Després d’uns deu dies de treball, la matinada del 28 de març he acabat «Uns Temps Més Feliços», el meu trentè àlbum, i l’últim que anunciaré, apart que probablement serà l’últim en un quant temps. Em passaré a l’escriptura, on ningú s’atrevirà a demanar-me que toqui en concert la meva última novel·la. Reivindico el treball d’estudi i el de despatx, al meu ritme, lent i sense pressions. Abandono la cerca de discogràfica perquè vagi on vagi em demanaran que faci molts concerts. I no puc aguantar-ho més: ja n’he fet diversos centenars i només m’han fet perdre el temps i la salut mental. Quines ganes d’aïllar-me del món. De manera que a partir d’ara passaré a tenir un perfil musical molt baix, tot esperant que de mica en mica la gent s’oblidi de mi com a músic i vagi baixant la pressió per a fer concerts. El 2008 no hauria d’haver cedit. L’escenari és la mort.
Només donaré alguna veu a allò que gravem Els Visitants.
I espero poder tornar a fotografiar.
Amazon és el lloc on publicar. Hauré d’escriure llibres en anglès...
*****
El 26 de març a les deu de la nit una mica passades vaig assistir amb alguns amics i coneguts a l’últim concert de L’Exèrcit d’Islàndia abans de dissoldre’s. Un concert prou bo, malgrat que el Jordi estava afònic. Va ser una nit memorable, amb un punt de nostàlgia. No érem molta gent, però la suficient, tots amics i coneguts. Vaig marxar de la sala Fred Astaire amb dos CDs: l’últim dels islandesos i el primer del Raúl en solitari. Seran escoltats. Un últim detall: era el primer cop que anava a la sala Fred Astaire... el que implicava entrar per primer cop en una versió una mica remodelada de l’antiga discoteca No Name, la mateixa que em va amargar l’adolescència amb soroll de motos i mal ambient diversos dies de la setmana al carrer Sant Francesc una mica més avall de casa. De fet, només he estat un cop en una discoteca «en nit de discoteca», amb els d’italià quan tenia trenta-dos anys, i no vaig poder-ho aguantar, marxant esverat als vint minuts d’entrar. Però, tornant a la nit del 26 de març passat, l’encontre amb aquella sala va ser agredolç però pacífic, i jo mateix no aconseguia fer-me una idea de com aquella sala, ara maca i tranquil·la, devia haver estat en aquelles antigues nits de música màquina, cerveses, massificació i motos a la porta.
*****
El 29 de març vaig aconseguir muntar tres llibres, incloent els dos de fotografia i el «Pastissos», i pujar-los a Amazon. Comença el canvi de carrera.
*****
El duo escocès The McKinleys, vocalistes dels singles de 1964 «Someone Cares for Me» i «Sweet and Tender Romance», són la canya.
*****
El problema de la UE és que està mal feta. És un nyap jurídic, polític i econòmic des de Maastrich el 1992. Afegim-hi la tendència de tots els països de la Unió a enviar a Brusel·les a tots els polítics inútils per a desfer-se d’ells, més l’acaparament de l’organigrama de la UE per part dels espanyols, i som en una pel·lícula dels Germans Marx, i dolenta. L’administració von der Leyen es una mala broma. Ja només el fet que els presidents de la Comissió, del Consell i del Banc Central Europeu els votin els estats de manera gens transparent (enlloc dels ciutadans europeus per sufragi directe sense correcció) és un escàndol. I, a sobre, no existeixen mecanismes per a garantir que les democràcies liberals de la UE romanguin sempre com a democràcies liberals. El 1992 què feien, cimeres polítiques o festes psicodèliques?
*****
Necessitem saber qui ens queda com a partits independentistes. Necessitem saber a qui poder votar les properes autonòmiques. A la vegada que ja podem anomenar autonomistes els Tres Partits, i llavors no se’ls vota i en pau. Però admeto que si tot el que ens queda per votar són partits identitaris, malament anem.
A la vegada que no sé què votar a les municipals. Toca votar, però no em surten els números.
*****
Ha mort un dels compositors que em van fúmer la salut mental enlaire amb el Concert del Caos. No me n’alegro, però estàvem barallats des d’aleshores. Crec que és l’única vegada que algú m’ha tancat una porta musical que jo tenia oberta, en aquest cas el de la música clàssica atonal. Vaig passar en sec de «Pripiat» (del 1964) a «Hymns» que va ser la resposta més adequada: tonalitat clàssica, melodia, acompanyament, sons volgudament bonics... I des d’aleshores he seguit així. Tinc inacabada alguna cosa més arriscada, però per exemple tinc una carpeta amb idees fins i tot atonals que vaig fer als inicis de gravar el «Corrupció», i admeto que no intento acabar-les perquè se m’han fet insuportables. No he escoltat més la Segona Escola de Viena. El Concert del Caos va ser així de desagradable. L’única cosa bona que en vaig treure va ser una obsessió autènticament paranoica amb que les meves obres de concert fossin fàcilment interpretables: recordo aquells assaigs en què tots acabàvem nerviosos i de mal humor perquè allò, apart de ser un desastre artístic, era ininterpretable i no hi havia qui s’orientés en una partitura tan mal plantejada (conservo la partitura amb tot de trossos tatxats a llapis perquè s’havia substituït aquell passatge per un recitat, cosa que no va impedir que al concert féssim el ridícul). En fi, queden dos compositors vius. Per sort no me’ls he trobat mai més. El que ja no hi és no me’l trobaré pel carrer. No hi ha més. Espero, com a compositor de concert, no fer-ho mai tan malament com ells. De fet, la raó principal per a avortar el Rèquiem meu de 2008-19 va ser que mai no acabava de resoldre totes les pífies que havia comès quan el vaig compondre. Més el fet que l’hauria hagut de passar a un sol teclat i així perdia tota la força, però això és una altra història. En queda, com a moviment autocontinent amb una partitura definitiva i ben feta, el «Sanctus», estrenat per la Massa Coral el 24 de novembre de 2019 en una versió quasi definitiva retocada poc després (just escriure millor quatre compassos, encara l’hem de cantar amb aquests retocs. La Massa Coral és gran). I, òbviament, de les cendres reorganitzades a fons d’aquell Rèquiem en va néixer el meu tretzè àlbum: «Boomsday!» Un àlbum molt millor que l’obra d’origen i un triomf de producció. Admeto estar orgullós dels meus trenta àlbums. No puc seguir com a compositor públic perquè la pressió per a que fes molts concerts estava acabant amb mi, però sé que un dia algú es trobarà amb la meva obra a Spotify i es preguntarà com és que no havia sentit a parlar mai de mi. I aquell serà el meu moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada