A falta d'acabar-li de fer una "portadeta" diferent de la de la versió original (però potser no cal ni torrar-ne més que un únic master), el "Feina 2.0" és a punt. Aquesta nit intentaré posar-lo a internet. Tot s'ha reduït a regravar quatre cançons amb noves lletres (*), treure'n dues que no funcionaven (almenys en el context del disc), i canviar l'ordre de les dues darreres cançons (això darrer, fa només uns minuts). L'ordre queda així:

1. Automatic Day
2. Amsterdam
3. Llàgrima viva*
4. La crucifixió dels Beatles
5. George Harrison (We Can't It Out)
6. U.F.O.
7. Tot el que s'ha perdut*
8. Shea Stadium*
9. Vol de nit
10. Hotel Renaissance
11. Hindenburg*
12. Misticismes Bizantins, 1683
13. Funeral
14. ¡2000 mosquitos extraviados en la C.P.U.!
15. Vull ser lliure

La durada és de 54:12.

Per la resta, no sé si arribaré a fer res avui. Estic molt desmoralitzat.

A) Decepció total per la falta d'unitat política de l'independentisme. A més, sembla que totes les opcions se'n van cap al centredreta, si no comptem a una ERC que ha fet el paperot del milenni aquests darrers set anys i a qui és millor no votar. Però a qui votar? I a qui votar sense beneficiar a l'Artur Mas? Estic molt trist.
B) Temes més musicals: Quasi he enllaçat l'acabament del disc-amb-TH amb endegar les revisions al Feina, suficients com per a plantejar una versió 2.0 de l'àlbum. Ja he dit en algun lloc que "Tot el que s'ha perdut" va ser gravada malament i cal regravar les veus amb la lletra sencera. A això s'hi afegeix el treball d'aquests dies: reescriure la lletra de tres temes que tenien potencial com a pistes de base però que van quedar fatal un cop afegida la pista vocal, amb lletra i melodia fetes amb presses per a poder acabar l'àlbum i així poder plantejar un concert que tothom m'insistia que havia de fer o s'ensorrava el món. Ara que el concert està fet i que pot ser que n'hi hagi més, m'adono que vaig entregar un àlbum profundament imperfecte. I com que vull garantir-ne la publicació i fer-la bé (apart de tenir més cançons per a tocar en directe), procedeixo a: 1) reescriure les lletres de "John" (retitulada "Shea Stadium"; passa a reprendre la temàtica de "Sospirant per Candlestick Park", però sense la duresa), "Hindenburg" (amb "n": passa a ser una narració en primera persona, evitant la síndrome Wikipèdia de l'original) i "Llàgrimes" (en procés de "testeig" com a "Llàgrima viva"; l'original era massa dur, així que provo el registre còmic per si les mosques); 2) escriure melodies viables per a aquestes tres cançons (sobretot "John", tan erràtica que és immemoritzable); 3) suprimir "Somni Andorrà" i "El cotxe del gat" del track list: "Somni..." era com una mena de segona part d'"Automatic Day" i m'havia portat molta feina gravar-la, però ha rebut tants pals que prefereixo retirar-la, i "El cotxe..." tenia la importància de ser la cançó on vaig formular per primer cop part de la seqüència harmònica de la Torradora, però és cert que sona a consulta de dentista, especialment perquè hi ha caixa de ritmes, un tipus de so amb el que no m'hi acabo d'entendre; i 4) abandonar la idea de la pista fantasma i acabar amb els "mosquitos" després de "Vull ser lliure", i que sigui el que Marx vulgui (mantinc "George Harrison" perquè m'ajuda a estructurar el subtema Beatle i perquè és una cançó viable en concert; així mateix, abandono la idea passatgera d'agafar una mescla prèvia de "La crucifixió..." que no havia escoltat en mesos perquè, un cop comparades les mescles, la bateria del Ferran Valldeperas és realment molt millor -encara hi ha classes-). Així, el track list passaria a ser (* = a revisar):
1. Automatic Day
2. Amsterdam
3. Llàgrima viva *
4. La crucifixió dels Beatles (mescla oficial amb el Vallde a la bateria)
5. George Harrison (We Can't It Out)
6. U.F.O.
7. Tot el que s'ha perdut *
8. Shea Stadium *
9. Vol de nit
10. Hotel Renaissance
11. Hindenburg *
12. Misticismes Bizantins, 1683
13. Funeral
14. Vull ser lliure
15. ¡2000 mosquitos extraviados en la C.P.U.!
El disc passaria a durar uns 53 minuts. Continua essent suficient per a una edició comercial, que tan de bo s'esdevingui algun cop. No vull que "Automatic Day" i "Amsterdam" quedin sense aprofitar.

Per a variar dels temes polítics (que em tenen una mica decebut, la veritat), avui parlaré dels projectes en marxa. El que està més avançat és el disc conjunt amb Tired Hippo, "petit complot", que està complet en un 80% (demà tinc pensat afegir noves veus a un dels meus temes). De moment no parlaré en profunditat del projecte (potser perquè això de navegar dins d'un submarí és una mica claustrofòbic), però apunteu-vos títols com "29 de febrer" i "Qui mana sobre el cel?" (del Ferran Baucells), o "Boston Tea Party" i "Shelby Avenue Bridge" (meus).
Els meus projectes en solitari estan més parats, però hi ha notícies. Estic treballant en reescriure i regravar algunes de les cançons menys reeixides del "(Ja no) busco feina" de cara a un EP d'actualització (i, si arriba a sortir un editor discogràfic despert i intel·ligent, una publicació del disc amb les cançons en condicions). De moment estic encallat amb algunes lletres, però almenys puc explicar els meus plans amb claredat (si bé no és segur quan podré rematar el treball). Tinc ja una partitura definitiva de "Tot el que s'ha perdut", que el desembre passat, amb les presses per acabar un disc del que me'n depenia tot l'entramat de directe, vaig gravar oblidant-me de dos versos crucials, una falta de professionalitat imperdonable que convertia en incomprensible una part de la lletra (aprofitaria per a cuidar-ne més la comprensió auditiva). Tres cançons veuran la seva lletra reescrita: "Llàgrimes" (no crec necessari que sigui tan dura), "Hindenburg" (titulada "Hindemburg" en la versió inicial del disc; la idea és que no sembli una entrada de la Wikipèdia) i "John" (que necessita una reforma en profunditat: 1) la lletra inicial va ser feta en substitució d'última hora del poema "Sospirant per Candlestick Park" -que alguns amics van comparar amb una guerra-, i no té una mètrica prou estable; 2) aquesta falta de mètrica va conduir a una cançó "sense melodia", i fent una nova lletra cuidada en aquest aspecte espero poder atorgar-li a la cançó una melodia reconeixible; 3) una nova lletra -ja escrita, a falta d'una revisió menor- em permetrà tornar a la meva idea inicial, sense la tensió estrident de l'original). I, sense que això impliqui que la faci servir, vull fer un intent de doblar la veu de 2006 de "George Harrison (We Can't It Out)" per a "igualar-la" a la resta de veus del disc (pot haver-hi algun problema amb els efectes de velocitat de l'original, aviso). Si tot plegat funciona, en faria un EP junt amb els "Misticismes" i "Funeral", potser els "no-singles" més significants d'un àlbum que espero que després de les reformes em semblarà més integrat. Hi ha "Automatic Day", "Amsterdam", etc., però crec que les que he indicat les puc fer millor i entregar així un disc realment bo..
També, amb la gravació de la pista base d'una nova cançó introductòria tinc ja totes les pistes de base necessàries per al projecte que entre 2007 i fa un parell de mesos es va conèixer com a "Partisà!" i que ara ha passat a anomenar-se "Elbert Emulov". El canvi no és només de nom: significa que les lletres originals no mètriques del disc (muntades a l'entorn del to de protesta de "Vull ser lliure", ara al "(Ja no) busco feina"), una mica desfasades, quedaran com a cicle poètic autònom publicat en aquest blog el 5 de juliol de 2008. En el seu lloc hi aniran unes lletres molt diferents que tot just estic començant a escriure, més suaus i ambigües, intentant buscar nous camins per a mi. Tinc ja un llistat inicial correlatiu de cançons i títols-temàtiques, tot i que no és definitiu al 100%. Respecte de la llista de títols de treball de pistes de base que vaig donar a l'important entrada del 26 de setembre de 2007 (quasi tres anys aturades!), només canvia que la inicial "Vull ser lliure", ja publicada, es substitueix per un nou invent compost a la guitarra i titulat "A". La resta continua igual i en la mateixa seqüència.
I deixo per a més endavant el "Monstres molt bèsties", de moment massa embrionari. Crec que amb el que ja he dit tinc feina per mesos. Una cosa, això sí: no componc i gravo tot això només pels amics. Vull publicar. Estaré content de conèixer a qui em vulgui publicar. Estic disposat a menjar-me amb patates moltes coses que he dit, si la persona que vulgui tractar amb mi demostra intel·ligència, bon gust i connexió efectiva amb els gustos del públic. És només que portar dos discos sense publicar i difosos amb èxit per internet quan en el darrer any les vendes de música en català han baixat un 40% i alguns amics em diuen que això és perquè no hi ha nivell és una mica... estrany. No vull anar de sobrat, però jo podria ser, dintre de tot, una sol·lució. Almenys, no voldria morir desconegut. I crec que tinc dret a accedir al gran públic i que sigui aquest qui decideixi sobre mi. La meva música encara pot demostrar la seva validesa.

Apart d'algú a qui haig de passar un CD, es pot dir que la saga del "(Ja no) busco feina" toca a la seva fi amb la tramesa de còpies a dos mitjans de comunicació i, per indicació d'uns amics, a un petit segell discogràfic, l'últim a tenir una oportunitat amb mi. A partir d'aquí, si passa res ja ho comentaria, i si no doncs tranquils. Apart, el disc ja és a Myspace i a Goear.
El projecte important ara és l'EP conjunt amb Tired Hippo, amb almenys una cançó realment bona per autor i un nivell mitjà prou bo. Però hi haurà feina. En Ferran Baucells ja té quasi a punt el seu material, que venim gravant d'unes setmanes ençà. Jo vaig més endarrerit, tot i que també anem gravant el que hi ha amb ell (entre altres, unes pistes d'armònica). Trigarem una mica, però les perspectives són bones. El que ja no sé és com anirà amb les pistes d'M. Vaig fer un recompte i sortien 11 originals (algun encara sense veu), més un possible "cover", però ja no sé si depèn d'ella. Almenys he de dir que, de continuar, jo li donaria prioritat.
I resumim el moment actual del "Partisà": és, a partir de fa uns dies, un simple títol de treball, doncs he abandonat el concepte i cicle inicials (publicat en algun post d'aquest blog en algun moment ca. maig de 2008) per haver-se quedat vells i per massa histèrics (certament jo estava en tensió quan ho vaig escriure), i perquè, havent mogut "Vull ser lliure" al "Feina", certament quedava lliure per a parlar del que volgués en les cançons inèdites. Així, doncs, el propòsit és compondre mètricament per a una melodia i, a més, combinar alguns sub-conceptes amb material de lliure elecció com ja he fet al "Feina", però de manera més controlada. Em prendré el meu temps. Ja avisaré quan m'hi posi.
I acabo amb una pregunta: admeto que he posat un munt de posts a Facebook aquestes darreres 24 hores i que quasi no han interessat a ningú. En què fallo? Voldria resultar més interessant. Aquest blog sol funcionar com el meu autobombo, però igualment voldria ser més amè, aquí i a Facebook. No us priveu de deixar comentaris, em poden ser útils.
I ja sé que tothom odia el Nadal, però igualment Bon Nadal i Feliç 2010 (i a pendre vent amb el Niño Becerra!).

A la fi. Existeix. Ni que sigui en forma de quatre exemplars i una sèrie de back-ups. El "(Ja no) busco feina" em retorna a la vida (musical) després de cinc anys de caos i amargor. Algun d'aquest caos s'ha colat en algunes lletres ("Llàgrimes", "Funeral"), algun altre (el text-lletra "Sospirant per Candlestick Park") no hi ha arribat perquè hagués sobreescalfat el resultat final. En tot cas, què és? És un disc que: 1) intenta acabar amb els dubtes que en diversos sentits havia despertat l'avortat "Busco feina" de 2006, oferint també una casa per a "Automatic Day" i "Amsterdam"; 2) recull temes de diversos origens, unint-los amb temes fets expressament per al disc; 3) mira de fer-se abastable per a un sector de "fans" que desconeixia i que volen temes més ballables o almenys més curts enlloc de grans èpiques, i per tant no és gens ambiciós, més enllà de ser digne i no tractar d'enganyar ningú. No és un "Corrupció II" (això ho tinc a mig preparar en algun racó del meu disc dur, tot i que trigarà perquè he decidit començar de nou amb les lletres), però sí que almenys és un disc diferent del "Corrupció" (2004!) i com a tal em permet temptejar territori nou per a mi. I tenir algun que altre tema tocable en directe (quin o quan, encara no se sap i m'ho prendré amb una certa calma).
Per ordre:
1. Automatic Day: l'únic tema que està idèntic a com va aparèixer als pocs CD's de demo que van circular del "Busco feina" original, és el single evident. En podeu mirar el video (els que no ho hagueu fet) a: http://www.youtube.com/watch?v=s_syahA_GDo .
2. Amsterdam: també provinent del "Busco feina", pero molt refinat el 2008, és un dels millors temes del nou disc.
3. Llàgrimes: creat per al disc, parla d'un concert que va sortir malament, en una certa part per culpa d'una persona que, pel que sé, després no va acabar els seus estudis de música (i per la que admeto no tenir simpatia, per altres raons, d'aquí el to dur).
4. La crucifixió dels Beatles: potser el tema clau del disc, va ser creat com a maqueta per a To Be Continued, i després indicat per a iniciar un nou disc (aquest). La recent bateria d'en Ferran Valldeperas li ha donat força profunditat. Inaugura també una certa temàtica Beatle en aquest disc.
5. George Harrison: continua el tema Beatle. És una de les cançons-demo del "Busco feina" original, prou ben acondicionada com per a aparèixer aquí. Sona una mica com la música de l'homenatjat (sense voler comparar-m'hi).
6. U.F.O.: feta expressament per al disc, és una reescriptura d'un tema que vaig presentar a un concurs del Conservatori. Tot i que el vaig guanyar, l'original no s'ha estrenat mai. Mentre esperem a sentir-lo algun dia amb una massa de músics, aquest substitut més que acompleix. No prenc drogues, però crec que mereixen una defensa, ni que sigui en termes de llibertat d'expressió.
7. Tot el que s'ha perdut: bastant nova, no puc menys que ser crític amb un cert estat de coses a la ciutat.
8. John: ha quedat força decent per ser una cançó que va estar a punt de caure del projecte. No la millor melodia, però crec que la pista base i més referències Beatle més que compensen.
9. Somni Andorrà: una altra resta del "Busco feina", la part de caixa de ritmes em va portar molta feina, era insincronitzable. Per això l'he posada aquí. Per això i per ser una mena de cara B d'"Automatic Day".
10. Vol de nit: és l'estructuració d'una improvisació, amb una lletra "suau".
11. Hotel Renaissance: el segon single claríssim, i una cançó bonica que va sortir durant les sessions.
12. Hindemburg: oferta com un tast de com podria ser el meu projectat "disc de vaixells" (així podreu opinar), és l'estructuració d'una demo de guitarra que tenia en un DVD-ROM.
13. Misticismes: la versió definitiva d'un tema que va tenir estrena el 1996 quan encara no estava complet. N'estic molt orgullós, si em permeteu dir-ho.
14. Funeral: un altre tema "crític", val per la part de piano, un primer intent meu de complicar-me la vida amb acords tensos.
15. Vull ser lliure: importat aquí per indicació d'un amic, admeto que m'ha resolt el final de l'àlbum. Originalment va ser un encàrrec per al TAC 2007, i continuo subscrivint la lletra, especialment pel que fa al dirigisme polític.
(30 segons de pausa i)
Pista falsa: ¡2000 mosquitos extraviados en la C.P.U.! enllaçada amb "El cotxe del gat" (1999, també una resta del "Busco feina"). Un medley sorpresa, separat de la resta del disc, per a acabar de fer bona mida.
Avui ja començaré a donar còpies en CD pels amics més amics, espero que en dos o tres dies estigui a internet per a tothom (seria a http://www.myspace.com/lluispaloma ). Bona escolta!

Avui faig un experiment que igual dono l'excusa a altres per a que ho facin: una autoentrevista. Hi ha el risc que acabi essent una demostració d'ego elefantiàsic, pero d'altra banda també hi ha la possibilitat que trasllueixi algun matís de mi que abans no s'havia percebut, sigui positiu o negatiu. Recomano guardar-lo i llegir-lo amb calma, m'ha sortit llarguet.

-Hola, som els reporters de tivizrí i ens hem plantat amb els nostres micros a la remota habitació d'aquesta entel·lèquia anomenada Lluís LaPoma. I, d'entrada, un enigma: què hi fa algú tan alternatiu com ell escoltant el Brothers in Arms de Dire Straits?

Doncs mira, intentar aprendre com es fa un disc comercial amb una certa seriositat. No parlo d'Operación Trueno, parlo d'un paio que va anar seguint el seu camí fins a trobar-se de sobte amb un èxit de masses com aquest, que encara es continua venent. Per suposat, m'he despertat tard: tinc el disc des de 1996, i aleshores estava tan fart dels '80 que el disc em va avorrir quantitat. El mateix dia m'havia comprat el Communiqué, que potser em va agradar una mica més, però durant onze anys els vaig deixar aparcats. I, de sobte, per l'època en què em vaig comprar la Strato, vaig començar a reescoltar vells discos de Pink Floyd perquè tenien solos de Strato, i em vaig adonar que el Communiqué també tenia sons de Strato. I lentament m'he acabat fent amb els discos d'estudi de Dire Straits, fins i tot l'On Every Street, del qual recordo que la crítica el va deixar a pa i aigua quan va sortir (i que ara m'agrada força).

-Però se suposa que ets alternatiu!

Que tinguem una indústria disfuncional no vol dir que tot el que en quedi fora hagi de ser retorçat o inescoltable. Jo tinc tantes ganes d'agradar com el que més.

-Deixa'ns ser punyeteros i anar al gra: ja fa prop de cinc anys del Corrupció i tu adormit.

Adormit, precisament, no. Però encara no m'explico com se m'ha pogut omplir tant l'agenda. En essència, massa concerts i assaigs. Alguns els he fruït, però d'altres se m'han fet massa carregosos, especialment quan cantes coses hiperescoltades. Prefereixo descobrir nou repertori, o crear-ne amb els meus amics. En tot cas, he acabat sortint del món coral, a veure si aconsegueixo calmar-me i posar ordre a la meva vida. Però hi ha bona música a Terrassa, saps?

-Vols dir que no estàs mitificant una mica el que passa fora de l'escena?

De quina escena? Només és escena el que sona a la ràdio? Espero desfer el teu malentès ràpidament: hi ha moltes escenes, de les quals la oficial és només una, i no de les més interessants. De totes maneres, hi ha una fractura entre la oficial i les altres. Fins i tot hi ha gent que et mira amb estranyesa si en algun moment escoltes alguna cosa molt “mainstream”, així com una incomprensió total envers músiques més refinades per part dels que entenen la música com un soroll per a ballar. Però jo crec que la davallada en vendes dels CD's i el pas cap a baixar-se la música d'internet ve de què la música “supervendes” no rep valor per part de la mateixa gent que diu que li agrada, mentre que alguna de la música que més justificaria el preu d'un CD costa molt de trobar i eMule o Rapidshare són més ràpids per a trobar-la, especialment quan un disc important està descatalogat.

-Critiques molt la indústria.

És cert. I també és cert que un parla de la fira segons com li ha anat. Jo em vaig tirar deu anys en el Corrupció perquè volia atènyer els més alts estàndards de qualitat per a garantir el futur del meu disc i la possibilitat de poder treballar en més obres sense interferències (el Corrupció es va fer a base de mesos d'agost intensius perquè la resta de l'any treballava al magatzem i estudiava a l'universitat o al Conservatori, una mica per obligació). No el vaig fer per a guardar-me'l al calaix, i el rebuig de la indústria al meu disc al llarg de 2005 va deixar ferides profundes. Jo no sé si alguna vegada trobaré un motiu per a intentar-ho de nou, però hauria de ser un motiu molt fort i clar, i ara puc viure d'una pensió minsa, però que segurament sigui més del que guanyaria signant un contracte discogràfic que em podria complicar molt la vida. I jo tinc molt clars els meus interessos.

-Permete'ns insistir: hi ha un buit de prop de cinc anys en la teva obra.

Buit més aparent que real, però és cert que alguna cosa s'ha interposat en el camí i no he arribat a treure res de nou. Intentaré resumir, perquè certes coses les he comentat en altres llocs i estan disponibles amb una cerca a internet. Certament, només he acabat el Requiem, que només existeix com a partitura irrealitzada. I apart d'això, tot inacabats. El que està més a prop de ser acabat, i hi he treballat a l'agost, és el “(Ja no) busco feina”, que no és més que intentar acabar amb dignitat i prescindint de les males idees la saga d'aquell embriònic “Busco feina” de tant mal record. Després, no sé què fer del “Partisà”. Té millor material que l'altre, però l'actualitat ha deixat velles les lletres referents al moment de l'independentisme el 2007 i això qüestiona el mateix concepte del disc i la seva utilitat (apart de necessitar de molta feina pendent, però això ha passat a ser secundari). He quedat prou impressionat amb el concepte proposat per Joan Carretero com per a apuntar-me a Reagrupament, i encara no sé si tindrem èxit, però de sobte hi ha una possibilitat a intentar. I cal intentar-ho. I a més hi ha tot aquest aroma a Arenys de Munt. Però no puc escriure sobre això al “Partisà” sense saber on ens conduirà tot plegat.

-I el “disc de vaixells”? Molta expectació, però no surt.

Me n'adono que només m'hi podré posar quan aconsegueixi acabar els meus compromisos (sortir del món coral és només un primer pas, però per sort l'he pogut realitzar). Està per recomençar, i no vull començar a delinear-lo mentre no pugui desenvolupar una sèrie de noves tècniques, especialment pel que fa a fer servir acords més tensos. Aquest curs treballaré en la “Torradora 2” i vull que signifiqui el final de l'estètica Corrupció a la meva obra. He deixat d'escoltar als Beach Boys, necessito renovar-me. En tot cas, una cosa que sí que estic fent és intentar llegir la literatura que he col·leccionat sobre vaixells. No sé quan podré posar-me a escriure les lletres i serà un procés d'anys, però és el primer que faré. Tot i que he de reaprendre a escriure... Almenys, la meva primera intenció (abandonada) d'incloure-hi versions de “Nearer, My God, To Thee” i de “Songe d'Automne” m'ha conduït a escoltar una quanta música popular de principis de segle XX, especialment a Archibald Joyce (apart de “Songe” té “Dreaming” i “Dreams Of You”, que estan molt bé) i Albert Ketélbey, irregular però autor d'una “Reflections” fantàstica. Digues-n'hi nostalgia.

-Hi ha alguna cosa que es coli a la teva torre de marfil?

A veure, des de 2004 he sentit de tot, i podria haver escoltat més encara si el meu pobre cervellet donés per a alguna cosa. Primer premi de directe més contundent per als Nueva Vulcano, els vaig escoltar pels volts de 2005 en un concert amb Ménage de teloners i especialment el bateria era increïble. Vaig una mica perdut amb el que he escoltat a la sala La Clave, però almenys puc recordar els Niño y Pistola, de Galicia, que em van deixar un bon record, i New Raemon, que van tocar fa poc. També, grups que s'han quedat pel camí: el meu més emotiu homenatge a Ménage, el millor grup que hi ha hagut a Terrassa (amb una excel·lent segona maqueta de la que no n'existeixen més de dues o tres còpies al món, entre elles la que tinc jo); torno a recordar al primer grup local que vaig descobrir, fa quinze anys: La Fuga (no confondre amb un grup del mateix nom que anys després va treure un disc amb una independent), un grup sense ambicions però amb un tema tan bo com “Just Money” (cantaven en català, per cert, i eren un bon exemple del que podia haver estat el rock en català dels '90 si no hagués quedat en mans de directius sense criteri, fins i tot recordo a un japonès amb trajo que va marxar d'un dels seus concerts perquè no havien omplert la sala). Més curiós és el cas de les Sybil Vane, i aquí diguem la veritat: eren un grup molt irregular, capaces de fer mig concert genial i l'altre mig desastrós (com va passar a FNAC quan van adonar-se que no havien de tocar vint minuts si no quaranta), cosa que també passava amb les seves gravacions (em quedo amb l'EP en vinil vermell “Consumir preferiblemente”). No eren un bon grup, però eren diferents i mentiria si no digués que el seu concert a l'Apolo 2 em va deixar molt content.
A partir d'aquí, grups que he conegut per mitjà del boca a orella. Les meves més sinceres felicitacions a Nisei pels seus dos discos, “More Light” i “Continents”. Són molt bons, el que pasa és que la vaig pifiar escrivint-los sobre la mescla de “Continents”, que m'havia sobtat en un primer moment, i diria que no els vaig fer cap mena de gràcia. Les meves més sinceres disculpes, també. Sempre seran un gran grup. Aprofito per a dir que trobo fort que només trobés els seus discos a un comerç determinat de BCN i que el dependent no sabés ni de qui li parlava. El toc grotesc el va donar que també m'hi comprés dos discos més, creient que eren de El Guincho (van resultar ser del Sr. Chinarro). Al Guincho només l'he pogut escoltar pel seu Myspace, i també val la pena.
En Toni Noise (un dels millors productors de Terrassa, per cert) s'ha convertit recentment en el meu proveidor de referències sud-americanes. Està en una ona molt diferent de la de Víctor Jara, Violeta Parra o Quilapayún (que era el que jo coneixia i apreciava d'entrada). La cosa va començar amb la Javiera Mena (que amb el temps va conduir a una mare i una cançó), una cantant i songwriter xilena que, movent-se en cercles alternatius, ha tingut la sort de veure el seu disc vuitantero “Esquemas juveniles” publicat per EMI a Mèxic. No és que hi hagi molt, però de tant en tant l'encerta (sobretot amb el tema “Cuando hablamos”), i ara estem amb l'intriga de com serà el seu segon disc, que inclourà secció de cordes i que està gravant sense contracte previ, per a entregar un producte acabat a qui el sàpigui apreciar. El Toni em va passar referència de dos artistes més (el grup Matorral, amb un doble de regust setantero que podia haver estat simple però que té alguns bons temes, i el primer disc de la Ximena Sariñana, molt ben produït per cert), però la sorpresa me la va donar amb la Natalia Lafourcade, una jove prodigi autora d'un EP que no es troba en CD físic (llàstima!) i que és una obra mestra, “Las 4 estaciones del amor”, un conjunt de quatre peces amb orquestra, d'uns set minuts de durada cada una, en plan música pictòrica. No sé si el va arranjar ella o si va comptar amb un arranjador professional, però aquest impactant disc és un dels secrets més ben guardats de la música actual, una obra que la situa com la Brian Wilson de Mèxic, directament. Per demés, és tan capaç d'acabar un tema amb una bola de so amb ecos de la Björk o de fer temes llargs amb molts episodis com de fer una versió de la bossa-nova “El pato” (amb un dels videos més divertits que es recordin). Tot això encara cobra més valor si pensem que ara té vint-i-cinc anys i que les “estaciones” les va gravar amb vint-i-tres, havent començat la seva carrera quan era adolescent.

-Sona interessant, però... no hi ha cap disc conegut?

A veure, fa poc li vaig comentar al Toni Noise cinc discos que per a mi eren imprescindibles, i t'hi remeto per a no repetir-me. La llista es podria expandir amb tres discos més, “I Hear a New World” de Joe Meek & The Blue Men, que vaig comentar al meu blog fa un temps; “Sweetheart of the Rodeo” dels Byrds, que em va interessar en el country i que és bastant conegut; i “All Things Must Pass”, del George Harrison. Dels minimalistes de Nova York n'he parlat sovint, i potser un matís important és que em van fer escoltar la música com a so i informació, cosa que m'ha permès escoltar molta més música i més diversa que si hagués conservat l'enfocament “emocionant” tan típic del Conservatori i amb el que havia crescut de petit. Per exemple, m'encanta “Four Organs” de Steve Reich, però només us funcionarà si l'escolteu analíticament i sabent que és un procés musical que implica una transformació del material molt profunda però molt lenta i gradual. La meva profe de cant se la va escoltar fa poc esperant una cosa típica i es va passar l'estona esperant coses que no hi eren i passant-ho malament. Llavors, jo prefereixo la meva manera d'escoltar, encara que signifiqui haver de discutir llargament amb professors que et demanen “sentiment”, cosa que per a mi és només una projecció altament individual de funcions cerebrals sobre la música, que en si mateixa és només so, amb les seves lleis físiques. L'absurd és encara més patent quan els directors fan peticions “emocionals” sobre partitures orquestrals o de cor, que en realitat són puzzles que s'han de muntar amb precisió mil·limètrica. Jo sempre seré el primer a reconèixer que la música és un absurd en el qual participo perquè em permet tenir la ment ocupada. I això no fa que m'agradi menys. I si algú hi busca significat, més val que miri cap a d'altres arts (o ciències) com l'escriptura o el teatre.

-Però t'has apartat de la pregunta.

OK. Et puc parlar de bossa. Quasi tot el que tinc a la fonoteca en aquest gènere està bé, potser et destacaria “Os afrosambas de Baden & Vinicius” (que necessitaria una remasterització), “O canto livre de Nara”, de Nara Leão, o “Wave”, d'Antonio Carlos Jobim. Tots ells coneguts, crec. També me n'intriga “João Gilberto”, de 1973, per com pot resultar d'interessant una cosa tant mínima. En altres gèneres, et puc parlar de “Katà”, del Miquel Gil, o dels dos discos de la Franca Masu, així com de “Baraka”, de l'Orquestra Àrab de Barcelona. I, en el món de la clàssica, et puc parlar de descobriments recents meus com el Requiem de Maurice Duruflé (1947), amb un últim moviment bonic com pocs, o del meu descobriment gradual de Charles Ives, potser el millor compositor de tots els temps. La “Missa Glagolítica” de Janaceck és també una obra potent i original per a descobrir. I podríem parlar de Julius Röntgen...

-Podries fer-te crític (je, je...), però... no estàs tractant d'imposar un determinat model de música a la gent?

Sincerament, no, almenys ara. Però... sabeu que heu apuntat en la bona direcció? Hi ha gent que es pensa que així és. I ara recordo que una de les motivacions per a començar a treballar en el meu primer disc (estem parlant de quan les “maquetes del '94” en caset) era que en aquell moment estava envoltat de gent que escoltava “bum-bum-bum” (exactament la mena de soroll que em posa dels nervis, tant de bo Roland no hagués inventat mai la TR-808) i vaig arribar a la conclusió que criticant-ho cada dia només em faria antipàtic i que convenia que els mostrés que podia existir una música millor creant un exemple propi. Incidentalment, en el procés vaig deixar enrera aquella gent i vaig trobar amics de veritat que m'entenien. Però per a mi també va significar un canvi profund de ser un paio tirant a intolerant a ser algú molt més amigable i amb mentalitat oberta. Per poc que una cosa sigui bona, la provaré. Amb dir-te que també he provat el flamenc, que amb tretze anys no aguantava...

-Una cosa que ens té intrigats, per a canviar de tema. Al teu Facebook de “Patinet” vas penjar, fa uns mesos, quatre poemes, una mica peculiars. Ja saps on et fiques?

Ben bé no. Aquesta és la part intuitiva de la meva obra. I de moment continua parada perquè ara mateix escric fatal. Crec que he de trobar temps per a llegir nous llibres i intentar capir noves maneres d'enfocar l'escriptura. No vull dir que el que ja tinc escrit sigui un desastre, si ho cregués així ho hauria deixat estar. Però tinc limitacions molt òbvies. Per a mi, escriure és el que he de fer per a expressar-me, i de vegades pot ser una cosa molt urgent. Reconec que tinc dificultats amb les rimes i la mètrica, que per a mi són un simple mitjà d'escriure frases ridícules (“Si no fem electricitat / com costarà que es mogui el gat”, etc.), o un impediment seriós de cara a dir el que vols. El problema és que per a molta gent la poesia es redueix a això, i em talla les mans. El juny passat, mentre col·leccionava mal de peus als museus de Berlin, vaig intentar fer un text sobre Wilco, i per un cop aconseguia respectar bastant una determinada mètrica, però el text em va sortir bastant buit de contingut, la veritat. Aquí puc fer una mena de manifest i dir que per a mi la poesia és experimentació amb les estructures del llenguatge, i que una de les possibilitats que me n'interessen és la d'expressar pensaments molt profunds amb molt poques paraules. A la vegada, en el context de la meva obra la poesia ocupa el lloc diametralment oposat al de la música, com a art basada en el contingut semàntic, amb una porta oberta a l'irracional. Fins i tot quan escrius frases sense un sentit convencional i lògic estàs dient alguna cosa. I, sense pretendre autoanalitzar-me en profunditat, em resulta estranya l'aparició de grans explosions sobtades en la meva obra. Hi ha textos meus que parlen literalment de “alguna llei física o lògica canvia, i tot degenera en catàstrofe”. No sé què significa això.
Sobre el poema en italià, és una excepció en la meva obra. Va ser creat en el marc d'un univers referencial (els meus estudis avortats d'italià) que ja ha desaparegut, i mai més no podré crear-ne cap de semblant. En tot cas, no crec en les traduccions en poesia. No m'atreviria a traduir a Antonio Machado al català, com tampoc no podria traduir a Espriu al castellà o a qualsevol altre idioma. És la mateixa raó per la que no llegeixo poesia alemanya. Fins i tot hi ha una instància d'haver tingut el mateix comportament en prosa, en una llunyana edat en la qual encara no m'havia radicalitzat nacionalment: a setze anys, a l'assignatura optativa de Creació Literària, vam llegir dues novel·les de Miguel Delibes (Las ratas i Los santos inocentes, molt bones totes dues) i, a l'inrevés que quasi tota la resta de la classe, jo em vaig adonar que si volia imitar bé l'estil de Delibes en un escrit propi havia de fer-ho en castellà i amb el Diccionario de la Real Academia al costat (a casa teníem l'edició de 1970, incidentalment). Pel que recordo, no eren pas del pitjor que he escrit, i l'únic que s'oposa a la seva publicació a “Patinet” és que van ser escrits a màquina i no acabo de veure com passar-los a un format informàticament acceptable.

-I no has pensat a fer una novel·la, ja posats?

Sí. I no sé ni si val la pena que ho intenti: no em surto amb les trames. El més lluny que he arribat és “Somniant amb demà (1901)”, i es tracta d'una idea senzillíssima. Però no he pogut bastir mai un esquema prou fort com per a poder-se estendre durant cent o cent-cinquanta pàgines. Les idees que he intentat estructurar van del tètric al ridícul, però no ha quallat res. El més sòlid que n'ha sortit té alguna cosa a veure amb una rierada, però no se m'integra en un esquema, són tableaux vivants que em persegueixen des de fa dècades i als quals no aconsegueixo conferir una lògica. I necessito aquesta lògica per a explicar una cosa tan horrible sense caure en el ridícul o la incoherència. Amb l'òpera em passa el mateix: una sèrie d'imatges inconnexes. Potser això últim no suposi una gran pèrdua per a la Humanitat, perquè quan vaig entrenar un fragment de Wozzeck fa més d'un any em vaig adonar que Alban Berg havia resumit en dos minuts i mig tot el que jo pensava explicar en una hora i mitja. I això vol dir que és millor plegar.

-I aquí volem confirmar un rumor: estaries preparant una mena de retorn a la pintura.

Encara és aviat per a dir si hi tornaré. Hi ha, però, una part de veritat en el rumor. Vam saber d'una conferència sobre artteràpia que es va fer a la Biblioteca Central el juny passat, hi vam anar, i he decidit intentar-ho. Però no garanteixo res. He de preparar algun dibuix o pintura per a presentar el primer dia, i em noto tens. No és només triar un tema (sempre puc copiar alguna foto del Lusitania), és tornar al nivell que tenia el 1993-94, quan a la Facultat de Belles Arts Sant Jordi es van encarregar de fer-me avorrir una de les meves màximes passions en només tres mesos. Quin caos. Cada professor anava per un camí diferent, algun només apareixia de tant en tant a la classe, et feien treballar massa i massa ràpid, i això sí, tots preguntaven “què és l'art?” Estic segur que ho feien perquè ni ells mateixos no ho sabien. Després d'abandonar la facultat encara vaig fer una última pintura, per a un concurs a on vaig descobrir que no havia estat seleccionada... per la grandària! I no era una pintura petita. Ho vaig deixar. Em van tallar les ales. I ara em costa, no estic relaxat. Per sort, també podré ensenyar la música que porto feta, i aquí ja em veig més segur. De totes maneres, el que busquen és analitzar la teva obra i trobar-hi coses. Amb la meva música es trobaran amb un buit, però no crec que passi el mateix amb altres branques de la meva obra. És la diferència entre un sudoku i un manifest.

-Però per què analitzar-te? Sembles bastant normal.

No ho sóc. Fa anys que estic diagnosticat com a esquizofrènic. Pel que sé, crec que tinc raó en considerar que els meus anys a l'Escola Pia van suposar la meva destrucció per part d'una gran part dels meus companys de curs, mentre els professors miraven a una altra banda. Està clar que si un energumen comença tirant-te daltabaix d'una paret (vaig patir commoció cerebral, i la meva mare em va haver de mantenir despert tota la nit a la Mútua perquè si no jo hagués entrat en coma), més de mitja classe es passa tota la EGB insultant-te, fent befa de tu i agredint-te físicament, i un altre impresentable t'ensenya el membre, és que alguna cosa no va gens bé. I el resultat va ser que a dotze, tretze anys jo tenia tots els trets de la extrema dreta (incloent una doble vida pel que fa a certs temes), i a catorze anys vaig acabar petant. Estava començant un canvi pendular cap a l'altra punta de l'espectre polític, però no sense esculls (en especial, encara vaig estar uns mesos proclamant-me orgullosament masclista i tenint a les dones per monstres estranys. He canviat, però diria que hi ha gent que encara em veu així). Una psicòloga a la que em van portar a petició meva no em va saber diagnosticar correctament el que em passava, malgrat els seus esforços. A més, a tretze anys vaig trobar-me amb el meu pare accidentalment. Ell estava boig. No em va fer mal, però jo sabia què havia fet als meus familiars i vaig tenir por. Per primer cop, no ho vaig dir: havia après que tot el que digués seria immediatament emprat en contra meva. A sobre, a divuit anys em vaig enamorar d'una impresentable que es va casar amb un altre, i pot haver estat un altre factor en què des de finals de 1994 patís una important disminució intel·lectual. Mai no he estat res de l'altre dijous, però era com si de sobte tingués un CI de 15. Anava pels carrers tòrpid, veient el món a través d'un tel, odiant a tothom i incapaç de reconèixer a ningú o de pensar: tots els pensaments eren simultanis en mi i no podia articular res. Només em mantenia viu el record de les “maquetes del '94” que havia gravat just abans de la debacle. La meva relació amb les noies era caòtica i agra, sense aconseguir res. I llavors va passar el pitjor. El 27 de juny de 1996, sortint de fer unes fotocòpies, una noia em va mirar malament. No vaig poder fer més que seguir-la, sense saber en realitat què estava fent. Jo no duia males intencions. El cas és que em va veure, va entrar en un banc i, sense que jo em pogués imaginar què estava fent, va trucar a la policia municipal, que van venir en dos o tres minuts (jo, mentrestant, estava molt frustrat). De sobte els vaig veure arribar, un agent em va demanar el carnet d'identitat amb molt males maneres, i va seguir mitja hora de terror, amb els agents escridassant-me en plena Rambla i amenaçant-me amb la presó (cosa que no podien fer perquè jo no havia fet cap delicte, només havia perdut el control de mi mateix però sense mala intenció). Quan em van deixar anar, jo era un altre. Procurava no sortir de casa, girava cap a un altre carrer si veia policies de patrulla, i durant set o vuit anys vaig posar una barrera profunda entre jo i les dones. Només pensava a matar policies i estava situat en un anarquisme irreflexiu i apartat del món. A vint-i tres anys, quasi vint-i-quatre, vaig començar el tractament que probablement m'ha salvat i lentament vaig anar adoptant idees més moderades i sociables. Però el mal està fet. Probablement el meu cervell hagi perdut massa, i jo em trobo en perpètua contradicció. Una última vegada em vaig enamorar. Endebades. El mur va caure, i porto un parell d'anys intentant reconstruir-lo. No em val la pena tenir sentiments. No he trobat parella, ni crec que la trobi ja. Seria incapaç de fer feliç ningú. Sóc incapaç de cuidar de mi mateix. Tot és molt trist.

-Hi té a veure tota la teva obsessió amb el militarisme i els uniformes?

Pot ser, però l'abast de tot plegat se m'escapa. Aquests dies he anat recordant com va començar tot: quan jo devia tenir dotze o tretze anys, un diumenge vaig veure, en un suplement dominical de La Vanguardia (a la que estàvem abonats), tot de fotos propagandístiques de Franco, i per alguna raó em van imposar molt. Sabia que havia d'odiar aquell impresentable, però se'm va quedar l'uniforme. D'alguna manera, els uniformes – no Franco - m'han aclaparat la ment des d'aleshores, i els “uniformes de broma” que duc als concerts de To Be Continued no són si no exterioritzar això en una situació en què no ha de suposar cap problema per a ningú. De fet, els aconteixements m'han conduït a ser un pacifista, però un de molt peculiar que de tant en tant llegeix llibres sobre batalles i que ha vist les seves opinions sobre política modulades pel llibre del Dixon. De fet, diria que tinc coneixements sobre geoestratègia molt inferiors als d'un general però molt superiors als de bastants polítics. Una altra cosa és en què s'ha d'aprofitar aquest coneixement. Penso que exèrcit significa risc de cop d'estat, i això és el que em fa por.

-Per què no mires programes roses a la tele?
Per una banda, em costa posar-me a veure la tele, per a mi és un soroll que té engegat la meva mare per a dormir. I per l'altra, fa molts anys un familiar em va fer llegir premsa rosa. Això em va deixar en una mena de nebulosa en què no sabia molt bé el que sentia... fins que em vaig adonar que quasi tothom allà era de simpaties monàrquiques o directament ultres. Aquí vaig parar, i no n'he volgut saber mai més res. Una colla de vividors a qui hem de riure les gràcies, una autoèlit. Que no comptin amb mi.

-D'aquí la teva afiliació a Reagrupament?
Potser hi hagi més algun motiu relacionat amb haver estat educat per la meva mare, haver tingut un pare quasi absent i poc presentable, i l'ambient estrany a Corrales, on el meu avi patern va ser (per poc temps) cap de Falange. Sóc l'únic de la familia a no haver trepitjat aquell poble, i el que en conec és a través de la familia (materna i paterna: la part Sánchez és ara molt reivindicable) i d'internet (et puc dir que fa tres mesos el pis més barat de Corrales valia 78.000 €, i que hi ha una seu important de FE-JONS, els que han portat problemes a Arenys). Però també hi tenen a veure les conferències d'Òmnium Cultural i llegir els llibres correctes. I el meu desengany amb ERC, on vaig militar entre 2001 i 2007. Vull la independència, no tant perquè l'espoli fiscal m'afecti directament (sóc pensionista, de fet) com perquè veig que els espanyols s'estan sortint amb la seva d'acabar amb el català (un conegut m'ho va resumir l'altre dia amb què “Terrassa és l'estranger”) i perquè no vull ni veure'm amenaçat pels ultres espanyols ni córrer el risc d'un altre cop d'estat per l'estil del del 23-F (que va tenir molt més èxit del que es diu: va acollonir tothom). Som la darrera colònia d'Espanya, i ens tenen una paranoia terrible, junt amb ganes de fer-nos mal. I no vull que torni el PP.

-No vols dir que ets sempre massa dens?
Seguríssim. Ocorre que durant anys no sabia què dir, i vaig intentar sol·lucionar-ho documentant-me sobre una sèrie de temes. Tot plegat per a trobar-me que les converses solen anar de futbol o de programes televisius (dos temes que m'avorreixen, sincerament). Així que al final continuo estant callat quan som tres o més persones a la taula.

-Tornem a la música. Què ha passat amb el Requiem?
Allà està, amb les demos al Myspace per sort. De moment sé que no s'estrena. No exactament culpa de ningú. Però m'estic repensant el meu vell pla d'escriure peces per a concert clàssic, perquè si no et dius Mozart o Beethoven tothom passa de la teva música. I n'estic fart que em diguin que la meva música és estranya. Faig servir els acords de sempre. I no hi ha res estrany en això, oi?

-Passem al nou disc. Una pregunta obligatòria: què ha passat amb “Sospirant per Candlestick Park”?
Certament és la explicació més clara de per què no hi ha hagut cap gran concert de Lluís Paloma. Estic cremadíssim. Com he dit abans, he deixat la coral i he hagut de demanar a altres persones que conec que no em facin fer més concerts corals. Simplement és massa per a mi. Et mates a assajar, fas concerts on ets dirigit -no sempre bé-, i tornes a casa, on t'espera una feinada de compromisos que has hagut d'anar ajornant perquè tenies concerts. I quan creus que has acabat te'n venen de nous (de concerts). Estic havent d'aprendre a dir que no, realment no puc amb tot. Havia de ser la lletra de “John”, però era tan potent que l'he haguda de treure del disc, per a no enemistar-me amb ningú ni alienar cap fan. No sé què fer-ne.

-Quan estarà el disc?
Tornem al de sempre: em cal temps. Pot ser que ara en trobi. En aquest moment, deu de les cançons estan acabades. Sis més tenen la pista base acabada o quasi, la partitura feta, i esperen la meva veu. Creia que el tindria per a finals d'agost. El cansament i els nervis l'han posposat. Finals de setembre, potser? No falta molt, però s'ha de fer ben fet.

-Fes-nos un comentari dels “tracks” del nou disc. “Automatic Day”?
És la única coincidència total entre el “Busco Feina” original i el nou disc. Va ser gravada cap a mitjans de 2005, potser al juliol, i en aquell moment la odiava, l'únic propòsit d'aquesta cançó era demostrar que es podia fer una cançó així en tres hores d'estudi, incloent la lletra i tot (bé, en dues sessions). Un any després, per demanda popular, vaig afegir veus a la tonada, sumant mitja hora d'estudi. L'entusiasme dels meus amics m'ha fet reconsiderar la meva posició envers ella, sobretot en comparar-la amb el lamentable material de farciment que constituïa la major part del projecte original abortat.

-“Amsterdam”?
No em pensava que generaria tant d'entusiasme. El seu lloc aquí estava assegurat. Això sí, el 2008 vaig dur a terme un laboriós treball d'acondicionament de la demo de 2006, que havia estat gravada amb molta pressa. No sembla notar-se molt, però la intro sincronitzada i un orgue molt fluix darrera les veus del final són maneres de distingir les dues versions. Però originalment va sortir bé per casualitat. Ha estat tocada en directe amb To Be Continued.

-“Tot el que s'ha perdut”?
Fideus, atanseu-vos.
…..?
Fa alguns anys que tenim a sobre un problema molt gros. I tant fa que aquest problema s'atreveixi a fer el ridícul amb sentències... una mica substàndard, perquè sap que no hi perdrà res. Res, excepte un munt de gent. Us puc dir que no vull tornar a actuar en llocs de culte.

-“La crucifixió dels Beatles”?
Originalment pensada per a To Be Continued, la demo que vaig preparar (i que sentiu al disc sense modificacions) era tan completa que el Jordi Ibañez em va dir de fer-la servir per a un nou projecte meu enlloc de per al grup. No només parla dels Beatles, sino també d'en Dimebag Darrell de Pantera. Els sons de guitarra es van obtenir amb la Strato de 6 passada per pedals Boss Metal Zone i FDR-1, i de fet el baix de la tonada està gravat amb un d'aquests dos pedals per cada canal respectiu.

-“George Harrison”?
Quasi directa del “Busco feina”, però ben condicionada, de manera que no ha calgut regravar-la. Sona com la música del biografiat, i per això l'he inclosa.

-“U.F.O.”?
La lletra va sobre l'underground londinenc el 1967 i com la policia i l'”establishment” es van carregar injustament un moviment perfectament inofensiu, en una de les pitjors actuacions policials de la història (de fet, al sergent Norman Pilcher el van condemnar anys després). Musicalment és una reescriptura desvergonyida de “Masia Freixa”, una peça de circumstància que va guanyar un premi al Conservatori fa uns mesos, però que no he vist portada a escenari i que durant un temps té els drets compromesos amb el Conservatori. Per sort no perd molt amb la comparació.

-“John”?
Originalment havia de ser “Candlestick”. He hagut d'alterar molt la melodia per a encaixar la nova lletra. No n'espero molt. La pista base és un sobrant del “Partisà”. Del montón.

-“Llàgrimes”?
Pot semblar inusual. Parla del primer concert al que vaig saber dir que no malgrat que tothom m'hi esperava, i al que vaig anar, però com a espectador. I de sobte sento a una de les sopranos carregar-se ella soleta tot un número, per pura inseguretat. T'admeto que no em vaig privar d'escriure certs comentaris perquè en altres àmbits no interactuàvem bé. Jo sóc molt insegur, però almenys ho admeto d'entrada. Musicalment, però, no és una cançó que em cridi massa.

-“Somni Andorrà”?
Una altra cançó del “Busco feina” original. Em va costar molt posar els sons de bateria, perquè no està a una sola claqueta i vaig haver de fer l'operació manualment, cosa que no he aconseguit fins després de molts intents (ara, el 2009). És com una “cara B” d'”Automatic Day”, però no ha aconseguit el mateix reconeixement.

-“Vol de nit”?
Un mica de sons planadors i una lletra lleugera. No te res més.

-“Hotel Renaissance”?
No ocorre a Chicago. Més aviat en un hotel lluny de l'agitació mundana (quin, no ho diré. Per a evitar polèmica). Un home escapa a un present angoixant tancant-se en una habitació de l'hotel, en secret. Jo mateix sé el lliure que em sentia quan estava sol vivint a Kanga. Aquelles matinades del Corrupció, sentint que per primer cop la meva vida tenia algun propòsit... Vull tornar a allò. Sobre la música, per un cop n'estic content, sens dubtes. Vaig regravar una idea d'una demo que tenia i que havia agradat al Jordi de To Be, i de sobte tot encaixava, no sobrava ni faltava res. No és la Vuitena de Mahler, però és la cançó que està agradant a tothom, i això era el que buscava.

-“Hindemburg”?
Una mena de “disc de vaixells” en miniatura. La lletra és el que faria amb aquell tema, així que podeu dir si va la pena intentar-ho o no (igualment, “vaixells” està aturadíssim, així que va per llarg). La pista base és una idea que el Jordi (sí, el mateix d'abans!) em va dir de rescatar, i el so de trompa és la Strato de 6 en so cancel·lat (4) passada per reverb sense so directe.

-“Misticismes”?
N'he parlat altres vegades. Composta el 1996 i reescrita el 2004, en proposo aquí una versió definitiva d'estudi.

-“Funeral”?
Tenia els acords de piano, amb pretensions d'inestabilitat tonal, però tonals a la fi. La lletra és la primera que he escrit mai sobre noi-noia. Una noia m'havia putejat, i el problema era que me la trobava molt sovint, i em sentia fatal. Ara estic més distanciat, amb l'estiu pel mig, però amb el curs poden tornar els problemes.

-“2000 mosquitos...”?
Regravada, per sort. Data de 1993. Crec que és prou bona, però està aquí per completisme.

-I la “pista fantasma”?
Es titula “El cotxe del gat”, i és una cançó que en si mateixa és discreta, però que va aportar bona part del material harmònic de la Torradora. Gravar-la va ser difícil (el 1998-99 no disposava de multipistes) i va implicar sincronitzar manualment els seqüenciadors d'a bord dels meus dos Casios, disparar des d'un d'ells un clavicèmbal del DX-7 i passar el senyal resultant per dos faders (per a obtenir un bon fos final), EN DIRECTE. Va sortir al segon intent. Admeto que també aquesta està aquí per completisme (com hi estava al disc original). No sé on més l'hagués poguda posar. Però li tinc un cert afecte.

-Per a acabar: estàs treballant molt amb guitarra. No és extralimitar-te?
Potser sí, però crec que ho he de provar igualment. Estic molt frustrat perquè aquest curs, d'entrada, no havia pogut entrar a Guitarra, presumiblement per edat (bé, de fet ja he hagut de renunciar a les altres coses que volia fer i centrar-me a acabar Cant, per les raons mèdiques que ja he explicat). Realment em considero un guitarrista presoner en un cos de manasses integral. Molts dels meus músics preferits són guitarristes. I vull aconseguir una mica de reconeixement en aquest sentit, ni que sigui el mínim per a poder proposar idees a la guitarra i gravar-les jo mateix, en la situació que sigui. M'he preocupat d'aconseguir un bon to amb uns equipaments mínims. I solc gravar els meus solos sense correccions. Amb una sola excepció: a “Hotel Renaissance” hi ha dos petits editatges. Però no et diré quins: serà part de la màgia.

-I la teva col·lecció de guitarres...
Tota fotografiada a “Patinet”. La major part no val gran cosa. Bàsicament empro les dues stratos, més l'acústica de 12. I a “Hotel Renaissance” em vaig sorprendre del bon to que em donava una imitació de SG baratíssima. Sigui com sigui, no consideraré acabada la col·lecció mentre de tant en tant pugui reunir els diners per a una guitarra més (tot i que no podrà ser gaire sovint).

Escric aquesta nota per a detallar (i deixar clares) tota una sèrie de coses sobre el meu moment actual, per a qui s'ho vulgui llegir. Primer de tot, un cable urgent que espero que no ofengui ningú: he entès que he de fer un concert, inexcusablement amb música meva, o s'ensorra el món. Ara, el que demano es que, si us plau, no se'm torni a insistir amb això ni amb els plans de cadascú al respecte, perquè cada cop que em vé algú amb la pregunteta és a mi a qui se li ensorra el món. Faré el que pugui. He de demanar paciència, encara estic afrontant compromisos de fa anys y a sobre, com cada curs, encara estic embussat al coll d'ampolla de mig curs. Aquest és l'altre punt que vull detallar perquè s'explicarà per si mateix.
És un període molt densificat d'assaig i concerts al Conservatori, que sol començar a finals de novembre i s'estén fins l'abril. Et criden de tot arreu i no t'atreveixes a dir que no per no enemistar-te amb ningú, o per guanyar-te fama de fiable. Ja ho vaig fer el curs passat i el resultar va ser que vaig petar, dos cops de fet. Aquest curs m'he trobat amb un pollastre semblant. No falta molt per a tenir la setmana més densa del curs: quatre concerts (incloent un de To Be) entre l'1 i el 5 d'abril, simultàniament amb assaigs generals pels concerts del 3 i 4 d'abril. I després em veuré obligat a dir que no: NECESSITO els mesos entre la finalització d'aquests concerts i el novembre per a mi, per a poder acabar des d'articles per a TERME i una col·laboració amb la Marinetta que se m'ha retrassat més d'un any per falta d'estudi estable (espero que no ho hagi deixat per impossible, em sabria greu), fins a acabar el “(Ja no) busco feina” i avançar prou el “Partisà!” com per a -i aquí està una de les claus de l'assumpte- poder plantejar un concert amb cançons FACTIBLES (no crec que en pugui tocar més d'un parell del “Corrupció”). No serà un període del tot net: una actuació breu per la Fira Modernista (acceptada per a alliberar un altre dia) y la obligatòria audició de final de curs. Però ja he dit en ferm que no a dos concerts on “se m'hi esperava”, els del Magnificat de Bach del Centenari del Conservatori (millor, no van sortir del tot bé) i, en un altre ordre de coses, he deixat Italià (impossible aconseguir-ho). Necessitava aclarir tot això, no estic demanant paciència perquè sí. Faré el concert, però per vosaltres, no per mi.
Passo a parlar de l'estat actual del “(Ja no) buco feina”. Ja vaig dir que estava concebut com una “casa” per a les versions finals (ja existents) d'”Automatic Day” i “Amsterdam”, que obriran el disc. A aquestes s'hi han afegit, com a segures, “La crucifixió dels Beatles” (on també parlo del guitarrista de Pantera, Dimebag Darrell) i la recentíssima “U.F.O.” (sobre l'escena de Londres al '67 i com la policia se la va carregar; és una mena de segona part amb temàtica diferent de la recentment premiada “Masia Freixa”, peça que no s'exclou que un dia es toqui com a part d'un concert de clàssica), així com també “George Harrison (We Can't It Out)”, una vella cançó del “Busco Feina” original que no és tan increïble però que ha millorat moltíssim amb uns pocs “overdubs” ben posats, fins al punt que no té massa sentit tornar-la a gravar. Una altra que encara tinc pendent d'acabar però que es mostra com una segura candidata porta el títol de treball de “Clayderman” (la menys innovadora del disc, però sona decent). De la resta, el més comentable és una certa intenció, que no garanteixo que vagi a tenir èxit, d'incloure tres velles cançons del meu repertori com a final de disc, donada la seva condició de rumbs diferents que és el que justifica fer aquest disc. Per ordre de factibilitat, són: 1) “Funeral”, una peça per a piano i veu que vaig fer a principi de curs, i que és un primer intent de complicar els meus acords, encara bastant bàsic; 2) els vells (1993) “2000 mosquitos”, que dependran de si els puc regravar bé amb els meus sintes (la versió demo de 2000 està massa plena de soroll ambient i té un error important); i 3) “Misticismes Bizantins, 1683”, una peça de 1996 (revisada el 2004) que encara no sé com gravar perquè és completament acústica i necessita del sitar, un instrument complicat de gravar, així com d'una guitarra espanyola a diverses pistes. El total d'aquest material em deixaria per decidir unes tres, o potser cinc, cançons entre el material en brut que em queda per el·laborar. Semana Santa, arriba aviat! En tot cas, veig ja aquest disc com un treball de transició, gens conceptual i provant diversos estils en cerca d'un futur, mentre intento ajustar comptes amb un disc abortat, el “Busco Feina” original, del que tinc mal record però que per a alguns dels meus amics més pròxims s'ha mantingut des d'aleshores com una incògnita. Millor que l'original segur que lo serà. Només deixo obert el moment d'acabar-lo, tot i que m'estic afanyant tant com puc. El meu pla original d'anar-lo publicant al Facebook de “Patinet” se n'ha anat en orris per reprogramació de la pàgina, que no deixa pujar les cançons. Bé, més sorpresa quan acabi.
Apart, les últimes notícies sobre el “Requiem” són que, sense estar del tot determinat el quan, és ja segur que es farà. Aquell dia no em falleu, aquesta era la peça que jo habia pensat com el “meu” concert, fins i tot encara que sigui un concert (clàssic) d'una altra entitat. Apart, no descarto treballar més en la “Torradora 2” per a convertir-la també en peça de concert a la que tingui temps.

Escric al final d'un any horrorós, caòtic i salvatge. Úniques alegries (admeto que no és poc), la pensió, el vídeo d'en Dani del Sol per a “Automatic Day”, i la Stratocaster: l'Antàrtica, en Olympic White i amb el màstil d'auró. Però tota la resta ha estat patir i patir. La gent es pregunta què em passa. Jo també m'ho pregunto, ha estat tant el propi caos del curs com que feia tres anys que no podia descansar. No podia parar, no podia fer plans perquè l'agenda se m'omplia a només dos dies vista. He tingut canvis d'horaris permanents durant gran part del curs, fos al matí, a la tarda o a la nit. Concerts perpetus. He arribat a odiar l'escenari i la rutina d'assaigs que comporta. L'escenari és la mort. Un dia no hi pujaré més. No entenc aquesta obsessió del món clàssic amb el directe. Estem al segle XXI, amb gravadores, micròfons, ordinadors, sintetitzadors, guitarres elèctriques... El món ha canviat, per què no canvia el món més reduït de la música clàssica? Per què han de fer de reducte? Total, els concerts són perdre el temps: ho sentiries millor en un CD i sense tos ni mòbils per part del respectable. Respecte de l'òpera, els directors d'escena en plan prota l'han distorsionada tant que ja no val la pena anar-les a veure. Et fas amb el CD i el llibret o amb un antic vídeo de la Renata Tebaldi i ho veus o imagines en condicions, tal i com ho van pensar els autors d'aquestes obres.
El “Partisà!” continua encallat. Vull treballar-hi durant l'estiu, ja amb més calma... però és que fins i tot estic ja treballant en un projecte que no sé quina forma tindrà, que sembla ser més un sac de neteja que una altra cosa, que en té per un any abans de sortir (i encara està una mica “verd”), que es dirà “(Ja no) busco feina”, que contindrà dues gravacions conegudes en la seva forma definitiva (“Automatic Day” i “Amsterdam” remix -a l'espera de la versió To Be Continued en estudi, que pot ser completament diferent), més les quatre cançons que he compost pel concurs del conservatori (presentades com a cicle), una gravació definitiva dels “Misticismes bizantins, 1683”, una altra dels “2000 mosquitos”, i una àrea de cançons a determinar (“Oda” i “Andorra Dream” entre elles? Qui sap.). Bàsicament servirà per a dir la darrera paraula sobre l'avortat “Busco feina” de 2006, que com a conjunt em sembla un disc fallit i fet de mala gana, encara que amb algunes cançons rescatables si es graven correctament. “Grace” i una reescriptura de “Bonneville Salt Flats” aniran a bord del “Partisà!” en mescles molt millorades, i dues cançons més queden penjades però tinc interès a fer-ne alguna cosa quan trobi on i com presentar-les, “George Harrison (We Can't It Out)” (a regravar) i “1 de maig” (aquesta darrera, en la seva mescla original de quasi deu minuts en plan destroyer i cutre). Temes com “Sobre un Estatut” i “El cotxe del gat” són més difícils de rescatar, encara que no voldria condemnar-los, i sé que algú dirà “i “Down Down Blues”?”, però crec que aquest és dolentíssim. La resta ni els comento, de tant patètics o inacabables que em semblen. Va ser una cosa feta depressa i corrents per a intentar colar-me en el món de les discogràfiques. Ara que tinc una pensió, penso fer les coses a la meva manera, prenent-me el meu temps i mirant d'oferir qualitat a qui es vulgui acostar al meu treball. A l'inici del text en poso una possible portada: la recordareu, però no essent un projecte trascendental pot anar bé, m'agrada l'expressió que tinc en aquesta foto i n'he pogut treure els detalls cutres (a canvi de perdre una mica de definició, això sí). Per a portades seriosotes, la del “Partisà!”