Reconec que m’agradaria tenir una Strato amb humbucker al pont i dues single coils, específicament en color groc llimona, tapa blanca i diapasó d’auró. Fender fa anys que no en fabrica cap. I el més a prop que fa és una Squier amb aquesta configuració de pastilles, en altres colors... i de la sèrie Bullet, que em consta que és ben bé per a començar, res més. Vol dir que hauré de buscar i buscar fins a trobar alguna guitarra més semblant a la sèrie Classic Vibe, d’una altra marca. No estic tenint sort. I, si surt i la puc arribar a comprar, hauré d’afegir-hi el cost de fer-la pintar de groc per un luthier. I sí, Ibanez fa una superstrat de sèrie mitjana en groc, però amb el sempre problemàtic vibrato amb anclatge, i no exactament barata. No el millor, ara que no tindré un cèntim en anys. Sempre puc esperar si un any d’aquests m’arriba una Yamaha Pacifica 112v (necessitada de pastilles decents) i fer-la repintar: no seria genial, però és el que més s’assembla per un preu que algun dia pugui pagar.
Mentre, no descarto en cap moment la Epiphone Wildkat Antique Natural. Que no la pugui comprar indica com és de radical la meva situació econòmica.
I la Sire H7 Larry Carlton en Cherry Sunburst és un somni llunyà, la perfecta substituta de l’Älvian de semicaixa. Almenys tinc assegurada la Squier Starcaster i la Harley Benton CST-24 P90, que no és poc. I la Telecaster es va pagant, fins a principis de maig que estarà pagada del tot. Descansaré...
Em faltaran pastilles Filtertron per a la Gretsch. Pensava en una pastilla SD pel baix Austin APB-200, però l’he tornat a provar i sona molt millor del que vaig creure en un primer moment, tot i que el diapasó necessitaria algun retoc. Igualment, Austin és una marca interessant per a baixos.
Renuncio de moment a estoigs.
*****
Deixo apuntat un mòdul Roland JD-08, versió en mòdul del vell Roland JD-800 de 1991. És fer-me amb sons diferents. Mentre, també em fa falta una taula de mescles digna. I alguns discos durs. Sóc ric i em puc comprar un Rolls.
Que no vull comprar-me un cotxe, però he estat mirant per curiositat i hi ha certs Rolls moderadament antics de segona mà per preus semblants als d’un cotxe nou de gamma mitjana-baixa. És per a pensar-s’ho, qui els necessiti.
I un dia, d’aquí a uns anys, miraré d’anar a per un Vox AC-30. Això serà quan hagi assegurat el terreny i la casa on hi cabrà. Em vaig vendre l’AC-15 pels diners, però també perquè no sabia on fotre’l. Visc en una mansió de 233 habitacions a Beverly Hills, sabeu?
*****
Almenys la decisió la he presa, com a objectiu prioritari: un terreny ben lluny, i una caseta prefabricada de fusta que pot ser de segona mà, més un o dos trasters i una piscineta de fusta. I a viure, completament aïllat del món excepte per una connexió a internet. Que no em conegui ningú de la zona, i mirar de tenir un perfil baix excepte per l’obra que vagi publicant. Escriure, gravar, llegir, veure vídeos, fer alguna fotografia, fer-me portar el menjar del supermercat més proper...
Falta saber quan podré començar a concretar-ho. Segurament hagi d’esperar almenys a l’estiu de 2023, amb els deutes del banc liquidats. M’agradaria tant poder disposar d’alguna cosa més que almoina...
*****
Gwenno ha tret nou disc. Sven Väth està per treure nou disc si no l’ha tret ja. I jo sense un cèntim per a comprar-los el CD. El mateix amb el meu antic company de To Be Continued Raúl Barbero, que s’ha llançat en solitari amb nou disc i projecte. I en Maurici Ribera té material per treure. Mentre, Aneurisma d’Emocions va treure disc a finals de l’any passat, i diria que és el que li vaig masteritzar pel Mamut Traçut. Estic molt als marges del sotabosc ara mateix, però amb ganes de seguir lluitant. Tota nova informació serà ben rebuda.
Tot i que no deixo de pensar en anar publicant nous discos, però sense publicitat. És llàstima, però n’estic fart de rebre pressions per a fer molts concerts. Puc assumir algun concert esporàdic amb els amics i companys de Visitants, però decididament no sóc el millor a l’hora de funcionar sota pressió. I cada vegada em pregunto més si les discogràfiques són discogràfiques o simples agències de management de concerts amb alguna màquina de publicació en un racó. A la vegada que veig tothom tan obsessionat amb «només concerts» que tinc la sensació que estic en un món sense sentit.
*****
Tinc molta afició a la font Engravers MT, perquè és 1960 instantani. La Magneto també em mola perquè és retrofuturista.
Diria que l’única portada de disc meu que no he reciclat és la de l’antic «Duncan Drawings II». Era molt divertida (roba estesa a la Terrassa de 1900), però no està a l’alçada de les que he fet aquests darrers dos anys.
*****
Porto tres temes pel nou disc, un d’ells llarg. Són bons, però estic encallat. I he d’apostar per les balades i alguna cançó diferent. Estic escoltant funk i disco, per si trobo alguna cosa a intentar.
(La matinada del 14)
Acabo de fer un prodigi dels meus: fondre dos discos en un. I així he acabat el «Charleston», que ve a ser tres EPs combinats en un àlbum que funciona i que és «maco». No li demano més. 29 àlbums. M’ha fallat el 30, però ja arribarà. En fi, estic de festa: el «Charleston» el vam publicitar molt durant l’hivern i la primavera de 2019, però aleshores va ser impossible concretar-lo. En fi, ja era hora.
I, si m’ho agafo en plan de trigar, el 30 pot ser el «Shut Down». No deixo de tenir tot de lletres reciclables, i puc provar de fer tot un disc en català. Llavors, m’han sobrat alguns temes, que de moment deixaré reposar i que totalitzen 25 minuts (més, pendents de regravar, «Vull ser lliure», «1 de maig» i «Tot Ficció/Salvador Allende»).
(El matí del 14)
29 àlbums. Aquest darrer ha recollit el que faltava. Ara, queden les restes. Ja pensaré. Almenys el «Charleston» comença a tenir benvinguda. Ara, com sempre, qui fallarà són les discogràfiques i la premsa. Toca convertir-me en escriptor...
(El matí del 15)
Dues bones gravades aquest matí, «Hill Street Blues» i «California Sound». Tinc dues bones acabades, sis que requereixen d’uns pocs retocs, i cinc demos. Seran pel «Uns temps més feliços», que pot existir en unes dues setmanes com a disc instrumental, segona part del «Charleston».
*****
Mentre, a Can Vilaweb han arribat on sóc des de març de 2021: no votar a cap dels tres partits. No sé com es pot provocar un avançament electoral, perquè falten tres anys per a les següents. Però l’any que ve hi ha les estatals, i aniran bé per a enviar un primer avís. No se m’acut res que pugui espantar tant els tres partits com trobar-se de sobte sense representació parlamentària a la seva estimada Madrid. Ara falta convèncer els que no volen deixar de votar-los per por als partits unionistes. Però si ho són tots, d’unionistes!
De fet, l’espectacle del 97% a ERC ha estat patètic. Que bé que vaig fer de marxar-ne, fa anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada