es va afegir una pista extra tocada amb un sintetitzador molt "anys 80" doblant aquella part, el que no seria tan greu si el so triat no sonés tan poc a 1975 (de fet, qui hagi sentit l'LP de 1975 s'adonarà que la nova pista es fot d'hòsties amb la resta de la gravació). El resultat conjunt és, malgrat tot, interessant, i el so més imperfecte d'aquesta primera versió de la peça és també més íntegre, més radical, que el de la versió de 1993, més polida i regular però també més "comfortable". El resultat final és de taules, i jo recomano intentar fer-se amb les dues versions per poc que sigui possible (cert que la versió Virgin ha circulat poquíssim i porta molts anys descatalogada, un fet que no sabem si Orange Mountain corregirà, en tenir en catàleg una versió en directe que pel poc que n'he pogut sentir segueix força la lletra i l'esperit de la versió Nonesuch).

Un apunt final sobre el tema: en els CDs de Virgin i de Nonesuch el seqüenciat és idèntic, amb una part per pista a excepció de la part 5, que comença al final del CD 1 i segueix al CD 2. Però a l'LP de 1975 el seqüenciat de les dues primeres parts és diferent: cara 1, part 1 sencera i inici de la part 2 fins que a les poques variacions s'accelera; cara 2, resta de la part 2 sense cap anticipació de la part 3. Les mescles sonen diferents entre elles, segurament per haver estat mesclades en dies diferents (al CD 1 Virgin, la part 2 sona seguida i amb un so homogeni, el que vol dir que el multipista de base per a la part 2 de 1975 segurament seria un de sol, editat a conveniència). Finalment, fer esment de la portada de Sol Lewitt (l'LP de 1975 fa servir la variació en vermell i groc, mentre que el CD en fa servir quatre, amb la de fons blau com a portada oficial), i que l'LP de 1975 inclou a la contraportada un text on el mateix compositor descriu de manera tècnica què trobarem a cada part, les seves intencions en el moment de composar la peça, i la seva menció sobre que en anys recents la seva preocupació per l'estructura havia donat pas a un cert èmfasi en el so. És un text que no s'ha reproduït mai més enlloc, fins allà on sé, i és molt més útil com a guia que el text més llarg que acompanya la versió Nonesuch, escrit per un tal Tim Page i que en alguns moments se'n va una mica per les branques.

*****

Finalment, faig un breu comentari sobre un llibre que també m'ha arribat aquesta setmana, "The Hammond Organ, An Introduction To The Instrument And The Players Who Made It Famous", de Scott Faracher. És, pel que n'he pogut fullejar fins el moment, una història molt completa de la casa Hammond i els seus orgues, junt amb almenys un terç del llibre comentant en profunditat a molts dels intèrprets de Hammond més famosos. Potser alguna part es podia haver organitzat una mica diferent i, com he vist en altres llibres on es parla d'instruments "clàssics", la casa Hammond-Suzuki hi té un paper central, més que no pas els clònics (que, tot s'ha de dir, no són tampoc ignorats, almenys els més importants). Però com a llibre historiogràfic, el cert és que poc més se li pot demanar, i el seu gruix físic és mencionable, sobretot en comparació amb altres llibres que tinc sobre instruments. Tinc ullat un altre llibre sobre Hammonds (que no sé quan podré adquirir), però sembla molt més centrat en la interpretació instrumental i els seus trucs per a aquest instrument que en la part historiogràfica, que considero que tinc coberta amb el llibre del Sr. Faracher. (També, hi ha pdf's a internet que parlen d'aspectes concrets com registració o reparació d'instruments originals, i que per a un intèrpret poden ser força útils, especialment pel que fa a les subtilitats de l'ús dels drawbars).