Avui parlaré
de tres discos amb una relació directa amb mi i que engruixeixen una
certa quantitat de discos notables fets sense el suport de la
indústria i que no està clar que mai vagin a ser publicats
comercialment, tot i que ho mereixerien. No en parlaré amb un detall increïble perquè aviat els seus autors ens en parlaran en una sèrie
d'entrevistes que els estic fent per a ser publicades en aquest
mateix blog (i, clar, no vull duplicar continguts).
El primer disc
del que parlaré (i del que ho faré més in extenso) és "El
regne mineral", el recentíssim primer disc de L'Exèrcit
d'Islàndia, que podeu escoltar aquí:
http://lexercitdislandia.bandcamp.com/album/el-regne-mineral-2.
Vuit temes que resumeixen i tanquen la primera etapa d'aquest grup
terrassenc sorgit de les cendres de To Be Continued. Cançons pop
convencionals, que a estones sonen properes al rock català però que
tenen prou qualitat per a no desentonar al costat de propostes
oficials com les de Manel, Mishima o Els Amics de les Arts. Hauria de
ser un disc publicable i comercialitzable, per tant. En comparació
amb els To Be, falta l'alè experimental (alè que sembla que els
està retornant des de la filmació d'"Último peón de reina"),
i des d'un punt de vista personal he de dir que jo, que vaig sortir
de To Be just quan anaven a refundar-se, no hagués estat més que un
entrebanc per a la nova direcció que ells van prendre. Almenys, les
cançons aquí recollides estan gravades amb un nivell tècnic força
bo, i un avantatge de sentir-les en gravació (tenen un directe amb
molt bona reputació) és que s'entenen bé les lletres, un dels seus
punts forts. Com he dit més amunt, aviat ells mateixos ens ho
explicaran.
El segon disc
d'avui és, en canvi, un disc inèdit que he tingut la sort de poder
sentir però que només coneixem uns quants insiders: les "bedroom
tapes" de Tired Hippo. Començades a gravar el 2007 i avortades
aleshores per l'avaria d'un disc dur, el Ferran Baucells i el Miguel
les van reprendre més o menys a la vegada que el primer estava
gravant amb mi el "petit complot". De fet, les "bedroom"
havien de seguir al "complot" de manera força immediata.
Però no van sortir. Suposo que el mateix Ferran ens en farà cinc
cèntims a l'entrevista que li estic fent. Tal com jo ho veig, les
gravacions, força interessants en si mateixes, patien d'un so molt
lo-fi que les feia semblar "rough mixes" d'un disc per
acabar. Malgrat tot, els resultats eren prou bons. Des d'un
punt de vista personal, puc haver contribuït a la història amb la
producció impecable i preciosista del "complot". O potser
no.
El tercer disc
és el primer disc d'estudi (no comptant la maqueta "Cuando pasa
lo peor") de José Luís
Algar, produït per Pau Romero i gravat als estudis BeatGarden de
Barcelona aquest passat 2012. Només l'he pogut sentir parcialment, i
en format rough mixes, però puc assegurar que el disc és boníssim
i comercial a la vegada. La mena de disc que tots voldríem sentir a
la ràdio. Música que t'enganxa a la primera i que a la vegada
resisteix moltes escoltes, un disc definitivament ben treballat. Però
precisament per això tinc por: un disc així ja hauria d'haver
trobat segell. I tant de bo el trobi. Però massa vegades he vist
(fins i tot en pròpia carn) com allò que pel món és blanc, per a
la indústria és negre. I no pot ser, almenys aquest disc ha de
poder veure la llum, el públic té dret a escoltar-lo i
delectar-s'hi. Tots els que pogueu, estigueu a l'aguaït.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada