Phones

 

«Òmnium s’acomiada de Cuixart amb l’objectiu de doblar els socis en quatre anys.» Clar, n’han perdut tants que n’han de recuperar. Jo no hi penso tornar.

Mentre, en Vicent Partal a la fi ha arribat a on jo sóc des de fa mesos: als tres partits se’ls ha d’enviar a casa. Hi ha qui proposa votar en blanc. Jo sóc més de quedar-me a casa.

Pere Aragonès segueix fent el ridícul, com sempre. Josep Borrell també.

El concert econòmic consisteix a veure Metallica en directe per dos euros.

*****

Crec que tinc portada pel «Pastissos». I hi he agregat l’últim conte, posat quasi al final. Em falta maquetar-lo. I fer-me una sessioneta de fotos per a la contraportada, on deixaria caure el per què del canvi de carrera: mai més concerts.

*****

(Diumenge 6 de març)

Després de tres dies de treball he fet un tema amb les mateixes tècniques que la «Torradora», tot i que més variat, titulat «Sílvia, ets el desembre». Ha estat pura casualitat que hagi acabat durant exactament 17:14. Molt em temo que mai sonarà en un esdeveniment indepe. Ara tinc exactament quatre idees viables per a la resta del disc, que ja té portada i es titula «Uns temps més feliços». Junt amb el «Charleston», seran els meus últims discos publicats abans de passar a gravar per a mi i passar-me a l’escriptura com a carrera pública. Ningú et pot fer tocar en concert la teva darrera novel·la...

I sí, el nou tema conté tot el material que guardava per a l’òpera-musical. Així no quedarà per escoltar. No té sentit escriure un musical que no voldrà interpretar ningú.

*****

(Dimarts 8 de març)

O potser no seré tan radical. Però deixaria de fer publicitat als àlbums. I estaré un temps sense publicar-los, després del «Charleston». És baixar el meu perfil, perquè rebo massa pressions per a fer concerts. I necessito calma. I espai i temps. Viure. De moment no he gravat res més.

El 2008-9 em vaig trobar amb una pressió enorme.

Els meus tres llibres publicables, mentrestant, es troben amb el mateix problema: dificultats a l’hora de muntar l’arxiu final per a poder-los pujar a Amazon. Em trobo amb lletres que es poden invertir de color i lletres que no, per exemple. I necessito hores per endavant per a batallar-m’ho. Tinc les eines, però no em responen com jo voldria.

De moment, es tracta de guanyar tot el que pugui, amb la feina que puc fer a casa. Si no guanyo tant perquè no surto a fer la mona on no toca, doncs no ho guanyo i punt. En el fons és l’esperit de La Gran Renúncia: la vida és massa curta per a perdre-la fent coses que no t’agraden. I en el meu cas... fent la mona no hi guanyava gaire, no?

I em dec, també, començar a llegir. Ja he perdut massa temps.

*****

Me n’he adonat que molta gent puja «covers» de cançons conegudes a YouTube. No dic que sobrin tots, i de fet alguns estan molt ben fets. Però quan tot el que l’algoritme em mostra són «covers» o vídeos de «com tocar tal tema», m’adono que ningú està component i tenint difusió a la vegada. És molt regressiu.

I és una autèntica pífia que la publicitat sempre quedi a càrrec d’actors privats, resultant molt costosa. La gent no ens ho podem permetre, i llavors la CCMA és de facto un altre agent privat pels quatre segells de sempre. Aquests dies s’ha mort en Pau Riba, i a la ràdio la meva mare va sentir com deien el mateix que jo: què ens queda? Oques Grasses? Faria riure si no fos tan trist.

*****

Admeto la meva confusió sobre la guerra d’Ucraïna. A veure, tinc clar que el «malo» és el Putin, i que Ucraïna es defensa com pot. El que em confon és: 1) la reacció de la gent aquí, amb prorussos i proucranians a parts força desiguals (estic en la minoria); 2) el fet que no hi ha manera de tenir informació fiable (no ajuda que en una zona tant retorçada es detingui i empresoni a periodistes com per exemple Pablo González a Polònia); 3) que hi hagi una alarma tan generalitzada a nivell polític quan hi ha almenys tres guerres més al món igual de dramàtiques i aquí no ens en diuen ni A; 4) que a més les mesures contra Rússia siguin tan contradictòries. Tinc clar que no sabrem res del cert en anys. En tot cas, la meva preocupació és la quantitat de centrals nuclears que hi ha en aquelles delicioses contrades, així com la pura incompetència de l’exèrcit rus en aquesta mena de matèries: serà un miracle si tot aquest folklore no acaba amb un nou Txernòbil encara pitjor que l’original.