Veient una entrevista a un d’una editorial, fa unes hores els he volgut escriure per a enviar-los els meus llibres, ja com a darrer recurs... i en entrar a la seva web, junt amb un correu, hi havia una nota que no accepten llibres que no encarreguin ells. Com que n’estic fart de la prepotència i l’endogàmia famosera de les indústries culturals catalanes, no m’he privat d’enviar-los un correu informant-los polidament que se’n podien anar a pastar i que prenia nota mental de no comprar-los cap llibre en el futur. Hi tinc tot el dret.
Amb el que la decisió està presa. Serà laboriós, però toca traduir un dels meus llibres a l’anglès i publicar-lo digitalment a Amazon. I escriure el meu llibre sobre teoria musical avançada directament en anglès, i publicar-lo digitalment a Amazon, amb l’esperança que trobi un públic, ni que sigui minoritari, però ben informat. I les lletres catalanes hauran perdut un autor: com a país som un desastre.
*****
També he estat reflexionant sobre la meva dedicació a la música: suposo que compondré mentre visqui, però m’estic rumiant seriosament publicar només dos àlbums més, fins a trenta rodons, i després gravar només per a mi, perquè tota l’estona rebo pressions per a tocar en directe. Just el que més m’ha fotut la salut mental enlaire aquests darrers dinou anys. Sóc compositor, productor, enginyer de gravació, i això no té res a veure amb ganes de pujar a un escenari. Però la gent té l’obsessió de l’escenari, i fins i tot es veu que la música gravada no és cultura perquè no és presencial, i els discos no valen perquè... saps tocar-ho en un escenari? En fi, és absurd. Amb el que crec que em passaré a escriure com a carrera pública: és impossible tocar la teva darrera novel·la en un escenari, i si publico digitalment i sense editorial reconeguda, potser no hagi de fer ni presentacions o signatures públiques. Que bé que s’està a casa, sense agenda...
*****
A la vegada que tot això em duu a abandonar la idea de l’òpera-musical. És molt senzill: si no me la muntarà mai ningú, per a què fer la feina? A Catalunya és inútil intentar res si no ets famós. He nascut al pitjor país possible. Tinc la sensació de viure entre troglodites amb ego.
*****
Hauré assistit a l’inici de la III Guerra Mundial, totalment innecessària. Putin és un fill de Putin. Dit això, Joe Biden és l’excusa perfecta per a que el fill de Putin brilli: dèbil i senil. I mentrestant, la UE fa el ridícul, el més semblant al pacte de Munic de 1938, i ja sabem tots com va acabar la comèdia. Espero ser a temps de trobar lectors abans no esclati la guerra nuclear, que precisament escriuré per a trobar lectors: escriuré per a tothom, però a la vegada l’acte d’obrir un llibre implica un grau d’implicació més alt que encendre el televisor o anar a una discoteca, amb el que compto que, junt amb la massa de lectors de només «Fifty Shades of Grey», també hi haurà un nucli de lectors amb curiositat pel que escriguin petits escriptors anònims perduts a les àrees metropolitanes de les capitals-amb-ego de països que ni formen part del mapa. No deixo de voler deixar petjada, ni que sigui com a assagista. Tot això, si em deixa el fill de Putin, que ja és molt suposar ara mateix.
Ara que hi penso, el totpoderós Ministre d’Exteriors de la UE és el magistral i brillantíssim Josep Borrell. Què pot sortir malament?
(I la proclama de Pere Aragonès també ha estat de traca i mocador. Sí, també tinc la sensació inequívoca que ja no ens governen troglodites, sinó ximpanzés.)
*****
De manera que aquest cap de setmana em toca enregistrar a tota pressa les veus del «Charleston». Volia fer-ho amb calma durant la setmana, un parell de cançons cada dia, però quina setmaneta. Quasi no he pogut estar a casa, excepte per a dormir. Decididament, m’encantaria viure al bell mig del desert, i així poder recuperar la fe en la vida.
De fet, no seria molt diferent si me’n puc anar a viure en una caseta prefabricada de fusta en un terrenyet als afores d’un poble perdut on no hi vagin ni turistes. I tractar de no relacionar-me amb ningú, o com a molt amb els del transport del supermercat de la capitaleta. Reconec estar molt cremat amb la Humanitat. I amb l’obsessió pels concerts, que m’encantaria poder prohibir. Ja és un tema de salut mental.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada