Encara som al dia oficial de presentació del "petit complot" (de Tired Hippo + Lluís Paloma) i ja rebem aquest meditat i lúcid text escrit pel Jordi Ibañez, actual cantant i guitarra rítmica de l'Exèrcit d'Islàndia. Pel seu interès, he optat per reproduir-lo aquí, amb permís del seu autor. Bona lectura!
*********
Amb dos projectes llargament gestats pels seus respectius autors emparedant-lo, "Petit complot" arriba sense fer massa soroll: la definitiva (esperem) versió del "(Ja) no busco feina" per part de Lluís Paloma i les avortades i represes "Bedroom tapes" de Tired Hippo poden distreure'ns i fer que passem de llarg d'aquestes quinze cançons. Seria un error. Com també ho seria pensar que això és la seqüela de "Febrer": aquí hi ha intercanvi de micròfons i de papers amb lletres, aquí ha un projecte compartit al 50% i on cada part aporta quelcom a les cançons de l'altre (amb l'excepció de "Boston tea party"; potser m'equivoco però no he sabut trobar la mà del Ferran enlloc). El punt de partida és, no cal dir-ho, prou interessant.

Tanmateix, el joc no s'ha portat a l'extrem. El disc no ens diu com seria una cançó de Tired Hippo passada pel filtre d'un Lluís amb plens poders. Ni a l'inrevés, tot i que "Brillant" i "El poble del somni d'aigua" són el més semblant a una resposta que ara mateix podem trobar. Per desgràcia, de moment ens quedarem amb les ganes de saber com seria una cançó escrita amb aquestes quatre mans. Segurament hi ha hauria discussions i lluita d'egos (en el bon sentit de la paraula) però també hi hauria consensos i un resultat més que vàlid. "Petit complot" n'és la prova: funciona com a àlbum i no transllueix els problemes de mescla que, teòricament, va patir quan començaven les calors de l'estiu. Parlant de mescles, la precipitació de "Febrer" aquí no fa acte de presència, afortunadament (només uns problemes de desincronització de guitarres al final d'"El poble del somni d'aigua"). I és que aquest és el disc més plàcid que he escoltat dels Tired Hippo (no podria dir el mateix del Lluís: el "Corrupció" li podria discutir el títol).

Clar i ras: aquest és el disc "maco" dels Tired Hippo. No hi trobem cançons accelerades, ni temàtiques angoixants; és significatiu que l'excepció a la regla sigui "Cel", gravada quan bona part del disc era enllestit, en el temps de descompte. Martins que no criden, Stratos que quan s'alteren una mica massa es comprimeixen, mandolines i banjos de fons, teclats que no tenen un protagonisme tan gran com podriem esperar del Lluís i, a nivell de lletres, una sensació de cercar la bellesa, no el cantó complicat de les coses (fins i tot les queixes que sentim són a mitja veu i amb una certa resignació; aquí penso especialment en les cançons del Ferran) i fins i tot un alè de llegenda ("Shelby Avenue bridge" i "El poble del somni d'aigua", made in Lluís). El disc comença d'una manera especialment angelical: la veu de la Mireia domina aquesta primera meitat i no ho dic només per "Winter boots": coprotagonista de "Tant pis!", quasi celestial a "Shelby Avenue Bridge" (com a "Brillant", a la recta final del disc) o decisiva per donar matís a "29-F, St Jordi", la seva veu és tan efectiva com sempre, amb la qual cosa estem parlant de grans resultats. Això sí, segueixo sense entendre la lletra de "Winter boots", especialment la tornada, suposo que la dicció i la mescla m'impossibiliten saber quines paraules està dient. Igualment es tracta d'unes de les millors que ha fet de moment la Mireia, porto dient-ho des de que la va penjar al seu flog o la toca en festes d'aniversari, encara que se li fa un flac favor posant-la davant de tot. Sé el que se'm pot dir com a rèplica: i on la posem? Les aportacions de la Itzi i la Mireia són molt valuoses però, simplement, no encaixen del tot aquí: són en anglès i, especialment la cançó de la Itzi, apunten en una altra direcció. Confinada al final del disc i precedida per un tema instrumental, sembla el tema fantasma de l'àlbum.

I entre aquestes dues cançons, una unitat musical buscada i trobada gràcies a una producció adequada, homogènia, continuista i sense sobresalts (aquí de nou "Cel" trenca la baralla amb el seu final cosí germà del "Less than you think" de Wilco). El Lluís sembla especialment impermeable, amb les seves estructures més fermes que mai: inicis directes a l'estrofa, sense intro i amb veu d'entrada, veus doblades, reverb catedralici, solos entre estrofes, strings... Sonarien les seves aportacions estranyes si les posessim en un disc com el "Feina"? En absolut. La seqüenciació i l'ambientació musical reforcen la idea d'unitat, també hi ajuden les variacions marines (els antics "bits", un experiment que superarà l'estatus de simple anècdota si la música dels autors pren direccions més cinemàtiques). Plats forts? Els temes que més fàcilment es van gravar: "Tant pis!", "29-F, St. Jordi", o "Arribant a l'illa" em vénen ara el cap, hi afegiria "Boston Tea Party" però prefereixo l'original "Magnitogorsk". Serà veritat el lema de Neil Young i el seu fidel productor David Briggs que "the more you think the more you stink"? Més enllà d'aquests pics, la resta de l'àlbum flueix prou bé, sense desastres i amb una regularitat estudiadíssima. En un món ideal, a les llars d'infants s'escoltarien aquestes notables cançons: no, això no és cap clatellada ni cap acusació de frivolitat, al contrari, un reconeixement de la complexitat inherent de voler fer les coses senzilles.

Però anotem algunes coses que resten en lloc de sumar al resultat final. Les regles del joc han condicionat el resultat (marcat per les apreciables aportacions femenines que posen en quarentena l'estructura central i que m'atreveixo a dir que haurien de formar part d'altres projectes), que, sigui com sigui, mai cau en la sobreproducció: som davant d'un deliciós aperitiu, amb canapés realitzats amb imaginació i ofici, amb delicatessen exquisides... que, cap a la meitat de l'àlbum, no omplen del tot. Em consta que els dos autors hi han posat el 100% (no en tinc cap dubte) però de vegades sembla que portin morrió o camisa de força, que no vulguin prémer l'accelerador a fons, potser per no emprenyar l'altre. En tot cas, el proper "Lonely watcher of the skies" ens fa pensar que aquestes versions més "extremes" existeixen i que simplement no s'han inclós a "Petit complot" per no trencar la placidesa ambiental. Segurament el problema el tinc jo: la política de reciclar amb èxit material antic del Lluís i el fet que ja hagués escoltat en directe les millors cançons que el Ferran ha aportat a aquest projecte m'han restat capacitat de sorpresa. Potser la producció volgudament preciosista alimenta aquesta sensació. Però estic sent torracollons: això són petites pegues a un disc que, insisteixo una vegada més, funciona i aconsegueix transportar-te (molt lluny en l'espai i el temps en les cançons del Lluís, molt lluny en el mon interior de les cançons del Ferran, que definitivament ha trobat una mirada pròpia a l'hora de fer les seves lletres; el Lluís ja fa anys que la té, encara que, molt sanament, es troba en ple procés de redefinició del seu estil). Hi ha una altra virtut igualment important en aquest "Petit complot": les lliçons que els dos n'hauran extret, que faran que aquest petit gran pas de dos valuosos músics ressoni en un futur molt proper, ja que els dos tenen projectes en marxa, alguns d'immediata aparició. Els esperem impacients. Tired Hippo han fet el seu disc més accessible i que pot aconseguir-los un nou públic si el mouen: agradarà a un espectre de població amplíssim. Sense voler-ho, semblen una mica més universals. Pel que fa al Lluís, segueix conreant el seu llibre d'estil clàssic, que no és poc (ja hi haurà temps per sacsejades i revolucions sonores i temàtiques en gravacions que portin el seu nom). Felicitats novament, un plaer haver-ne format part.

A la fi tenim amb nosaltres el "petit complot", una hipòtesi de Tired Hippo i Lluís Paloma. Un disc que ha significat molt per a nosaltres, i que només puc descriure com una experiència de gravació molt profunda. Hem trigat nou mesos a gravar-lo, entre desembre de 2009 i agost d'aquest 2010, fent-ne de moment una autoedició de 100 còpies (si algú el vol publicar comercialment, es pot posar en contacte amb nosaltres deixant un comentari aquí). Per a presentar-lo, hem fet un escrit a quatre mans que s'acaba de publicar al blog de Tired Hippo i on expliquem l'essencial sobre aquest projecte, apart d'analitzar una per una les cançons que el componen (us asseguro que no en sobra ni una). Us en deixo l'enllaç:

http://tiredhippo.blogspot.com/2010/10/petit-complot-una-hipotesi-de-th-lluis.html

La Itzi ha contestat! I, sí, ens farà la portada. La notícia m'arriba després que jo fes una sessió de fotos d'emergència amb les Alvians al menjador que no ha funcionat tan bé com pensava, però que certament puc aprofitar pel futur EP Feina 2.0. On hi hagi la Itzi, els demés podem anar a cal drapaire. La meva portada favorita d'ella és la del gat del Sweet Après Dinner.
També han donat senyals de vida els d'Amazon sobre l'altre llibre que tenia encarregat (el de les Rick de 12 va arribar el divendres 13 d'aquest mes). Encara no he entès si m'arribarà el dia 2 de setembre o si els arribarà a ells el 2 de setembre. En tot cas, i tot i que a la pràctica trigaré un temps a poder-me posar en feina, amb la seva arribada el cicle literari del disc de vaixells seria ja tècnicament possible. És l'única peça que em falta, i està molt poc documentada a internet.
També documento la meva baixada aquest matí a BCN per a comprar l'Enderrock d'agost amb mitja pàgina dedicada a l'Exèrcit d'Islàndia (l'he pogut comprar!), pel tema del Sona 9. Abans d'ahir també vaig sentir per podcast el fragment de programa que els van dedicar a Icat.FM. Em va agradar que el Jordi Ibañez definís al grup simplement com a pop, sense adjectius recargolats.

Per a variar dels temes polítics (que em tenen una mica decebut, la veritat), avui parlaré dels projectes en marxa. El que està més avançat és el disc conjunt amb Tired Hippo, "petit complot", que està complet en un 80% (demà tinc pensat afegir noves veus a un dels meus temes). De moment no parlaré en profunditat del projecte (potser perquè això de navegar dins d'un submarí és una mica claustrofòbic), però apunteu-vos títols com "29 de febrer" i "Qui mana sobre el cel?" (del Ferran Baucells), o "Boston Tea Party" i "Shelby Avenue Bridge" (meus).
Els meus projectes en solitari estan més parats, però hi ha notícies. Estic treballant en reescriure i regravar algunes de les cançons menys reeixides del "(Ja no) busco feina" de cara a un EP d'actualització (i, si arriba a sortir un editor discogràfic despert i intel·ligent, una publicació del disc amb les cançons en condicions). De moment estic encallat amb algunes lletres, però almenys puc explicar els meus plans amb claredat (si bé no és segur quan podré rematar el treball). Tinc ja una partitura definitiva de "Tot el que s'ha perdut", que el desembre passat, amb les presses per acabar un disc del que me'n depenia tot l'entramat de directe, vaig gravar oblidant-me de dos versos crucials, una falta de professionalitat imperdonable que convertia en incomprensible una part de la lletra (aprofitaria per a cuidar-ne més la comprensió auditiva). Tres cançons veuran la seva lletra reescrita: "Llàgrimes" (no crec necessari que sigui tan dura), "Hindenburg" (titulada "Hindemburg" en la versió inicial del disc; la idea és que no sembli una entrada de la Wikipèdia) i "John" (que necessita una reforma en profunditat: 1) la lletra inicial va ser feta en substitució d'última hora del poema "Sospirant per Candlestick Park" -que alguns amics van comparar amb una guerra-, i no té una mètrica prou estable; 2) aquesta falta de mètrica va conduir a una cançó "sense melodia", i fent una nova lletra cuidada en aquest aspecte espero poder atorgar-li a la cançó una melodia reconeixible; 3) una nova lletra -ja escrita, a falta d'una revisió menor- em permetrà tornar a la meva idea inicial, sense la tensió estrident de l'original). I, sense que això impliqui que la faci servir, vull fer un intent de doblar la veu de 2006 de "George Harrison (We Can't It Out)" per a "igualar-la" a la resta de veus del disc (pot haver-hi algun problema amb els efectes de velocitat de l'original, aviso). Si tot plegat funciona, en faria un EP junt amb els "Misticismes" i "Funeral", potser els "no-singles" més significants d'un àlbum que espero que després de les reformes em semblarà més integrat. Hi ha "Automatic Day", "Amsterdam", etc., però crec que les que he indicat les puc fer millor i entregar així un disc realment bo..
També, amb la gravació de la pista base d'una nova cançó introductòria tinc ja totes les pistes de base necessàries per al projecte que entre 2007 i fa un parell de mesos es va conèixer com a "Partisà!" i que ara ha passat a anomenar-se "Elbert Emulov". El canvi no és només de nom: significa que les lletres originals no mètriques del disc (muntades a l'entorn del to de protesta de "Vull ser lliure", ara al "(Ja no) busco feina"), una mica desfasades, quedaran com a cicle poètic autònom publicat en aquest blog el 5 de juliol de 2008. En el seu lloc hi aniran unes lletres molt diferents que tot just estic començant a escriure, més suaus i ambigües, intentant buscar nous camins per a mi. Tinc ja un llistat inicial correlatiu de cançons i títols-temàtiques, tot i que no és definitiu al 100%. Respecte de la llista de títols de treball de pistes de base que vaig donar a l'important entrada del 26 de setembre de 2007 (quasi tres anys aturades!), només canvia que la inicial "Vull ser lliure", ja publicada, es substitueix per un nou invent compost a la guitarra i titulat "A". La resta continua igual i en la mateixa seqüència.
I deixo per a més endavant el "Monstres molt bèsties", de moment massa embrionari. Crec que amb el que ja he dit tinc feina per mesos. Una cosa, això sí: no componc i gravo tot això només pels amics. Vull publicar. Estaré content de conèixer a qui em vulgui publicar. Estic disposat a menjar-me amb patates moltes coses que he dit, si la persona que vulgui tractar amb mi demostra intel·ligència, bon gust i connexió efectiva amb els gustos del públic. És només que portar dos discos sense publicar i difosos amb èxit per internet quan en el darrer any les vendes de música en català han baixat un 40% i alguns amics em diuen que això és perquè no hi ha nivell és una mica... estrany. No vull anar de sobrat, però jo podria ser, dintre de tot, una sol·lució. Almenys, no voldria morir desconegut. I crec que tinc dret a accedir al gran públic i que sigui aquest qui decideixi sobre mi. La meva música encara pot demostrar la seva validesa.