Avui
la cosa anirà de discos d'altres. En primer lloc parlarem de The
Primrose League. No, no és el moviment conservador, sinó un aparent
grup d'estudi del que no n'he trobat cap disc a Amazon i que bé pot
ser un grup sense discogràfica que ha posat els seus tres discos per
descarregar aquí:
http://primroseleaguemusic.blogspot.com.es/p/album-downloads.html.
Els seus tres àlbums serien "Stigmata Playing Up Again",
"Letters To Cyril Connolly" i "Havoc Monk Unseen".
El seu autor intel·lectual: Daniel Earwicker. Els temes funcionen a
base d'entortolligar diferents línies de guitarra (tres guitarres,
entre elles una Rick de 12 amb toasters) i de baix (també un Rick),
amb una bateria que sol complicar encara més el ritme. Tant
rítmicament com harmònica, les sorpreses són continues. El so és
força brillant, i la producció és magistral. Si no l'ha descobert
ningú, no sé a què esperen les discogràfiques. Encara no ho he
escoltat tot, però tot el que porto escoltat és excel·lent. Si
llegiu aquest post, escolteu la seva música (i lletra: la de
"Watchtower" és literatura en estat pur) i difoneu-la. Que
corri la noticia. Per cert, de cada tema també n'hi ha video a
YouTube.
*****
L'altre
disc a comentar ja el vaig escoltar (comprat en mp3 a Amazon, única
vegada que ho he fet) a finals de l'any passat: “Music for Heavenly
Bodies”, de Paul Tanner, Andre Montero and his Orchestra, i
arranjat per Warren Backer. És un disc curiós, força agradable de
sentir, però el que el fa important històricament és que és el
primer disc on sona l'anomenat Electro-Theremin, un aparell
interpretat per Paul Tanner i construït per Bob Whitsell el 1958 (va
acabar de ser construït la nit abans de la sessió). Paul Tanner va
tenir-ne la idea quan, com a trombonista, va participar en una sessió
on es va tocar un Theremin, i es va fixar en com n'era de difícil de
tocar. L'Electro-Theremin aconseguia un so similar, però prescindint
de les antenes i substituïnt-les per una resistència i un contacte,
fent efectivament més fàcil controlar l'afinació i els staccatos.
I, sí, aquest va ser exactament el mateix instrument, físic, que el
1966 va fer el riff de “Good Vibrations” dels Beach Boys. Tornant
a “Music...”, la valoració que se'n faci dependrà de què s'hi
busqui. Va ser projectat com un àlbum de “música espacial”, i
un es pot preguntar si fer un àlbum de standards amb orquestra és
la manera més adequada d'aconseguir-ho (aquí, l'Electro-Theremin
seria l'únic element prou avantguardista com per a justificar
l'àlbum). Però si l'escoltem només com a àlbum de standards “easy
listening” d'una determinada època (va ser gravat el 1958 i editat
l'any següent a Omega; els mp3 estan trets del vinil original), la
veritat és que és prou correcte, amb bon so, uns arranjaments
cuidats, més l'element de l'Electro-Theremin que sona prou atractiu
(l'únic error és un passatge de congues no prou precís). En el
fons, tot es redueix a si un se sent prou còmode amb aquesta mena de
propostes “jazz-pop” d'una altra era (jo m'hi sento), i crec prou
eloqüent assenyalar que el 1958, fins i tot per a llançaments
aparentment rutinaris com aquest, els productors es prenien la
molèstia de llogar un arranjador i una orquestra. Això ens hauria
de fer pensar. (Per
cert, per què a Amazon han hagut d'associar el disc a una imatge
d'una estàtua neoclàssica quan la portada original ja estava prou
bé?)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada